Vés al contingut

Encefalopatia espongiforme bovina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula malaltiaEncefalopatia espongiforme bovina
modifica
Tipusencefalopatia espongiforme transmissible, malaltia bovina i malaltia Modifica el valor a Wikidata
Especialitatneurologia, veterinària, medicina, epidemiologia, patologia i patogènesi Modifica el valor a Wikidata
Clínica-tractament
Símptomesansietat, atàxia i Sensibilitat de processament sensorial Modifica el valor a Wikidata
ExàmensTransferència Western, microscòpia i histologia Modifica el valor a Wikidata
Tractamentno-existència Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
Enciclopèdia Catalana0250916 Modifica el valor a Wikidata
OMIM123400 Modifica el valor a Wikidata
MeSHD016643 Modifica el valor a Wikidata
UMLS CUIC0085209 Modifica el valor a Wikidata
DOIDDOID:5435 Modifica el valor a Wikidata

L'encefalopatia espongiforme bovina (EEB), popularment coneguda com a malaltia de les vaques boges, és una malaltia que afecta a la ramaderia, concretament a vaques i bous, que pertanyen al bestiar boví.[1]

Aquesta és causada per uns agents infecciosos coneguts com a prions, unes proteïnes mal plegades amb capacitat de transmetre la seva conformació alterada a altres proteïnes en la seva forma nativa. Aquests s'acumulen en diferents òrgans com ara els ulls, les amígdales, els budells, però principalment al cervell, provocant una malaltia neurodegenerativa.[1] En el cas que els òrgans afectats siguin consumits pels humans, aquests es poden infectar i patir la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, que és la malaltia priònica que afecta a l'espècie humana.[1]

Història

[modifica]

Orígens i esments històrics

[modifica]

La malaltia de les vaques boges era una malaltia que ja es coneixia d'antany, llavors anomenada malleus en llatí, que apareixia de manera esporàdica. L'escriptor de l'antiga Roma Publius Flavius Vegetius Renatus ja n'havia registrat casos el segle iv.[2][3][4]

Cap al 1395, el Llibre del mostassaf de Mallorca indicava 62 normes per als carnissers que venguessin carn. Als animals bovins de més de tres anys els havien d'extirpar la medul·la.[5] Però no va ser fins al 1986 que es va detectar per primera vegada la malaltia en el bestiar boví del sud d'Anglaterra. Els casos van anar augmentant de manera que al 1988 ja s'havien reportat al voltant de mil casos en Gran Bretanya.[6]

Tot i que no es coneix amb certesa l'origen de la malaltia, hi ha una hipòtesi que cada cop té més ressò. Aquesta diu que l'encefalopatia espongiforme bovina va ser conseqüència de la ingestió de pinsos elaborats a partir de restes d'ovelles que estaven afectades per Scrapie.[6]

Scrapie també consisteix en una encefalopatia espongiforme però que en comptes d'afectar vaques i bous afecta a ovelles i cabres. Va ser detectada al segle XVIII a Gran Bretanya ja que va provocar una gran mortalitat en la ramaderia, fet que va captar l'atenció dels ramaders. Tal va ser l'impacte que des de 1993 es va proclamar una malaltia de declaració obligatòria, és a dir, en cas que es detecti s'està legalment obligat a reportar-ho a les autoritats de la salut pública.[6]

De la mateixa manera, la ingesta de pinsos afectats per Scrapie també va ser l'origen de l'entrada de la malaltia en l'espècie humana. És a dir, a través de la cadena alimentària aquests prions es van anar transferint fins als humans, a través de la consumició de carn bovina infectada. Com a resultat va acabar donant lloc a una nova variant de la malaltia coneguda com Creutzfeld-Jakob, la qual afecta els humans.[6]

Descobriment científic

[modifica]

Al principi no se sabia ben bé quin era l'agent infecciós i per tal de descobrir-ho es van realitzar una sèrie d'experiments. Es va utilitzar un extracte de cervell afectat i per poder descartar els diferents agents infecciosos possibles, es van aplicar enzims diversos i es va observar l'efecte que tenia sobre aquests.[7]

Al principi es creia que l'agent infecciós era un àcid nucleic perquè fins a la data tots els agents infecciosos coneguts estaven associats a DNA o RNA. Per comprovar que aquesta hipòtesi era vertadera es va injectar DNAsa, enzim que trenca el DNA, i van veure que la malaltia tornava a aprèixer, la qual cosa significava que el DNA no era el responsable d'aquesta.[7] Després, van fer el mateix però aplicant RNAsa, enzim que trenca el RNA, donant el mateix resultat que amb la DNasa. Per tant, es va concloure que l'agent infecciós no estava associat a cap àcid nucleic.[7]

Continuant la investigació, es va fer un experiment amb fenol, agent químic emprat per extreure proteïnes, i es va observar que les proteïnes obtingudes amb fenol presentaven una activitat infectiva màxima.[7] A partir d'aquí, és quan l'investigador Stanley Prusiner va trobar que l'agent infecciós consistia en una variant conformacional d'una proteïna de l'infectat, sent el descobriment dels prions.[7]

Epidèmies destacables

[modifica]

La epidèmia es va originar en el Regne Unit, entre finals de 1985 i l'inici de 1986. Fins a l'any 2002 s'han reportat aproximadament 200.000 casos, on el Regne Unit segueix sent el principal focus d'afectació, tot i que no l'únic. Amb menys freqüència també s'han detectat casos en països com França, Itàlia, Espanya, Alemanya, etc.[8] Tot i que la Unió Europea ha estat estesament afectada la EEB també ha arribat al Japó, Canadà, Estats Units i Israel.[8]

Davant d'aquesta situació, la Unió Europea va catalogar els diferents països segons si hi havia major o menor risc d'aparició de EEB:[8]

  • Nivell 1: gairebé impossible
  • Nivell 2: improbable, però hi ha risc
  • Nivell 3: probable però encara no s'ha detectat cap cas o bé hi ha molt pocs casos
  • Nivell 4: s'han registrat abundants casos de EEB

A Espanya es registren casos des del 2001, en aquest any se'n van detectar 81. Al 2003 va haver-hi un increment en el número de casos que va arribar fins als 156 a tot Espanya, però aquest ha estat el número més elevat. A partir de 2003 s'ha anat reduint les xifres progressivament fins a arribar a 2023 amb un sol cas.[9]

Pel que fa a Catalunya el primer cas documentat va ser al març del 2001, en el qual es van detectar 83 vaques i 34 vedelles infectades. Per tal de prevenir que més individus s'infectessin es van sacrificar fins a 158 animals.[10] L'últim cas documentat a Catalunya ha estat al juny del 2010, en el qual es van infectar 236 vaques i 266 vedelles però no s'ha deixat cap tipus de constància de quants sacrificis es van realitzar.[10]

Evolució de la malaltia a Espanya en el període 2000-2021

[modifica]

A partir de l'aplicació del Programa Nacional per tal de realitzar una vigilància epidemiològica, s'han realitzat gairebé mig milió d'anàlisis a l'any als bovins de les diferents poblacions espanyoles.[11]Aquest programa consisteix en realitzar successives revisions als bovins, causant un augment de l'esperança de vida d'aquests. Per aquesta raó, hi ha hagut una disminució del nombre de proves de EEB, concretament va ser a l'any 2014 on es va veure una reducció significativa d'aquestes proves. En altres paraules, com es van monitorejant constantment la salut dels bovins, no hi haurà la necessitat de realitzar proves de la malaltia posteriorment.[11]

De la mateixa manera, pel que fa el nombre de diagnòstics, gràcies a l'aplicació de les mesures del Programa Nacional, també ha disminuit de manera considerable. Dels bovins diagnosticats, s'ha vist que aquests són d'edat avançada i que presenten variants atípiques, és a dir, aquella variant que es dona de manera espontània.[11] Per tant, gràcies a l'execució d'aquestes mesures preventives, els casos d'EEB han disminuit mentre que l'edat mitjana dels casos detectats ha anat incrementant des que es va iniciar la vigilància. Això és una demostració de la gran eficàcia que han tingut aquestes mesures de control permetent que la mida poblacional bovina es mantingui pràcticament constant.[11]

Prions

[modifica]

Els prions (PrPsc) són proteïnes isoformes de les proteïnes natives PrPc. Aquestes últimes estan presents en limfòcits i neurones cerebrals de tots els animals i humans sans.[12]

Propagació dels prions

Hi ha moltes conformacions diferents de les proteïnes priòniques i totes elles romanen actives davant processos que de normal inactivarien altres patògens. És a dir, les PrPsc són resistents a l'ebullició i radiacions, proteases, entre d'altres. Una mateixa proteïna pot adoptar diverses conformacions, i cadascuna d'aquestes comportaria una malaltia neurodegenerativa del sistema nerviós central. En altres paraules, un mateix prió pot plegar-se de maneres diferents i en funció de quina sigui la seva estructura secundària es desenvoluparà una malaltia o una altra.[12]

Aquesta conformació alterada i patològica indueix un canvi de conformació en les proteïnes natives próximes que l'envolten, de manera que es va propagant al llarg del teixit com una reacció en cadena. Això suposa la pèrdua de neurones i també alteracions en cèl·lules del teixit nerviós, així com la formació de plaques amiloides.[1][12] Com a resultat apareixerien malalties neurodegeneratives en diferents espècies, com l'encefalopatia espongiforme bovina (EEB) que afecta a les vaques o la Scrapie en ovelles i cabres. També s'ha detectat en humans el kuru i Creutzfeldt-Jakob (CDJ).[12]

Diferència estructural entre PrPc i PrPsc

[modifica]
Comparació de l'estructura secundària de PrPsc i PrPc
Comparació de l'estructura secundària de PrPsc i PrPc

La principal diferència entre la proteïna nativa PrPc i la patològica PrPsc és la conformació (plegament/estructura secundària). A continuació veurem les diferències.[12]

Genèticament, la PrP nativa està localitzada en el gen PRNP del cromosoma 20. Aquest està compost per dos exons i al ser transcrits i traduïts codifiquen per una glicoproteïna de 253 aminoàcids, la qual s'uneix principalment a les cèl·lules neuronals, tot i que també la podem trobar en pulmons, cor, pàncrees i en leucòcits. Es desconeix la funció que duu a terme. Ara bé, es creu que està relacionada amb el procés sinàptic ja que és on trobem la major concentració d'aquestes proteïnes.[13]

La proteïna PrPc nativa està conformada principalment per regions hèlix alfa que representen el 42% i un 3% serien lamines-β. Per contra, en la seva forma alterada PrPsc hi predominen les làmina-β que constitueixen el 43% i un 30% serien hèlix alfa.[14] És a dir, algunes de les regions hèlix alfa que originalment eren en la forma nativa s'han transformat en beta-lamina. Aquestes beta-làmina indueixen la unió amb beta-làmina de proteïnes priòniques adjacents, de manera que es formen agregats amiloids. Determinar l'estructura de la conformació alterada ha estat tot un repte degut que l'augment del percentatge de làmines-beta incrementa la seva hidrofobicitat, fent-la insoluble i complicant el seu estudi.[14] El que sí se sap és que aquesta transformació de PrPc a PrPsc es dona de manera post-traduccional ja sigui quan està ancorada a la membrana cel·lular o durant el transport vesicular.[15]

Funció de la PrPc

[modifica]

Es creu que la proteïna PrPc pot tenir diverses funcions basant-nos principalment en la seva localització, entre aquestes trobem:[16]

  • Transmissió sinàptica: se li atribueix la participació en la transmissió sinàptica degut a que trobem elevades concentracions de la proteïna tant en les membranes com en les vesícules presinàptiques. També s'ha relacionat amb l'emmagatzematge de senyals neuronals ja que quan aquesta és eliminada el procés es veu afectat.[16]
  • Unió al coure: s'ha observat que la PrPc s'uneix de manera altament específica al coure. La PrPc contindria una regió altament conservada en l'extrem N-terminal, on se li unirien quatre molècules de coure amb elevada afinitat. D'aquesta manera la proteïna actuaria com a transportador de coure en la sinàpsis neuronal, cedint aquest coure a altres molècules transportadores.[16]
  • Funció neuroprotectora: degut a la localització de la proteïna es pensa que podria tenir funcions de senyalització, entre elles senyals de supervivència cel·lular amb l'ajuda d'altres proteïnes amb les quals interacciona.[16]

Desenvolupament de la malaltia

[modifica]

La malaltia comença amb la ingesta de l'aliment contaminat per prions. Aquest entra pel nostre aparell digestiu i els prions van a parar les plaques de peyer, on s'acumularan. Els prions poden viatjar a través de la linfa fins al sistema nerviós perifèric. A través del pèriferic pot arribar al sistema nerviòs central. Una vegada al cervell s'acumularan formant plaques amilodes.[17]

Els prions també poden viatjar a través de la linfa cap als nòduls limfàtics. En aquests trobem, entre d'altres cèl·lules, les cèl·lules dendrítiques. Quan una cèl·lula dendrítica es topa amb una proteïna priònica PrPsc la fagocita de tal manera que les internalitzarà i quedaran dins seu en l'interior de vesícules, les quals després es fusionaran amb els lisosomes per eliminar els prions que han estat fagocitats. Ara bé, els prions són capaços d'evair aquest procés de fusió i romandran intactes dins la cèl·lula dendrítica.[18]

Teixit afectat per la malaltia espongiforme bovina observat al microscopi
Teixit afectat per la malaltia espongiforme bovina observat al microscopi

Les cèl·lules dendrítiques doncs, intentaran eliminar els prions marcant-los amb ubiquitina. Aquest senyal serà un indicador, de tal manera que seran emportades al proteosoma, l'encarregat de degradar proteïnes mal plegades. Però la conformació alterada dels prions és resistent a la proteasa i per tant tampoc serà degradat per aquest mecanisme.[18]

Finalment, els prions hauran escapat de la vesícula i del proteosoma aconseguint quedar lliures per dins del citoplasma de la cèl·lula dendrítica, de manera que interaccionaran amb proteïnes priòniques sanes, induint un canvi conformacional en aquestes i transformant-les en prions patogènics.[18]

Seguidament, aquestes cèl·lules dendrítiques viatjaran a través dels vasos limfàtics i creuaran la barrera hematoencefàlica, per tant, els prions també aconseguiran creuar la barrera ja que es troben “amagats” a l'interior de la cèl·lula dendrítica.[18]

Un cop dins del cervell els prions podran entrar en contacte amb les neurones i acabaran destruint-les, ja que en aquestes trobem proteïnes priòniques natives que s'acabaran transformant en alterades.[18]

En el cervell hi ha unes cèl·lules anomenades microglia que tenen la funció de controlar que l'entorn sigui estable, però quan es troben amb les proteïnes priòniques alterades fan un canvi de morfologia per activar-se i produeixen citocines neurotòxiques (TNF-alfa, IL-beta i IL-6) que inicien la inflamació en el cervell.[18]

Una vegada els prions han viatjat per tot l'organisme trobem que la seva concentració és molt elevada en el cervell, la medul·la espinal i els nòduls limfàtics.[18]

El resultat de la malaltia serien neurones i altres cèl·lules de la microglia no funcionals degut a l'aparició de vacúols al seu interior. També es formarien plaques amiloids, els astròcits proliferen i s'hipertrofien. Tot això acaba sent letal per a l'individu i comporta grans pèrdues en l'economia.[19]

Transmissió

[modifica]

Hi ha dues formes de la malaltia:[20]

  • Forma clàssica de la EEB: l'animal s'infecta després de la ingesta de pinsos contaminats. Aquests pinsos estan fabricats amb farines de carn i d'ossos que provenen dels cadàvers i restes de bovins infectats.
  • Forma atípica de la EEB: la malaltia no es transmet entre els animals, sinó que sorgeix de forma espontània. Aquesta forma de la malaltia té una taxa molt baixa de casos i s'ha confirmat en bestiar d'edat avançada.

A més, també es pot donar el cas de l'aparició d'EEB per herència del progenitor a la seva cria, és a dir, transmissió vertical. S'han reportat pocs casos coneguts.[20]

Zoonosis

[modifica]

La zoonosi consisteix en una malaltia que es transmet d'animals a humans.[21] Un exemple podria ser la ràbia o la Pesta Negra, dues malalties potencialment conegudes pel gran impacte que han tingut. Cal destacar que no es considera zoonosi quan l'animal no està malalt ni afectat, com podria ser per exemple d'una mossegada o quan actua com a vector de patògens humans.[22]

La zoonosi té molta importància en l'àmbit sanitari, amb un grau de gravetat que varia segons l'agent causant. Algunes poden ser mortals, com la ràbia; greus, com la tuberculosi, o generalment benignes, com la febre aftosa.[22]

A partir de la variació de la freqüència i gravetat en els humans es poden classificar en:[22]

  • Majors: les més freqüents i més greus
  • Menors: poc comuns i benignes
  • Excepcionals: benignes o poc greus

Hi ha dues possibilitats per transmetre la malaltia: pot ser directa o indirecta. La transmissió directa necessita un contacte estret entre l'animal malalt i l'humà, mentre que la transmissió indirecta requereix l'ús de vectors, és a dir, no cal que s'entri en contacte amb l'animal afectat perquè es doni la transmissió.[22] Aquests vectors podrien ser productes d'origen animal que entren en l'espècie humana a través de l'alimentació, com seria el cas de la zoonosi que produeix la encefalopatia espongiforme bovina. De fet, en Gran Bretanya es va detectar una nova variant de la malaltia humana Creutzenfeldt-Jakob i es creu que la seva aparició també va ser deguda a la ingesta de teixits bovins infectats.[22]

Signes i símptomes

[modifica]

Quan un animal està infectat per un prió pot mostrar signes. Aquests poden ser canvis en el comportament com ara nerviosisime, desconfiança o mal humor. L'animal també pot presentar moviments anormals com serien postures estranyes, dificultats a l'hora de caminar causades pel trontolleig i atàxia, així com també pot mostrar canvis en les sensacions: hipersensibilitat al so, tacte i la llum.[23] També es veu pèrdua de massa corporal i menor producció de llet.[24]Tot i que no hi ha lesions macroscòpiques relacionades amb la malaltia, a vegades pels canvis en la locomoció, el comportament i les sensacions, poden causar lesions cutànies i contusions.[24]

Un cop el bestiar ha mort es poden realitzar disseccions cerebrals i podem observar: alteracions en la matèria gris amb estructures espongiformes, pèrdua en el número de cèl·lules neuronals, proliferació de la micròglia i els astròcits i acumulació de la proteïna priònica (Prpsc) formant agregats anomenats amiloides.[25] S'ha observat que la majoria de bovins infectats presenten aquests signes i símptomes, però no sempre és així, hi ha vegades que la malaltia cursa asimptomàtica i es diagnostica amb una examinació postmortem.[26]

Diagnòstic

[modifica]

El diagnòstic de la malaltia es realitza analitzant el teixit del cervell de les vaques que han mort observant si en aquest hi ha acumulacions de prions.[27] És difícil diagnosticar el bestiar en les etapes inicials de la malaltia quan no hi ha molta proteïna priònica degut que la concentració d'aquestes proteïnes priòniques augmenta amb el temps d'incubació. Per tant, només podem fer un diagnòstic quan el bestiar ha mort.[27]

Hi ha diferents tècniques postmortem:[28]

Exàmens de diagnòstic
Rapid-acting high-throughput immunoassays Es basen en la detecció de la proteïna amb conformació alterada segons les seves característiques bioquímiques com són la resistència a la degradació per proteases o la capacitat d'agregació.
Anàlisi histològic Es pot observar a simple vista la vacuolització del teixit i les acumulacions de les proteïnes priòniques.
Anàlisi inmunohistoquímic Una tèncica sensible que utilitza un anticòs específic contra la proteïna priònica per observar la seva acumulació al cervell a través d'un microscopi.
Western blot Permet la detecció de la proteïna priònica en extractes de teixits infectats. Es fa una desnaturalització del teixit i de les proteïnes PrP amb proteasa K. Després es fan córrer per un gel de poliacrilamida. Seguidament amb una electroforesi es passa les proteïnes desnaturalitzades a una membrana i es detecten amb un anticòs associat a un enzim.

Actualment no hi ha cap tractament per a la encefalopatia espongiforme bovina, l'única solució coneguda és sacrificar els animals amb sospita d'estar malalts.[29]

Prevenció

[modifica]

Les principals mesures que s'apliquen a l'hora de prevenir la malaltia es basen en la prohibició de la ingesta de pinsos fabricats a partir de proteïna animal de remugants infectats i del consum de carn provinent de bovins menors de 24 mesos d'edat, és a dir, aquells que tinguin menys de dos anys. Això és perquè abans d'aquest període d'edat no se solen apreciar signes de la malaltia. Aquesta prohibició ens permet evitar que aquesta carn contaminada entri a la cadena alimentària.[30]

Una altra acció de prevenció seria l'eliminació de tot aquell material específic de risc que prové del bestiar infectat, per tal d'evitar que entri dins la cadena alimentària. Es considera material específic de risc l'encèfal, els ulls, les amígdales, la medul·la espinal de tots els bovins de més de 12 mesos i els budells dels bovins de qualsevol edat. En el cas que aquesta acció sigui insuficient i hi hagin possibles bovins malalts aquests s'han de sacrificar.[31]

També s'ha de vigilar que la importació del bestiar provingui de països on no hi hagi malaltia i que el bestiar no presenti cap símptoma compatible amb la malaltia. També s'ha de vigilar el manteniment d'una una bona seguretat alimentària per garantir que l'aliment no causa cap dany al consumidor.[31]

Per acabar, hi ha la necessitat de trobar noves tècniques que ens permetin diagnosticar el bestiar quan està viu, així com d'aconseguir la modificació dels processos de la indústria bovina per tal d'evitar la persistència de prions. Per fer-ho el que es fa és evitar l'ús de solvents orgànics per l'extracció de greixos i també es pot modificar paràmetres com la temperatura i la pressió del processat de la carn.[31]

Factors de risc

[modifica]

El principal factor de risc que provoca la malaltia de l'encefalopatia espongiforme bovina és tenir una mala higiene alimentària, fent que tingui lloc la contaminació dels pinsos i conseqüentment la transmissió.[32] Cal destacar que també hi ha una variable genètica, ja que s'ha comprovat que aquells vedells que han nascut de vaques infectades presenten un major risc de contagiar-se per EEB. Tot i així aquest factor genètic no influeix de la mateixa manera.[33]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «encefalopatia espongiforme bovina | enciclopedia.cat». [Consulta: 30 setembre 2023].
  2. Digesta Artis Mulomedicinae, Publius Flavius Vegetius Renatus
  3. Publius Vegetius Renatus. Artis veterinariæ, sive mulo-medicinæ libri quatuor. Vegetius Renatus of the Distempers of Horses, and of the art of curing them ... Translated from Latin into English by the author of the translation of Columella. A. Millar, 1748, p. 221–. 
  4. Flavius Vegetius Renatus; Publius Vegetius Renatus Vegetii Renati Artis veterinariae sive mulomedicinae libri quatuor. Cura & sumptibus Societatis literatae, 1781, p. 158–. 
  5. Institut d'Estudis Catalans; Secció Filològica; Veny, Joan Scripta mallorquina. Institut d'Estudis Catalans, 9 octubre 2013, p. 110–. ISBN 978-84-9965-182-8. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «scrapie | enciclopedia.cat». [Consulta: 30 setembre 2023].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Piédrola Angulo, Gonzalo; Matilla Gómez, Valentín. Priones (en castellà). Real Academia Nacional de Medicina, 1990, p. 20-23. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Fredes, Fernando; Retamal, Patricio; Abalos, Pedro. Enfermedades animales producidas por agentes biológicos (en castellà). Editorial Universitaria de Chile, 2022, p. 44. ISBN 9789561127678 [Consulta: 28 setembre 2023]. 
  9. «Encefalopatía Espongiforme Bovina» (en castellà). [Consulta: 30 setembre 2023].
  10. 10,0 10,1 «Casos confirmats». [Consulta: 30 setembre 2023].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 «https://www.mapa.gob.es/es/ganaderia/temas/sanidad-animal-higiene-ganadera/informe_epidemiologicoeets_2021_tcm30-619963.pdf» (en castellà) p. 4-5. MINISTERIO DE AGRICULTURA, PESCA Y ALIMENTACIÓN, 2021. [Consulta: 30 octubre 2023].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «prió | enciclopedia.cat». [Consulta: 1r octubre 2023].
  13. Jiménez Escrig, Adriano. Manual de neurogenética (en castellà). Díaz de Santos, 2003, p. 174. ISBN 9788479785567. 
  14. 14,0 14,1 Berg, Jeremy Mark; Stryer, Lubert; Tymoczko, John. Bioquímica (en castellà). Reverté, 2007, p. 54. ISBN 9788429176001. 
  15. Mandujano, Alejandra; Montes, Saraí; Guzman, Aída; Espinosa, Blanca; Rembao, Daniel «Fisiopatología de las enfermedades por priones» (en castellà). Gaceta médica de México, 142, 5, 10-2006, pàg. 399–406. ISSN: 0016-3813.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Pastrana González, Miguel Ángel. Aislamiento y caracterización de una fracción de PrPSc resistente a proteinasa K (sPrPSc): estudios estructurales sobre la PrPSc. (tesi) (en castellà). Universidad de Santiago de Compostela, 2008, p. 43. 
  17. Hoffmann, Christine; Ziegler, Ute; Buschmann, Anne; Weber, Artur; Kupfer, Leila «Prions spread via the autonomic nervous system from the gut to the central nervous system in cattle incubating bovine spongiform encephalopathy» (en anglès). Journal of General Virology, 88, 3, 01-03-2007, pàg. 1048–1055. DOI: 10.1099/vir.0.82186-0. ISSN: 0022-1317.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 «Prion Disease | How does Prion Disease Happen». [Consulta: 1r octubre 2023].
  19. Murray, Patrick R.; Rosenthal, Ken; Pfaller, Michael A. Microbiología médica (en castellà). Elsevier Health Sciences, 2021-03-15, p. 566. ISBN 978-84-1382-032-3. 
  20. 20,0 20,1 «Encefalopatía espongiforme bovina» (en espanyol europeu). [Consulta: 1r octubre 2023].
  21. N. Acha, Szyfres, Pedro, Boris. Zoonosis y enfermedades transmisibles comunes al hombre y a los animales (en esp). Organizacion Panamericana de la Salud, Oficina Sanitaria Panamericana, Oficina Regional de la Organizacion Mundial de la Salud, 21-04-2008, p. 989. ISBN 9789275315033. 
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 «zoonosi | enciclopedia.cat». [Consulta: 1r octubre 2023].
  23. Encefalopatia espongiforme bovina (EEB). Enfermedad de la vaca loca (en castellà). IICA Biblioteca Venezuela, p. 4. 
  24. 24,0 24,1 «Google Académico». [Consulta: 1r octubre 2023].
  25. Berría, Dra. María. «[https://www.sap.org.ar/docs/publicaciones/archivosarg/2001/417.pdf Encefalopatía espongiforme bovina, variante de Creutzfeldt-Jakob: una nueva enfermedad pediátrica]» (en castellà).
  26. Kumagai, Susumu; Daikai, Takateru; Onodera, Takashi «Bovine Spongiform Encephalopathy – A Review from the Perspective of Food Safety» (en anglès). Food Safety, 7, 2, 2019, pàg. 21–47. DOI: 10.14252/foodsafetyfscj.2018009. ISSN: 2187-8404.
  27. 27,0 27,1 Harman, Jane L.; Silva, Christopher J. «Bovine spongiform encephalopathy». Journal of the American Veterinary Medical Association, 234, 1, 01-01-2009, pàg. 59–72. DOI: 10.2460/javma.234.1.59. ISSN: 0003-1488.
  28. Grassi, Jacques; Maillet, Séverine; Simon, Stéphanie; Morel, Nathalie «Progress and limits of TSE diagnostic tools». Veterinary Research, 39, 4, 7-2008, pàg. 33. DOI: 10.1051/vetres:2008009. ISSN: 0928-4249.
  29. «Encefalopatía espongiforme bovina. Enfermedad de la vaca loca, EEB». Encefalopatía espongiforme bovina. Enfermedad de la vaca loca, EEB, 2012, pàg. 4.
  30. alimentos, Foro mundial de autoridades de reglamentación sobre inocuidad de los. Mejora de la eficiencia y transparencia en los sistemas de inocuidad de los alimentos: compartir experiencias : actas del foro (en castellà). Food & Agriculture Org., 2002. ISBN 978-92-5-304770-3. 
  31. 31,0 31,1 31,2 «Encefalopatía espongiforme bovina (EEB)» (en espanyol europeu). [Consulta: 1r octubre 2023].
  32. «seguretat alimentària | enciclopedia.cat». [Consulta: 1r octubre 2023].
  33. Winter, Alexandra L.; Moses, Michael A. Manual Merck de Veterinaria (en castellà). Grupo Asís Biomedia S.L., 2023-09-01. ISBN 978-84-19844-22-4. 

Enllaços externs

[modifica]