Vés al contingut

Felipe Alcaraz Masats

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaFelipe Alcaraz Masats

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Felipe Alcaraz Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r març 1943 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Granada (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Diputat al Congrés dels Diputats
22 març 2000 – 2 abril 2004

Circumscripció electoral: Sevilla

Diputat al Congrés dels Diputats
12 març 1996 – 5 abril 2000

Circumscripció electoral: Sevilla

Diputat al Congrés dels Diputats
18 juny 1993 – 27 març 1996

Circumscripció electoral: Sevilla

Diputat al Congrés dels Diputats
15 març 1979 – 21 juny 1982

Circumscripció electoral: Jaén

Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, escriptor, poeta Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista d'Espanya
Esquerra Unida Modifica el valor a Wikidata
GènerePoesia Modifica el valor a Wikidata
Participà en
24 octubre 2017Andalusia pel diàleg Modifica el valor a Wikidata

Luis Felipe Alcaraz Masats (Granada, 1 de març de 1943) és un polític i escriptor espanyol, ha estat diputat al parlament andalús, secretari general del PCA, diputat al Congrés dels Diputats, President Executiu del Partit Comunista d'Espanya i portaveu federal d'Izquierda Unida. És pare de l'entrenador de futbol Lucas Alcaraz.[1][2][3]

Biografia

[modifica]

Doctor en filologia romànica, exerceix com a professor universitari i fins i tot treballà un temps com a administratiu a Butano SA. S'inicia en la política en els anys cinquanta des de l'esquerra, com a part de l'oposició al franquisme. El 1973 s'afilia al Partit Comunista d'Espanya (PCE), per ingressar finalment en 1979 en el Comitè Central, i a les eleccions generals espanyoles de 1979 fou elegit diputat per Jaén.[4]

El 1981 és triat secretari general del Partit Comunista d'Andalusia (PCA), càrrec que manté fins a 2002. Durant aquest període és diputat del Parlament d'Andalusia per Sevilla en 1982, 1986 i 1990, sent diverses vegades portaveu parlamentari del PCE i d'IU.

A les eleccions generals espanyoles de 1993, 1996 i 2000[5] és novament elegit diputat nacional per Sevilla, sent també portaveu d'IU al Congrés dels Diputats. Perd el seu escó a les eleccions generals de març de 2004. Al desembre del mateix any intenta disputar a Gaspar Llamazares la coordinació general d'Esquerra Unida en la VIII Assemblea Federal de la coalició, encara que finalment retira la seva candidatura donant suport a la d'Enrique Santiago.

Al XVII Congrés Federal del PCE (juny de 2005), i recolzat pel Partit Comunista andalús, arriba a un acord amb Francesc Frutos i Gras per presentar una llista conjunta, i serà escollit President Executiu amb el 80% dels vots. El 2008 anuncia que no es presenta a la reelecció a la presidència executiva i que abandona la primera línia política.[6]

Va renunciar a la paga de pensió màxima vitalícia, a la qual tenia dret com a ex parlamentari, igual que el seu homòleg Julio Anguita.[7]

Obres

[modifica]
Novel·les
  • Sobre la autodestrucción y otros efectos (1975)
  • Informe d'una toma de partido en literatura (1977)
  • El sueño de la libertad (1981)
  • Amor, enemigo mío (1993)
  • Extraños centinelas (2006)
  • La muerte imposible (2009)
  • La conjura de los poetas (2010)
  • Tiempo de ruido y soledad (2011)
Poesia
  • Azahar y caballo (1986)
  • Conspiración de olvido (1988)
  • Navegación de silencio (2003)

Referències

[modifica]
  1. «El hijo del comunista» (en castellà). Diario Córdoba, 25-06-2009. [Consulta: 21 febrer 2014].
  2. «Lucas Alcaraz, ADN rojiblanco» (en castellà). Marca, 06-02-2013. [Consulta: 21 febrer 2014].
  3. «Lucas Alcaraz, el andaluz que vino del este» (en castellà). Il Catenaccio, 04-01-2014. Arxivat de l'original el 2015-02-15. [Consulta: 21 febrer 2014].
  4. Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà)
  5. Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà)
  6. Alcaraz deja la presidencia del PCE y se pasa a la literatura a El País, 22 de desembre de 2008
  7. Felipe Alcaraz renunció a este «privilegio», Pablo Castellano admite que «le viene muy bien» y la última en pedirlo ha sido Cristina Almeida, www.elcomercio.es.

Enllaços externs

[modifica]