François Achille Bazaine
François Achille Bazaine (Versalles, Illa de França, 13 de febrer de 1811 - Madrid, Espanya, 23 de setembre de 1888) fou un mariscal de França que adquirí una trista celebritat durant la guerra de 1870
Assentà plaça (1831) en un regiment destinat a Àfrica, ascendint a sotstinent (1833) i a tinent (1835) pels seus brillants fets d'armes; formà part de legió estrangera que Lluís Felip oferí a la reina regent d'Espanya Na Maria Cristina per a combatre els carlins, assolint en premi als seus serveis el grau de comandant en l'exèrcit espanyol; prengué part en la batalla de Barbastre (2 de juny de 1837), en la qual la legió restà quasi aniquilada; acabada la guerra civil tornà a Àfrica com a capità (1839), ascendit a comandant (1844), a tinent coronel (1848) i a coronel (1850), sempre per mèrits de guerra. Amb l'últim grau comanà el 55 de línia i la legió estrangera; ascendit a general de brigada (1854) concorri al Setge de Sebastòpol (1854-1855) al front de dos regiments, i com a general de divisió prengué els forts Kinburn, situats en la desembocadura del Dnièper, després de tres dies de combat, desenvolupant el govern de Sebastòpol en rendir-se aquella ciutat.
Durant la guerra d'Itàlia comandà la tercera divisió del primer cos d'exèrcit, a les ordres del general Baraguey d'Hilliers, distingint-se en les batalles de Malegnano i Solferino. Destinat a Mèxic el 1862 a les ordres del general Forey, prengué el comandament de la primera divisió, amb la qual assistí als primers fets d'armes d'aquella guerra, com el setge de Puebla i la batalla de San Lorenzo, en la qual derrotà el general juarista Comonfort que acudia amb les forces del seu comandament a socórrer la plaça (8 de maig de 1862), la qual hagué de rendir-se nou dies després, caient allà presoneres les millors tropes mexicanes les quals deixaren franc el camí per prendre sense combatre la ciutat de Mèxic el dia (7 de juny). Rellevat del comandament de l'exèrcit francès el general Forey, el substituí com a general en cap (1 d'octubre de 1863). En entrar a Mèxic el general Forey, instal·là un govern provisional format pels generals Almonte i Salas i l'arquebisbe de Mèxic, els quals convocaren una Assemblea de notables, el primer acte dels quals fou abolir la República i proclamar emperador a Maximilià.
A en Bazaine, investit amb una autoritat sense límits, tocava consolidar el naixement del nou Imperi; però portat de la seva manca de tacte o dels seus ambiciosos plans que li feren concebre la idea de reemplaçar al sobirà en el poder, no aconseguí complir aquella missió. La seva conducta sospitosa mogué en Maximilià a demanar el seu relleu a Napoleó III, el qual el cridà a França el 1867. En retornar a París, si bé Napoleó l'acollí amb gran fredor, considerant-lo com un dels millors generals francesos, no vacil·là a nomenar-lo general en cap del tercer cos d'exèrcit (Nancy) i en donar-li el 1869 el comandament de cap de la guàrdia imperial.
Guerra francoprussiana
[modifica].jpg)
En esclatar la guerra de 1870 s'encarregà novament del tercer cos d'exèrcit; a les seves ordres restà també (6 d'agost) l'exèrcit de Frossard, el qual, atacat pels alemanys, lluità tot el dia contra l'enemic mantenint indecisa la victòria, sense que Bazaine, que es trobava a 20 quilòmetres i disposava d'un ferrocarril, acudís en el seu auxili i convertís en victòria aquella derrota, que coincidí amb la de Woert; si amb aquest fet es proposà enaltir la seva personalitat militar a expenses d'aquells desastres, l'èxit coronà els seus esforços, ja que davant el clamor de l'opinió pública que feia responsable a l'emperador de les derrotes sofertes, Napoleó III renuncià al cap suprem de l'exèrcit, que assumí Bazaine (12 d'agost).
Després dels primers revessos soferts es replegà a Metz amb les seves hosts desesmades, i on es reuní amb l'emperador. La prudència aconsellava emprendre una retirada que el poses fora l'abast dels enemics per a reorganitzar, amb les reserves que havien estat cridades, aquells batallons, pel qual s'imposava una ràpida acció, a pesar del qual perdé allà un temps preciós, fins que el dia 14 d'agost, que es decidí la marxa vers Verdun, per la qual s'havia de franquejar el Mosel·la i dirigir-se al centre del país. Donada la situació respectiva d'ambdós exèrcits.
Perquè aquell moviment fos eficaç s'havia de realitzar amb la major rapidesa, emprant ensems els diferents camins que condueixen de Metz a Verdun; només s'utilitzà el que passa per Gravelotte, en el qual s'amuntegaren els batallons embarassant-se els uns amb els altres en accelerar la marxa. A les quatre de la tarda es presentà la brigada d'avantguarda de l'exèrcit alemany, comandada pel general Goltz, que atacà les tropes que romanien encara en la riba esquerra del Mosel·la. Aquell atac no impedia a Bazaine prosseguir la seva retirada, estant com estava a l'empara de les fortificacions de Metz i disposant de forces molt superiors a les de l'enemic, que només disposava de 80.000 homes, als quals els podia haver costat cara la seva gosadia si l'exèrcit francès hagués atacat amb decisió;[1] el general es limità a detenir la marxa refusant l'atac (batalla de Borny o de Colombey-Nouilly), i si bé és cert que aquell dia els alemanys perderen 5.000 homes i els francesos només 3.400, havien aconseguit en canvi retardar la marxa de Bazaine, que als dos dies d'haver sortit de Metz només havia avançat 12 quilòmetres. Prosseguí la retirada, cometent la lleugeresa de no tallar els ponts d'Ars i Noveant, únics per on podien travessar el Mosel·la els alemanys. Després de la batalla de Gravelotte (18 d'agost) es tancà a Metz amb les tropes al seu comandament, sent assetjat per forces alemanyes del segon exèrcit que comandava el príncep Frederic Carles.
Diverses vegades intentà Bazaine infructuosament trencar el setge, especialment el 31 d'agost i l'1 de setembre (batalla de Noiseville); però, des que va saber la derrota i caiguda de Napoleó, no intentà sortir del cercle en què els alemanys l'havien tancat; més aviat, sembla que entaulà negociacions amb l'enemic, que no donaren resultat, i es limità des de llavors a esperar la pau, que creia imminent, reservant les seves tropes per mantenir l'orde públic i el règim imperial a França; amb la capitulació de Sedan, Bazaine va perdre totes les esperances d'auxili; mancat de queviures, i cedint al desencís general de les tropes i a les malalties que començaven a desenvolupar-se, rendí la plaça el 27 d'octubre.
Amb la capitulació de Metz restaren presoners de guerra 173.000 homes, entre ells 6.000 oficials i tres mariscals, forces que foren internades a Alemanya. Bazaine fou conduït a Cassel, on es trobava Napoleó: tot l'armament passà així mateix a poder de l'enemic.
Acusat d'alta traïció
[modifica]La rendició de Metz produí gran indignació a França; Gambetta, en un manifest, acusà en Bazaine de traïdor i d'haver sacrificat la nació a la dinastia. En aquell temps, altres ja l'havien acusat de deslleial a França i al mateix emperador, al que volia suplantar, ja fos com a regent de l'Imperi durant la minoria del príncep imperial, ja com a president d'una república o dictadura militar. Al signar-se el tractat de pau, tant Bazaine com els altres presoners francesos, aconseguiren la llibertat. El mariscal acompanyat de la seva família, es dirigí a Ginebra i més tard retornà a França, on va romandre algun temps sense ser molestat, fins que, acusat d'alta traïció, fou empresonat (maig de 1872); el 6 d'octubre de 1873 començaren les sessions públiques del consell de guerra que hauria de jutjar-lo, presidit pel duc d'Aumale, com a general de divisió més antic que era per aquell temps; s'escoltaren 272 testimonis les declaracions dels quals en general foren favorables a l'acusat. El 10 de desembre el tribunal dictava sentència per la qual, per unanimitat, se'l condemnava a la pena mort i degradació. El 12 de desembre, el president de la República, mariscal Mac-Mahon commutà la pena de mort per la de vint anys de presó, confirmant la de degradació: el 26 de desembre començà a complir en la fortalesa de l'illa de Santa Margarida, immediata a Canes, acompanyat del seu fidel i abnegat ajudant el coronel Villete; l'esposa i fill del general també assoliren permís per acompanyar-lo.
La fuga
[modifica]Des de llavors la muller del general, secundada pel seu nebot Alvarez, preparà la fuga del presoner, la qual s'efectuà la nit del 10 d'agost de 1874, embarcant-se en un vaixell genovès. Primerament Bazaine passà a Suïssa i després a Bèlgica, fins que fixà la seva residència a Madrid el 1875, on va viure allunyat completament dels negocis públics, morint el 23 de setembre de 1888 pobrament i abandonat de la seva esposa, que havia retornat a Mèxic.
Escrits
[modifica]- Rapport sommaire sur les opérations de l'armée du Rhin du 13 Août au 29 Octobre 1870 (Berlín i Ginebra, 1871)
- L'armée du Rhin depuis de 12 Août jusqu'au 29 Octobre 1870 (París, 1872)
- Bataille de Rezonille, le 16 Août 1870 (Brussel·les, 1872)
- Rapport du Maréchal (Brussel·les, 1872)
A Madrid publicà: Episodes de la guerre de 1870 et le blocus de Metz (1883).
Bibliografia
[modifica]- Enciclopèdia Espasa, Volum núm. 7, pàg. 1324, ISBN 84-239-4507-3
Referències
[modifica]- ↑ «Battles of Mars-la-Tour and Gravelotte» (en anglès). Britannica. [Consulta: 3 octubre 2021].
