Vés al contingut

Gens Fàbia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
rmn-military-header.png
Principals gens romanes

Gens Emília
Gens Clàudia
Gens Cornèlia
Gens Fàbia
Gens Júlia
Gens Mànlia
Gens Postúmia
Gens Servília
Gens Sulpícia
Gens Valèria

Moneda encunyada per August amb l'efígie de Quint Fabi Màxim Rul·lià.

La gens Fàbia (en llatí: Fabia, en plural Fabii) era una gens romana, una de les més antigues famílies patrícies de Roma, que deia ser descendent d'Hèrcules i de l'arcadi Evandre. El nom originari hauria estat Fodii o Fovii perquè un membre d'aquesta família hauria estat el primer de practicar el sistema de caçar llops per mitjà de rases (foreae), o segons Plini el Vell el nom derivava de "fava" vegetal cultivat per la família. Probablement eren sabins i se sospita que tenien una de les dues superintendències de la festa de la Lupercàlia. Van donar el nom a una tribu romana.

Encara que no és clar, sembla que tres germans de la família dels Fabii van tenir el poder consolar en set anys seguits, del 485 aC al 479 aC, ambdós inclosos. Un Ceso Fabi Vibulà va destacar el 477 aC a la batalla de Cremera. Encara al segle ii dC la família destacava i produïa personatges il·lustres.

Els Fabii en la societat romana

[modifica]

Es creu que els ancestres d'aquesta família formaven part de les gentes maiores, els patricis més destacats juntament amb els Aemilii, Claudii, Cornelii, Manlii i els Valerii; però no s'ha conservat cap llista de les gentes maiores que ho confirmi. Fins a l'any 480 aC, els Fabii van donar suport al partit dels optimates que dictava lleis afavorint als patricis, però després dels esdeveniments d'aquell any en una batalla contra els Veïs en què la victòria es va poder aconseguir gràcies a la col·laboració entre els generals i els soldats d'origen plebeu, els Fabii es van adherir al partit del poble. Al llarg de la història de la República es van aliar sovint amb altres famílies prominents contra els Claudii, la gens més aristòcrata de totes i defensora de continuar amb els privilegis que comportava la diferenciació de classes socials.[1][2]

Una famosa llegenda sobre la gens Fàbia assegura que, després d'haver tingut el càrrec de cònsol per set vegades consecutives, l'any 479 aC van encetar una guerra contra els Veii com si es tractés d'una obligació privada i no un assumpte públic. Van aplegar una milícia d'uns tres-cents homes de la seva gens, juntament amb amics i clients, que en total arribaven als quatre mil soldats. Aquesta milícia es va instal·lar sobre un turó que dominava la vista sobre el riu Cremera, un petit riu entre Roma i la ciutat dels Veïs. La causa d'aquesta decisió, presa a banda del senat, era l'enemistat que havia sorgit entre la resta de patricis i els Fabii, els quals els començaven a veure com a traïdors per fer costat a les demandes dels plebeus. El destacament armat va restar al turó durant dos anys, fent oposició contínua als Veïs, fins que van ser víctimes d'una emboscada i foren destruïts.[3][4]

Es diu que en aquella desfeta van morir tres-cents sis homes d'edat madura membres de la gens Fàbia, quedant un sol supervivent per tornar a Roma. Segons algunes versions aquest va ser l'únic supervivent de tota la gens, però sembla poc probable que fos així, ja que això implicaria que havien marxat amb ells totes les dones i els nens petits dels Fabii. El dia en què van morir aquestes persones era recordat cada any a Roma perquè coincidia amb la data d'una altra derrota, la dels gals de l'any 390 aC. Era quinze dies abans de les calendes del Sextilis (agost),[18 de juliol al calendari actual].[5][6][7][8][9][10]

El nom dels Fabii estava relacionat amb un dels dos col·legis dels Luperci, encarregats de dur a terme els ritus sagrats de la Lupercàlia. L'altre col·legi duia el nom de Quinctilii, fet que suggereix que en els inicis aquestes dues famílies eren els únics encarregats d'aquesta festa, així com per exemple els Pinarii i els Potitii s'encarregaven del culte a Hèrcules. Aquests ritus sagrats es van transferir gradualment a l'estat i es van obrir a la participació de membres d'altres famílies.[11][12][13][14]

Orígens

[modifica]

Segons la llegenda els Fabii deien ser descendents d'Hèrcules, el qual va visitar la península italiana una generació abans de la Guerra de Troia i quan Evandre va arribar li van oferir acolliment. També els membres de la gens Potícia i els de la gens Pinària es vantaven d'haver hostatjat a Hèrcules i haver après d'ell els ritus que després van continuar fent durant segles en el seu honor.[15][16][17][18]

La lloba capitolina, escultura etrusca del segle v aC, les figures humanes es van afegir al Renaixement.

Una altra llegenda deia que poc després de la fundació de Roma, els partidaris de Ròmul i Rem es van anomenar respectivament els Quinctilii i els Fabii. Es deia que els germans fundadors oferien sacrificis a la cova anomenada Lupercal on el pastor Faustulus els havia trobat de petits. Després els Fabii van continuar amb la tradició i així es va iniciar la Lupercàlia.[19][20][21][22]

Es diu que els Fabii es deien anteriorment d'una altra manera: Fovius, Favius, o potser Fodius. Plini va proposar que l'origen del nom procedia de la paraula faba que, igual com en català és el nom d'un vegetal, i segons Plini van ser els primers a introduir el seu cultiu a Roma. S'ha proposat una altra explicació, bastant creïble, que diu que el nom de la família procedeix de la paraula fovae («fossats»), perquè els avantpassats dels Fabii excavaven fossats per fer paranys amb els que caçaven llops.[23]

No està clar si els Fabii eren d'origen llatí o sabí. Niebuhr i també Göttling els consideren sabins, però altres acadèmics no troben satisfactòries les raons que donen i argumenten que la llegenda que els associa amb Ròmul i Rem els situa a la ciutat en un moment en què encara no s'havien instal·lat els sabins. Suposant que la llegenda sigui certa, la tradició diu que la gent que van aplegar els germans Ròmul i Rem per fundar la ciutat eren pastors, ofici que té molt a veure amb l'activitat de caçar llops, enemics naturals dels ramats d'ovelles i cabres. Però també hi ha la possibilitat que no fossin llatins procedents de l'antiga Alba Longa, ni sabins o etruscs arribats als inicis de la fundació perquè, abans d'organitzar-se la ciutat, els turons ja estaven habitats per uns quants que vivien de forma disseminada, per tant la gens Fàbia podrien ser autòctons.[10][24]

Praenomina usats per la gens Fàbia

[modifica]

Els praenomen més usats per les primeres generacions dels Fabii van ser: Caeso (potser pel color dels ulls),[25] Quintus (alguns autors pensen que podria significar "el cinquè fill", mentre altres creuen que podria voler dir "nascut el cinquè mes") i Marcus (relacionat amb el nom del déu Mart).[26] Poc després de la derrota dels Fabii a Cremera, el praenomen Numerius comença a estar present en membres de la família. Segons una llegenda, Numerius procedeix de Quintus Fabius Vibulanus el qual es va casar amb la filla de Numerius Octacilius Maleventanus i va posar al seu fill el nom del sogre.[11][27]

El praenomen Quintus és el que més es relaciona amb els Fabii de finals de la República. Els Fabii Maximi el van fer servir excloent altres noms fins a finals de la República, moment en què van treure de l'oblit l'antic praenomen Paullus, cosa que van fer en honor dels Aemilii Paulli, que estava emparentat amb ells.[11]

Servius va ser un praenomen emprat pels Fabii Pictores, el qual devia entrar per línia materna.

Branques de la gens Fàbia

[modifica]

Durant la República van portar els cognomen: Ambustus, Buteo, Dorso, Labeo, Licinius, Pictor, Vibulanus i Maximus, aquest darrer amb els agnomina: Aemilianus, Allobrigius, Eburnus, Gurges, Rullianus, Servilianus i Verrucosus. Els únics cognomina que surten en monedes acompanyant la paraula Fabia, són: Hispaniensis, Labeo, Maximus i Pictor.[11][28]

La branca més antiga dels Fabii duien el cognomen Vibulanus, el qual fa al·lusió a la llar ancestral de la gens. Ambustus va començar sent un sobrenom amb el significat de «cremat», però va substituir el cognom Vibulanus a finals del segle v aC. La branca que va aconseguir més fama van ser els Maximus, els quals descendien dels Fabii Ambusti. Els Maximii eren coneguts per ocupar llocs importants en el govern i per les seves gestes militars, que van durar des de les guerres samnites (segle iv aC) fins a les guerres contra els invasors germànics (segle ii aC). Molts dels darrers membres dels Fabii Maximi descendien de Quintus Fabius Maximus Aemilianus, membre dels Aemilii Paulli, el qual va ser adoptat de nen per un descendent o parent proper de Quintus Fabius Maximus Verrucosus.[11][29]

La branca dels Buteo procedeix del nom d'un tipus de falcó, perquè segons deien un d'aquests ocells es va plantar al seu vaixell i el fet va ser entès com a senyal de bon auguri i els seus descendents van continuar adoptant el nom com a distintiu familiar. Aquesta història narrada per Plini el Vell, no especifica qui era aquest Fabii, però és probable que fos un dels Fabii Ambusti.[11][30]

El sobrenom Pictor, que vol dir «pintor», va generar una altra branca. Un els més antics, o potser el primer, va ser el qui va pintar el temple de Salus, construït entre el 307 i el 302 aC.[11][31]

Membres destacats

[modifica]

Per informació sobre les abreviacions: c. n. f. vegeu: filiació.

Fabii Vibulani

[modifica]

Fabii Ambusti

[modifica]

Fabii Dorsuones i Licini

[modifica]
  • Gaius Fabius Dorsuo, va tenir la valentia de sortir de la muralla per anar a fer un sacrifici als déus mentre estaven assetjats pels gals després de la batalla de l'Àl·lia el 390 aC, esquivant els sentinelles gals tant a la sortida com a la tornada.[63][64]
  • Marcus Fabius (C. f.) Dorsuo, cònsol el 345 aC, encarregat de la guerra contra els Volsci, es va apoderar de Sora.[65][66]
  • Gaius Fabius M. f. M. n. Dorsuo Licinus, cònsol el 273 aC, mort durant aquell mateix any.[67][68]
  • Marcus Fabius C. f. M. n. Licinus, cònsol el 246 aC.[49]

Fabii Maximi

[modifica]

Fabii Pictores

[modifica]

Fabii Buteones

[modifica]

Altres

[modifica]

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gens Fàbia
  1. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 46, 47
  2. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, IX. 11, 13
  3. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 48, 50
  4. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, IX. 15, 23
  5. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 50, VI. 1
  6. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, IX. 22
  7. ↑ Ovidi, Fasti, II. 237
  8. ↑ Plutarc, Vides paral·leles: Camillus, 19
  9. ↑ Tàcit, Historiae, II. 91
  10. ↑ 10,0 10,1 Barthold Georg Niebuhr, Història de Roma, vol. II, p. 194
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 11,8 William Smith, D.C.L., LL.D.: A Dictionary of Greek and Roman Antiquities, ed.John Murray, Londres, 1875 (article:"gens Fabia")
  12. ↑ Ciceró, Filípiques, II. 34, XIII. 15, Pro Caelio, 26
  13. ↑ Sext Aureli Properci, Elegies, IV. 26
  14. ↑ Plutarc, Vides paral·leles: Caesar, 61
  15. ↑ Ovidi, Fasti, II. 237; Epistulae ex Ponto III, 3. 99
  16. ↑ Juvenal, Sàtires, VIII. 14
  17. ↑ Plutarc, Vides paral·leles:'Fabius Maximus, 1
  18. ↑ Pau Diaca, Epitome de Festus: De Significatu Verborum (epítome de Marcus Verrius Flaccus), ed. Müller p. 5
  19. ↑ Ovidi, Fasti, II. 361, 375.
  20. ↑ Sext Aureli Víctor, De Origo Gentis Romanae, 22
  21. ↑ Plutarc, Vides paral·leles:Romulus, 22
  22. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac dictorum memorabilium libri IX,II. 2. § 9
  23. ↑ Plini el Vell Naturalis Historia XVIII.3
  24. ↑ Karl Wilhelm Göttling, Geschichte der Römische Staatsverfassung 1840, p. 109, 194
  25. ↑ Sext Pompeu Fest, Epítome de Pau Diaca
  26. ↑ George Davis Chase:"The Origin of Roman Praenomina", en Harvard Studies in Classical Philology, vol. VIII, 1897
  27. ↑ 27,0 27,1 Sext Pompeu Fest, Epítome de Marcus Verrius Flaccus De Verborum Significatu, article:"Numerius", ed. Müller, p. 170, 173
  28. ↑ Joseph Hilarius Eckhel, Doctrina Numorum Veterum, volum V, p. 209
  29. ↑ Que l'adopció la fes el mateix home d'estat és poc probable ja que Verrucosus Cunctator va morir l'any 203 aC, havent adoptat dos nens, probablement els seus nets. Fabius Aemilianus era el primogènit de Lucius Aemilius Paullus Macedonicus, qui havia nascut prop del 230 aC. Segons les fonts històriques que parlen de Macedonicus, els seus dos primers fills eren adoptats (fills del primer matrimoni de la seva dona Papiria), es deien: Fabius Aemilianus i Scipio Aemilianusi ho va fer entre els anys 180-177 aC quan la seva segona dona ja li havia donat dos fills propis. És poc probable que Aemilius Paullus Macedonicus, que es diu va ser l'únic supervivent mascle de la seva branca després del desastre de Cannae, hagués adoptat al fill gran quan se suposa que ja no va tenir més fills.
  30. ↑ Plini el Vell, Naturalis Historia, X. 8. § 10
  31. ↑ D.P. Simpson, Cassell's Latin & English Dictionary, 1963
  32. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 41-43, 46
  33. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, VIII. 77, 82, 90, IX. 11
  34. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 41-43, 46, 47-50
  35. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, VIII. 77, 82-86, IX. 1, 11, 13-22
  36. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 42-47
  37. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, VIII. 87, 88, IX. 5-13, 15
  38. ↑ Sext Juli Frontí Strategemata, I. 11. § 1
  39. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, V. 5. § 2
  40. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, III. 1-3, 9, 22-25, 35, 41, 58
  41. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, IX. 59, 61, 69, X. 20-22, 58, XI. 23, 46
  42. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, IV. 11, 17, 19, 25, 27, 28, V. 41
  43. ↑ Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica, XII. 34, 58
  44. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, IV. 43, 49, 58
  45. ↑ Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica, XII. 24, XIV. 3
  46. ↑ 46,0 46,1 Titus Livi, Ab Urbe Condita, IV. 37, 49, 51
  47. ↑ Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica, XIII. 9, 38
  48. ↑ 48,0 48,1 Titus Livi, Ab Urbe Condita, V. 35, 36, 41
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 Plutarc, Vides paral·leles:Camillus, 17
  50. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, IV. 54, 61, v. 10, 24, 35, 36, 41
  51. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, IV. 58, V 35, 36, 41
  52. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, VI. 22, 34, 36
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 53,3 Fasti Capitolini
  54. ↑ 54,0 54,1 Titus Livi, Ab Urbe Condita, VI. 34
  55. ↑ 55,0 55,1 Joan Zonaràs Epitome Historiarum, VII. 24
  56. ↑ 56,0 56,1 Sext Aureli Víctor, De Viris Illustribus, 20
  57. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, VII. 11, 17, 22, VIII. 33
  58. ↑ Fasti Triumphales
  59. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita VII. 12
  60. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, VIII. 38
  61. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, IX. 7
  62. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, IX. 23
  63. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, V. 46, 52
  64. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, I. 1. § 11
  65. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, VII. 28
  66. ↑ Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica, XVI. 66
  67. ↑ Gai Vel·lei Patercle Historiae Romane I,14
  68. ↑ Eutropi, Breviarium historiae Romanae, II. 15
  69. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, VI. 6. § 5
  70. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita Epitome, XV
  71. ↑ Cassi Dió, Historia de Roma, fragment 43
  72. ↑ Plutarc, Vides paral·leles:Fabius Maximus, 24
  73. ↑ Ciceró, De Natura Deorum, III. 32, Tusculanae Quaestiones, III 28, Cato Maior de Senectute, 4, "Epistulae ad Familiares", IV. 6
  74. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXX. 26, XXXIII. 42
  75. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XL. 19, XXXIX. 29
  76. ↑ Ciceró, Tusculanae Quaestiones, I. 33
  77. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, III. 5. § 2
  78. ↑ Appià, Hispanica, 70, Iberica, 67
  79. ↑ Pau Orosi, Historiarum Adversum Paganos Libri VII, V. 4
  80. ↑ Ciceró, Epistulae ad Atticum, XII. 5
  81. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, VI. 1. § 5, VIII. 5. § 1
  82. ↑ Ciceró, De Oratore, I. 26, Pro Balbo, 11
  83. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, VI. 1. § 5
  84. ↑ Pau Orosi, Historiarum Adversum Paganos Libri VII, V. 16
  85. ↑ Ciceró, In Vatinium Testem, 11, Epistulae ad Familiares, VII. 30
  86. ↑ Juli Cèsar, De Bello Hispaniensis, 2, 41
  87. ↑ Cassi Dió, Història de Roma, XLIII. 42, 46
  88. ↑ R.Syme, Augustan Aristocracy, 1989, p. 75, 419
  89. ↑ Plini el Vell, Naturalis Historia, XXXV. 4, 7
  90. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, VIII. 14 § 6
  91. ↑ Dionís d'Halicarnàs, Romaike Archaiologia, XVI. 6
  92. ↑ Ciceró, Tusculanae Quaestiones, I. 2. § 4
  93. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, IV. 3. § 9
  94. ↑ World Book Encyclopedia Vol. 7 (F), 1967, p. 2
  95. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXXVII. 47, 50, 51, XLV. 44
  96. ↑ Joan Zonaràs Epitome Historiarum, VIII. 16
  97. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXIII. 22, 23
  98. ↑ Plutarc, Vides paral·leles:Fabius Maximus, 9
  99. ↑ Pau Orosi, Historiarum Adversum Paganos Libri VII, IV. 13
  100. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXX. 26, 40
  101. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXXIII. 24, 26
  102. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XL. 18, 36, 43, XLV. 13
  103. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XLI. 33, XLII. 1, 4
  104. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, VIII. 15. § 4
  105. ↑ Appià, Hispanica, 84
  106. ↑ Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXXIII. 42, XXXVII. 47, 50, 60, XXXVIII. 39, 47, XXXIX. 32, 44, 45, XL. 42
  107. ↑ Ciceró, De Officiis, I. 10
  108. ↑ Ciceró, In Verrem, I. 27, V. 36
  109. ↑ Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica: "Fragmenta Vaticana", p. 138, ed. Dind.
  110. ↑ Valeri Màxim, Factorum ac Dictorum Memorabilium libri IX, IX. 10. § 2
  111. ↑ Horaci, Epistulae, II. 1. 173.
  112. ↑ Plini el Vell, Naturalis Historia, XIV. 15
  113. ↑ Sèneca, Epistulae Morales ad Lucilium, 89
  114. ↑ Gai Sal·lusti Crisp, Conspiració de Catilina, 41
  115. ↑ Appià, Bellum Civile, II. 4
  116. ↑ Ciceró, In Pisonem, 31
  117. ↑ Ciceró, Epistulae ad Familiares, III. 3, 4, Epistulae ad Atticum,VIII. 11
  118. ↑ Tàcit, Agricola, 10
  119. ↑ Plutarc, Vides paral·leles: Galba, 27
  120. ↑ Tàcit, Historiae I. 44, III. 14
  121. ↑ Tàcit, Historiae, IV. 79
  122. ↑ Plini el Vell, Epistulae, I. 11, VII. 2
  123. ↑ Julius Capitolinus, Antoninus Pius, 8
  124. ↑ Digesta seu Pandectae, 46. tit. 3. p. 39, 50 tit. 16. p. 207, 9. tit. 2. p. 11, 19. tit. 1. p. 17, tit. 9. p. 3
  125. ↑ Cassi Dió, Història de Roma, LXXVII. 4, LXXVIII. 11
  126. ↑ Sext Aureli Víctor, Epitome de Caesaribus, 20
  127. ↑ Aelius Lampridius, Alexander Severus, c. 68; Elagabalus, c. 16
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gens_Fàbia&oldid=34224868»