Vés al contingut

Alps

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Geografia dels Alps)
Plantilla:Infotaula indretAlps
Imatge
Jungfrau, Oberland bernès
Tipusserralada Modifica el valor a Wikidata
Part deCinturó Alpídic Modifica el valor a Wikidata
Localització
ContinentEuropa Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióEuropa central
Modifica el valor a Wikidata Map
 46° 34′ 41″ N, 8° 36′ 54″ E / 46.5781°N,8.615°E / 46.5781; 8.615
Limita ambAlpine foothills (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Característiques
CimsMont Blanc (més alt)
Altitud4.810,9 m Modifica el valor a Wikidata
Dimensió280 (amplada) × 1.200 (longitud) km
Punt més altMont Blanc Modifica el valor a Wikidata  (4.810,9 m Modifica el valor a Wikidata)
TravessaAlemanya, Àustria, Suïssa, França, Itàlia, Eslovènia, Mònaco, Liechtenstein i Hongria Modifica el valor a Wikidata
Materialroca ígnia
flysch
Molassa
roca metamòrfica
roca sedimentària Modifica el valor a Wikidata
Superfície190.000 km² Modifica el valor a Wikidata
ItinerariÀustria, França, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Eslovènia i Liechtenstein
Història
PeríodeOligocè i Terciari Modifica el valor a Wikidata
CronologiaTerciari

Els Alps[1] (Alpen en alemany, Alpes en francès i Ârpes en francoprovençal, Alpi en italià, Alpe en eslovè, Alps en furlà, occità i romanx, Alp en llombard i piemontès) són una cadena de muntanyes situada a l'Europa central.

El seu punt culminant és el Mont Blanc, amb 4.810 metres d'altitud. Al voltant dels Alps –afavorit per rius importants de cabal uniforme i riques terres de conreu– es va edificar la civilització europea que avui coneixem. Els Alps estan administrativament repartits entre quatre estats: França, Suïssa, Àustria i Itàlia, almenys pel que fa als grans massissos, ja que també Mònaco, Eslovènia, Alemanya i Liechtenstein tenen dintre de les seves fronteres alguns estreps de la serralada.

Geografia

[modifica]

Serralada en forma d'arc de 1.000 quilòmetres de longitud per 400 quilòmetres d'amplada màxima. Hi són nombroses les muntanyes de més de quatre mil metres. És, doncs, un accident orogràfic important de l'escorça de la Terra.

Imatge de satèl·lit. Al nord-oest i al sud s'aprecien núvols. Els cims de la serralada són colgats de neu.

Amb criteris geològics i geogràfics es poden dividir en tres sectors diferenciats:

  • Els Alps Occidentals, que anirien des de les primeres elevacions a prop de la mar Mediterrània fins al Valais. Els Alps Marítims, el massís de la Vanoise, el dels Écrins i el massís del Mont Blanc en són els blocs més importants.
  • Els Alps Centrals, des del Valais fins als Grisons. Tot el Valais amb el massís més important dels Alps, el Monte Rosa, l'Oberland i el grup del Bernina.
  • Els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l'est i el sud. El Tirol i els Dolomites en són les formacions més importants. Les darreres elevacions en aquesta direcció arriben fins a les primeres d'un altre gran massís: els Carpats.

El massís dels Alps és un sistema de serralades que s'estén al llarg de més d'un miler de quilòmetres, des de la Bocchetta di Altare a Itàlia, fins a Viena, a Àustria. Vuit estats comparteixen aquest conjunt muntanyós: Itàlia, França, Mònaco, Suïssa, Àustria, Liechtenstein, Alemanya, i Eslovènia. Amb nombrosos cims de més de 4.000 metres, absència de grans passos i hiverns rigorosos, aquestes muntanyes han constituït i encara constitueixen una important barrera natural. Tot i això el massís és dels més poblats i industrialitzats del món, gràcies a la seva posició geogràfica al cor de l'Europa de la Revolució Industrial.

Límits generals

[modifica]
Regions dels Alps

La cadena alpina presenta unes delimitacions més o menys clares allà on les muntanyes perden alçada:

  • La frontera entre els Alps i els Apenins se sol prendre a la Bocchetta di Altare, a 459 msnm. Aquest límit s'estén al llarg del recorregut de l'autopista A6.
  • La mar Mediterrània banya els contraforts del sud-est dels Alps Occidentals, a les províncies d'Imperia i Savona, a la Ligúria, i al departament dels Alps Marítims, a Provença-Alps-Costa Blava.
  • Les valls excavades pels rius Argenç, Verdon i Durença separen els Prealps meridionals d'altres massissos més marítims com el de Maures, el de la Santa Bauma o el Mont Venturi.
  • La vall del Roine suposa la marcada separació en sentit sud-nord entre els Alps Occidentals i el Massís Central Francès fins on rep les aigües del riu Isèra. A partir d'aquí l'Isèra és més fidel als límits alpins fins al colze de Voiron, on una línia sud-nord d'una trentena de quilòmetres enllaça altre cop el Roine a l'altura de la desembocadura del Guiers. En aquest punt i fins al llac Léman a la riba dreta del Roine s'hi troba la serralada del Jura.
  • Un paisatge poc accidentat a uns 500 msnm enllaça en trenta quilòmetres el llac Léman amb el de Neuchâtel, a partir del qual el riu Aar fa de frontera dels Alps i el Jura fins que desemboca en el Rin.
  • La Selva Negra queda separada dels Alps pel Rin i el Llac de Constança, però la delimitació exacta és difícil més a l'est, al sud de Baviera, on la serralada alpina perd progressivament alçada fins a esdevenir una gran extensió de turons coneguda com els Prealps Bàvars.
  • Un cop a Àustria el Danubi transcorre pel nord dels Alps i els separa de la major part de la Selva de Bohèmia, tot i que algunes petites zones al sud del Danubi pertanyen geològicament al massís bohemi. La Selva de Viena, al sud-oest de la ciutat, suposa l'extrem nord-oriental dels Alps, ja que a l'altra riba del Danubi, a una cinquantena de quilòmetres de Viena, s'hi troben els Petits Carpats.
  • La plana Panònica constitueix la frontera oriental dels Alps entre Viena i Eslovènia.
  • La part més sud-oriental de la cadena alpina es troba en territori eslovè, on les valls que enllaça l'autopista A1 es poden prendre de referència de divisió entre els darrers massissos alpins i els primers dels Alps Dinàrics
  • Dins de la península Itàlica, les planes furlana, veneciana i Plana padana contrasten clarament amb les elevacions dels Alps i el separen dels Apenins

Aquesta delimitació dels Alps és subjectiva i oberta la discussió, ja que respon a criteris geològics, altimètrics, històrics o polítics, segons les zones. Amb la mateixa subjectivitat es pot dividir la serralada en Alps Occidentals, Centrals i Orientals.

Els massissos dels Alps

[modifica]

Alps Occidentals

[modifica]
Massissos des Alps occidentals

De nord a sud (punt més alt):

Alps Centrals

[modifica]
Massissos dels Alps centrals

D'oest a est (punt més alt):

Alps Orientals

[modifica]
Massissos dels Prealps Orientals Septentrionals
Massissos dels Alps Orientals Centrals
Massissos dels Prealps Orientals Meridionals

Les regions dels Alps

[modifica]

Regions i departaments alpins de França

[modifica]

Cantons alpins de Suïssa

[modifica]

Regions i províncies alpines d'Itàlia

[modifica]

Estats federats alpins d'Àustria

[modifica]

Estats federats i Regierungsbezirk alpins d'Alemanya

[modifica]

Regions alpines d'Eslovènia

[modifica]

Quatre mils dels Alps

[modifica]
El massís del Monte Rosa. Amb 4634m, és el segon pic més alt dels Alps.

Així com als Pirineus l'elevació de les muntanyes més importants depassa els tres mil metres i a l'Himàlaia els vuit mil, els Alps s'expliquen com una successió de muntanyes de més de quatre mil metres. És clar que el seu nombre pot variar en funció dels criteris amb què es determini si una elevació o una altra és un cim independent o no.

La Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme (UIAA) ha definit una llista amb 82 4.000s "oficials" (més de 13.123 peus). Es considera, però, que hi ha 67 cims principals o més característics que depassen aquesta alçada, concentrats als sectors central i occidental principalment.

Una relació força acceptada és la següent, amb distribució per massissos d'est a oest.

  • Sector dels Grisons:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Bernina Piz Bernina 4.049 Suïssa Suïssa 13 de setembre de 1850 J. Coaz, J. R. Tschamer i L. R. Tschamer
  • Sector de l'Oberland:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Schreckhorn 4.078 Suïssa Suïssa 16 d'agost de 1861 Leslie Stephen, Ulrich Kaufmann, Christian Michel i Peter Michel
Lauteraarhorn 4.042 Suïssa Suïssa 8 d'agost de 1842 Pierre Jean Édouard Desor, Christian Girard, Arnold Escher von der Linth, Melchior Bannholzer i Jakob Leuthold
Finsteraarhorn 4.273 Suïssa Suïssa 10 d'agost de 1829 Jakob Leuthold i Johann Währen
Aletschhorn 4.195 Suïssa Suïssa 18 de juny de 1859 Francis Fox Tuckett, Johann Joseph Bennen, Peter Bohren i V. Tairraz
Jungfrau 4.158 Suïssa Suïssa 3 d'agost de 1811 J. Meyer, H. Meyer
Mönch Monk 4.099 Suïssa Suïssa 15 d'agost de 1857 Christian Almer, Christian Kaufmann, Ulrich Kaufmann i Sigismund Porges
Gross Fiescherhorn 4.049 Suïssa Suïssa 23 de juliol de 1862 H. B. George, Adolphus Warburton Moore, Christian Almer i Ulrich Kaufmann
Hinter Fiescherhorn 4.025 Suïssa Suïssa
Grünhorn Gross-Grünhorn 4.044 Suïssa Suïssa 7 d'agost de 1865 Edmund von Fellenberg, Peter Michel, Peter Egger i Peter Inäbnit
  • Valais (zona del Mischabel):
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Lagginhorn 4.010 Suïssa Suïssa 26 d'agost de 1856 E. L. Ames, Franz Andenmatten i Johann Josef Imseng
Weissmies 4.023 Suïssa Suïssa 1855 Jakob Christian Häusser i Peter Josef Zurbriggen
Lenzspitze 4.294 Suïssa Suïssa Agost de 1870 Clinton Thomas Dent, Alex­ander Burgener i Franz Burgener
Nadelhorn 4.327 Suïssa Suïssa 16 de setembre de 1858 Franz Andenmatten, Baptiste Epiney, Aloys Supersaxo i J. Zimmermann
Hohberghorn 4.219 Suïssa Suïssa Agost de 1869 R. B. Heathcote, Franz Biner, Peter Perren i Peter Taugwalde
Durrenhorn 4.035 Suïssa Suïssa 7 de setembre de 1879 Albert Frederick Mummery, William Penhall, Alexander Burgener i Ferdinand Imseng
Dom 4.545 Suïssa Suïssa 11 de setembre de 1858 J. L. Davies, Johann Zumtaugwald, Johann Krönig i Hieronymous Brantschen
Taschhorn 4.490 Suïssa Suïssa 30 de juliol de 1862 Rev. John Llewelyn-Davies, Rev. J. W. Hayward, Stefan i Johann Zumtaugwald i Peter-Josef Summermatter
  • Valais (zona de Saas):
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Alphubel 4.206 Suïssa Suïssa 9 d'agost de 1860 Leslie Stephen, T. W. Hinchliff, Melchior Anderegg i Peter Perren
Allalinhorn 4.027 Suïssa Suïssa 28 d'agost de 1856 Edward Levi Ames, Johann Joseph Imseng, un altre membre de la familia Imseng i Franz-Josef Andenmatten
Rimpfischhorn 4.199 Suïssa Suïssa 9 de setembre de 1859 Leslie Stephen, Robert Liveing, Melchior Anderegg i Johann Zumtaugwald
Strahlhorn 4.190 Suïssa Suïssa 15 d'agost de 1854 Christopher Smyth, Ulrich Lauener, Edmund J. Grenville i Franz-Josef Andenmatten
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Nordend 4.609 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		1861
Dufourspitze 4.634 Suïssa Suïssa 1 d'agost de 1855 John Birbeck, Charles Hudson, Christopher Smyth, James G. Smyth, Edward Stephenson, Matthäus Zumtaugwald, Johannes Zumtaugwald i Ulrich Lauener
Grenzgipfel 4.618 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia
Zumsteinspitze 4.563 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		1 d'agost de 1820 Joseph i Johann Niklaus Vincent, Joseph Zumstein, Molinatti, Castel
Signalkuppe Punta Gnifetti 4.554 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		9 d'agost de 1842 Giovanni Gnifetti i altres
Parrotspitze 4.432 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		16 d'agost de 1863 Reginald S. Macdonald, Florence Crauford Grove, Montagu Woodmass, William Edward Hall, Melchior Anderegg i Peter Perren
Ludwigshöhe 4.341 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia
Schwarzhorn Corno Nero 4.322 Itàlia Itàlia
Balmenhorn 4.167 Itàlia Itàlia
Piràmide Vincent 4.215 Itàlia Itàlia
Punta Giordani 4.046 Itàlia Itàlia
  • Valais (vall de Zinal):
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Bishorn 4.153 Suïssa Suïssa 18 d'agost de 1884 G. S. Barnes, R. Chessyre-Walker, Joseph Imboden i J. M. Chanton
Weisshorn 4.505 Suïssa Suïssa 1861
Zinalrothorn Piràmide de Zinal 4.221 Suïssa Suïssa 22 d'agost de 1864 Leslie Stephen, Florence Crauford Grove, Jakob Anderegg i Melchior Anderegg
Ober Gabelhorn Obergabelhorn 4.063 Suïssa Suïssa 6 de juliol de 1865 A. W. Moore, Horace Walker i Jakob Anderegg
Dent Blanche Punta Gnifetti 4.356 Suïssa Suïssa 12 de juliol de 1862 T. S. Kennedy, W. Wigram, J. Croz i J. Konig
  • Valais central:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Liskamm 4.527 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		1861 J. F. Hardy, William Edward Hall, A. C. Ramsey, F. Sibson, T. Rennison, J. A. Hudson, C. H. Pilkington, R. M. Stephenson, J.-P. Cachet, F. Lochmatter, K. Kerr, S. Zumtaugwald, P. i J.-M. Perren.
Felikhorn 4.093 Itàlia Itàlia
Càstor 4.228 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		23 d'agost de 1861 F. W. Jacomb, William Mathews i Michel Croz
Pòl·lux 4.092 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		1 d'agost de 1864 Jules Jacot, Josef-Marie Perren i Peter Taugwalder (pare)
Breithorn 4.165 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		1813 Henry Maynard, Joseph-Marie Couttet, Jean Gras, Jean-Baptiste Erin i Jean-Jacques Erin.
Roccia Nera 4.075 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia
Cerví Matterhorn Cervino Cervin 4.478 Suïssa Suïssa
Itàlia Itàlia 		14 de juliol de 1865 Edward Whymper, Lord Francis Douglas(†), Charles Hudson(†), Douglas Robert Hadow(†), Michel Croz(†), Peter Taugwalder pare i Peter Taugwalder fill
Dent d'Herens 4.171 Suïssa Suïssa 12 d'agost de 1863 Florence Crauford Grove, William Edward Hall, Reginald Somerled Macdonald, Montagu Woodmass, Melchior Anderegg, Jean-Pierre Cachat i Peter Perren
  • Valais occidental:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Combin de Tsesseta 4.141 Suïssa Suïssa
Grand Combin 4.314 Suïssa Suïssa 30 de juliol de 1859 Charles Sainte-Claire Deville, Daniel, Emmanuel i Gaspard Balleys, i Basile Dorsaz
Combin de Valsorey 4.184 Suïssa Suïssa
  • Massís del Mont Blanc:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Aiguille Verte 4.122 França França 29 de juny de 1865 Edward Whymper, Christian Almer i Franz Biner
Grande Rocheuse 4.102 França França
Aiguille du Jardin 4.035 França França
Les Droites 4.000 França França 7 d'agost de 1876 Thomas Middlemore, John Oakley Maund, Henri Cordier, Johann Jaun i Andreas Maurer
Grandes Jorasses 4.208 França França 30 de juny de 1868 Horace Walker, Melchior Anderegg, Johann Jaun i Julien Grange
Pointe Whymper 4.184 França França Edward Whymper
Aiguille de Rochefort 4.001 França França
Itàlia Itàlia
Dome de Rochefort 4.015 França França
Itàlia Itàlia
Dent du Géant 4.013 França França
Itàlia Itàlia 		20 d'agost de 1882 William Woodman Graham, Auguste Cupelin i Alphonse Payot
Mont Blanc du Tacul 4.248 França França 5 d'agost de 1855 Charles Hudson, Edward John Stevenson, Christopher, James Grenville Smith, E. S. Kennedy, Charles Ainslie, G. C. Joad
Mont Maudit 4.465 França França
Itàlia Itàlia 		12 de setembre de 1878 Henry Seymour Hoare, William Edward Davidson, Johann Jaun, Johann von Bergen
Mont Blanc 4.807 França França
Itàlia Itàlia 		8 d'agost de 1786 Jacques Balmat i Michel-Gabriel Paccard
Aiguille de Bionnassay 4.052 França França
Itàlia Itàlia
Mont Brouillard 4.053 Itàlia Itàlia
Aiguille Blanche 4.112 Itàlia Itàlia 31 de juliol de 1885 Henry Seymour King, Emile Rey, Ambros Supersaxo i Aloys Anthamatten
  • Alps de Graies:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Gran Paradiso 4.061 Itàlia Itàlia
  • Massís dels Ecrins:
Cim Altres noms Alçada (m) País/països 1a ascensió Realitzada per
Barre des Écrins 4.101 França França 25 de juny de 1864 A. W. Moore, Horace Walker, Edward Whymper, Michel Croz, Christian Almer pare, i Christian Almer fill.

Formació dels Alps

[modifica]

La formació d'aquesta serralada és complexa, producte d'una sèrie de moviments tectònics produïts al Mesozoic (era Secundària, de 245 a 65 milions d'anys enrere) i al Cenozoic (a la seva primera part, l'era Terciària), que varen abastar des del Magrib fins als Urals. L'existència de grans fosses marines en aquestes regions i el seu posterior tancament a causa de la convergència de les plaques continentals africana i europea va provocar enormes plegaments, en sentit nord i oest primer, i després en sentit sud i est. Aquests plegaments van ser la causa que les plaques sedimentàries de superfície fossin desplaçades a les mateixes direccions que els plegaments. Tanmateix, en temps posteriors als moviments de compressió, s'hi van donar desplaçaments d'extensió, per flexió de les zones aixecades, cosa que va donar lloc a la difícil orografia actual dels Alps.

Geologia

[modifica]

Com a resultat del complex procés de formació els Alps estan formats per roques sedimentàries (dipòsits acumulats durant l'Ordovicià) i roques metamòrfiques resultat de les grans pressions durant els plegaments, però a part central encara és possible trobar les restes de l'antic bassament cristal·lí, que constituïa el substrat dels dipòsits marins, aflorant en la superfície coberta de neu. També es troben algunes intrusions de roques plutòniques, materials anteriors a la formació dels Alps, que es troben a no gaire profunditat en una àrea que va entre Ivrea i el Llac Maggiore. A aquestes intrusions pertany el granit rosat de Baveno emprat en construcció i decoració.[2][3]

Glaceres

[modifica]
Glacera d'Aletsch

Les glaceres alpines actuals són restes només de la gran glaciació quaternària i continuen, a més, en constant i ràpid retrocés.

Malgrat això, amb dades del final del segle xx, es poden comptar molt nombroses glaceres, repartides per tota la serralada. Les més extenses, d'est a oest, són:

  • La Glacera d'Aletsch, amb el Konkordiaplatz, que forma un conjunt de 130 quilòmetres quadrats de superfície. La seva llengua s'estén en una longitud de 27 quilòmetres. És la glacera més extensa d'Europa.
  • El Gornergletscher, al Valais, amb una extensió de 68 quilòmetres quadrats i un recorregut de 13 quilòmetres. El clima sec d'aquella zona l'afecta molt especialment i és una de les glaceres en què s'aprecia millor el fenomen de recessió.
  • Argentière, ja al massís del Mont Blanc, amb el conjunt de glaceres que el formen ocupa 24 quilòmetres quadrats i té un recorregut de cinc quilòmetres. Aquesta glacera ha tingut al darrer segle espectaculars moviments d'avanç, provocats per l'acumulació a la part mitjana de seracs caiguts de les crestes laterals, i ha arribat a afectar en el seu moviment algunes instal·lacions de l'estació d'esquí que hi ha a la zona. De totes maneres, i malgrat aquests avenços, des del 1900 la seva zona de fusió ha pujat uns 400 metres.
  • La Mer de Glace, a la Vallée Blanche, també al massís del Mont Blanc, amb més de 13 quilòmetres de recorregut. Des del començament del segle xx (el 1908) i com un atractiu turístic es pot visitar –la seva base- amb el ferrocarril de Montenvers, que surt de Chamonix. Quan es va construir aquest ferrocarril, l'estació d'arribada quedava uns cinquanta metres per damunt de la gelera, i avui en són quasi tres-cents.
  • Glacier des Bossons. El gel que l'ha format baixa -en part almenys- des del pic del Mont Blanc fins a gairebé el fons de la vall, a uns 1100 m. Té un fort pendent mitjà, uns 45°, cosa que fa que sigui una de les glaceres alpines de més ràpid desplaçament, uns 190 metres anuals. Només altres glaceres alpines més petites i penjades superen aquesta velocitat.

Fauna i flora alpines

[modifica]
Clisèrie de la zonació altitudinal alpina, amb els diferents estatges segons la diferència d'altitud.

Als Alps, els hàbitats venen determinats per l'alçada; així, fins als 600 o 800 metres d'altitud, allí on ha estat possible, les terres s'han dedicat als conreus: alfals, panís, blat, raïm, patates i fruiters en són els cultius més freqüents.

A continuació les zones boscoses: faig, roures i coníferes de moltes espècies, de les quals n'hi ha que són de fulla caduca i que arriben –als llocs adients- fins a dos mil metres d'alçada. En general, però, per damunt de 1.500 metres, allí on s'ha format terra suficient per suportar-ho, dominen els prats d'herba per dallar i les pastures.

La supervivència de les diverses espècies d'animals salvatges ha estat condicionada també per l'existència de grans extensions del tot inhabitables: les glaceres i les altes crestes. A la resta del territori es troben els següents mamífers: el cabirol, l'isard, el cérvol i la cabra muntesa d'una espècie coneguda allà com a stambecco (Capra ibex) (aquesta darrera només a la zona dels Alps de Graies). L'os bru i el llop, almenys en completa llibertat, són només un record del passat.

Capra ibex. Mamífer de mida grossa i aspecte fer, del tot inofensiu si no és molestat.

Són molt més freqüents el porc senglar, la guineu, l'esquirol, la marmota i la llebre. Aquestes dues darreres espècies ocupen zones elevades, aparentment molt per damunt de la línia de vegetació. Als boscos, més difícils de trobar però, també hi ha teixons, genetes, petits mustèlids i el porc espí.

Les aus més visibles són l'àliga i el voltor, les gralles i els corbs. Una d'aquestes espècies de carronyaires (la gralla de bec groc) és capaç de pujar dalt de tot dels cims més freqüentats, per hostils que en siguin les condicions, al darrere dels grups d'alpinistes, mentre espera que li ofereixin menjar. Al vessant sud dels Alps s'ha reintroduït amb èxit el trencalòs.

Als rius, l'única espècie és la truita, encara que n'hi ha de diverses classes, algunes de foranes.

Val a dir que fins i tot fora de les zones d'especial protecció, els boscos i els animals són tractats amb molta cura a tota la zona dels Alps, en molts casos com un atractiu turístic, molt més valuós i rendible que la fusta dels arbres i la carn o la pell dels animals. Prova d'això és que el tímid esquirol és freqüent fins i tot als jardins dels poblets i de les ciutats.

També hi ha els Titiranxos que són uns animals de pelatje llarg de la família de les cabres, són petites però les banyes les tenen oientades cap a un costat.

Clima

[modifica]

El clima varia depenen de les zones; en general fins als 1.000 metres predomina un clima temperat amb unes precipitacions d'entre 500 i 800 mm a l'any i unes temperatures mitjanes d'entre -3 °C i 5 °C a l'hivern i entre 16 °C i 22 °C a l'estiu.

A partir dels 1.000 metres d'altitud les temperatures baixen i les precipitacions pugen situant-se per sobre dels 1.000 mm anuals; les temperatures mitjanes a l'estiu estan al voltant dels 10 °C i entre els -10 °C i els -3 °C a l'hivern, i les precipitacions són majoritàriament de neu de novembre a l'abril.

A 1.800 metres, a causa del fet que els efectes de l'altitud del clima alpí són més extrems, les precipitacions ronden els 2.000 mm anuals i les temperatures estan sota zera entre 6 i 9 mesos a l'any, oscil·lant entre els 3 °C i los 9 °C a l'estiu. o per sota dels -8 °C a l'hivern, i la neu ho cobreix tot d'octubre a juny.

Per sobre de la barrera dels 3.000 metres, entre a la zona de les glaceres i les neus perpètues, amb temperatures mitjanes mensuals gairebé sempre per sota dels 2 o 0 graus Celsius.

Presència humana als Alps

[modifica]

L'ocupació humana a la serralada és relativament molt moderna. Es considera que fa només uns cinc mil anys que s'hi van començar a instal·lar les primeres poblacions permanents. Les grans glaceres, en el seu retrocés, van alliberar grans extensions de terres planes, cobertes amb el pas del temps per sediments fèrtils, a tots dos vessants de la serralada, que en el seu moment serien ocupades per l'home, en el seu procés d'expansió.

No és fins a l'època de la conquesta romana que es tenen dades històriques de la població humana als Alps. En aquells moments les principals tribus –d'origen cèltic- eren els úbers, els seduns, els veragres, els nantuals, els lepontins, els rètics i els salassos. Les invasions romanes des del sud i les germàniques (longobards) des del nord van empènyer grups de població a ocupar valls de l'un o l'altre costat de la serralada, travessant els elevats ports de muntanya, cosa que explica l'alternança de les diverses cultures idiomàtiques.

De forma semblant a com va passar als Pirineus, es va donar un curt període d'invasió i de dominació musulmana en la vila de Fraxinetum[4] des d'on els sarraïns feien incursions cap a altres llocs, arribant fins al Piemont a Itàlia i controlaven els passos i colls dels Alps. Una posició avançada es va establir al pas de Sant Bernat prop de l'actual Saint-Maurice (al Valais) a Suïssa.

Conseqüència dels moviments de població són els idiomes que actualment s'hi parlen: el francès, que és l'idioma de la política i la cultura, i que domina en exclusiva la part oest. L'alemany a la part nord, i que s'imposa al món de la indústria a Suïssa i al Tirol, així com a determinades valls del vessant sud en forma de dialectes: la vall de Gressoney i d'Ayas, i a la població de Breuil, a la vall de Cervinia, totes aquestes ja a Itàlia.

El romanx és l'idioma comú a la zona dels Grisons i la part alta de la vall del Rin. Aquest idioma té, a més, nombrosos dialectes, però entre tots són a penes utilitzats per cinquanta mil persones. El ladí es parla a Itàlia, on està restringit pràcticament a la zona dels Dolomites, i a les valls del sud-est suís. En forma de dialectes, molt barrejat amb el romanx i sense la categoria de llengua escrita, es parla a zones del Tirol.

Suïssa, país alpí, ha esdevingut un exemple de convivència i tolerància idiomàtica: té quatre idiomes oficials, molt diferents entre ells i també respecte a la seva extensió. Malgrat això no es donen conflictes entre els naturals d'una o una altra parla. Políticament sempre neutral, manté, també, una exquisida neutralitat interior.

Durant tot el segle xx i també actualment, els Alps han esdevingut una primera destinació mundial del turisme. Amb el fons paisatgístic que els caracteritza, s'ha construït un nombre important d'estacions hivernals per a la pràctica de l'esquí alpí. Algunes són molt importants, d'altres només tenen un petit remuntador, situat –és el cas de petits pobles a les zones rurals d'Àustria- a vegades al mateix pati de l'escola pública de la localitat.

La pràctica de l'alpinisme atreu cada estiu milers de practicants, que hi romanen, en molts casos, la temporada sencera.

Així mateix, a la primavera, les ascensions i travesses d'esquí de muntanya donen vida a pobles i refugis de muntanya remots, en valls apartades, sovint fora dels corrents turístics més importants.

Totes aquestes activitats plegades han donat lloc a una veritable indústria de la muntanya, que a més s'està fent amb un notable respecte per l'entorn, excepte naturalment en el cas de les estacions d'esquí, que per força han d'estendre les seves instal·lacions. Aquesta indústria és molt contestada a les darreres dècades: se n'han limitat les noves instal·lacions i s'han retirat aquelles que per qualsevol raó quedaven fora de servei.

Són nombrosos els grups de caràcter conservacionista i que tenen una considerable influència a la societat, que vetllen per impedir la desnaturalització de la serralada.

Vista panoràmica

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Nomenclàtor mundial - Oficina d'Onomàstica - Secció Filològica - Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 9 maig 2024].
  2. ↑ Quick, J; Sinigoi, S; Mayer, A «Emplacement dynamics of a large mafic intrusion in the lower crust of the Ivrea-Verbano Zone». Journal of Geophysical Research, 99, 1994, pàg. 21.559–21.573.
  3. ↑ Barboza, Scott A; Bergantz, George W; Brown, Michael «Regional granulite facies». Geology, 5-1999, pàg. 447-450.
  4. ↑ Ullidtz, Per. Dronning Edels Familie (en noruec). Books on Demand, 2010, p.161. ISBN 8776916782. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alps


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Alps&oldid=33690806»