Giro d'Itàlia de 1910
| |||
| Detalls de la cursa | |||
| Cursa | 2. Giro d'Itàlia | ||
| Etapes | 10 | ||
| Dates | 18 de maig – 5 de juny de 1910 | ||
| Distància | 2.987,4 km | ||
| Països | .svg){kind=small} Itàlia França | ||
| Sortida | Milà | ||
| Arribada | Milà | ||
| Inscrits | 101 | ||
| Finalitzen | 20 | ||
| Velocitat mitjana | 26,113 km/h | ||
| Palmarès | |||
| Vencedor | Carlo Galetti (Atala-Continental) | ||
| Segon | Eberardo Pavesi | ||
| Tercer | Luigi Ganna (Atala-Continental) | ||
| Equip | Atala-Continental | ||
 | |||
| ◀1909 | 1911▶ | ||
Documentació  | |||
_pictogram.svg){kind=small}
El Giro d'Itàlia de 1910 va ser la segona edició del Giro d'Itàlia, una cursa ciclista organitzada i patrocinada pel diari La Gazzetta dello Sport. La cursa començà el 18 de maig amb una etapa entre Milà i Udine de 388 quilòmetres, i finalitzà el 5 de juny de 1910, novament a Milà després d'haver recorregut 2.987,4 quilòmetres distribuïts en 10 etapes. La cursa va ser guanyada per l'italià Carlo Galetti de l'equip Atala-Continental, el qual fou seguit per Eberardo Pavesi i Luigi Ganna, segon i tercer respectivament.[1]
Eberardo Pavesi fou el primer ciclista a liderar la cura després de guanyar l'etapa inicial amb final a Udine. Després de la segona etapa Carlo Galetti agafà el liderat de la cursa i ja no l'abandonà fins al final, a Milà. A banda de la victòria final Galetti també guanyà dues etapes. L'equip Atala-Continental guanyà la classificació per equips.[2]
Canvis respecte al Giro d'Itàlia de 1909
[modifica]Es va fer un canvi important en el càlcul de la classificació general abans del començament de la segona edició del Giro d'Itàlia.[2] En la primera edició s'atorgava un punt a cada ciclista segons la posició que ocupava en cada etapa,[3] però els organitzadors van decidir canviar-ho en la segona edició i atorgar als ciclistes classificats més enllà de la posició 51 de cada etapa 51 punts, mentre pels 50 primers se seguia aplicant la mateixa distribució de punts, un per posició.[2][4]
Els organitzadors van decidir augmentar la durada de la cursa després de l'èxit de la primera edició.[2][5] Així, es passà de vuit a deu etapes,[2][5] i el quilometratge final va arribar fins a quasi 3.000 quilòmetres,[5] quasi 500 més que en la primera edició.[2]
Participants
[modifica]Un total de 101 ciclistes van iniciar la segona edició del Giro d'Itàlia dels 118 que s'havien inscrit per prendre-hi part.[5] D'aquests 101 ciclistes que van prendre la sortida el 18 de maig sols vint d'ells van arribar a Milà el 5 de juny.[2] Als ciclistes se'ls permetia córrer de manera independent o formant part d'un equip.[2] Sis foren els equips que van prendre part en la cursa: Atala-Continental, Atena-Dunlop, Bianchi-Dunlop, Legnano-Dunlop, Otav-Pirelli i Stucchi-Pirelli.[2]
Entre els participants destaca el vencedor de la primera edició del Giro, Luigi Ganna,[2] però també famosos ciclistes italians del moment, com Carlo Galetti, Ezio Corlaita, Giovanni Rossignoli i Eberardo Pavesi.[2] El dues vegades vencedor del Tour de França Lucien Petit-Breton va disputar el Giro per segon any consecutiu, acompanyat pel seu compatriota Jean-Baptiste Dortignacq, el qual havia destacat al Tour amb set victòries d'etapa.[2] El Giro també va comptar amb els primers ciclistes alemanys, cap dels quals finalitzà la cursa.[2]
Desenvolupament de la cursa
[modifica]
La segona edició del Giro d'Itàlia va començar amb una llarga etapa entre Milà i Udine que va ser molt disputada i en què cinc ciclistes es van disputar la victòria en la línia d'arribada.[5] Ernesto Azzini va ser el més ràpid a l'esprint.[5] La segona etapa va viure la primera victòria d'un ciclista no italià en la història del Giro, guanyada pel francès Jean-Baptiste Dortignacq.[5][6][7] Dortignacq va aconseguir desempallegar-se del seu company d'escapada Carlo Galetti, aconseguint la victòria en solitari a Bolonya, mentre sis ciclistes el seguiren de prop.[2][5] La segona posició de Galetti en l'etapa li va permetre aconseguir el liderat de la cursa.[5] L'èxit francès va enfurismar als aficionats italians, que van reaccionar atacant els ciclistes estrangers a Bolonya. Com a resultat els ciclistes italians van decidir unir-se contra els francesos.[2] La tercera etapa va veure els tres millors ciclistes italians, Luigi Ganna, Carlo Galetti i Eberardo Pavesi, atacant des de bon començament de l'etapa.[2][6] Els tres van rodar conjuntament fins a Teramo,[6][8] on Galetti fou el més ràpid, Ganna segon i Pavesi tercer.[8]
La quarta etapa, amb quatre ascensions en el seu llarg trajecte a través dels Apenins,[2] va ser extremadament dura i va suposar la retirada d'un gran nombre de ciclistes, entre ells Lucien Petit-Breton, tercer classificat en la general.[8] El ritme del gran grup fou molt lent i els ciclistes arribaren dues hores més tard del previst a Nàpols.[8] Pierino Albini va vèncer el francès Maurice Brocco per 36 segons en la victòria d'etapa.[2][8] Abans de començar la cinquena etapa el francès Jean-Baptiste Dortignacq es va veure obligat a retirar-se de la cursa afectat per una malaltia.[2][8] La policia investigà aquesta retirada sospitant de possible joc brut, però els seus resultats són controvertits.[2] Per culpa de les carreteres intransitables l'inici de la cinquena etapa va ser traslladat de Nàpols a Càpua, passant l'etapa de 224,1 a 192,3 quilòmetres.[8] Eberardo Pavesi va guanyar aquesta etapa, després de liderar-la la major part d'ella.[8]
El gran grup es va mantenir intacte durant la primera meitat de la sisena etapa,[9] moment en què Luigi Ganna i Carlo Galetti van atacar, per arribar destacats a Roma, on Ganna va ser el més ràpid.[9] Un grup de sis ciclistes lidera bona part de la setena etapa, abans que Galetti i Ganna s'escapessin novament.[9] Ambdós van fer plegats el recorregut fins a Gènova, on una gran multitud d'espectadors els esperava.[9] Ganna va guanyar la seva segona etapa consecutiva, mentre Galetti ampliava el seu avantatge sobre la resta de rivals.[9] La vuitena etapa, amb la dura ascensió al Giovi,[2][9] va tenir un final molt disputat, amb Galetti, Ganna i Eberardo Pavesi finalitzant amb el mateix temps i Galetti com a vencedor.[9]
Eberardo Pavesi va dominar la novena etapa, en la qual destacaven les ascensions als colls de Nava, Tenda i San Bartolomeo.[2][9] Pavesi va guanyar l'etapa amb gairebé sis minuts sobre el segon classificat, Luigi Ganna.[9] La desena i última etapa es va veure entelada per la pluja.[1] Carlo Galetti, líder de la cursa, va xocar contra un carro de fenc durant la primera part d'etapa, patint algunes ferides,[6] que no li impediren tornar a pujar a la bicicleta i acabar l'etapa en el cinquè lloc.[1][2] Malgrat la pluja que queia a Milà, foren molts els espectadors que no van voler perdre's l'arribada dels ciclistes.[1] Luigi Ganna va ser el primer a travessar la línia d'arribada a Milà, guanyant d'aquesta manera la seva tercera etapa en aquesta edició.[1][2] Carlo Galetti va guanyar el Giro d'Itàlia amb divuit punts sobre Pavesi.[1] L'equip de Galetti, l'Atala-Continental, va guanyar la classificació per equips.[2]
Resultats
[modifica]Resultat de les etapes
[modifica]
Classificació general
[modifica]Vint ciclistes finalitzaren les deu etapes. A aquests ciclistes, els punts rebuts en cada etapa segons la posició obtinguda, se sumen per formar la classificació general, sent el vencedor el ciclista que acumulà menys punts.
 Classificació General
| |||
|---|---|---|---|
| Pos. | Ciclista | Equip | Punts |
| 1 | Carlo Galetti (ITA)
|
Atala-Continental | 28 punts 114h 24' 00" |
| 2 | Eberardo Pavesi (ITA)
|
Atala-Continental | 46 punts |
| 3 | Luigi Ganna (ITA)
|
Atala-Continental | 51 punts |
| 4 | Ezio Corlaita (ITA)
|
— | 71 punts |
| 5 | Emilio Chironi (ITA)
|
Otav-Pirelli | 77 punts |
| 6 | Battista Danesi (ITA)
|
Atala-Continental | 87 punts |
| 7 | Clemente Canepari (ITA)
|
Otav-Pirelli | 102 punts |
| 8 | Giovanni Marchese (ITA)
|
Otav-Pirelli | 114 punts |
| 9 | Ildebrando Gamberini (ITA)
|
— | 120 punts |
| 10 | Giuseppe Galbai (ITA)
|
— | 132 punts |
Notes
[modifica]- ↑ El 1910 no hi havia distinció entre etapa plana i de muntanya. Els símbols sols indiquen que en la tercera, sisena i setena etapes hi havia inclosos ports de muntanya.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 16-06-1910, p. 3 [Consulta: 29 abril 2014].
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 2,23 2,24 2,25 2,26 2,27 ; McGann, Carol«1910 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 16 abril 2013].
- ↑ Bill and Carol McGann. «1909 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 29 abril 2014].
- ↑ 4,0 4,1 Barry Boyce. «The Second Giro in 1910». Cycling Revealed, 2004. [Consulta: 16 abril 2013].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 26-05-1910, p. 5 [Consulta: 29 abril 2014].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Eugenio Capodacqua. «La storia del Giro d'Italia (1909-1950)» (en italià). La Repubblica. Gruppo Editoriale L'Espresso, 10-05-2007. Arxivat de l'original el 24 desembre 2007. [Consulta: 27 desembre 2007].
- ↑ «El inicio» (en castellà). El País. Ediciones El País [Consulta: 27 maig 2013].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 02-06-1910, p. 5 [Consulta: 6 maig 2014].
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo. El Mundo Deportivo S.A., 09-06-1910, p. 2 [Consulta: 6 maig 2014].
- ↑ 10,0 10,1 «Giro d'Italia 1910». Cycling Archives. [Consulta: 16 abril 2013].
Bibliografia
- Foot, John. «The Heroic Age». A: Pedalare! Pedalare!. Bloomsbury Publishing, 2011. ISBN 978-1-4088-1755-1.
- Fotheringham, William. «The Heroic Age». A: Century of Cycling: The Classic Races and Legendary Champions. MBI Publishing Company, 2003. ISBN 978-0-7603-1553-8.[Enllaç no actiu]
Enllaços externs
[modifica]- Web oficial del Giro d'Itàlia (italià)
