Guido Grandi
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (it) Francesco Lodovico Grandi  10 octubre 1671 Cremona (Ducat de Milà) | ||
| Mort | 4 juliol 1742 (70 anys) Pisa (Gran Ducat de Toscana) | ||
| Sepultura | San Michele in Borgo 43° 43′ 01″ N, 10° 24′ 09″ E / 43.7169858°N,10.40260392°E | ||
| Altres noms | Bartolo Luccaberti Quintus Lucius Alpheus | ||
| Religió | Catolicisme | ||
| Formació | Monestir de San Gregorio al Celio (1692–1693) Basílica de Sant Apol·linar in Classe (1687–1692) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | matemàtic, filòsof, enginyer, teòleg | ||
| Ocupador | Universitat de Pisa (1700–1740) Monestir de Santa Maria degli Angeli (1694–1700) | ||
| Membre de | |||
| Orde religiós | Orde Camaldulès | ||
| Obra | |||
Obres destacables | |||
| Premis | |||
| |||
Guido Grandi (Cremona, 10 d'octubre de 1671 - Pisa, 4 de juliol de 1742) (batejat com Francesco Lodovico) va ser un matemàtic i monjo camaldulenc italià conegut pels seus treballs en mecànica i hidràulica.
Vida
[modifica]Grandi va estudiar al col·legi jesuïta de la seva ciutat natal, Cremona. El 1687 va rebre classes de llatí (no de matemàtiques) de Girolamo Saccheri, qui li va transmetre el seu interès per la filosofia. Aquest mateix any, ingressà en el monestir camaldulès de Sant Apol·linar a Ravenna[1] i l'any següent professà les ordes i es va canviar els seus noms de bateig pel de Luigi Guido.[2] El 1692 és enviat a Roma per acabar els seus estudis de teologia, en els que es gradua dos anys més tard.
El 1694 és enviat al monestir de l'orde a Florència on, en un ambient més intel·lectual, començarà a estudiar l'obra de Descartes[3] i donarà les classes de matemàtiques al monestir camaldulenc de Santa Maria degli Angeli.[4] A Florència, era inevitable que entrés en contacte amb Vincenzo Viviani, el matemàtic més important de la ciutat, deixeble i defensor de Galileo Galilei. La primera obra de Grandi el 1699 serà, precisament, una solució a un problema plantejat per Viviani.[5]
Aquesta solució, li a donar un cert prestigi; per això, quan el 1700 és cridat a Roma, però Cosme III de Mèdici gran duc de Toscana, farà tot el possible per retenir-lo a Florència. El 1707 Grandi és nomenat matemàtic del Gran Ducat de Toscana. El 1709 és escollit fellow de la Royal Society. En aquesta època manté una intensa correspondència amb Jakob Hermann, aleshores catedràtic a la universitat de Pàdua.[6]
A partir de 1714 serà professor i catedràtic de matemàtiques de la Universitat de Pisa, càrrec que compatibilitzarà amb altres càrrecs d'assessorament per al Gran Ducat, com el de superintendent de les aigües, o per el Pontificat.
A partir de 1737 va començar a patir una demència i el 1740 havia perdut pràcticament la memòria.
Obra
[modifica]Les seves obres matemàtiques més importants són:[7]
- Geometrica divinatio Vivianeorum problematum (Florència, 1699), que no inclou només la solució del problema de Viviani, sinó moltes altres curiositats geomètriques del mateix estil.
- Geometrica demonstratio theorematum Hugenianorum circa logisticam seu logarithnticam (Florència, 1701), on estudia la corba logarítmica proposada per Christiaan Huygens.
- Quadratura circuli et hyperbolae (Pisa, 1703, 1710), amb el que va introduir el càlcul infinitesimal a Itàlia.[8][9]
- De infinitis infinitorum et infinite parvorum (Pisa, 1710)[10]
- Dialoghi ... circa la controversia eccitatagli contro dal sig. dottore Alessandro Marchetti (1712), en una controversia sobre la resistència dels sòlids[11]
- Florum geometricarum manipulus als Philosophical Transactions de la Royal Society (1723)
- Flores geometrici ex rhodonearum et cloeliarum curvarum descriptione resultantes (Florència, 1728), ampliació de l'anterior i on descriu i estudia la corba rodonea o Rosa de Grandi.
- Elementi geometrici piani e solidi di Euclide, posti brevemente in volgare (Florència, 1731), una versió dels Elements d'Euclides,
- Istituzioni Meccaniche (1739)[12]
- Istituzioni di aritmetica pratica (Florència, 1740)[13]
- Istituzioni geometriche (Florència, 1741).[13]
També va escriure obres teològiques, històriques i biografies de frares camaldulencs.
Referències
[modifica]- ↑ Simonutti, 1989, p. 1002.
- ↑ Ortes, 1744, p. 4.
- ↑ Ortes, 1744, p. 10-11.
- ↑ Simonutti, 1989, p. 1003-1004.
- ↑ Ortes, 1744, p. 13.
- ↑ Mazzone i Roero, 1992, p. 1 i ss.
- ↑ Natucci, 2008, p. Dict..
- ↑ Giacardi, 1994, p. 195-238.
- ↑ Bagni, 2005, p. 174 i ss.
- ↑ Simonutti, 1989, p. 1012.
- ↑ Heyman, 2004, p. 20.
- ↑ Simonutti, 1989, p. 1007.
- ↑ 13,0 13,1 Simonutti, 1989, p. 1013.
Bibliografia
[modifica]- Agostini, Amedeo. Padre Guido Grandi, matematico: 1671 - 1742 (en italià). Arti grafiche Pacini Mariotti, 1943.
- Bagni, Giorgio T. «Mathematics Education and Historical References: Guido Grandi's Infinite Series» (en anglès). Normat – Nordisk Matematisk Tidsskrif, Vol. 53, Num. 4, 2005, pàg. 173-185. ISSN: 0801-3500.
- Giacardi, Livia Maria «Guido Grandi e il calcolo leibniziano: presentazione di un manoscritto inedito» (en italià). Bolletino di Storia delle Scienze Matematiche, Vol. 14, 1994, pàg. 195-238. ISSN: 1724-1650.
- Heyman, Jacques. Análisis de estructuras: un estudio histórico (en castellà). Instituto Juan de Herrera, 2004. ISBN 84-9728-112-8.
- Mazzone, Silvia; Roero, Clara Silvia (eds.). Guido Grandi, Jacob Hermann: Carteggio (1708-1714) (en italià). L.S. Olschki, 1992. ISBN 9788822240026.
- Ortes, Gianmmaria. Vita del Padre Guido Grandi abate Camaldolese, matematico dello studio pisano (en italià). Giambatista Pasquali, 1744.
- Simonutti, Luisa «Guido Grandi, scienziato e polemista, e la sua controversia con Tommaso Ceva» (en italià). Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa, Vol. 19, Num. 3, 1989, pàg. 1001-1026. ISSN: 0392-095X.
Enllaços externs
[modifica]
- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Guido Grandi» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
- Natucci, A. «Grandi, Guido» (en anglès). Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008. [Consulta: 10 setembre 2014].
- Westfall, Richard S. «Grandi, Guido» (en anglès). The Galileo Project, 1995. [Consulta: 8 novembre 2024].
- Principi, Maria Matilde. «Grandi, Guido» (en italià). Dizionario Biografico degli Italiani, 2002. [Consulta: 8 novembre 2024].