Jakob Hermann
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 16 juliol 1678 (Julià)  Basilea (Suïssa) | ||
| Mort | 11 juliol 1733 (54 anys) Basilea (Suïssa) | ||
| Formació | Universitat de Basilea (–1701) | ||
| Tesi acadèmica | Positionum De Seriebus Infinitis Pars Tertia (1696 ) | ||
| Director de tesi | Jakob Bernoulli | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Mecànica, anàlisi matemàtica, geometria, teoria d'equacions diferencials, matemàtiques, ètica i filosofia | ||
| Lloc de treball | Pàdua Sant Petersburg Frankfurt de l'Oder Basilea | ||
| Ocupació | matemàtic, naturalista, professor d'universitat, físic | ||
| Ocupador | Universitat de Basilea (1731–1733) Universitat Estatal de Sant Petersburg (1724–1731) Universitat Viadrina de Frankfurt de l'Oder (1713–1724) Universitat de Pàdua (1707–1713) | ||
| Membre de | |||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
Jakob Hermann (Basilea, 16 de juliol de 1678 (Julià) - Basilea, 11 de juliol de 1733) va ser un matemàtic suís del segle xviii.
Vida
[modifica]Jakob Hermann era fill del director d'una escola de Basilea. Va estudiar teologia a la universitat d'aquesta ciutat, però dedicant molt de tems a les matemàtiques sota la direcció de Jakob Bernoulli i graduant-se el 1696. Sota la guia de Bernoulli es converteix en un hàbil matemàtic en càlcul infinitesimal.[1]
El 1700 va publicar un llibre contra Bernhard Nieuwentijt refutant les seves crítiques contra els mètodes infinitesimals.[2] Aquest petit llibre i la intervenció de Leibniz li van valer per a ser nomenat membre de l'Acadèmia de Ciències de Berlin el 1701.
El 1707 obté la càtedra de matemàtiques de la universitat de Pàdua des de la que difondrà ell mètodes de Leibniz per tot Itàlia,[3] mantenint correspondència amb els matemàtics italians més importants com Guido Grandi[4] Jacopo Riccati o Giuseppe Verzaglia.
El 1713 passa a ser catedràtic a la universitat de Frankfurt de l'Oder, càrrec que mantindrà fins que el 1724 és cridat per Pere I de Rússia per a convertir-se en responsable de la secció de matemàtiques de l'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg. En morir el tsar (1725), serà el preceptor del seu fill, el futur Pere II, per encàrrec de la tsarina Caterina I de Rússia. El 1731 torna a la seva natal Basilea on morirà pocs anys després.[5]
Obra
[modifica]A part de la seva copiosa correspondència (no editada en la seva totalitat), les obres principals de Hermann són:
- El ja anomenat Responsio ad Clar. Viri Bernhard Nieuwentijt considerationes secundas circa calculi differentialis principia editatas (Basilea, 1700)
- Phoronomia, sive de viribus et motibus corporum solidorum et fluidorum libri duo (Amsterdam, 1716) en el que segueix les seves classes a Pàdua.[6] És un tractat de dinàmica en el que presenta les propietats del moviments dels sòlids i dels fluids en termes geomètrics, però donant a continuació la seva interpretació analítica,[7] deduint-ne l'equació diferencial que representa el problema físic.[8] Aquesta transició del càlcul geomètric al purament analític, es mostra també en la seva demostració de la llei de les àrees de Kepler que Newton havia demostrat al començament dels seus Principia i que Hermann demostra per mitjà del càlcul diferencial.[9]
- Abrégé des mathématiques vols. I i III (Sant Petersburg, 1728–1730)
Referències
[modifica]- ↑ Roero, 2001, p. 380.
- ↑ Nagel, 2008, p. 208 i ss.
- ↑ Roero, 2001, p. 387.
- ↑ Mazzone i Roero, 1992, p. 1 i ss, edita la correspondència amb Guido Grandi.
- ↑ Roero, 2001, p. 381.
- ↑ Roero, 2001, p. 390.
- ↑ Brading i Stan, 2023, p. 82 i ss.
- ↑ Knowles Middleton, 1965, p. 247-250.
- ↑ Guicciardini, 1996, p. 169 i ss.
Bibliografia
[modifica]- Brading, Katherine; Stan, Marius. Philosophical Mechanics in the Age of Reason (en anglès). Oxford University Press, 2023. ISBN 978-0-19-767895-4.
- Guicciardini, Niccolò «An Episode in the History of Dynamics: Jakob Hermann's Proof (1716–1717) of Proposition 1, Book 1, of Newton's Principia» (en anglès). Historia Mathematica, Vol. 23, Num. 2, 1996, pàg. 167-181. DOI: 10.1006/hmat.1996.0016. ISSN: 0315-0860.
- Knowles Middleton, W. E. «Jacob Hermann and the Kinetic Theory» (en anglès). The British Journal for the History of Science, Vol. 2, Num. 3, 1965, pàg. 247-250. DOI: 10.1017/S0007087400002235. ISSN: 1474-001X.
- Mazzone, Silvia; Roero, Clara Silvia (eds.). Guido Grandi, Jacob Hermann: Carteggio (1708-1714) (en italià). L.S. Olschki, 1992. ISBN 9788822240026.
- Nagel, Fritz. «Nieuwentijt, Leibniz, and Jacob Hermann on infinitesimals». A: Ursula Goldenbaum, Douglas Jesseph (editors). Infinitesimal Differences: Controversies between Leibniz and his Contemporaries (en anglès). Walter de Gruyter, 2008, p. 199-214. ISBN 978-3-11-020216-8.
- Roero, Clara-Silvia. «Jacob Hermann: sa vie, ses oeuvres, et les méthodes analytiques». A: Alain Michel, Michel Paty (editors). Analyse et dynamique: études sur l'oeuvre de d'Alembert (en francès). Presses de l'Université Laval, 2001, p. 378-405. ISBN 2-7637-7945-X.
Enllaços externs
[modifica]- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Jakob Hermann» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
- Westfall, Richard s. «Hermann, Jakob» (en anglès). The Galileo Project, 1995. [Consulta: 14 novembre 2024].
- Fellmann, E.A. «Hermann, Jakob» (en anglès). Complete Dictionary of Scientific Biography., 2008. [Consulta: 4 octubre 2014].