Vés al contingut

Història d'Oceania

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Història
Història
Universal · Europa · Àsia · Àfrica · Amèrica · Oceania · Antàrtida
Mètodes d'investigació
Historiografia · Arqueologia · Biografia · Genealogia · Heràldica · Numismàtica · Paleografia · Arxivística · Papirologia · Sigil·lografia · Ceramologia
Escoles i pensament
Escola dels Annales · Historicisme · Revisionisme històric · Nova història · Història de les idees · Història de les mentalitats · Teoria de la història · Providencialisme · Fatalisme · Història social · Materialisme històric · Necessitarisme · Història evenemencial
Disciplines auxiliars
Economia · Dret · Sociologia · Antropologia · Psicologia · Cronologia · Diplomàcia · Geopolítica · Vexil·lologia · Religió · Geografia · Política · Lingüística · Filosofia
Portal d'història
  • Vegeu aquesta plantilla
Les migracions polinèsies van poblar la major part d'Oceania

El poblament d'Oceania comença fa uns 40.000 anys amb l'arribada a Austràlia de poblacions procedents d'Àsia, però les illes del Pacífic van estar deshabitades fins a les migracions polinèsies entre el 1300 aC i el 1200 dC. Al segle xvi hi arriben els primers europeus, però la colonització s'estén sobretot al segle xix i dura fins a mitjan segle xx. A finals del segle XIX va començar l'estudi etnològic d'Oceania des de Hawaii i Nova Zelanda, però l'estudi sistemàtic de la història d'Oceania no comença fins als treballs de camp d'Edward Winslow Gifford a Viti Levu, Fiji.[1]

Prehistòria d'Oceania

[modifica]

Els primers pobladors d'Austràlia, Nova Guinea i les grans illes situades a l'est van ser Homo sapiens sapiens procedents del sud-est asiàtic fa entre 50.000, quan l'Home de Neandertal encara vivia a Europa.[2] Els aborígens australians tenen l'origen en els africans que van migrar a Àsia i posteriorment a l'illa oceànica fa més de 40.000 anys, com acrediten els esquelets trobats al llac Mungo,[3] els melanesis provenen d'un encreuament entre Homo sapiens i els denissovans asiàtics, els polinesis provenien de les illes indonèsies, poblades al seu torn per emigrants de Taiwan, concretament en una migració que va tenir lloc entre els anys 1400 aC i 900 aC segons l'illa.[4] Per als micronesis no es disposa d'excavacions arqueològiques fiables, però a partir de la reconstrucció lingüística se suposa un origen similar.[5] Els habitants originals del grup d’illes que ara s’anomenaven Melanèsia eren probablement els avantpassats de l’actual gent de parla papú, que migrant del sud-est asiàtic, sembla que han ocupat aquestes illes tan a l'est com les principals illes de l'arxipèlag de les Illes Salomó, incloent Makira i possiblement les illes més petites més a l'est.[6]

Exploracions europees a Oceania

[modifica]

Segle XVI

[modifica]

En el primer viatge de circumnavegació del globus, Fernando de Magallanes va albirar les Illes Mariannes i altres illes d'Oceania el 1521, abans de trobar la mort a les Filipines.[7] Segons una teoria força controvertida, els portuguesos podrien haver arribat en aquesta època a Austràlia (Cristóvâo de Mendonça a Botany Bay, l'any 1522, i tres anys més tard Gomes de Sequeira al nord-est).[8][9] Poc després, altres mariners portuguesos es van unir a l'exploració de la zona: el 1525 Diogo da Rocha descobrí les Illes Carolines (més concretament, l'atol Ulithi),[10] visitades més abastament l'any següent pel mariner de la flota de Castella, Toribio Alonso de Salazar;[11] i el 1526 Jorge de Meneses arriba a Nova Guinea.[12] Altres exploradors de la zona en aquesta època foren Luis Váez de Torres, Miguel López de Legazpi, García Jofre de Loaisa, Álvaro de Mendaña i Ruy López de Villalobos.[13]

Segle xvii

[modifica]
La primera representació europea dels maoris és aquesta del 1642 a partir de l'exploració d'Abel Tasman

També els holandesos navegaren per la regió, i Abel Tasman va recórrer el litoral d'Austràlia al 1642,[14] arribà a l'illa que en el seu honor es va anomenar Tasmània, i a les illes Tonga, Illes Fiji i Nova Guinea Alemanya.[15] Mentrestant des d'Acapulco (Mèxic) i Callao (Perú) van partir expedicions que trobaren nombroses illes del Pacífic.[16][17]

Segle xviii

[modifica]
El tractat de Waitangi

Les rivalitats portugueses, espanyoles i holandeses van ser reemplaçades per les dels anglesos i francesos al segle xviii. Entre 1764 i 1770 exploraren la zona John Byron, Samuel Wallis, Philip Carteret i altres, que van recórrer Tahití, Samoa, les Illes Salomó i Noves Hèbrides.[18] Per la seva banda, l'anglès James Cook va realitzar tres viatges per les illes de Pacífic entre 1768 i 1779, i va arribar a les Illes de la Societat, Nova Zelanda, Illes Marqueses, Noves Hèbrides i Hawaii.[19][20]

Els francesos exploraren les illes simultàniament amb els anglesos. Entre 1826 i 1840 ho va fer Jules Dumont d'Urville,[21] i després Jean-François de La Pérouse entre 1785 i 1787.[22] Tots aquests viatges van determinar el repartiment d'Oceania entre les potències colonitzadores: Regne Unit, Països Baixos, França, Espanya, Portugal, Estats Units i Alemanya en menor mesura.[23]

Segle xix

[modifica]

La colonització britànica d'Austràlia començà el 1787, amb l'arribada de la First Fleet i la fundació de Sydney, seguida per l'expansió per la zona litoral del sud-est, on encara hi ha les principals ciutats, i després a l'interior. Com a conseqüència de la pressió colonitzadora i de les malalties importades, la població d'aborígens d'Austràlia disminuí dràsticament i la de Tasmània gairebé va desaparèixer.[24]

A Nova Zelanda la situació més avançada de la població maori va fer que la colonització seguís un altre curs, a inicis del segle xix amb establiments costaners que no van ser rebutjats, posteriorment amb l'annexió mitjançant el tractat de Waitangi signat entre els britànics i els caps de l'illa del Nord el 1840, i finalment amb les guerres entre maoris i colonitzadors quan aquest tractat no fou respectat a la dècada de 1860.[24]

Durant el segle xix la resta d'arxipèlags del Pacífic acaben sent colonitzats, en alguns casos per l'impuls de productes específics, com els boscos de sàndal de les Fiji (annexionades pel Regne Unit el 1874), el níquel de Nova Caledònia (a França el 1874) o les plantacions de canyamel i pinya de Hawaii (als Estats Units el 1898).[24]

Segle xx

[modifica]

A finals del segle xix i principis del xx, van començar els desitjos d'independència a les colònies, Austràlia i Nova Zelanda, el 1901 i el 1907 van obrir el camí als altres països cap a la independència.[25][26] Els països més febles i pobres van trigar molt a declarar-se independents, el 1962, Samoa va declarar la independència de Nova Zelanda, que l'havia ocupat anys enrere;[27] després Nauru el 1968;[28] Fiji i Tonga el 1970;[29] Illes Salomó i Tuvalu el 1978;[30][31] els Estats Federats de Micronèsia i Kiribati el 1979 (encara que no va ser reconeguda per Micronèsia fins al 1990);[32][33] Vanuatu el 1980;[34] les Illes Marshall el 1990 i Palau el 1994 els van seguir en el procés de llibertat.[35][36] Van formar el Fòrum de les Illes del Pacífic i encara avui intenten ajudar països com Guam, Nova Caledònia i Polinèsia Francesa, que encara romanen sota el mandat de potències.[37][38]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Hunt, Terry L.; Cochrane, Ethan E. The Oxford Handbook of Prehistoric Oceania (en anglès). Oxford University Press, 2018. ISBN 0190875658. 
  2. ↑ «Genome Scans Show Polynesians Have Little Genetic Relationship to Melanesians» (en anglès). Temple University, 18-01-2008. Arxivat de l'original el 29 de juny 2011. [Consulta: 9 març 2013].
  3. ↑ Daley, Paul. «Finding Mungo Man: the moment Australia's story suddenly changed» (en anglès). The Guardian, 13-11-2017. [Consulta: 27 agost 2021].
  4. ↑ Zimmer, Carl «Siberian Fossils Were Neanderthals’ Eastern Cousins, DNA Reveals» (en anglès). The New York Times, 22-12-2010. ISSN: 0362-4331.
  5. ↑ Moretz, Preston M. «Genome scan shows Polynesians have little genetic relationship to Melanesians» (en anglès). Universitat de Temple, 17-01-2008. Arxivat de l'original el 2008-12-11. [Consulta: 20 febrer 2024].
  6. ↑ Dunn, Michael; Terrill, Angela; Reesink, Ger; Foley, Robert A.; Levinson, Stephen C. «Structural Phylogenetics and the Reconstruction of Ancient Language History» (en anglès). Science, 309, 5743, 23-09-2005, pàg. 2072–2075. Bibcode: 2005Sci...309.2072D. DOI: 10.1126/science.1114615. ISSN: 0036-8075. PMID: 16179483.
  7. ↑ de Ibáñez y García, Luís. Historia de la islas Marianas con su derrotero, y de las Carolinas y Palaos, desde el descubrimiento por Magallanes en el affo 1521, hasta nuestros días (en castellà). P.V. Sabatel, 1886. 
  8. ↑ Trickett, Peter. Beyond Capricorn: how Portuguese adventurers secretly discovered and mapped Australia and New Zealand 250 years before Captain Cook (en anglès). Adelaida: East Street Publications, 2007, p. 71-ss. ISBN 978-0-9751145-9-9. 
  9. ↑ Collingridge, George. «Gomez de Sequeira's voyage in the year 1525 - An alleged discovery of Australia». A: The Discovery of Australia: A Critical Documentary and Historic Investigation Concerning the Priority of Discovery in Australasia by Europeans Before the Arrival of Lieut. James Cook, in the "Endeavour", in the Year 1770 (en anglès). Golden Press, 1895, p. 311-315. ISBN 978-0-85558-956-1. 
  10. ↑ Quanchi, Max; Robson, John. Historical Dictionary of the Discovery and Exploration of the Pacific Islands (en anglès). Scarecrow Press, 2005, p. 215-216. ISBN 978-0-8108-5395-9. 
  11. ↑ «illes Carolines». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 20 febrer 2024].
  12. ↑ Quanchi, Max «¿Había papúas?: Imágenes visuales, representación y fronteras». Revista española del Pacífico, 8, 1998, pàg. 123–156. ISSN: 1131-6284.
  13. ↑ Blanco, Francisco Mellén; González, Miguel de Lucas; Talaván, Miguel Luque. Expediciones españolas en el Pacífico Sur del siglo XVI al XVIII (en castellà). Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior de España, 2006. ISBN 978-84-96008-97-7. 
  14. ↑ «Digital Collections - Maps - Monumenta cartographica [cartographic material] : reproductions of unique and rare maps, plans and views in the actual size of the originals : accompanied by cartographical monographs | Original map of Tasmania in December 1642». nla.gov.au. Arxivat de l'original el 29 de juny 2011. [Consulta: 31 agost 2015].
  15. ↑ Beazley, Charles Raymond. «Tasman, Abel Janszoon». A: Encyclopædia Britannica (Wikisource) (en anglès). Vol. 26, 1911. 
  16. ↑ Bernabéu Albert, Salvador. La Nao de China, 1565-1815: navegación, comercio e intercambios culturales (en castellà). Universidad de Sevilla, Secretariado de Publicaciones, 2013. ISBN 978-84-472-1537-9. 
  17. ↑ «El Galeón de Manila.La ruta española que unió tres continentes.» (en castellà). Fundación Museo Naval. [Consulta: 20 febrer 2024].
  18. ↑ Hawkesworth, John. Relation des voyages entrepris par ordre de Sa Majesté Britannique actuellement régnante. Tome 1 / ; pour faire des découvertes dans l'hémisphère méridional, et successivement exécutés par le commodore Byron, le capitaine Carteret, le capitaine Wallis et le capitaine Cook... rédigée d'après les journaux tenus par les differens commandans et les papiers de M. Banks, par J. Hawkesworth,... traduite de l'anglois (en francès), 1774. 
  19. ↑ Collingridge, Vanessa. Captain Cook: The Life, Death and Legacy of History's Greatest Explorer (en anglès). Ebury, 2003. ISBN 978-0-09-188898-5. 
  20. ↑ Rigby, Nigel; Merwe, Pieter van der. Captain Cook in the Pacific (en anglès). National Maritime Museum, 2002. ISBN 978-0-948065-43-9. 
  21. ↑ Gauthey, Huaras. Dumont d'Urville, le dernier des "marins-savants" (tesi) (en francès). Universitat de Ginebra, 1997. Arxivat 2007-07-28 a Wayback Machine.
  22. ↑ Milet-Mureau, M.L.A.. Voyage de La Pérouse autour du monde. T. 1 / , publié conformément au décret du 22 avril 1791, et rédigé par M. L. A. Milet-Mureau,... Tome premier [-quatrième] (en francès). Paris: Imprimierie de la République, 1797. 
  23. ↑ Douglas, Bronwen «Slippery Word, Ambiguous Praxis: 'Race' and Late-18th-Century Voyagers in Oceania» (en anglès). The Journal of Pacific History. Taylor & Francis, vol. 41:1, 6-2006, pàg. 1-29. ISSN: 0022-3344.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Enciclopedia Visual (en castellà). Vol. 6 - Historia y Cultura. Salvat, 1980, p. 98-99. ISBN 84.345.3948.9. 
  25. ↑ «Federation» (en anglès australià). Australian Government. Arxivat de l'original el 2015-09-05. [Consulta: 20 febrer 2024].
  26. ↑ «New Zealand in 1907» (en anglès). Dominion status. New Zealand History. [Consulta: 20 febrer 2024].
  27. ↑ «Celebrating 60 years of independence for Western Samoa» (en anglès). New Zealand Parliament, 24-11-2021. [Consulta: 20 febrer 2024].
  28. ↑ «How Nauru threw it all away» (en anglès). ABC Austràlia, 11-03-2014. [Consulta: 20 febrer 2024].
  29. ↑ McIntyre, W. David. «11 ‘The British Empire is Past History’: Retreat from ‘Never’ Land Begins: Tonga and Fiji, 1970». A: Winding up the British Empire in the Pacific Islands (en anglès). Oxford University Press, 2014-03-06, p. 146-157. DOI 10.1093/acprof:oso/9780198702436.003.0012. ISBN 978-0-19-870243-6. 
  30. ↑ «Independence» (en anglès). Solomon Islands Historical Encyclopaedia 1893-1978. [Consulta: 20 febrer 2024].
  31. ↑ «Tuvalu : History» (en anglès). The Commonwealth. Arxivat de l'original el 2021-05-12. [Consulta: 20 febrer 2024].
  32. ↑ «A Guide to the United States’ History of Recognition, Diplomatic, and Consular Relations, by Country, since 1776: Kiribati» (en anglès americà). Office of the Historian - Foreign Service Institute - US Department of State. [Consulta: 20 febrer 2024].
  33. ↑ «History» (en anglès). Federated States of Micronesia Government. Arxivat de l'original el 1999-02-03. [Consulta: 20 febrer 2024].
  34. ↑ «57. Vanuatu (1980-present)» (en anglès americà). University of Central Arkansas. [Consulta: 20 febrer 2024].
  35. ↑ Kupferman, David «The Republic of the Marshall Islands since 1990». The Journal of Pacific History, 46, 1, 2011, pàg. 75–88. ISSN: 0022-3344.
  36. ↑ Branigin, William «INDEPENDENCE FOR PALAU ENDS U.S. SOVEREIGNTY OVER PACIFIC ISLANDS». The Washington Post, 01-10-1994.
  37. ↑ «This Pacific island is making a diplomatic play that will be of 'huge concern' to China» (en anglès australià). ABC News, 11-10-2022.
  38. ↑ Maclellan, Nic. Pacific Diplomacy and Decolonisation in the 21st Century. ANU Press, 2015, p. 263–282. ISBN 978-1-925022-81-0. 

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Oceania
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Història_d%27Oceania&oldid=33366092»