Vés al contingut

Hoatzín

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuHoatzín
Opisthocomus hoazin Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nombre de cries2 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou31 dies Modifica el valor a Wikidata
Període
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22684428 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCuculiformes
FamíliaOpisthocomidae
GènereOpisthocomus
EspècieOpisthocomus hoazin Modifica el valor a Wikidata
(P.L.S. Müller, 1776)
Nomenclatura
ProtònimPhasianus hoazin Modifica el valor a Wikidata
SignificatCabell posterior hoatzín
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata

L'hoatzín (Opisthocomus hoazin) és una espècie particular d'ocell tropical que habita les zones pantanoses que envolten el riu Amazones i Orinoco a Sud-amèrica.

Descripció

[modifica]

Té les dimensions d'un faisà, però és molt més esvelt; té el coll i la cua més llargs i té el cap petit. Té la cara blava sense plomes i els ulls vermells, i al cap té una cresta serrada. Té una capacitat limitada de volar.

Taxonomia

[modifica]

La classificació d'aquest ocell ha estat molt controvertida. L'hoatzín va ser descrit pel zoòleg alemany Statius Müller el 1776 amb el nom científic de Phasianus hoazin, dins els gal·liformes. Més tard, diferents autors l'han inclòs a diferents ordres. Sibley i Monroe el van incloure a l'ordre dels cuculiformes, com un parent dels neomorfins.[2] Un estudi de 2014 relacionà aquest ocell amb Caradriformes i Gruiformes.[3] Treballs posteriors mostren que l'hoatzín, per ell a soles, representa un dels llinatges més antics entre els ocells.[4]
Avui es classifica con una espècie monotípica, l'única del gènere Opisthocomus Illiger, 1811, de la família dels Opistocòmids (Opisthocomidae, Swainson, 1837) i de l'ordre dels Opistocomiformes (Opisthocomiformes L'Herminier, 1837).[5]

Hàbits

[modifica]

L'hoatzín es menja les fulles i els fruits de les plantes que creixen en els pantans en què viu. Una de les moltes peculiaritats d'aquesta espècie és que té un sistema digestiu únic entre les aus. Els hoatzins usen fermentació bacteriana a la part davantera de l'estómac per a descompondre el material vegetal que consumeixen, tal com les vaques i altres remugants. A causa d'això, aquest ocell fa una pudor semblant a la dels fems, i només se'l caça com a aliment en temps d'extrema necessitat.

Fotografia (1922) d'un pollet on se li aprecien les urpes i l'ús que en fa.

Els hoatzins són una espècie gregària i fan nius en petites colònies, i ponen entre 2 i 3 ous en un niu de bastons, construït en un arbre que pengi sobre l'aigua. El pollet, que és alimentat a base de pasta vegetal regurgitada pels pares, té un altre tret estrany; té dues urpes en cada ala, que l'ajuden a agafar-se a les branques a mesura que grimpa pels arbres. Això ha portat inevitablement a comparacions amb l'ocell fòssil Archaeopteryx.[6]

Es tracta d'una espècie molt sorollosa, que té una varietat de sons de crida, un dels quals se sol descriure com similar als esbufecs d'un fumador empedreït.

Referències

[modifica]
  1. Entrada «Opisthocomus hoazin» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2022].
  2. [enllaç sense format] http://www.scricciolo.com/classificazione/sequence.htm Arxivat 2013-11-11 a Wayback Machine. Eric Salzman (1993) Sibley's Classification of Birds
  3. ED. Jarvis et al. (2014). «Whole-genome analyses resolve early branches in the tree of life of modern birds». Science. 346 (6215): 1320-1331
  4. Richard O.Prum, Jacob S. Berv, Alex Dornbur, Daniel J. Field, Jeffrey P. Townsend, Emily Moriarty Lemmon, Alan R. Lemmon, (2015). «A comprehensive phylogeny of birds (Aves) using targeted next-generation DNA sequencing». Nature. 526: 569–573.
  5. F. Llimona, J. del Hoyo, i A. Bonan, (2018). Grebes (Podicipedidae). In: del Hoyo, J., Elliott, A., Sargatal, J., Christie, D.A. i de Juana, E. (editors). Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions, Barcelona.
  6. Rodríguez de la Fuente, F.. Enciclopedia Salvat de la Fauna. 8. Pamplona: Salvat, 1970, p. 125-130.