Josep Lluís Ortega Monasterio

Josep Lluís Ortega Monasterio
	; Placa dedicada al personatge a Palamós.
Nom original	(es) José Luis Ortega Monasterio
Biografia
Naixement	8 agost 1918 ; Santoña (Cantàbria)
Mort	18 gener 2004 (85 anys); Barcelona
Sepultura	Cementiri de Puigcerdà (panteó familiar)
Activitat
Ocupació	compositor, militar, compositor
Art	Música
Gènere	Sardana i havanera
Carrera militar
Conflicte	Guerra Civil espanyola
Obra
Obres destacables	Obres destacables El meu avi, Escolta es vent
Premis
	(1999) Creu de Sant Jordi ;

Josep Lluís Ortega Monasterio^[1] (Santoña, 8 d'agost de 1918 - Barcelona, 18 de gener de 2004) fou un compositor i militar català d'origen càntabre. Ha estat un dels grans mestres compositors d'havaneres, de les quals en va fer una cinquantena, i és l'autor pretès de la més coneguda, El meu avi. De les seves més de cent obres, la majoria són en català, unes quantes en castellà i fins i tot alguna en euskera. A més de cantant, també va ser instrumentista de guitarra i acordió.

Infància i joventut

Fill d'una família de llarga tradició militar, Ortega Monasterio va néixer el 8 d'agost de 1918 a Santoña (aleshores Castella la Vella, avui Cantàbria). Va passar part de la seva infància a Mutriku (Guipúscoa), fins que va quedar orfe de pare i mare. Llavors va traslladar-se a Palol d'Onyar, on a l'escola ja componia peces de música com Estrellita marinera; a més, cantava al cor de la catedral de Girona. Als nou anys interpretà el paper principal de la comèdia musical Xao al Teatre Principal de Girona. Va ser en aquesta època que entrà en contacte amb la llengua i la cultura catalanes. Durant la Guerra Civil va fugir de Girona a peu per la frontera a través d'Olot i Beget fins a la Menera (Vallespir). Des d'allí es va traslladar a Espanya via Hendaia i es va incorporar a l'exèrcit franquista.

Militar espanyol

Passada la Guerra Civil fou nomenat oficial de complement. Va estar destinat al cos de Regulars al Nord d'Àfrica, a Ceuta i Larraix, i estudià a les acadèmies militars de Saragossa, Guadalajara i Toledo. L'any 1942 fundà el grup d'havaneres Los Gringos. Ja capità, en els anys cinquanta fou assignat a l'Escola Militar de Muntanya, de Jaca. Passà després a Puigcerdà, com a Cap de la Guàrdia Civil de Fronteres, tasca que compaginà amb la de professor d'educació física a La Molina. A començaments dels 60, ja comandant d'infanteria, fou enviat a Menorca, on compongué cançons per al grup Los Parranderos, col·laborà en el Festival de Canción Menorquina d'Alaior, i deixà un gran record en general. El 1964 fou traslladat a Palamós, a la Costa Brava. Fou un dels organitzadors de la primera Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell (1967). A l'any següent, suposadament, va compondre l'obra que li donaria més anomenada, l'havanera El meu avi. Algunes persones han contradit el fet que Ortega Monasterio fos autor de l'havanera El meu avi, que seria una cançó que ja cantaven els mariners més vells de Menorca abans de la guerra.^[2] Conjuntament amb Evarist Puig i Joaquim Simó fundà el 1972 el Festival de Cançó Marinera de Palamós.

Clandestinitat i democràcia

En els anys setanta participà en la fundació de la Unión Militar Democrática. En ser enxampat el 1976 amb unes octavetes de propaganda de la formació, un judici militar el condemnà a cinc mesos de presó militar a Cadis. Tres anys més tard va ser expulsat de l'exèrcit per "ofensa a l'honor". El 1984, el govern revisà el judici i el restituí a l'honor i grau de coronel; amb tot i això, en Josep Lluís no reprengué la carrera militar perquè ja tenia una altra ocupació: havia fundat el grup d'havaneres Cavall Bernat el 1975, i es dedicava plenament a la música, cantant i component havaneres. Es jubilà del conjunt el 1995.

Llegat i homenatges

La seva música es va fer molt popular arreu de Catalunya, i hom n'ha destacat l'arrelament de les lletres i una música senzilla i planera que com a tal arribà a molta gent. La tendresa de peces com La Balada d'en Lucas o Na Nena, la fortalesa i empenta del Canó de Palamós o la famosa arreu del món El meu avi (que ha arribat a indrets impensables com a Corea del Nord o els Estats Units, i s'ha interpretat en diverses versions fins i tot per l'Orquestra Simfònica de Londres) dona una idea d'on arribava la seva creativitat i la riquesa d'aquesta música encisadora.

La seva personalitat arribava a qualsevol tipus de gent, de persones o classes socials, i s'afirma que fou professor d'esquí del rei Joan Carles I, amic de la Duquessa d'Alba i de tota mena de gent de ciutat o de poble. S'esmenta que creà la música de l'himne de Jaca: Viernes de Mayo. Dos amics íntims des de la infància fins a la mort foren els coneguts Joan Viñas, locutor de Ràdio Barcelona, i el gran escriptor Josep Maria Gironella.

En els últims anys de la seva vida rebé nombrosos homenatges, el més càlid dels quals a Calella de Palafrugell, durant les populars cantades d'havaneres. Francesc Salse i Josep Maria Cao li dedicaren l'havanera Al mestre Ortega Monasterio. El compositor també té estàtues a Puigcerdà, recordant les seves facetes de músic i de muntanyenc, i a Platja d'Aro. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 per tota una carrera dedicada a la difusió de l'havanera.

Va morir el 18 de gener del 2004 a Barcelona. El seu fons musical, més de cent composicions entre havaneres i altres cançons, es conserva a la Fundació Ernest Morató.^[3] El seu fill, Leopoldo Ortega-Monasterio, que és metge forense, ajuntà els seus dos cognoms per homenatjar-lo.

Controvèrsia

El 2024, una investigació periodística va revelar la seva presumpta implicació en una xarxa de tràfic i explotació sexual que va operar entre finals dels anys 70 i principis dels 90 al nord-est d'Espanya. Segons documentació policial i testimonis, Ortega Monasterio hauria estat vinculat a diversos prostíbuls, incloent-hi el local "Txoko" a Osca, propietat de la seva esposa Pura Gastón. La investigació va documentar que Gastón també era propietària de l'Agència Gràcia a Barcelona, utilitzada per reclutar dones mitjançant falses ofertes de treball. Els informes policials de l'època assenyalaven Ortega Monasterio com a possible "propietari real" de diversos establiments, tot i que això només es va poder provar en el cas del Txoko.^[4]

El cas més greu es va centrar en el complex Gran Escala 2000, ubicat a Ventalló, Girona, on segons testimonis i documentació policial s'explotava sexualment dones, algunes menors d'edat. L'establiment era gestionat per Antolín Fernández, soci d'Ortega Monasterio segons diversos testimonis, i posteriorment per la seva germana Rolíndez. Les víctimes eren captades a través de l'Agència Gràcia, on se'ls retenien els documents d'identitat i se les forçava a exercir la prostitució. Malgrat diverses denúncies durant els anys 80, incloent-hi una inspecció dels Mossos d'Esquadra el 1988, les investigacions van ser arxivades sense conseqüències judicials, fet que s'ha atribuït a les connexions polítiques i militars dels implicats.

Obres

Adiós a la isla (ca. 1962), lletra de Gurmesind Riera, premi al Festival de Canción Menorquina de Alayor, enregistrada^[5]
Aquesta tornada parrandera (anys 80)
La balada d'en Lucas (1962) (partitura)
Balada menorquina (ca. 1960)
Bella Candanchú
El canó de Palamós, vals mariner (cançó en MP3 pel Grup Bergantí Arxivat 2007-09-29 a Wayback Machine., partitura)
Cantan los Parranderos (ca. 1960)
Coplas bravas
Corrandes marineres (o Corrandes palamosines), valset mariner
De sol a sol
Encisadora, marxa marinera
Esquiando voy
Estrellita marinera (anys trenta), vals
Margarita y el mar (ca. 1960)
Mi bello Candanchú
La muñeca (anys 40), bolero
Na nena (ca. 1960), lletra de Gurmesind Riera
Plora guitarra
La Rosa del Port, valset mariner
Viernes de Mayo, himne oficial de Jaca, lletra d'Eugenio Villacampa

Havaneres

L'avi canta
Balandrejant
Beber, beber
Bitxintxo, en castellà i euskera
Bon cremat
Cançó d'Andorra
Cap a romandre
La Catedral
Cavall Bernat
Dia i nit
Enamorada de la mar
Escolta es vent (1966), lletra de Cristòfol Mus Reynés
L'Havana Xica
Havanera de Tàrrega
Lluna marinera
Marta voladora (1994), dedicada a Marta Ferrusola quan volava en parapent
Menorquina
Meritxell
El meu avi (1968)
No vull dir adéu, lletra de M. Guiu
Parla de mestre
Rom cremat
Si fóssim gavines, lletra de Cristòfol Mus
Solitud
Toia, lletra de J.Puig Dòria
Tornada a Menorca, lletra de Gurmesind Riera
Tornaré
Vell mariner
Vinyes verdes

Referències

↑ «Josep Lluís Ortega Monasterio». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Vinyet Estebanell, Josep. «José Luis Ortega Monasterio». A: Estampes ceretanes del segle XX. Girona: Papers on demand, 2013, p. 227-230. ISBN 978-84-92789-29-0.
↑ «Butlletí de la Fundació Ernest Morató». Fundació Ernest Morató, 01-12-2005. Arxivat de l'original el 2012-06-20. [Consulta: 2 agost 2006].
↑ «Més enllà del 2000 hi havia més socis». 3CAT, 2024. [Consulta: 20 novembre 2024].
↑ Disc senzill Sintes, Magda (veu); Solá, José (director). Xoroi. Madrid: Columbia, 1972. Ref. MO-1267

Bibliografia

Ortega Monasterio, José Luis. La tuna. Barcelona: Alas, 2004.
Ortega Monasterio, José Luis. Aprenda a tocar la guitarra en 15 días y el transporte fácil de canciones. Barcelona: Alas, 1977. N'hi ha una altra edició del 1970
Ortega Monasterio, José Luis. Método fácil de guitarra y el transporte armónico. Barcelona: Alas, 1987. 3a edició. Una altra edició del 1980
Blázquez, J. L.. El meu avi. El nostre avi. La Cuca de Llum, març de 2012.
Sinca, Genís. Havaneres: imatges, història i tradicions de la cançó marinera. Barcelona: Columna, 2005.
Bakhtiarova, Galina «Transatlantic Returns: The Habanera in Catalonia». Quaderns-e, 3-2004. Arxivat de l'original el 2008-01-11 [Consulta: 2 agost 2006].
Planas i Casamitjana, Xevi «Josep-Lluís Ortega-Monasterio, l'autor d"El meu avi"». Revista de Girona, núm. 156, 1993.

Enllaços externs

A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Josep Lluís Ortega Monasterio

[1] «Josep Lluís Ortega Monasterio». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[2] Vinyet Estebanell, Josep. «José Luis Ortega Monasterio». A: Estampes ceretanes del segle XX. Girona: Papers on demand, 2013, p. 227-230. ISBN 978-84-92789-29-0.

[3] «Butlletí de la Fundació Ernest Morató». Fundació Ernest Morató, 01-12-2005. Arxivat de l'original el 2012-06-20. [Consulta: 2 agost 2006].

[4] «Més enllà del 2000 hi havia més socis». 3CAT, 2024. [Consulta: 20 novembre 2024].

[5] Disc senzill Sintes, Magda (veu); Solá, José (director). Xoroi. Madrid: Columbia, 1972. Ref. MO-1267

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

Registres d'autoritat	CANTIC (1) BNE (1) VIAF (1) ISNI (1)
Bases d'informació	GEC (1)