Lleterola de peu pelut
Lactarius atlanticus | |
---|---|
Taxonomia | |
Superregne | Eukaryota |
Regne | Fungi |
Classe | Agaricomycetes |
Ordre | Russulales |
Família | Russulaceae |
Gènere | Lactarius |
Espècie | Lactarius atlanticus Bon, 1975[1] |
Nomenclatura | |
Sinònims |
La lleterola de peu pelut (Lactarius atlanticus) és una lleterola del grup de les lleteroles de llet serosa, pertanyent al gènere Lactarius, de la família de les russulàcies.[3]
Etimologia
[modifica]Del llatí lactarius (que té llet) i del grec Atlantikós (de l'Atles).[4]
Hàbitat
[modifica]Prefereix els boscos temperats de clima mediterrani i amb alzinars i suredes barrejats amb Pinus pinaster (pi marítim) i Pinus halepensis (pi blanc).[5] Apareix al final de l'estiu, durant tota la tardor[4] i principis de l'hivern.[6]
Característiques
[modifica]Capell de 2 a 8 cm de diàmetre, convex al principi i aplanat a la fi, amb el marge aprimat i ondulat. Cutícula seca i mat, pruïnosa i suaument rugosa, de coloració molt uniforme d'un bru ferruginós en temps humit i ataronjat en temps sec.[4]
Làmines primes, bifurcades, adnades o amb tendència a ésser decurrents, de color ocre al principi que s'enfosqueixen i enrogeixen amb el temps. Espores globuloses, de 7-8,5 x 6,5-8 micròmetres, cristades i reticulades amb les berrugues formant crestes que formen un reticle gairebé complet. Basidis rabassuts, de 35-50 x 11-15 micròmetres.[4][7]
Carn escassa però ferma, de color crema o brunenc, més fosca a la base del peu, amb olor intensa i característica de xinxa de camp. Làtex aquós, primer de gust suau i després amarg.[4]
Peu de 2-8 x 0,5-1,2 cm, cilíndric, de vegades irregular i bonyegut, llis, pruïnós, amb la base del peu eriçada de pèls blanquinosos, molts o pocs, de color semblant al del barret o una mica més clar, sobretot a la part superior.[4]
Distribució
[modifica]Es troba freqüentment als alzinars de Mallorca i Menorca,[8] a la Serralada Litoral Catalana[9] i a Grècia.[10]
Confusió amb altres espècies
[modifica] El contingut d'aquest article, o una part, pot comportar una violació dels drets d'autor. Si sou l'autor d'aquest text i desitgeu publicar-lo a la Viquipèdia sota els termes de la llicència de Creative Commons CC-BY-SA-4.0, seguiu les instruccions de la pàgina Viquipèdia:Autoritzacions. Altrament, si no es pot determinar la legalitat de la llicència d'ús podrà procedir-se a la supressió segons els criteris i terminis establerts. El text o fragment del text apareix a: Guia dels Bolets dels Països Catalans, p. 219 Informeu els editors principals a les seves pàgines de discussió d'usuari afegint-hi
{{subst:Avís copyvio web|pg=Lleterola de peu pelut|url=Guia dels Bolets dels Països Catalans, p. 219}}--~~~~ |
Els lactaris de la secció Olentes, com la lleterola de peu pelut, es caracteritzen per la seua peculiar olor de xinxa, de xicoira torrada o de fulles d'heura, i pel seu làtex aquós.[4]
La lleterola d'olor de xinxa -Lactarius cimicarius (Batsch) Gillet, 1876- fa l'olor típica dels bolets d'aquest grup, que recorden la d'un bernat pudent. Té un barret de 2-6 cm, de coloració uniforme, d'un bru fosc, i un peu esvelt tort cap a la base, del mateix color del barret però més clar, ocraci a la part de dalt de tot. Surt a terra baixa i a l'estatge montà en els boscos de planifolis, des de l'estiu fins als primers freds de l'hivern.[4]
Potser el bolet més representatiu del grup és la lleterola camforada -Lactarius camphoratus (Bull.) Fr., 1838- de mida petita, amb un barret de 2 a 5 cm de diàmetre, de coloració fosca, d'un bru ferruginós igual en el barret que en el peu. Làmines denses brunenques o rosades amb làtex blanquinós abundant. La seua persistent olor de xicoira torrada es manté fins i tot en exemplars secs i en mostres d'herbari. Viu en boscos de planifolis de terra baixa i de l'estatge montà, a la tardor.[4]
Comestibilitat
[modifica]Sense cap interès culinari, encara que no és tòxica.[4][11]
Referències
[modifica]- ↑ Bon, M., 1975. Agaricales de la côte atlantique française. Documents Mycologiques. 5(17):1-40. Pàg. 23. [1]
- ↑ Bon M., 1976. Lactarius atlanticus Bon forma strigipes Bon f. nov. Doc Mycol 7:57–58.
- ↑ 3,0 3,1 Catalogue of Life Arxivat 2016-12-20 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 Pascual i Lluvià, Ramon, 2014. Guia dels bolets dels Països Catalans. Cossetània Edicions, Guies de camp, núm. 2. ISBN 9788490342435. Pàgs. 212-213. [2]
- ↑ Funghi in Italia (italià)
- ↑ Cofradía Vasca de Gastronomía (castellà)
- ↑ Guía de Setas y Hongos de Navarra (castellà)
- ↑ Secció Micològica del Museu Balear de Ciències Naturals Arxivat 2016-11-19 a Wayback Machine. (català)
- ↑ Núria Benaiges, Imma Valls i Jordi Corbera, 2012. Fongs recol·lectats a la Serralada Litoral Central durant els darrers vint anys. II Monografies dels parcs de la Serralada Litoral Central. VI Monografies del Montnegre i el Corredor. Pàgs. 327-360. Diputació de Barcelona i Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. [3]
- ↑ Triantafyllou, M., Polemis, E., Gonou-Zagou, Z. et al., 2015. Taxonomic relationships among non-macrocystidiate taxa of Lactarius subg. Russularia from Europe with special reference to species from Greece. Mycol Progress (2015) 14: 78. [4]
- ↑ Setas de Andalucía (castellà)
Bibliografia
[modifica]- Clericuzio, M., Mella, M., Toma, L., Finzi, P. i Vidari, G., 2002. Atlanticones, New Protoilludane Sesquiterpenes from the Mushroom Lactarius atlanticus (Basidiomycetes). European Journal of Orgarnic Chemistry, 2002: 988–994. [5]
Enllaços externs
[modifica]- Asturnatura (castellà)
- Fungipedia (castellà)