Vés al contingut

Leishmaniosi visceral

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula malaltiaLeishmaniosi visceral
modifica
Tipusmalaltia tropical desatesa, malaltia òssia, hepatopatia, malaltia esplènica, leishmaniosi i malaltia Modifica el valor a Wikidata
Especialitatinfectologia Modifica el valor a Wikidata
Clínica-tractament
Símptomespèrdua de pes, febre, anorèxia, esplenomegàlia, hepatomegàlia, diarrea, hipertensió portal, ascites, anèmia, hipotensió arterial i taquicàrdia Modifica el valor a Wikidata
Exàmensexploració física, anamnesi, hemograma, microscopi òptic i biòpsia Modifica el valor a Wikidata
 Medicació
Patogènesi
Localitzaciómelsa, fetge i os Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CIM-111F54.0 Modifica el valor a Wikidata
CIM-10B55.0 Modifica el valor a Wikidata
CIM-9085.0 Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
OMIM608207, 611381 i 611382 Modifica el valor a Wikidata
DiseasesDB7070 Modifica el valor a Wikidata
eMedicine783750 Modifica el valor a Wikidata
MeSHD007898 Modifica el valor a Wikidata
Orphanet507 Modifica el valor a Wikidata
UMLS CUIC0023290 Modifica el valor a Wikidata
DOIDDOID:9146 Modifica el valor a Wikidata

La leishmaniosi visceral, també coneguda com a kala-azar, és una malaltia infecciosa produïda per un protozou paràsit del gènere Leishmània, que pot afectar els humans i diferents espècies animals, principalment els gossos. És la forma més greu de leishmaniosis i una causa important de mortalitat a nivell mundial, ja que es produeixen entre 200 000 i 400 000 casos en humans a l'any.[1]

Agent causal

[modifica]

Existeixen dues espècies de Leishmania que poden causar leishmaniosi visceral. A l'est d'Àfrica i a l'Índia els casos estan provocats per Leishmania donovani, mentre que a Europa, el nord d'Àfrica i Amèrica llatina l'agent és Leishmania infantum, també coneguda com a Leishmania chagasi.[2]

Epidemiologia

[modifica]

És endèmica a l'Àfrica Oriental i a l'Índia. El 90 % dels casos a nivell mundial es produeixen en 6 països: Brasil, Etiòpia, Sudan, Sudan del Sud, Índia i Bangladesh.

Transmissió

[modifica]
Els flebòtoms actuen com a transmissors de la leishmaniosis visceral

La transmissió es produeix per picada de mosquits dels gèneres Phlebotomus o Lutzomyia prèviament infectats.

Cicle bio-epidemiològic

[modifica]
El gos constitueix el principal reservori de la leishmaniosis en l'àmbit urbà.

Les leishmanies es localitzen i es multipliquen en les cèl·lules del sistema reticuloendotelial de mamífers i rèptils. El cicle biològic necessita l'existència d'insectes que actuen com a transmissors, en el tub digestiu dels quals la leishmania es multiplica; alguns dels protozous aniran a l'àrea bucal de l'insecte i seran inoculats quan aquest pica un mamífer. Al Nou Món els insectes vectors pertanyen al gènere Lutzomyia i al Vell Món al gènere Phlebotomus.

La leishmaniosis és una zoonosi, és a dir, que algunes espècies animals són el reservori i d'ells pot passar a l'home a través de la picada dels insectes vectors. Els animals carnívors, sobretot els gossos, són els principals reservoris, encara que pot haver-hi involucrades altres espècies de mamífers com els ossos formiguers, Peresosos i opòssums. La infecció en els vertebrats es produeix quan les femelles de flebòtoms infectats piquen un animal o humà per ingerir la seva sang, transmetent durant el procés la leishmania.

Simptomatologia

[modifica]

L'inici és insidiós i el període d'incubació molt llarg, generalment de diversos mesos. Els símptomes principals són febre, augment de la grandària de la melsa (esplenomegàlia) i del fetge (hepatomegàlia), anèmia i disminució del nombre total de leucòcits en sang (leucopènia) amb augment relatiu de monòcits. L'evolució sense tractament és mortal, els infants amb desnutrició i els pacients infectats pel virus de la immunodeficiència humana són població d'alt risc, en aquests la malaltia sol ser de major gravetat.

Diagnòstic

[modifica]

El diagnòstic se sospita pels símptomes i es confirma mitjançant estudis de laboratori, bé per mètodes directes buscant la presència de leishmania o per mètodes indirectes.[3]

El diagnòstic directe es basa a realitzar la demostració de leishmania en material procedent de la biòpsia de ganglis limfàtics, medul·la òssia, fetge o melsa. Pot realitzar-se un frotis directe de la mostra o realitzar un cultiu enmig de Senekjie.

El diagnòstic indirecte es realitza amb una mostra de sang, practicant immunocromatografia de l'antigen rK39 o bé realitzant la tècnica de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) o el test d'aglutinació directa.

Tractament

[modifica]

Els tractaments més utilitzats són els antimonials pentavalents, tant antimoniat de meglumina com estibogluconat sòdic, també anomenat gluconat d'antimoni sòdic, tots dos s'administren per via parenteral.[4][5] Depenent de l'àrea geogràfica poden recomanar-se altres tractaments. A l'Índia existeix un alt índex de fracàs amb el tractament d'antimonials pentavalents, per la qual cosa s'utilitzen sovint altres tractaments com l'anfotericina B i l'anfotericina B liposomal, aquesta última és una anfotericina B encapsulada en liposomes, cosa que disminueix considerablement la toxicitat renal del fàrmac.

Referències

[modifica]
  1. James, William D.; Berger, Timothy G.; etal. Andrews' Diseases of the Skin: clinical Dermatology. Saunders Elsevier, 2006. ISBN 0-7216-2921-0. 
  2. Chappuis F, etal «Visceral leishmaniasis: what are the needs for diagnosis, treatment and control?». Nature Reviews Microbiology, 5, pàg. 873. DOI: 10.1038/nrmicro1748.
  3. Leishmaniosis visceral. Arxivat 2016-03-09 a Wayback Machine. Guía para el equipo de salud, marzo 2010, ISSN 1852-1819
  4. Estado actual del tratamiento farmacológico de la leishmaniasis. Servicio de Microbiología, Hospital General Universitario, Murcia.
  5. Montserrat Gállego y Cristina Riera: Leishmaniosis humanas: Leishmaniosis autóctona por Leishmania infantum. SEIMC.