Vés al contingut

Liberalisme moderat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El liberalisme moderat (o també moderatisme) és una visió singular espanyola del liberalisme polític del segle xix que respon a la representació política dels interessos de la nova classe dominant formada per l'antiga aristocràcia i l'alta burgesia, convertides en una nova oligarquia. Va aconseguir integrar en el mateix projecte polític, el Partit Moderat, a bona part dels liberals moderats (doceañistas) així com als més moderats d'entre els carlins, que després de l'abraçada de Bergara (1839) van procurar reconciliar-se amb els isabelins. Més endavant es van organitzar altres projectes polítics inspirats pel moderatisme, com la Unió Liberal (1858) i el Partit Liberal Conservador (1876).

En línies generals el moderatisme és una confluència d'elements provinents de l'Antic Règim i del Nou Règim. Els seus referents europeus eren el doctrinarisme francès i el conservadorisme britànic. El seu adversari en la vida pública espanyola va ser el liberalisme progressista, encara que tots dos constituïen l'única part de l'espectre polític institucionalment acceptada per al joc polític, els anomenats partits dinàstics.[1]

Del jovellanisme al pasteleo

[modifica]

El liberalisme moderat, encara que pot retrotraure el seu origen a la Guerra del Francès, en la postura dels jovellanistes (per Jovellanos), es troba entre la d'absolutistes i liberals als debats de les Corts de Cadis i no s'explicita com a moviment polític fins al trienni liberal (quuan els moderats s'oposen als exaltats). Fins i tot llavors no es va arribar a concretar en la seva forma definitiva. Aquesta concreció es va efectuar a partir dels últims anys del regnat de Ferran VII, quan el grup isabelí dins de la cort, entorn de la futura regent Maria Cristina de Borbó, va procurar atreure's als més moderats d'entre els liberals (Francisco Martínez de la Rosa), aconseguint una amnistia que permetés el seu retorn de l'exili (1832, primer restringida i després ampliada en 1833)[2] per tal de donar suport la successió de l'única filla del rei, Isabel; enfront del grup carlista, clarament absolutista, partidari de l'aplicació de la Llei Sàlica que preveia la successió del germà menor del rei, Carles. L'evidència de la necessitat d'un suport mutu entre els liberals moderats i l'aristocràcia isabelina va fer trobar una expressió possibilista de la ideologia comuna, allunyada de tot extremisme. Entre els seus adversaris es va qualificar de pasteleo aquest intercanvi de favors, conciliació o convergència d'interessos entorn d'una postura equidistant, denominació popularitzada fins a tal punt que va passar a ser un sinònim ofensiu per al mateix liberalisme moderat, i els moderats eren anomenats pastissers; mentre que a Martínez de la Rosa se li van aplicar els malnoms de Rosita la pastissera i Baró del bell roser.[3]

El programa moderat en el poder

[modifica]

Convertits en un veritable partit polític d'elits amb implantació a les províncies i un eficaç aparell propagandístic, van vèncer a les eleccions de 1837. Als fundadors del partit en aquest moment se'ls ha qualificat com la millor generació de liberals conservadors del vuit-cents espanyol: Antonio Alcalá Galiano,[4] Francisco Javier de Istúriz, Andrés Borrego, Antonio de los Ríos Rosas, Martínez de la Rosa, Joaquín Francisco Pacheco Gutiérrez i Nicomedes Pastor Díaz.[5]

Els moderats es van mantenir en el poder durant bona part del regnat d'Isabel II (dècada moderada, 1844-1854, i el període 1856-1868) recorrent a pronunciaments militars quan calia, a càrrec del seu principal exponent, Narváez. Des del govern van tenir oportunitat de desenvolupar els principis programàtics del liberalisme moderat, identificats amb la Constitució Espanyola de 1845, que mantenia un equilibri de poders entre rei i parlament molt més favorable al monarca que en la Constitució espanyola de 1812 i fins i tot que la constitució de 1837. Un petit grup de moderats partidaris de seguir amb aquest text (per entendre que beneficiava al consens i l'estabilitat política), va anar despectivament acusat de prejudicis puritans per Narváez, que els va ignorar, i des de llavors se'ls va conèixer com a puritans o dissidència puritana; liderats per Pacheco i Pastor Díaz, comptaven amb personalitats com Istúriz, José de Salamanca y Mayol, Patricio de la Escosura i Claudio Moyano, i el suport dels generals Manuel Gutiérrez de la Concha i Antonio Ros de Olano, i que acabarien confluint amb els més moderats d'entre els progressistes en les estratègies d'Unió Liberal dirigides pel general Leopoldo O'Donnell.[6]

Es va forçar una forta restricció del sufragi amb criteris econòmics, reservant-ho als més rics; i es va propiciar una política d'ordre públic confiada a un cos de nova creació, la Guàrdia Civil. El liberalisme moderat era marcadament centralista, reduint les atribucions municipals que els progressistes procuraven expandir; i va mantenir una política econòmica favorable als interessos de l'oligarquia terratinent castellano-andalusa (segons demandés la conjuntura, entre el proteccionisme i el lliurecanvisme), que en el fiscal es traduïa en una major càrrega impositiva indirecta (els consums, pagats per tots) que directa (les contribucions, pagades en relació a la riquesa). La reforma d'hisenda de 1845 realitzada per Alejandro Mon y Menéndez i Ramón de Santillán va perpetuar aquest sistema fiscal.

Conservadors en matèria social i religiosa, els moderats espanyols no van pretendre la separació Església-Estat, sinó una reconducció de la política anticlerical pròpia dels liberals progressistes, la qual cosa es va concretar en el Concordat de 1851. L'Església Catòlica espanyola va seguir gaudint d'un paper preponderant en la vida pública, respectant-se la seva posició privilegiada en l'educació i garantint-se la seva supervivència econòmica després d'haver-li privat de les seves fonts de riquesa amb la Desamortització. Mitjançant el pressupost de culte i clergat l'Estat s'obligava al pagament dels salaris de sacerdots i bisbes i al manteniment de l'immens patrimoni immobiliari que encara romania sota el seu control. Ideològicament, els denominats neocatòlics van representar l'ala dreta del moderatisme, procurant un difícil equilibri entre catolicisme i liberalisme, que per als seus adversaris era un simple emmascarament de postures tradicionalistes, ultramontanes o reaccionàries.

Canovisme

[modifica]

Durant el sexenni revolucionari els moderats només van obtenir una representació parlamentària marginal, però el paper de Cánovas del Castillo va ser determinant per a la tornada d'Alfons XII com a rei, reorganitzant aquest espai polític en el que durant la Restauració es denominarà Partit Liberal Conservador, que s'alternarà en el poder amb el Partit Liberal Fusionista de Sagasta. La Constitució de 1876 recollirà bona part de l'ideari polític moderat, que a partir de llavors passa a denominar-se conservador o canovista.

Personalitats i mitjans vinculats al liberalisme moderat

[modifica]

El caràcter centrista del liberalisme moderat va provocar que, a més dels moderats que ho van ser des de l'inici de la seva carrera política o intel·lectual, algunes de les personalitats més destacades d'aquest àmbit polític i ideològic provinguessin de les files dels seus adversaris polítics. Uns van seguir una trajectòria política cap a la dreta, provinents del liberalisme exaltat o de les diferents agrupacions progressistes; uns altres, una trajectòria cap a l'esquerra, arribant al moderatisme provinents del carlisme.

A més dels citats amb anterioritat, poden nomenar-se a:

La història de la premsa a Espanya es va caracteritzar al segle xix pel predomini de la premsa de partit, estant els periòdics clarament alineats amb una posició política determinada, encara que cap d'ells fos exactament un òrgan oficial. Entre els mitjans identificats com alineats amb el moderatisme hom pot trobar:[7]

1820-1823:

1833-1836:

1836-1840:

1840-1843

1843-1854:

1854-1856:

1856-1868:

Altres periòdics i revistes moderades, sense indicació de període:

Referències

[modifica]
  1. ↑
    « A Espanya va haver-hi una molt ferma adhesió a aquesta forma adulterada del liberalisme polític, feta a la mesura de la burgesia conservadora. Les més duradores Constitucions espanyoles del segle xix obeeixen completament a aquest model teòric. És més: a Espanya es va accentuar en diversos aspectes la tendència conservadora del liberalisme doctrinari, i la vigència temporal del mateix va ser molt més duradora que a França. Els principals teòrics del liberalisme doctrinari a Espanya van ser, segons Díez del Corral, Jovellanos, Martínez de la Rosa, Donoso Cortés i Cánovas del Castillo. Com es veu, un rosari de noms que enllaça per una punta amb els il·lustrats de la fi del segle xviii i per una altra amb el més important polític de l'última cambra del segle xix. José María Jover ha anomenat 'moderatisme' a la versió espanyola del liberalisme doctrinari. Va haver-hi a Espanya un partit, el moderat, que era tan sols moderadament (és a dir, escassament) liberal.

    El moderatisme ve a ser el règim polític d'una oligarquia que desitja guardar les formes d'un règim representatiu sense perjudici de renunciar als resultats que en comportaria una aplicació sincera.

    		»

    Texts de Francisco Tomás y Valiente, El derecho penal de la monarquía absoluta, Madrid, Tecnos, 1969, pgs. 431-432 segons se cita a aquest estudi Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., però no apareixen a la vista prèvia de google books. En canvi, el segon paràgraf, sí és una cita directa de José María Jover (Política, diplomacia y humanismo popular en la España del siglo XIX, 1976, pg. 348-349), com es pot comprovar per aquesta altra font.

  2. ↑ Jean Canavaggio Historia de la literatura española
  3. ↑ Valentí Puig Tanto pastelero equidistante, ABC, 27/02/2007. Carlos Seco Serrano Sistema de derecho civil pg. 85
  4. ↑ La seva trajectòria vital és altament significativa: liberal doceañista en el Trienni, va passar de ser carbonari a la maçoneria i al moderatisme, aproximant-se al conservadorisme anglès -Burke- en el seu exili londinenc).
    « De classe mitjana, amb estudis, Galiano va ser, sent un noi, testimoni a Madrid del Dos de Maig; després, a la seva terra, a Cadis, va observar la peripècia de les Corts, escrivint entre diputats i soldats. Maçó, conspirador, orador de taverna, parlamentari dur, incendiari de vegades, va ser qui va proposar la inhabilitació de Ferran VII en plena invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Exiliat a Londres, alliçonat pels errors del Trienni i la seva experiència anglesa, va tornar a Espanya el 1834 convertit en un altre tipus de polític, més temperat i pragmàtic. Va acompanyar Istúriz al govern de 1836, i va elaborar un projecte de constitució que el cop d'estat de la Granja, a l'agost d'aquell any, va impedir que arribés a les Corts. Segon exili i segona reflexió. Va tornar amb el doctrinarisme i el constitucionalisme apresos. Va ser de vegades amic d'Argüelles, i de Donoso Cortès a la llunyania. El seu pròleg a El moro expósito, del Duc de Rivas, constitueix l'autèntic manifest del romanticisme espanyol, com ha escrit Sánchez-Prieto. »
    — Jorge Vilches Alcalá Galiano. La historia le hizo conservador, a Libertad Digital.
  5. ↑ Jorge Vilches Alcalá Galiano. La historia le hizo conservador, a Libertad Digital.
  6. ↑ José Luis Prieto Benavent Los puritanos y el liberalismo conservador Arxivat 2008-06-21 a Wayback Machine., a La Ilustración Liberal.
  7. ↑ Jesús Longares Alonso Política y religión en Barcelona, pg. 152. Manuel Chust Calero Federalismo y cuestión federal en España, pg. 68 Orígenes del periodismo (ofereix una relació per tendències i períodes).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Liberalisme_moderat&oldid=32876901»