Luigi De Magistris (cardenal)
| |||||||||||||||||||||||||||
| Biografia | |||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 23 febrer 1926  Càller (Itàlia) | ||||||||||||||||||||||||||
| Mort | 16 febrer 2022 (95 anys) Càller (Itàlia) | ||||||||||||||||||||||||||
| Pro-Penitencier Major emèrit[1] | |||||||||||||||||||||||||||
| 22 de novembre de 2001 – 4 d'octubre de 2003 | |||||||||||||||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||||||||||||||
| Nacionalitat | Itàlia | ||||||||||||||||||||||||||
| Religió | Catolicisme | ||||||||||||||||||||||||||
| Formació | Universitat Pontifícia Lateranense | ||||||||||||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||||||||||||
| Ocupació | bisbe catòlic (1996–), sacerdot catòlic (1952–) | ||||||||||||||||||||||||||
| Consagració | 28 d'abril de 1996 per Giovanni Canestri | ||||||||||||||||||||||||||
| Proclamació cardenalícia | 14 de febrer de 2015 per Francesc Cardenal diaca de Santissimi Nomi di Gesù e Maria in via Lata | ||||||||||||||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||||||||||||||
| Pares | Edmondo De Magistris i Agnese Ballero | ||||||||||||||||||||||||||
 | |||||||||||||||||||||||||||
Iuste iudica proximo | |||||||||||||||||||||||||||
| Lloc web | Fitxa a catholic-hierarchy.org | ||||||||||||||||||||||||||
Llista
| |||||||||||||||||||||||||||
.png)
Luigi De Magistris (Càller, 23 de febrer de 1926 - Càller, 16 de febrer de 2022) fou un cardenal i arquebisbe italià, Pro-Penitencier Major emèrit. Era un renebot del cardenal Amat, un dels altres cinc sards que han estat creats cardenals.[2][3]
Biografia
[modifica]Va néixer a Càller el 23 de febrer de 1926 en el si d'una família noble sarda d'origen piemontès.[4][5][6] Darrer fill dels 8 fills del famós metge callarès Edmondo i la seva muller Agnese Ballero, va ser educat pel gust a la música, l'òpera, la pintura i els llibres. Era germà de Paolo De Magistris, batlle de Càller.
Després d'haver estudiat a la facultat de lletres de la Universitat de Càller, aconseguí titular-se en filosofia discutint una tesi basada en la confrontació entre el De officiis de Ciceró i el de Sant Ambrós.
Posteriorment ingressà al Pontifici Seminari Romà. Va ser ordenat prevere el 12 d'abril de 1952 a la catedral de Santa Maria de Càller de mans de l'arquebisbe Paolo Botto.
Inicialment realitzà el seu ministeri en diverses parròquies ciutadanes per passar després a treballar al tribunal eclesiàstic diocesà i després al regional. Posteriorment va ser reclamat pel Cardenal Ottaviani a Roma per ocupar diversos càrrecs. L'11 d'abril de 1979 va ser nomenat regent del Tribunal de la Penitenciaria Apostòlica. El 6 de març de 1996 va ser nomenat bisbe titular de Nova i consagrat el 28 d'abril del mateix any a la Col·legiata de Santa Anna de Càller de mans del cardenal Giovanni Canestri, amb l'arquebisbe Ottorino Pietro Alberti i el bisbe Tarcisio Pillolla com a co-consagradors.
En aquesta capacitat, que intervingué amb la publicació d'un manual oficial per confessors per reafirmar l'ensenyament tradicional del sagrament de la penitència contra l'intent del "rigorisme" per part del Consell Pontifici per a la Família.[7]
El 22 de novembre de 2001 va ser nomenat pro-penitencier major de la Santa Església Romana[8] i elevat a la dignitat d'arquebisbe.
Va ocupar el càrrec fins al 4 d'octubre de 2003, quan va renunciar per raons d'edat.
Formà part en diverses ocasions també la Congregació per a les Causes dels Sants i de la Pontifícia Comissió Ecclesia Dei.
El 2010, per raons de salut, va tornar definitivament a la seva ciutat natal, on va continuar exercint el seu ministeri com a confessor a la catedral.
El 14 de febrer de 2015 va ser creat cardenal pel Papa Francesc; prenent possessió de la diaconia el 17 de febrer següent.[9]
El següent 22 de febrer, a la catedral de Santa Maria i Santa Cecília va ser celebrat pels seus compatriotes i per Sardenya sencera amb una solemne celebració presidida per ell mateix amb la participació de tots els bisbes de la regió i un gran nombre de fidels.
Ardent partidari del Vetus Ordo, com per ser conegut per la seva forta educació tradicional i "preconciliar",[10] va ser un dels cardenals que van celebrar la missa tridentina després de la reforma litúrgica.
Notes
[modifica]- ↑ Scheda biografica nel sito della Santa Sede
- ↑ De Magistris genealogy, araldicasardegna.org; accessed 13 February 2016.(italià)
- ↑ Amat family genealogy, araldicasardegna.org; accessed 13 February 2016.(italià)
- ↑ http://www.araldicasardegna.org/indice.htm, cliccando su Statuto e Elenco Nobiliare Sardo, poi su Elenco nobiliare sardo aggiornato al 2012, infine su De Magistris.
- ↑ http://www.araldicasardegna.org/genealogie fu/alberi_genealogici/albero_famiglia_de_magistris.htm
- ↑ Monsignor De Magistris ha il titolo nobiliare di nobile dei conti di Castella (si vedano le note precedenti per le fonti).
- ↑ Gianni Valente. «Quei neo-rigoristi che assediano il confessionale». La Stampa. [Consulta: 24 abril 2016].
- ↑ És a dir, titular d'aquell dicasteri. El fet que fos pro-penitencier i no de penitencier és perquè en aquells moments De Magistris no era cardenal.
- ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«».
- ↑ Gianni Valente. «Quei neo-rigoristi che assediano il confessionale, cit.». www.uboat.net. [Consulta: 24 abril 2016].
| Precedit per: Giovanni Sessolo |
 Regent de la Penitenciaria Apostòlica 11 d'abril de 1979 - 22 de novembre de 2001 |
Succeït per: Gianfranco Girotti |
| Precedit per: Mario del Valle Moronta Rodríguez |
 Bisbe titolar de Nova 6 de març de 1996 - 14 de febrer de 2015 Títol personal d'arquebisbe des del 22 de novembre de 2001 |
Succeït per: Juan Carlos Cárdenas Toro |
| Precedit per: William Wakefield Baum (penitencier major) |
Pro-Penitencier Major 22 de novembre de 2001 - 4 d'octubre de 2003 |
Succeït per: James Francis Stafford (penitencier major) |
| Precedit per: Domenico Bartolucci |
 Cardenal diaca del Santissimi Nomi di Gesù e Maria in via Lata dal 14 de febrer de 2015 |
Succeït per: al càrrec |