Vés al contingut

Música del Brasil

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Música brasilera)
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Cataleirxs hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el octubre 2024.
Infotaula de gènere musicalMúsica del Brasil
Roda de samba Modifica el valor a Wikidata
Part demúsica llatinoamericana, música d'Amèrica del Sud i art brasiler Modifica el valor a Wikidata

Mostra d'àudio
Modifica el valor a Wikidata

"Tico-tico no Fubá", choro obra de Zequinha de Abreu Modifica el valor a Wikidata

La música del Brasil és una de les expressions més importants de la cultura brasilera. Es va formar, principalment, a partir de la fusió d'elements indígenes, europeus i africans, aquests darrers arribats a l'Amèrica portuguesa per colonitzadors portuguesos i negres esclavitzats de les regions de Moçambic, Congo i Angola.

Fins al segle xix, Portugal va ser la principal via d'entrada de les influències que van donar forma a la música brasilera, tant clàssica com popular. Els europeus van introduir la major part de l'instrumental, el sistema harmònic, la literatura musical i una bona part dels gèneres musicals cultivats al país al llarg dels segles. La major aportació de l'element africà va ser la diversitat rítmica, a més d'alguns balls i instruments, que van tenir un important paper en el desenvolupament de la música popular i el folclore. Els indígenes van deixar una gran influència en la música brasilera, però que no va ser degudament posada en valor fins al segle xx.[1] Un dels trets principals de la música brasilera ha sigut la capacitat per extreure ingredients de tots tres origens per a crear estils autòctons nous.

El Brasil s'ha considerat un país musicalment hermètic, doncs el consum de música nacional (d'artistes i estils propis) ha sigut sempre majoritari. Si be la samba és un estil mundialment conegut, es pot considerar que l'exportació musical brasilera ha sigut reduïda. Entre els noms propis de major èxit internacional, destaquen Carmen Miranda, la primera diva llatina de Hollywood; la bossa nova de Tom Jobim i João Gilberto, readaptada per Sérgio Mendes; i ja en el nostre segle, el funk carioca d'Anitta.[2][3]

Música indígena

[modifica]
Cerimònia Quarup al Parc indígena del Xingu.
Indígenes tocant una flauta uruá.

La música indígena brasilera és un aspecte fonamental de les comunitats indígenes que habiten el país, sobretot a les regions amazònica i del centre-oest, on el contacte amb els colonitzadors va ser menor.[4] A les reduccions jesuítiques del sud del Brasil, europeus i indígenes van conviure-hi i es va produir un intercanvi artístic.[5] El Brasil va viure d'esquenes a la música indígena fins a la recuperació històrica que es va fer des del moviment modernista, gràcies a figures com Mário de Andrade i Heitor Villa-Lobos.[6]

Aquesta música està estretament vinculada a rituals religiosos i socials, com el Quarup, el Yawari o l'Iamurikumã, on la dansa i la música tenen un paper central per connectar amb els avantpassats, exorcitzar mals esperits, realitzar màgia o curacions, i en celebracions col·lectives.[7][8] Els xamans o líders espirituals són els principals creadors de noves composicions, sovint inspirades en somnis o trànsits que els connecten amb déus i avantpassats. A més, hi ha normes estrictes sobre qui pot interpretar certs instruments i melodies, amb algunes composicions reservades exclusivament per a homes o dones, segons el context cerimonial.[7]

Els instruments musicals dels indis són diversos i inclouen percussió, vent i altres, fets amb materials naturals com llavors, fusta i ossos. La seva música no segueix el sistema tonal occidental, però es caracteritza per una gran complexitat en els timbres i ritmes, tot i que no presenta polifonia o harmonia com la música occidental. És majoritàriament monòdica o heterofònica i es transmet oralment entre generacions, ja que no hi ha notació escrita.[6][7][9]

En algunes zones on la música indígena es va fusionar amb elements africans, van sorgir manifestacions culturals híbrides, que il·lustren la capacitat de la cultura nadiua per a adaptar-se a noves influències, al mateix temps que conserva elements essencials de la seva tradició. Alguns exemples d'aquesta barreja són el coco i el forró.[10]

Música erudita

[modifica]

Brasil colonial

[modifica]

Les primeres manifestacions de música erudita al Brasil van sorgir amb els jesuïtes, que van arribar al Brasil colonial l'any 1549. Aquests missioners van establir escoles de música a les seves reduccions, on els indígenes van aprendre música europea amb l'objectiu de facilitar la seva conversió al cristianisme. Durant els segles xvii i xviii, les reduccions jesuïtes al sud del Brasil es van convertir en autèntics conservatoris, on els nadius no només van aprendre a interpretar música sinó que també van participar en la construcció d'instruments. Així, es va fomentar un intercanvi cultural, tot i que majoritàriament les composicions provenien de tradicions europees, sense una gran aportació creativa pròpia per part dels indígenes.[11][12][13] Tanmateix, la presència dels indígenes en la vida musical del Brasil va anar disminuint a mesura que les poblacions natives fugien cap a regions més remotes, allunyant-se del contacte amb els colonitzadors europeus.[14]

La producció musical de la població africana esclavitzada va ser inicialment marginada. Amb el temps, els esclaus van començar a ser reconeguts per la seva habilitat musical i, ocasionalment, van ser educats dins dels estàndards musicals europeus. Així, molts negres i mulats van acabar formant orquestres i bandes que van guanyar reconeixement per la seva qualitat interpretativa.[15] Aquest fenomen va ser crucial per a la consolidació de la música brasilera, ja que aquests músics no només van destacar en l'execució sinó també en la composició, sent la majoria dels músics professionals de l'època colonial mulats lliures.[16] Sense suport financer, aquests músics van crear germandats que funcionaven com un gremi, s'encarregaven de la contractació d'espectacles, l'establiment de preus, l'acceptació de nous candidats i mantenien una caixa de socors.[17]

Obres de Lobo de Mesquita (esq.) i Nunes Garcia

Fins a mitjans del segle xvii, la producció musical al Brasil se centrava als estats del litoral nord-est (Bahia i Pernambuco), els centres de l'economia colonial. Dissortadament, no s'ha conservat cap partitura d'aquella època.[18] Conforme la societat s'enriquia i les ciutats creixien, es van construir teatres i sales en altres punts, com Rio de Janeiro, São Paulo, Belém o São Luís, a més de Salvador i Recife.[19] La capitania de Minas Gerais va tenir un fort creixement al segle xviii, gràcies al descobriment d'or i altres pedres precioses.[20] De retruc, va experimentar un gran auge musical, conegut com l'Escola Mineira. Ciutats com Vila Rica, Mariana i Diamantina van esdevenir centres culturals importants, on es van formar algunes de les primeres orquestres permanents del país, com la Lira Sanjoanense i l'Orquestra Ribeiro Bastos.[21] L'Escola Mineira va créixer sobre l'influx del barroc, però ràpidament va adaptar-se al neoclassicisme de Haydn, Mozart, Pleyel o Boccherini.[18][22] El compositor més destacat d'aquest període va ser José Joaquim Emerico Lobo de Mesquita, professor, compositor i organista a Vila Rica i a Rio de Janeiro.[23]

Brasil monàrquic

[modifica]

L'arribada de la cort portuguesa al Brasil el 1808 va transformar-ne radicalment la vida musical. La presència de la família reial va promoure la creació d'estructures musicals formals, com la reorganització de la Capella Reial i la construcció del Teatre Reial. Aquest període va estar marcat per l'arribada de músics i compositors europeus al Brasil, ajudant a difondre la música europea.[24] També va destacar la figura del pare José Maurício Nunes Garcia, considerat el primer gran compositor brasiler. Malgrat ser d'origen humil, va aconseguir una gran reputació com a compositor de música sacra, deixant una obra extensa que inclou misses i motets.[25] Aquest apogeu va tenir una curta durada: Joan VI va tornar a Lisboa el 1821 i a continuació va esclatar la Guerra d'Independència del Brasil. El nou emperador Pere I era un amant de la música: va ser el creador de l'Himne de la Independència i va ordenar la reconstrucció del Teatre Reial, destruït en un incendi, i que va rebre el nom de São Pedro de Alcântara; però el 1831 va marxar a Portugal, deixant el Brasil en les mans del seu fill de cinc anys.[26]

Il Guarany, obertura.

Un dels deixebles de Nunes Garcia, Francisco Manuel da Silva, va ser el compositor de l'Himne Nacional (1831) i va ser un reconegut dinamitzador de la vida artística a la capital brasilera, creant el Conservatori i dirigint el Teatre Reial i l'Òpera Nacional.[27] També va ser un dels introductors al país del romanticisme, estil sota el què la música brasilera va continuar evolucionant, especialment en l'àmbit de l'òpera. Antônio Carlos Gomes va ser el compositor brasiler més destacat d'aquest període, aconseguint èxit internacional amb òperes com Il Guarany i Lo Schiavo.[28] Aquestes òperes, basades en temes nacionalistes, però amb una estètica europea, van ser aclamades en teatres europeus com La Scala de Milà. L'òpera es va convertir en una autèntica obsessió al Brasil, amb representacions freqüents d'obres de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi, tant a Rio de Janeiro com a altres ciutats com São Paulo i Recife.[29]

Brasil republicà

[modifica]

Les idees liberals arribades de França van portar al país la necessitat de resignificar el sentiment nacionalista i desembocarien en el cop d'estat que va proclamar la república l'any 1889.[30] A partir de la dècada del 1860, els compositors brasilers van començar a explorar el ric folklore del país per crear una música més autènticament brasilera. Figures com Brasílio Itiberê da Cunha i Alberto Nepomuceno van ser pioners en la incorporació d'elements nacionals a les seves obres.[31] Nepomuceno, en particular, va ser una figura clau en aquest moviment, utilitzant ritmes i melodies populars brasileres per crear una síntesi innovadora amb les formes musicals europees.[32]

Heitor Villa-Lobos i la soprano Bidu Sayão.

Un esdeveniment crucial en la història de la música brasilera va ser la Semana de Arte Moderna de 1922, que va marcar el punt d'inici del moviment modernista al Brasil. Tot i que la música va tenir una presència limitada en aquest esdeveniment, el compositor Heitor Villa-Lobos hi va destacar com una de les figures més importants del nacionalisme musical brasiler.[33] Villa-Lobos va ser autor d'una profunda investigació del folklore musical brasiler, integrant aquests elements en les seves obres i creant un estil únic que fusionava tradicions populars i erudites. Les seves obres més destacades inclouen les sèries Choros i Bachianas Brasileiras, així com altres peces importants com A Prole do Bebê i Uirapuru. El compositor carioca va ser un dels membres fundadors de l'Acadèmia Brasilera de Música.[34][35] Durant la primera meitat del segle xx, altres compositors com Francisco Mignone i Camargo Guarnieri també van contribuir al desenvolupament de la música brasilera, explorant el nacionalisme musical des de diferents perspectives.[36]

El Brasil va experimentar un moviment d'avantguarda musical amb la creació del Movimento Música Viva el 1939. Liderat pel germano-brasiler Hans Joachim Koellreutter, aquest moviment va advocar per l'adopció de tècniques internacionals com el serialisme o el dodecafonisme. Alguns dels compositors més destacats d'aquest moviment van ser Claudio Santoro i César Guerra-Peixe.[37][38] En les dècades següents, el Brasil va continuar explorant noves formes musicals. El moviment Música Nova, liderat per Gilberto Mendes, va introduir tècniques avantguardistes com la microtonalitat i la música concreta i l'electroacústica. A mesura que avançava el segle, compositors com Marlos Nobre, Almeida Prado i Armando Albuquerque van buscar sintetitzar elements tradicionals i experimentals, creant una música rica en diversitat estilística.[37][39]

Orquestra Simfònica de Porto Alegre.

Pel que fa a l'educació i la interpretació musical, el Brasil ha desenvolupat una infraestructura sòlida amb orquestres simfòniques establertes a diverses ciutats, com l'Orquestra Simfònica Brasilera i l'Orquestra Simfònica de l'Estat de São Paulo. A més, aconteixements com el Festival d'Hivern de Campos do Jordão s'han convertit en esdeveniments de referència. En la darrera meitat del segle, van destacar noms com els directors d'orquestra Eleazar de Carvalho o Isaac Karabtchevsky o els pianistes Antônio Meneses, Nelson Freire, Guiomar Novaes i Magda Tagliaferro.[40]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Cultura: a música nas tradições indígenas» (en portuguès brasiler). FUNAI, 04-11-2022. [Consulta: 4 octubre 2024].
  2. ↑ «Brasil, país musical» (en castellà). La Red 21, 06-07-2003. [Consulta: 4 octubre 2024].
  3. ↑ Insua Escalante, Marianela. «Anitta, la brasileña que canta en tres idiomas» (en espanyol europeu). Infobae, 28-04-2019. [Consulta: 4 octubre 2024].
  4. ↑ «Conheça o acervo de músicas indígenas da Amazônia disponível online» (en portuguès brasiler). Revista Prosa Verso e Arte, 07-06-2022. [Consulta: 4 octubre 2024].
  5. ↑ Holler, Marcos «A música na atuação dos jesuítas na América Portuguesa» ( PDF) (en portuguès brasiler). ANPPOM – Décimo Quinto Congresso, 2005, pàg. 1131-1138.
  6. ↑ 6,0 6,1 de Almeida, M. Berenice; Dourado Pucci, Magda. Outras Terras, Outros Sons (en portuguès). Callis, 2002, p. 52-56. ISBN 978-85-7416-156-3. 
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Acácio Tadeu de Camargo, Piedade «Reflexões a partir da etnografia da música dos índios Wauja». Revista Anthropológicas, 17, 1, 2006, pàg. 2. ISSN: 1516-7372.
  8. ↑ Hering Coelho, Luís Fernando «A nova edição de Why Suyá Sing, de Anthony Seeger, e alguns estudos recentes sobre música indígena nas terras baixas da América do Sul» (en portuguès). Mana, 13, 2007-04, pàg. 237–249. DOI: 10.1590/S0104-93132007000100009. ISSN: 0104-9313.
  9. ↑ de Menezes Bastos, Rafael José; de Camargo Piedade, Acácio Tadeu «Sopros da Amazônia: sobre as músicas das sociedades tupi-guarani» (en portuguès). Mana, 5, 1999-10, pàg. 125–143. DOI: 10.1590/S0104-93131999000200005. ISSN: 0104-9313.
  10. ↑ «Festa Junina é a mistura de influências indígenas e africanas; saiba mais» (en portuguès brasiler). Terra, 01-06-2024. [Consulta: 4 octubre 2024].
  11. ↑ Mariz, 2005, p. 33.
  12. ↑ Cardoso, 2008, p. 47.
  13. ↑ Trevisan, Armindo. A escultura dos sete povos (en portuguès brasiler). Editora Movimento, 1978. 
  14. ↑ Mariz, 2005, p. 33-34.
  15. ↑ Mariz, 2005, p. 34-35.
  16. ↑ Cardoso, 2008, p. 38-40.
  17. ↑ da Silva Gomes, Lidiane Mariana. Irmandades negras: educação, música e resistência nas Minas Gerais do século XVIII (en portuguès). Paco Editorial, 2019. ISBN 978-85-462-1272-9. 
  18. ↑ 18,0 18,1 Duprat, Régis. «O Barroco Musical no Brasil». A: Percival Tirapeli (ed.). Arte Sacra Colonial: Barroco memória viva (en portuguès brasiler). UNESP, 2005, p. 230-234. ISBN 978-85-7139-634-0. 
  19. ↑ Brandão, José Maurício «Ópera no Brasil: um panorama histórico» (en portuguès). Música Hodie, 12, 2, 2012. DOI: 10.5216/mh.v12i2.22543. ISSN: 1676-3939.
  20. ↑ Iglesias, Francisco. «História: Período colonial» (en portuguès brasiler). Descubra Minas. SENAC Minas. Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 7 octubre 2024].
  21. ↑ Chagas Fonseca, Modesto Flávio «O arquivo musical da Orquestra Lira Sanjoanense no tempo da Companhia de Muzica». LaborHistórico, 8, 1, 20-09-2022, pàg. 127–139. DOI: 10.24206/lh.v8i1.47629. ISSN: 2359-6910.
  22. ↑ de Vasconcellos-Correa, Sérgio. «Música Colonial Brasileira: Barroco (?) Brasileiro». A: Percival Tirapeli (ed.). Arte Sacra Colonial: Barroco memória viva (en portuguès brasiler). UNESP, 2005, p. 236-240. ISBN 978-85-7139-634-0. 
  23. ↑ «Patronos. Cadeira 04: José Joaquim Emerico Lobo de Mesquita» (en portuguès brasiler). Acadêmicos. Academia Brasileira de Música. [Consulta: 7 octubre 2024].
  24. ↑ Mariz, 2005, p. 51-59.
  25. ↑ «Patronos. Cadeira 05: José Mauricio Nunes Garcia» (en portuguès brasiler). Acadêmicos. Academia Brasileira de Música. [Consulta: 7 octubre 2024].
  26. ↑ Mariz, 2005, p. 60-61.
  27. ↑ «Patronos. Cadeira 07: Francisco Manoel da Silva» (en portuguès brasiler). Acadêmicos. Academia Brasileira de Música. [Consulta: 7 octubre 2024].
  28. ↑ «Patronos. Cadeira 15: Carlos Gomes» (en portuguès brasiler). Acadêmicos. Academia Brasileira de Música. [Consulta: 7 octubre 2024].
  29. ↑ Mariz, 2005, p. 61-87.
  30. ↑ Carvalho, José Murilo de. D. Pedro II (en portuguès brasiler). Companhia das Letras, 2007, p. 195. ISBN 978-85-359-0969-2. 
  31. ↑ Duro Goldberg, Luiz Guilherme. «Musical Brasileño». A: Ricardo Bernardes (coord.). Música clásica brasileña (en castellà). Ministério das Relações Exteriores, 2006, p. 63-67. 
  32. ↑ Carvalho, Flávio «O Nacional em música na obra de Alberto Nepomuceno: críticas de jornais cariocas» ( PDF) (en portuguès). Rotunda, agost 2003, pàg. 5-14. Arxivat de l'original el 2018-03-24. ISSN: 1678-7692.
  33. ↑ Travassos, Elizabeth. Modernismo e música brasileira (en portuguès). Rio de Janeiro: Jorge Zahar Editor, 2000, p. 17-19. ISBN 978-85-7110-536-2. 
  34. ↑ «Fundadores. Cadeira 01: Heitor Villa-Lobos» (en portuguès brasiler). Acadêmicos. Academia Brasileira de Música. [Consulta: 7 octubre 2024].
  35. ↑ Wright, Simon. Villa-Lobos (en anglès). Oxford University Press, 1992. ISBN 978-0-19-315475-9. 
  36. ↑ Verhaalen, Marion. The Solo Piano Music of Francisco Mignone and Camargo Guarnieri (en anglès). Columbia University., 1974. 
  37. ↑ 37,0 37,1 Mendes, Gilberto «Música Moderna Brasileira e suas Implicações de Esquerda» (en portuguès). Revista Música, 2, 1, 01-05-1991, pàg. 37–42. DOI: 10.11606/rm.v2i1.55017. ISSN: 2238-7625.
  38. ↑ Contier, Arnaldo Daraya «O nacional na música erudita brasileira: Mário de Andrade e a questão da identidade cultural» (en portuguès). ArtCultura, 15, 27, 2013. ISSN: 2178-3845.
  39. ↑ Mariz, 2005, p. 477-487.
  40. ↑ Mariz, 2005, p. 509-520.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Música_del_Brasil&oldid=34096617»