Mandarí
  | |
| Altres noms | |
| Tipus | llengua |
| Ús | |
| Parlants | 845 milions[1] (2010) |
| Parlants nadius | 918.000.000 (2019 ) |
| Rànquing | 1a |
| Parlat a | Hong Kong i Macau |
| Oficial a | República Popular de la Xina, República de la Xina (Taiwan) i Singapur |
| Autòcton de | Xina |
| Estat |  R.P. de la Xina Taiwan Singapur Indonèsia Malàisiacomunitats xineses d'arreu del món |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües sinoaustronèsiques llengües sinotibetanes xinès | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | escriptura xinesa |
| Codis | |
| ISO 639-3 | cmn |
| SIL | cmn |
| Glottolog | mand1415 |
| Linguasphere | 79-AAA-b |
| Ethnologue | cmn |
| ASCL | 7104 |
| IETF | cmn |
El mandarí és una llengua sinítica. La varietat estandarditzada del mandarí és alhora la llengua oficial de la República Popular de la Xina i de la República de la Xina, així com de Singapur (on és cooficial amb l'anglès, el tàmil i el malai), i també és parlat a Indonèsia (Java i Bali), Malàisia (península de Malaca), Brunei, el Vietnam, Laos, Cambotja, Tailàndia, les Filipines, Mongòlia, Rússia (part asiàtica), Líbia, Maurici, Moçambic, Zàmbia, Estats Units, Canadà, Austràlia i el Regne Unit.[1] És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides. Amb 845 milions de parlants[1] (com a llengua materna, i 915 comptant els que l'utilitzen com a llengua vehicular)[2] és, de fet, la llengua més parlada del món.
Nom
[modifica]Les varietats del mandarí estàndards de la República Popular de la Xina i Taiwan es diuen "pǔtōnghuà" (普通话, parla comuna) i "guóyǔ" (国语, llengua nacional) respectivament. El terme xinès més general que abasta totes les varietats del mandarí, és "běifānghuà" (北方话, parla del nord) o "guānhuà" (官话, parla dels mandarins), els quals termes refereixen a tots els dialectes de la llengua, que és originària del nord i del sud-oest de la Xina.
Els mandarins eren els antics alts funcionaris de la Xina; la llengua que empraven els mandarins per als assumptes oficials es va imposar en molts casos per tota la Xina en substitució de les llengües xineses locals, i és per això que aquesta llengua va rebre el nom xinès "guānhuà" (és a dir, la "llengua dels mandarins" i, per tant, l'"idioma mandarí"). La paraula ha arribat al català a partir del portuguès mandarim, d’origen índic, a través del malai[3] menteri.[4][5][a] Com que les seves varietats natives sovint eren mútuament inintel·ligibles, aquests funcionaris es comunicaven utilitzant una llengua koiné basada en diverses varietats del nord. Quan els missioners jesuïtes van aprendre aquesta llengua estàndard al segle xvi, la van anomenar "mandarí", pel seu nom xinès Guānhuà (官话/官話) o llengua dels funcionaris.[7]
Fonologia
[modifica]La síl·laba en mandarí distingeix entre un atac inicial consonàntic no obligatori, una aproximació mitjana possible entre l'atac i la vocal o diftong que fa de nucli sil·làbic, un nucli sil·labic obligatori i una final possible que és una nasal (excloent /m/) o una aproximant.
L'inventari del mandarí estàndard modern ve donat per:
| Bilabial | Labiodental | Alveolar | Retroflexa | Alveopalatal | Velar | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Nasal | m | n | ŋ | |||||||||
| Oclusiva | p | pʰ | t | tʰ | k | kʰ | ||||||
| Africada | ts | tsʰ | ʈʂ | ʈʂʰ | tɕ | tɕʰ | ||||||
| Fricativa | f | s | ʂ | (ʐ)¹ | ɕ | x | ||||||
| Aproximant | l | ɻ¹ | j | ɥ | w | |||||||
- /ɻ/ es transcriu sovint com a [ʐ] (una fricativa retroflexa sonora), tot i que aquesta transcripció diferent del fonema es deu a certa variació entre els parlants, en realitat ambdós al·lòfons s'han de considerar com el mateix fonema.
Dialectes
[modifica]
El mandarí és la llengua xinesa més estesa, al centre, al sud-oest, al nord-oest, al nord-est xinès, raó per la qual actualment serveix de base per a definir la llengua estàndard. A causa de la important extensió que assoleix aquest bloc dialectal, existeixen diverses variacions regionals.
Dins del mandarí hi ha una gran variació fonològica, tant en la fonologia segmental com en la realització dels tons. El següent quadre reprodueix alguns dels pronoms personals:[8]
| Estàndard Pequín |
Mandarí SE Yángzhōu |
Mandarí NE Xī'ān |
Mandarí SW Chéngdū |
Mandarí central Língbǎo | |
|---|---|---|---|---|---|
| 1a sing "jo" |
uo3 | o3 | ŋə3 | ŋo3 | ŋɤ3 |
| 2a sing "tu" |
ni3 | liɪ3 | ni3 | ni3 | ni3 |
| 3a sing "ell/ella" |
tha¹ | tha¹ | tha¹ | tha¹ | tha¹ |
| 1a sg. gen. "meu" |
uo3 tə | o3 tiɪ | ŋə3 ti | ŋo3 ni² | ŋɤ3 ti |
| 1a plural "nosaltres" |
uo3 mən | o3 məŋ | ŋə3 mẽ | ŋo3 ni² | ŋɤ3 mɛ̃ |
Vegeu també
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Una etimologia popular que deriva el nom del xinès Mǎn dà rén (满大人) no té fonaments.[6]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 SIL International. «Chinese, Mandarin» (en anglès). Ethnologue: Languages of the World. Dallas, Texas: Lewis, M. Paul, Gary F. Simons, and Charles D. Fennig, 2014. [Consulta: 12 octubre 2014].
- ↑ Del Moral, Rafael, Diccionario Espasa. Lenguas del mundo, Editorial Espasa Calpe, SA, Madrid, 2002
- ↑ «mandarí». diccionari.cat. [Consulta: 17 març 2023].
- ↑ China in the Sixteenth Century: The Journals of Mathew Ricci.
- ↑ "mandarin", Shorter Oxford English Dictionary. 1. 6th. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-920687-2.
- ↑ Razfar i Rumenapp, 2013, p. 293.
- ↑ Coblin, 2000, p. 537.
- ↑ Jerry Norman, 1988, p. 196
Bibliografia
[modifica]- Coblin, W. South (2003), "Robert Morrison and the Phonology of Mid-Qīng Mandarin", Journal of the Royal Asiatic Society of Great Britain & Ireland 13 (3): 339–355, DOI 10.1017/S1356186303003134
- Razfar, Aria & Rumenapp, Joseph C. (2013), Applying Linguistics in the Classroom: A Sociocultural Approach, Routledge, ISBN 978-1-136-21205-5
