Vés al contingut

Mataparent radicant

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuMataparent radicant
Caloboletus radicans Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Bolet
Píleu

Capell convex simple

Himenòfor

Porós

Làmina

Himeni adnexat

Edibilitat

Bolet no comestible

Estípit

Estípit nuu

Color de les espores

Marró oliva

Ecologia

Micoriza

Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneFungi
ClasseAgaricomycetes
OrdreBoletales
FamíliaBoletaceae
GènereCaloboletus
EspècieCaloboletus radicans Modifica el valor a Wikidata
Vizzini, 2014
Nomenclatura
BasiònimBoletus radicans Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Boletus albidus Roques 1832
  • Boletus candicans
  • Boletus pachypus Fr. 1815
  • Boletus radicans var. pachypus (Fr.) Bon 1985
  • Boletus reticulatus var. albus (Pers.) Hlavácek 1994[1]
Exemplar fotografiat a Txèquia.
Exemplar sencer

El mataparent radicant[2] (Boletus radicans) és una espècie de bolet pertanyent a l'ordre dels boletals.

Descripció

[modifica]
  • Capell força gros, el qual mesura de 5 a 20 cm de diàmetre. La superfície és de color de gris blanquinós a bru gris pàl·lid, llisa, mat i seca. L'himeni està format per tubs groguencs, amb els porus de color groc viu de bon començament, groc olivaci en madurar, i que, en ésser premuts, es taquen ràpidament de blau intens.
  • Cama de color groguenc, en algunes ocasions guarnida amb un dibuix en forma de xarxa (reticle) del mateix color, amb prou feines visible, i que, generalment, és absent. Tota la cama és molt rabassuda, en forma de porra, i generalment amb la base més inflada (bulbosa), que s'endinsa una mica al substrat (radicant).
  • La carn, la qual té una consistència molt ferma de bon principi i més flonja en envellir, és groguenca, i en ésser tallada es torna de color blavós o bru vermellós.
  • Fa una olor poc evident, en cap cas agradable, i el sabor és molt amargant.
  • Esporada de color bru olivaci. Les espores són oblongofusiformes i mesuren 9-15 x 4-6 micres.[2][3][4][5][6][7]

Hàbitat i distribució geogràfica

[modifica]

És una espècie que es troba sempre sobre sòls bàsics, entre 100 i 1.300 m d'altitud i, generalment, en boscos de planifolis, sota faigs (Fagus sylvatica), alzines (Quercus ilex) i roures (Quercus sp.). És relativament freqüent en àrees temperades i fructifica del juliol a l'octubre.[2] La seua distribució geogràfica comprèn Europa[8][9][10][11][12][13][14] (Àustria, Bèlgica,[15] Bulgària,[16] Dinamarca,[17][18] Estònia,[19][20] França, Alemanya, el territori de l'antiga Txecoslovàquia,[21] Itàlia -com ara, Sicília-,[22] Noruega, els Països Baixos,[23] Eslovènia, l'Estat espanyol -el País Basc,[24] Extremadura,[25] etc.-, Suècia,[26][27] Suïssa[28] i la Gran Bretanya).[29][30] La seua presència a Nord-amèrica és qüestionable a causa de la seua confusió amb Boletus inedulis.[31][32]

Comestibilitat

[modifica]

Aquest bolet no és comestible, principalment a causa del seu sabor amargant que varia d'intensitat segons l'exemplar. En realitat, però, no es té constància que produeixi toxines.[2]

Risc de confusió amb altres espècies

[modifica]

Es reconeix gràcies al seu barret, de color clar, els tubs de color groc i el seu sabor amargant. Hi ha espècies properes semblants, com Boletus calopus, també de sabor amargant, i que se'n diferencien perquè tenen la cama de color vermell i guarnida amb un reticle molt vistós. La seua carn també es torna blava, però amb menys intensitat. Boletus satanas és un altre mataparent, en aquest cas tòxic, que té el barret també de color clar, blanquinós, però amb la cama i els porus d'un vistós color vermell. A més, també presenta reticle a la cama.[2]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Catalogue of Life (anglès)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 El Fascinant món dels bolets. Volum 3. Barcelona: ECRIC (Enciclopèdia Catalana Revistes i Col·leccionables), 2004. ISBN 8493317365. Pàgs. 234-235.
  3. ↑ 2013 Sociedad Micológica Extremeña Arxivat 2010-08-07 a Wayback Machine. (castellà)
  4. ↑ AsturNatura (castellà)
  5. ↑ 2013 boletales.com (anglès)
  6. ↑ Bolets de les illes Balears (català)
  7. ↑ RogersMushrooms (anglès)
  8. ↑ Engel, H., Krieglsteiner, G., Dermek, A. & Watling, R., 1983. Dickröhrlinge. Die Gattung Boletus in Europa. Verlag Heinz Engel, Weidhausen b. Coburg.
  9. ↑ Estadès, A. & Lannoy, G., 2004. Les bolets européens. – Bulletin Mycologique et Botanique Dauphiné-Savoie 44(3): 3–79.
  10. ↑ Knudsen, H. & Vesterholt, J. (eds.), 2008. Funga Nordica. Nordsvamp, Copenhaguen.
  11. ↑ Lannoy, G. & Estadès, A., 2001. Les Bolets. Flore mycologique d'Europe. Documents Mycologiques Mémoire Hors série, núm. 6. Pp. 1–163. Association d'Écologie et de Mycologie, Lilla.
  12. ↑ Muñoz, J. A., 2005. Boletus s. l. – A: Fungi Europaei. Vol. 1. Pp. 1–951. Edizioni Candusso, Alassio.
  13. ↑ Singer, R., 1967. Die Röhrlinge. II. Die Boletoideae und Strobilomycetaceae. – A: Die Pilze Mitteleuropas. Vol. 6. Pp. 1–151. Julius Klinkhardt Verlag, Bad Heilbrunn.
  14. ↑ Alessio, C. L., 1985. Boletus Dill. ex L. (sensu lato). – A: Fungi Europaei. Vol. 2. Pp. 1–705. Libreria editrice Biella Giovanna, Saronno.
  15. ↑ Belgian Species List 2013 (anglès)
  16. ↑ Checklist of the larger basidiomycetes in Bulgaria (anglès)
  17. ↑ The Danish Red Data Book Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine. (anglès)
  18. ↑ Hansen, L. & Knudsen, H. (red.), 1992. Nordic Macromycetes. Vol. 2. – Nordsvamp. Copenhaguen.
  19. ↑ Järva L., Kalamees K., Kullman B., Parmasto E., Raitviir A., Saar I., Vaasma M., 1999. Distribution maps of Estonian fungi. Eesti seente levikuatlas 2. Protected species and species of the Estonian Red Data Book. Kaitsealused ja Eesti Punase raamatu liigid. Lk. 51.
  20. ↑ Estonian eBiodiversity[Enllaç no actiu] (anglès)
  21. ↑ Pilát, A. & Dermek, A., 1974. Hríbovité huby. Československé hríbovité a sliziakovité huby (Boletaceae – Gomphidiaceae). Veda, Bratislava.
  22. ↑ A check-list of Sicilian fungi Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine. (anglès)
  23. ↑ Dutch Species Catalogue (neerlandès) i (anglès)
  24. ↑ Catálogo micológico del País Vasco (castellà)
  25. ↑ 2013 Sociedad Micológica Extremeña Arxivat 2013-01-04 a Wayback Machine. (castellà)
  26. ↑ Swedish Indicator Species Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine. (anglès)
  27. ↑ Larsson, K.-H. (red.), 1997. Rödlistade svampar i Sverige. – ArtDatabanken. Uppsala.
  28. ↑ Breitenbach J. & Kränzlin F., 1991. Pilze der Schweiz. Bd. 3(1). Röhrlinge und Blätterpilze. Verlag Mykologia, Lucerna.
  29. ↑ Watling, R., 1970. Boletaceae, Gomphidiaceae, Paxillaceae. – A: Henderson, D. M., Orton, P. D. & Watling, R. (eds). British fungus flora. Agarics and Boleti. Vol. 1. Royal Botanic Garden, Edimburg.
  30. ↑ Watling, R. & Hills, A. E., 2005. Boletes and their allies (revised and enlarged edition). – A: Henderson, D. M., Orton, P. D. & Watling, R. (eds). British Fungus Flora. Agarics and boleti. Vol. 1. Royal Botanic Garden, Edimburg.
  31. ↑ Bessette, Alan E., William C. Roody i Arleen R. Bessette, 2000. North American boletes: a color guide to the fleshy pored mushrooms. Syracuse University Press. «Enllaç».
  32. ↑ GBIF (anglès)

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mataparent radicant
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mataparent_radicant&oldid=34072098»