Vés al contingut

Miquel Desclot

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMiquel Desclot

(2016) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 març 1952 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptor, poeta, escriptor de literatura infantil, traductor, rapsode Modifica el valor a Wikidata
GènerePoesia Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsEloi Creus i Sabater Modifica el valor a Wikidata
Premis
Musicbrainz: ae308452-a533-4f50-8a9f-22d311e82334 Modifica el valor a Wikidata

Miquel Creus i Muñoz (Barcelona, 20 de març de 1952), més conegut com a Miquel Desclot, és un escriptor, poeta i traductor català, també escriu llibrets d'òpera. Com ell mateix es defineix, és un home que creu en la paraula com a fonament de l'ésser humà, justament en una època en què la paraula és objecte d'un menyspreu de dimensions històriques. Ha estat traduït al castellà, al francès, al gallec i a l'èuskar. Viu a Castellar del Vallès.

Biografia

[modifica]

La seva infantesa transcorre al barri del Clot on va néixer, estudia a l'escola de monges i, després, a l'Acadèmia Sibiuda, dirigida pel mestre Josep Roch. D'aquells primers anys recorda amb especial tendresa la riquesa del llenguatge de l'àvia Maria, una valenciana de la vall d'Albaida que no sabia ni llegir ni escriure, però que li va despertar l'interès per la literatura oral.

Dels 9 als 14 anys rep una bona preparació científica i tècnica a l'escola Sant Pere Claver, una filial de l'institut Ausiàs March regida pels jesuïtes. Desclot declara que llavors volia ser químic i a casa seva feia invents, betums, netejaportes... Com pertocava a un noi del seu barri, en acabar l'ensenyament primari cursa el batxillerat laboral, on troba mestres com Ignasi Riera, que l'introdueix en els poetes clàssics catalans amb la recitació de poemes de Joan Maragall, Jacint Verdaguer i Josep M. de Sagarra. Aconsellat pels seus professors, Desclot fa el batxillerat superior a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. Reconeix que trobar-se amb nois d'altres barris, descobrir una altra realitat social, va ser un xoc viu. Fora d'hores, a la mateixa escola, estudia llengua catalana i literatura amb professors com Alfred Badia, que l'inicien en la lectura de l'obra d'Espriu i de L'Odissea, en la traducció de Carles Riba, entre altres coses.

Als 16 anys, mogut per certes tendències de la nova cançó, comença a escriure poesies.

El 1969 emprèn la llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. És en aquest context, influït per les classes clandestines impartides per Miquel Coll i Alentorn, que decideix emprar el pseudònim que marcarà la seva producció literària: "El meu nom? En Bernat Desclot es deia Escrivà. Era del mas "Es Clot" del Rosselló... Jo sóc del Clot, vet aquí d'on va sortir això de Desclot [...] Com que el nostre segle ha portat la literatura, la música i la pintura en una mena de cul de sac, jo vaig pensar que fóra bo partir de zero." (El Correo Catalán, 23 de setembre de 1978).

Als inicis de la seva carrera, en l'última etapa franquista, estudia a la facultat als matins i a les tardes fa classes de català a l'escola Sant Pere Claver del seu barri. Col·labora també en diferents projectes com el de l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat. Als 18 anys decideix presentar un recull de poesies esparses al premi Amadeu Oller, que guanya inesperadament. Aquest fet suposa l'inici de la seva dedicació progressiva a la literatura, tot i la consciència de la seva gratuïtat:

Des del 1975 fins al 1992 és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un parèntesi de dos anys a la Universitat de Durham, Anglaterra (1980-1982). Concep l'ensenyament com una manera de servir la societat sense haver-se de doblegar a cap consigna de partit. La transformació constant del barri on va néixer i el fet de treballar al Vallès fan que el 1977 decideixi traslladar-se a viure a Castellar del Vallès, en un ambient més relaxat i proper a la natura. Actualment, viu de la seva dedicació literària, i ja no treballa en el món de l'educació.

Des del 1992 es dedica exclusivament a la literatura.

La seva obra està també lligada a l'estètica visual. Il·lustradors com Fina Rifà, Pep Montserrat, Carme Solé i Lluïsa Jover, entre d'altres, han acompanyat les seves paraules adreçades als infants. Alhora, l'interès que ha tingut des de jove per la música fa que s'engresqui a col·laborar en projectes musicals com els muntatges de la Història del Soldat de Stravinsky, o Pierrot lunaire, de Schönberg, per al Teatre Lliure, amb Josep Pons, o en les adaptacions d'òperes com El barber de Sevilla, de Rossini, amb el Tricicle; o en obres per fer cantar els infants, com Un concert desconcertant (1987), amb música d'Antoni Ros Marbà, Transatlàntida (2002), amb música de Baltasar Bibiloni, o El gran alquimista (2006), amb música de Bernat Vivancos.

Ha traduït al català un centenar de poemes de Michelangelo Buonarroti, inclosos al llibre Sol, jo, cremant a l'ombra (Vitel·la, 2010).[1] Anteriorment n'havien aparegut una vintena a l'antologia Saps la terra on floreix el llimoner? (Proa, 1999), al costat d'altres traduccions de Dante, Petrarca.[2] Shakespeare, Apollinaire i Molière

Cal destacar també la seva producció en narrativa infantil i juvenil i les seves traduccions. L'any 2017 va ser guardonat amb el premi PEN Català de Traducció Literària per la seva versió del Cançoner de Petrarca (Proa, 2016), i el 2020 el premi Carles Riba per Despertar-me quan no dormo [3]

Obres

[modifica]

Traducció

[modifica]

Poesia

[modifica]
  • 1971: Ira és trista passió
  • 1974: Viatge perillós i al·lucinant a través de mil tres-cents vint-i-set versos infestats de pirates i de lladres de camí ral
  • 1978: Cançons de la lluna al barret
  • 1983: Juvenília
  • 1987: Auques i espantalls
  • 1992: El llevant bufa a ponent
  • 1992: Com si de sempre
  • 2006: Fantasies, variacions i fuga
  • 2020: Despertar-me quan no dormo
  • 2002: En coixí d’herba.

Poesia infantil i juvenil

[modifica]
  • 1987: Música, mestre!
  • 1995: Oi, Eloi?
  • 2001: Més música, mestre!
  • 2003: Menú d'astronauta
  • 2004: Bestiolari de la Clara
  • 2012: Guia poca-solta
  • 2012: El domador de paraules
  • 2016: Un barret de cançons.
  • 2022: Bebè [amb Antonio Rubio]
  • 2022: Do re mi [amb Antonio Rubio]
  • 2022: Nas de pallasso

Prosa

[modifica]
  • 1992: Llibre de Durham
  • 1994: Montseny, temps avall
  • 1996: Veïna de pedra viva
  • 2002: Pare, saps què?
  • 2004: Muntanyes relegades

Narrativa infantil i juvenil

[modifica]
  • 1971: El blanc i el negre
  • 1971: La casa de les mones
  • 1973: Fava, favera
  • 1973: El gran joc dels colors
  • 1978: Itawa
  • 1980: A la punta de la llengua
  • 1980: Waïnämöïnen
  • 1983: No riu el riu
  • 1986: Què descobreix l'Atlàntida
  • 1986: Set que no dormen a la palla
  • 1988: Barraca de nas
  • 1991: Més de set que no dormen a la palla
  • 1993: La cadena d'or
  • 1994: Flordecol
  • 1995: Amors i desamors d'Oberó i Titània
  • 1995: Lluna de mel al palau de vidre
  • 1996: Viatge inaugural a l'Antitetànic
  • 1996: El casament del llapis i la goma
  • 1997: La flauta màgica
  • 1997: De llavis del Gran Bruixot: els herois de Kalevala
  • 1997: La cançó més bonica del món
  • 1998: El barber de Sevilla
  • 2004: Nas de barraca
  • 2004: Aristòtil entre escombraries
  • 2004: Amor a mar
  • 2005: Les mines del rei Xang Phi Nyo
  • 2007: Des de Lapònia, amb amor
  • 2008: Pallufet & Ventafloc
  • 2008: Vola qui vol. Barcelona
  • 2012: Guia poca-solta
  • 2019: Animals [amb Antonio Rubio]
  • 2019: Fruites [amb Antonio Rubio]
  • 2019: Oi, Eloi?
  • 2020: Jo tinc un moc.
  • 2021: Joguines.
  • 2021: Viatges.

Teatre

[modifica]
  • 1997: Història del sultà
  • 2002: Tot esperant l'emperador

Crítica literària, assaig, didàctica

[modifica]
  • 1977: Una teoria sintàctica per a l'escola[6]
  • 2022: L'edat d'or de la música

Discografia

[modifica]

Premis

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Poesia en estat salvatge». Article sobre l'edició de l'obra poètica de Michelangelo Buonarroti, traduïda per Miquel Desclot, i editada per Edicions Vitel·la. Presència, 25-12-2010. [Consulta: 10 febrer 2011].
  2. ↑ Dante; Petrarca; Michelangelo (1999), Saps la terra on floreix el llimoner?. Traducció i edició a cura de Miquel Desclot; pròleg d'Anton M. Espadaler. Barcelona: Proa. ISBN 84-8256-507-9
  3. ↑ «Miquel Desclot». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Antúnez, Maria. «El 'Cançoner' de Petrarca, en català». L'Actual, 17-11-2016. [Consulta: 31 desembre 2016].
  5. ↑ Marimon, Sílvia. «El ‘Cançoner’ de Petrarca Ja es pot llegir en català». Diari Ara, 23-11-2016. [Consulta: 31 desembre 2016].
  6. ↑ Desclot, Miquel. 1. Una teoria sintàctica per a l'escola. Barcelona: S. A. Casals d'Edició i Llibreria, 1977. ISBN 84-218-0151-1. 
  7. ↑ «Miquel Desclot, premi Aurora Díaz-Plaja per una glossa sobre Joana Raspall». Diari Ara. [Consulta: 6 octubre 2015].
  8. ↑ «Víctor Garcia Tur guanya el Sant Jordi, Miquel Desclot el Carles Riba i Anna Gas el Mercè Rodoreda». [Consulta: 15 desembre 2020].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel Desclot
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Miquel_Desclot&oldid=34018342»