Vés al contingut

Nou extremisme francès

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Gravat d'una impressió holandesa de Justine o les dissorts de la virtut del Marquès de Sade (cap a 1789)

El nou extremisme francès és un terme encunyat pel crític cinematogràfic de la revista Artforum, James Quandt,[1] per a referir-se a una col·lecció de pel·lícules de caràcter transgressor produïdes per directors francesos al començament del segle xxi.[2] Jonathan Romney, de The Independent, també s'hi ha referit quant descriu aquest estil de la següent manera:

« De Mario Bava a Georges Bataille, passant per Salò o le 120 giornate di Sodoma i Sade, semblen les influències clau d'un cinema que sobtadament està decidit a esmicolar cada tabú, a vorejar rius de vísceres i escumes d'esperma, a omplir cada fotograma amb nuesa, atractiva o arrugada, i sotmetre-la a tota forma de penetració, mutilació i corrupció. »

Història

[modifica]

Quandt categoritza amb aquesta etiqueta a François Ozon, Gaspar Noé, Catherine Breillat, Bruno Dumont, Trouble every day (2001) de Claire Denis, Intimité (2001) de Patrice Chéreau, Le Pornographe (2001) de Bertrand Bonello, Dans ma peau de Marina de Van, Pola X (1999) de Leos Carax, Sombre (1998) i La vie nouvelle (2002) de Philippe Grandrieux, Choses secrètes (2002) de Jean-Claude Brisseau, La Chatte à deux têtes (2002) de Jacques Nolot, Baise-moi (2000) de Virginie Despentes i Haute tension (2003) d'Alexandre Aja.

Tot i que Quandt pretenia que aquest terme fos pejoratiu, moltes d'aquestes obres han estat aclamades per la crítica. David Fear afegeix que la manca d'humanitat que rau sota l'horror representat en aquestes pel·lícules els atorga aquesta mala fama.[3][4] Jonathan Romney també associa amb aquest estil Demonlover (2002) d'Olivier Assayas i Ma mère (2004) de Christophe Honoré.

Tim Palmer també ha escrit sobre aquestes pel·lícules, descrivint-les com un gènere que constitueix un «cinema del cos».[5] Palmer sosté que aquestes produccions reflecteixen una llarga trajectòria estilística, un tipus d'avantguarda entre directors d'idees afins, i situa aquesta tendència dins del complex ecosistema del cinema francès, subratllant la diversitat conceptual i l'abast artístic de les pel·lícules franceses contemporànies.[6]

Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975)

Jonathan Romney assenyala una llarga tradició de pintors i escriptors (majoritàriament francesos) que han influenciat aquests directors: el Marquès de Sade i L'origen del món de Gustave Courbet, el Comte de Lautréamont, Antonin Artaud, Georges Bataille, William S. Burroughs, Michel Houellebecq i Marie Darrieussecq. Romney va trobar precedents fílmics en Luis Buñuel i Salvador Dalí, Roman Polanski, Weekend de Jean-Luc Godard, Possession d'Andrzej Żuławski, i Michael Haneke. Quandt també esmenta a Arthur Rimbaud, Henri-Georges Clouzot, Georges Franju, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini, Guy Debord, Walerian Borowczyk i Psicosi.

John Wray afirma que aquests cineastes van mostrar menys interès per les pel·lícules de Hollywood que els seus antecessors de la Nouvelle Vague, i que s'assemblen tant a Jean Renoir com a Robert Bresson, en les preses llargues i en l'enigmàtic estil de narració de Bruno Dumont i dels Germans Dardenne.[7] La categoria ampliada del nou extremisme pel que fa a altres cineastes europeus com Lars von Trier, Lukas Moodysson i Fatih Akın, va aparèixer posteriorment.[7][8]

Característiques

[modifica]

Encara que el nou extremisme francès engloba un grup variat tant d'estètica cinematogràfica com de cineastes, s'ha descrit com «un encreuament entre decadència sexual, violència brutal i psicosi desconcertant»[9] els orígens del qual pouen en el cinema artístic i el cinema de terror.[10] Així, doncs, les pel·lícules que pertanyen a aquest estil estan fortament enfocades a mostrar violència i sexe.[11]

Matt Smith considera que les cinc pel·lícules principals que constitueixen aquesta nova onada de cinema de terror a França són: Haute tension, Ils, Frontière(s), À l'intérieur i Martyrs,[10] les quals proporcionen una «visió completa de les preocupacions de l'ésser humà pel cos, pel físic i pel seu reflex en la societat».[10] Dins d'aquestes obres identifica dos temes predominants: la invasió de la llar i, en relació amb això, la por a l'«altre».[10]

És cert que les pel·lícules que pertanyen al nou extremisme francès mostren trets representatius d'una àmplia gamma de subgèneres de terror, com l'slasher, les pel·lícules de violació i venjança i les pel·lícules d'invasió domiciliar. Tanmateix, el cinema gore ha estat el més influent. Smith identifica el gore com un dels antecedents temàtics més importants del nou extremisme francès i considera els primers treballs del cineasta canadenc David Cronenberg com una influència clau en el moviment. També destaca l'enfocament col·lectiu d'aquest gènere en la corporeïtat humana i, concretament, en la destrucció i la violació.[10]

En relació amb això, l'experta en cinema Linda Williams ha escrit sobre l'anomenat «terror corporal» o body horror, un terme que abasta la pornografia, l'horror i el melodrama.[12] Les pel·lícules d'aquest gènere «prometen causar impressió i donar als nostres cossos una sacsejada física real mostrant tota una sèrie de sensacions que freguen el límit del suportable», i això és el que atrau el públic.[13] Aquestes pel·lícules representen el cos humà aclaparat per intenses sensacions físiques o emocionals (per exemple, el plaer, el terror, tristesa), i es caracteritzen pel fet que indueixen els espectadors a recrear involuntàriament les emocions o sensacions retratades en pantalla: el plaer al porno, el terror a l'horror o la tristesa al melodrama.[14][15]

La matança de Texas (1974)

El nou extremisme francès es compara quant a la temàtica amb el cinema d'explotació estatunidenc de la dècada del 1970 i «el qüestionament sense precedents de les pel·lícules d'explotació contra tot allò que la cultura dominant de Hollywood suposadament es preocupava per cuidar, és a dir, els ideals burgesos de la família i l'escola», segons Tania Modleski,[16] de la mateixa manera que La matança de Texas o Cromosoma 3 foren dignes de destacar en el seu moment per la seva «relació de confrontació amb la cultura i la societat contemporània».[17][18] Tant el cinema d'explotació com el nou extremisme francès es caracteritzen en gran manera per les seves actituds transgressores en relació amb la violència i el sexe que s'hi representa.

D'acord amb l'expert Tim Palmer, «[el nou extremisme] ofereix crítiques socials incisives mitjançant la representació de la societat contemporània com a aïllada, esgarrifosament imprevisible i aterridora».[11] D'altra banda, s'ha observat que algunes pel·lícules han inclòs comentaris progressistes[19] mentre que altres han mostrat una realitat conservadora, homòfoba i feixista.[20]

Pascal Laugier, director de la controvertida pel·lícula de terror Martyrs, discrepa amb la idea que estigui produint-se un ressorgiment del terror a França:[21]

Alguns cineastes relacionats amb el nou extremisme francès han continuat amb la producció de pel·lícules de terror comercials per als grans estudis estatunidencs. Alexandre Aja, director de Haute tension, va dirigir Els turons tenen ulls, una nova versió del clàssic de Wes Craven de 1972. Xavier Gens, director de Frontière(s), ja havia dirigit una important adaptació de Hollywood de la popular sèrie de videojocs Hitman quan es va estrenar Frotière(s), i va passar a fer la versió en anglès de The divide (2011).

Referències

[modifica]
  1. ↑ Bender, Damián. «El extremismo francés | El cine de terror del siglo XXI» (en castellà), 23-07-2018. [Consulta: 21 març 2022].
  2. ↑ Quandt, James. «Flesh & Blood: Sex and violence in recent French cinema», febrero de 2004. [Consulta: 10 juny 2008]. También disponible en la web de Artforum Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine. (requiere registro).
  3. ↑ David Fear, Time Out New York. Publicación 607. 17–23 de mayo de 2007. Fecha de acceso: 11 de agosto de 2008.
  4. ↑ Nick Wrigley, "The Polarizing, Magnificent Cinema of Bruno Dumont". Masters of Cinema,abril de 2004. Fecha de acceso: 11 de agosto de 2008.
  5. ↑ Palmer, Tim "Style and Sensation in the Contemporary French Cinema of the Body", Journal of Film and Video, Otoño de 2006 Fecha de acceso: 14 de mayo de 2010.
  6. ↑ Palmer, Tim (2011). Brutal Intimacy: Analyzing Contemporary French Cinema, Wesleyan University Press, Middleton CT. ISBN 0-8195-6827-9.
  7. ↑ 7,0 7,1 John Wray, "Minister of Fear", New York Times, September 23, 2007. "... a new group of Francophone filmmakers has come to prominence in Europe, one less bedazzled by the Hollywood genre films that so influenced the New Wave directors than by the work of French auteurs like Jean Renoir and Robert Bresson. The Belgian-born Dardenne brothers, for example, favor dark, naturalistic studies of working-class life, while Bruno Dumont, a former professor of philosophy, makes violent and sexually explicit films that tend toward parable. But both share a preference for long, intricately composed shots, a resolutely anti-Hollywood aesthetic and a Bressonian aversion for spelling things out. Haneke feels at home in their company..."
  8. ↑ Tanya Horeck, Tina Kendall, and Sarah Barrow, "The New Extremism: Contemporary European Cinema", conference held at Anglia Ruskin University, Cambridge, 24–25 April 2009, Access date: August 23, 2008.
  9. ↑ MUBI, "New French Extremity + Influences"
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Smith, "Confronting Mortality..." Part 2
  11. ↑ 11,0 11,1 Palmer, 22
  12. ↑ Williams 1991 - Re-published in Braudy and Cohen 2009, 602, 604
  13. ↑ Williams 1991 - Re-published in Braudy and Cohen 2009, 602
  14. ↑ Williams 1991 - Re-published in Braudy and Cohen 2009, 605
  15. ↑ Williams 2001
  16. ↑ Modleski 1986 - Re-published in Braudy and Cohen 2009, 620
  17. ↑ Ibid.
  18. ↑ Consultar, por ejemplo, 'Frontiere(s)' Follows..." de Gibron, " y "The New Cult Canon..." de Tobias,.
  19. ↑ For example, "The Transfiguration of..."
  20. ↑ See, for example, Towlson, "New French Extremity"; Knegt, IndieWire - Gaspar Noe interview
  21. ↑ The Northlander. «Northlander interviews MARTYRS' Pascal Laugier - and he spills about his HELLRAISER remake!!». Ain't It Cool News. Ain't It Cool, Inc, 28-12-2008. [Consulta: 30 juliol 2012].

Bibliografia

[modifica]
  • AintItCoolNews - Interview with Pascal Laugier (Director of Martyrs)
  • Amner, D. (24 d'octubre de 2007). Horror's new Frontiere(s). Eye for Film.
  • Augustine, S., "The 8 Most Disturbing Films of The New Wave of French Horror", Green Cine.
  • Barry, R. (12 de febrer de 2012). Finding the French Gothic: The Monk Reviewed. The Quietus.
  • Bitel, A. Martyrs - Review. Film4.
  • "Bloody-Disgusting.com Interviwe [sic] - Frontiere(s): Writer/Director Xavier Gens." BloodyDisgusting.
  • Carnevale, R. Martyrs - Pascal Laugier interview. indieLondon.
  • Dargis, M. (9 de maig de 2008). After Making It Out of Paris, Finding There's No Escape - Frontiere(s) (2007) Movie Review. Disponible en: The New York Times.
  • DVD Times - Interview with Pascal Laugier (Director of Martyrs)
  • Fear, D, Time Out New York Arxivat 2008-12-07 a Wayback Machine.. Issue 607.
  • Graham, J. (16 de març de 2009). Martyrs - Art meets gorno.... Total Film.
  • Griffiths, L. (26 de març de 2009). This is hardcore.... Eye for Film.
  • Henderson, E. Movie Blog: MSPIFF, Day 10: 'Memorial Day,' 'Kill List'. (21 d'abril de 2012) Disponible en: CBS Minnesota.
  • Horeck T., Kendall, T., and Barrow, S., "The New Extremism: Contemporary European Cinema", conference held at Anglia Ruskin University, Cambridge, 24–25 d'abril de 2009.
  • Johnson, B. Disavowing The Isle: Masochism and New Extremity. Disponible en: Keele University - Academia.edu.
  • Jones, A. Martyrs - 2008. Disponible en: Film4 Frightfest.
  • Kermode, M. How much pain can you take? (30 de març de 2009) Disponible en: BBC - Kermode Uncut.
  • Knegt, P. (12 de desembre de 2009). Decade: Gaspar Noe on "Irreversible." Disponible en: IndieWire.
  • Nayman, A. . Interview | Hammer Horror: Bill Wheatley's Kill List. Disponible en: Cinema Scope.
  • "New French Extremity + Influences", Disponible en: MUBI.com.
  • Palmer, T. (2006). Style and Sensation in the Contemporary French Cinema of the Body. Journal of Film and Video, Otoño 2006, Vol. 58, N.º 3, p.22–32.
  • Palmer, T. (2011). Brutal Intimacy: Analyzing Contemporary French Cinema, Wesleyan University Press, Middleton CT. ISBN 0-8195-6827-9.
  • Quandt, J. (febrer de 2004). "Flesh & Blood: Sex and violence in recent French cinema". Disponible en: Artforum.
  • Ridley, J. (6 de maig de 2008). Xavier Gens' Frontiere(s). Disponible en: The Village Voice Arxivat 2008-10-22 a Wayback Machine..
  • Romney, J. (12 de setembre de 2004). Disponible en: The Independent.
  • Roxborough, S. (20 de febrer de 2011). Sicker, Darker, More Twisted: The New European Horror Film at Berlin. Disponible en: The Hollywood Reporter.
  • Smith, M. (6 de juny de 2011). Confronting Mortality: "The New French Extremity", the Hostel Series and Outdated Terminology. Disponible en: The Split Screen, (Part 1 de 3).
  • Smith, M. (28 de juny de 2011). Confronting Mortality: "The New French Extremity", the Hostel Series and Outdated Terminology. Disponible en: The Split Screen, (Part 2 de 3).
  • Towlson, J. (5 de setembre de 2011). New French Extremity. Disponible en: Shocks to the System - Subversive Horror Films.
  • "The Transfiguration of Horror: Pascal Laugier's Martyrs and the Violence of the Real." Disponible en: MLM Mayhem! Marxist-Leninist-Maoist Reflections.
  • Turek, R. (22 de juny de 2008). Exclusive Interview: Martyrs Director Pascal Laugier. Disponible en: Shock Till You Drop.
  • Williams, L. (1991). Film Bodies: Gender, Genre, and Excess. Film Quarterly, 44(4), pp. 2–12. Reeditado en Braudy, L. and Cohen, M. (2009). Film Theory & Criticism, Nueva York: Oxford University Press.
  • Williams, L. (2001). Cinema and the Sex Act. Disponible en: Cineaste, Hivern 2001, 27(1).
  • Wray, J. (23 de setembre de 2007). "Minister of Fear". Disponible en: The New York Times.
  • Wrigley, N. (abril de 2004). "The Polarizing, Magnificent Cinema of Bruno Dumont". Disponible en: Masters of Cinema.

Bibliografia complementària

[modifica]
  • Palmer, T. (2011). Brutal Intimacy: Analyzing Contemporary French Cinema. Wesleyan University Press.
  • Horeck, T. y Kendall, T. (2011). The New Extremism in Cinema: From France to Europe. Edinburgh University Press.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nou_extremisme_francès&oldid=32596287»