Vés al contingut

Jean Renoir

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJean Renoir
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 setembre 1894 Modifica el valor a Wikidata
18è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 febrer 1979 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Beverly Hills (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaEssoyes Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaBeverly Hills
château des Brouillards (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatFrança França
Estats Units Estats Units
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, muntador, autor, productor de cinema, actor, guionista, novel·lista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1924 Modifica el valor a Wikidata - 1978 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
ConflictePrimera Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeDido Freire (1944–1979)
Catherine Hessling (1920–1943) Modifica el valor a Wikidata
ParellaMarguerite Renoir Modifica el valor a Wikidata
FillsAlain Renoir
 () Catherine Hessling Modifica el valor a Wikidata
ParesPierre-Auguste Renoir Modifica el valor a Wikidata  i Aline Renoir Modifica el valor a Wikidata
GermansPierre Renoir
Claude Renoir Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webjeanrenoir.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0719756 Allocine: 1162 Allmovie: p107981 TCM: 160204 AFI: 80577 TMDB.org: 11528
Musicbrainz: bfa1e775-7638-4481-a992-7df52f2eecfb Discogs: 751343 Find a Grave: 8088 Modifica el valor a Wikidata

Jean Renoir (15 de setembre de 1894 - 12 de febrer de 1979) va ser un director de cinema, guionista i actor francès. Com a director de cinema i actor, va realitzar més de quaranta pel·lícules des del cinema mut fins a finals de la dècada del 1960. Les seves pel·lícules La Grande Illusion (1937) i La Règle du jeu (1939) són citades sovint per la crítica entre les millors pel·lícules que s'han fet mai. Són obres clau dins del desenvolupament de la història del cinema francès entre 1930 i 1950, abans que s'iniciés a França la Nouvelle vague. La influència sobre el cinema de François Truffaut és especialment notable.[1] Renoir va ser classificat per l'enquesta de crítics Sight & Sound de BFI l'any 2002 com el quart millor director de tots els temps. Entre els nombrosos honors acumulats durant la seva vida, va rebre un premi de l'Acadèmia a la seva trajectòria el 1975 per la seva contribució a la indústria del cinema. Renoir era fill del famós pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir i oncle del director de fotografia Claude Renoir. Va ser un dels primers cineastes a ser conegut com a autor.[2][3][4]

Biografia

[modifica]

Després d'uns estudis mediocres, Jean Renoir s'allista en el cos de dragons el 1912. Soldat durant la Primera Guerra Mundial, servirà en l'aviació a partir de 1916. Patix una ferida en la cama que el farà coixejar tota la vida.[5]

A diferència d'altres cineastes, no va iniciar-se en la direcció de pel·lícules fins 1924.[6] La seva inspiració procedia de pel·lícules de Hollywood, però van ser els films Esposes frívoles (Erich von Stroheim, 1921) i Le brasier ardent (Mosjoukine) les que van ser determinants en la seua futura carrera com a cineasta.

El 1920, es va casar amb una de les models de son pare, Andrée Heuchling, i va obrir un taller ceràmic.[7]

El seu primer llargmetratge, La Fille de l'eau (1924), és una faula bucòlica amb estètica impressionista, en el qual participen la seua jove esposa, que havia adoptat el pseudònim de Catherine Hessling, i el seu germà major, Pierre Renoir. Es tractava, com la majoria de les seves primeres pel·lícules, d'una expressió d'admiració pel personatge principal – la seva dona. Marcant una tendència que duraria al llarg de la sva vida, Renoir supeditava la narració a la creació de personatges, en aquest cas la seva dona.

La tèbia acollida que es dispensa a la pel·lícula no desanima el cineasta, que poc després s'aventurarà en una costosa producció, Cançó de bressol, basada en la novel·la homònima de Émile Zola, el 1926. Per a finançar-la vendrà uns quants dels llenços de son pare que havia heretat. Més avant es llançarà a una sèrie de pel·lícules d'inspiració diversa (La Petite Marchande d'allumettes, basada en el relat de Hans-Christian-Hans-Christian Andersen, 1928; Tire-au-flanc, comèdia militar, 1928; On purge Bebé, basat en Georges Feydeau, 1931) que no sempre van convèncer el públic.[8]

El període realista

[modifica]

La Berganta (1931) marca un canvi en l'obra de Jean Renoir. És una de les primeres pel·lícules sonores, adaptada partint d'una novel·la de Georges de La Fouchardière; La Berganta va donar a Michel Simon un dels seus millors papers, el d'un petitburgués zelós, assassí i desmanotat.

Després de La Nuit du carrefour (basada en Georges Simenon, 1932), en la qual Pierre Renoir interpretava al comissari Maigret, el director dirigirà una sèrie impressionista d'obres mestres: Boudou salvat de les aigües (una altra vegada amb Michel Simon, 1932), El crim de Monsieur Lange (amb Jules Berry, 1935), Una partida de camp (1936) en la qual el seu nebot Claude Renoir és l'autor de la fotografia, i Els baixos fons (amb Louis Jouvet, 1936). Buscant inspiració en les novel·les de Gorki o en els relats de Maupassant, Jean Renoir demostra un agut sentit de la realitat, que posa al servei d'un autèntic naturalisme poètic.

El compromís polític

[modifica]
Gabrielle i Jean (Jean Renoir infant amb la seva dida Gabrielle Renard, obra de Pierre-Auguste Renoir, 1895)

A poc a poc anirà buscant la col·laboració de Jacques Prévert i Roger Blin, que donen a la seua producció una dimensió obertament política, marcades per les idees del Frente Popular: La vie est à nous, (1936), El crim de Monsieur Lange, La Marsellesa, (1938). Aquesta tendència obrirà el camí al neorealisme italià. Abans de la Segona Guerra Mundial, Jean Renoir tracta de promoure un missatge de pau amb La gran il·lusió (1937), en la qual participen (en un homenatge) son pare espiritual Erich von Stroheim i Jean Gabin. En La bèstia humana (1938), tracta de posar davant de la pantalla els compromisos socials de l'època. En la seua obra mestra, La Règle du jeu (1939), preveu l'afonament dels valors humanistes i traça un quadro sense cap condescendència sobre els costums de la societat francesa.

L'etapa estatunidenca

[modifica]
Jean Renoir Sewing, d’Auguste Renoir, vers 1899, Institut d'Art de Chicago.
Gabrielle Renard i Jean, pintat per Auguste Renoir (1895-1896).
La família d'Auguste Renoir (73, rue Caulaincourt, París) cap a 1902-1903: Auguste Renoir, la seva dona Aline Charigot sostenint Claude, Jean (amb boina) i Pierre.

Exiliat en els Estats Units el 1940 (deixarà inconclusa una adaptació de Tosca de Victorien Sardou, que al final rodarà Carl Koch), Jean Renoir adquirix la nacionalitat estatunidenca. Encara que s'adapta difícilment a l'univers de Hollywood, dirigix a pesar de tot algunes pel·lícules per encàrrec, en especial pel·lícules de propaganda, com Aquesta terra és meva, amb Charles Laughton el 1943 o Salute to France 1944 i adaptacions literàries (Memòries d'una donzella, basat en Octave Mirbeau, 1946), abans de viatjar a l'Índia per a rodar El riu (The River, 1951), pel·lícula en color, contemplativa i serena, amb un humanisme a vegades desencantat. Aquesta pel·lícula desenvoluparà una important influència en el mateix cine de l'Índia.

Les seues últimes pel·lícules

[modifica]

De tornada a Europa a principis dels anys 1950, Jean Renoir encara rodarà Li Carrosse d'or (basat en Prosper Mérimée, 1952), French Cancan (amb Jean Gabin i Françoise Arnoul, 1955), Elena i els hòmens (amb Ingrid Bergman i Jean Marais, 1956) i Li Caporal épinglé (basat en Jacques Perret, 1962).

En trobar-se cada vegada amb més grans dificultats per a produir la seua pel·lícules, es dedica a la televisió (Li Petit Théâtre de Jean Renoir, 1969-1971) i es dedica amb major interés a l'escriptura: publica un llibre sobre son pare, Renoir, mon pare (1962), la seua autobiografia, La meua vida i les meues pel·lícules (1974), un assaig (Escrits 1926-1971, 1974), algunes obres de teatre (Orvet, 1955) així com diverses novel·les (Els Quaderns del capità Georges, 1966; El crim de l'anglés, 1979).

El 1970, es retira i se'n va a viure a Beverly Hills, on mor el 1979.

Filmografia

[modifica]
Jean Renoir en Chasseur
Jean Renoir com a caçador d’Auguste Renoir, 1910, Museu d'Art del Comtat de Los Angeles.

Director

[modifica]

Actor o locutor

[modifica]
  • 1924: Katherine: el subprefecte
  • 1930: Die Jagd nach dem Glück de Rochus Gliese: Robert
  • 1936: Partie de campagne: Pare Poulain
  • 1936: La vida és nostra: el propietari del bistrot
  • 1938: La bèstia humana: Cabuche
  • 1939: La Règle du jeu: Octava
  • 1959: El testament del doctor Cordelier: ell mateix com a presentador
  • 1971: Petit Teatre de Jean Renoir: ell mateix com a presentador

Teatre

[modifica]

Escenificació

[modifica]

Adaptació

[modifica]

Publicacions

[modifica]
  • Orvet, obra en tres actes, París, Gallimard, 1955
  • Renoir, biografia, París, Hachette, 1962; reedició sota el títol Pierre-Auguste Renoir, el meu pare, Gallimard, col·lecció Folio, 1981ISBN 9782070372928 (Premi Charles-Blanc de l’Acadèmia Francesa el 1963)[12]
  • Els quaderns del capità Georges, París, Gallimard, 1966
  • La meva vida i les meves pel·lícules, París, Flammarion, 1974; edició revisada i corregida: La meva vida i les meves pel·lícules, París, Flammarion, col·lecció “ Camps » n 501, 2005ISBN 2-08-081501-6
  • Escrits 1926-1971, París, Pierre Belfond, 1974
  • Carola, obra en tres actes, L'Avant-Scène Théâtre no 597; emès per la televisió estatunidenca 6
  • The Heart at Ease, París, Flammarion, 1978
  • Julienne i el seu amor seguit de En avant Rosalie, París, Henri Veyrier, 1978
  • El crim de l'anglès, París, Flammarion, 1979
  • Genevieve, París, Flammarion, 1979
  • Cartes d'Amèrica, París, Presses de la Renaissance, 1984

Honors

[modifica]

Premis

[modifica]

Nominacions i seleccions

[modifica]

Homenatges

[modifica]
  • Un carrer Jean-Renoir es va inaugurar l'any 1994 al barri de Bercy del 12 districte de París.
  • Un col·legi porta el nom de Jean Renoir a Bourges.
  • El Lycée Francès Jean-Renoir de Múnic.
  • Diversos cinemes, per exemple a Ais de Provença i Lo Martegue.
  • L'institut universitari Auguste i Jean Renoir porta el nom del director i del seu pare, a Angers
  • Un carrer i una llar d'infants porten el nom de Jean Renoir a la ciutat de Noisy-le-Sec
  • Un complex escolar (antic institut Frémin) porta el nom de Jean Renoir a Bondy

Referències

[modifica]
  1. ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.207. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014]. 
  2. ↑ O'Shaughnessy, Martin; O'Shaughnessy, Professor of Film Studies Martin. Jean Renoir (en anglès). Manchester: Manchester University Press, 2000-10-20, p. 14. ISBN 9780719050633. 
  3. ↑ Braudy, Leo «The Auteur Who Coined the Word : Commentary: A Jean Renoir expert says UCLA's retrospective attempts to answer age-old questions about art.» (en anglès). Los Angeles Times, 15-07-1994 [Consulta: 28 setembre 2019].
  4. ↑ François, Truffaut. «A Certain Tendency of French Cinema (Une Certaine Tendance du Cinéma Français)», 1954. [Consulta: 28 setembre 2019].
  5. ↑ Stéphane Launey «Jean Renoir sous l'uniforme». Revue historique des Armées, 2010.
  6. ↑ Bazin, André. Jean Renoir, 1973, p. 318 [Consulta: 10 desembre 2021]. 
  7. ↑ (Archives des Alpes-Maritimes, Cagnes-sur-Mer,acte de publication de mariage N° 1, dressé le 6 janvier 1920, vue 2/89 et acte de mariage N°4, dressé le 24 Avril 1920, avec mention mariage et dissolution, vue 19/89)
  8. ↑ Jean Renoir, Ma vie et mes films, Flammarion, Paris, 1974
  9. ↑ Sánchez Noriega, José Luis; Gubern, Román. Historia del cine: teoría y géneros cinematográficos, fotografı́a y televisión. Nueva edición. Madrid: Alianza, 2006. ISBN 978-84-206-7691-3. 
  10. ↑ Pour un portrait de Jean Renoir, écrivain Arxivat 2007-10-19 a Wayback Machine. sur cinematheque.fr
  11. ↑ Guy Renne. «Esquisse représentation Jules César Arènes d'Arles. (Jean Renoir) huile sur papier - Plantilla:Dunité - 1954». www.guyrenne.com.
  12. ↑ « Prix Charles-Blanc », www.academie-francaise.fr.

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • 1979: Jean Renoir: Entretiens et propos (Jean Narboni, ed.), Paris: Éditions de l'étoile/Cahiers du Cinéma, entrevistes.
  • 1981: Œuvres de cinéma inédités (Claude Gauteur, ed.), Paris: Gallimard, synopses and treatments.
  • 1984: Lettres d'Amérique (Dido Renoir & Alexander Sesonske, eds.), Paris: Presses de la Renaissance ISBN 2-85616-287-8, correspondència.
  • 1989: Renoir on Renoir: Interviews, Essays, and Remarks (Carol Volk, tr.), Cambridge: Cambridge University Press.
  • 1994: Jean Renoir: Letters (David Thompson and Lorraine LoBianco, eds.), London: Faber & Faber, correspondència.
  • 2005: Jean Renoir: Interviews (Bert Cardullo, ed.), Jackson, MS: Mississippi University Press, entrevistes.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Renoir
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jean_Renoir&oldid=34012979»