Període càlid romà
| Tipus | període històric  | ||
|---|---|---|---|
| Part de | Subboreal | ||
| Interval de temps | 250 aC - 400 | ||
| Continent | Europa | ||
El Període càlid romà, o Òptim climàtic romà, és la denominació del període comprés si fa no fa entre el 250 abans de la nostra era i el 400 a Europa i l'Atlàntic Nord, afavorits per un règim climàtic càlid, humit i estable.[1]
L'expressió Període càlid romà apareix per primera vegada en una tesi doctoral de 1995 i es va fer popular gràcies a un article publicat en Nature el 1999.[2]
,_part_of_a_floor_mosaic_in_the_early_Byzantine_church_of_Saint_George_depicting_the_Holy_Land_in_the_6th_century_AD,_Madaba,_Jordan_(33798333263).jpg)
Fonts documentals
[modifica]Teofrast (371 - c. 287 abans de la nostra era) va escriure que es podien plantar palmeres de dàtils a Grècia però no donaven pas fruits, tal com ocorre hui dia, la qual cosa suggereix que les temperatures estivals al sud de l'Egeu en els segles IV i V ae eren semblants a les actuals.[3]
D'acord amb Claudi Ptolemeu, a l'Alexandria romana plovia cada mes de l'any menys a l'agost. A hores d'ara hi ha aproximadament un dia de pluja entre maig i setembre, tots dos inclusivament. Les observacions de Ptolemeu impliquen circumstàncies atmosfèriques i hidrològiques diferents i més humides al sud-est de la Mediterrània.[4]
Plini el Vell, del segle I, observà que els faigs, que abans només creixien a les terres baixes, s'havien convertit en arbres de muntanya.[4] També informava que hi havia elefants als boscos de l'Atles, a la franja sud de l'imperi.[5]
Indicadors geofísics
[modifica]Els nuclis de gel, els anells dels arbres, els sediments als oceans, les riberes dels llacs, els dipòsits minerals de les coves, les glaceres i altres tipus d'indicadors físics permeten reconstruir com es captenia el clima en un passat llunyà.
Arqueomalacologia
[modifica]Una anàlisi d'isòtops d'oxigen trobats en closques de mol·luscs en una cala islandesa va concloure el 2010 que Islàndia experimentà un període excepcionalment càlid del 230 abans de la nostra era al 40.[6]
Les proves dendrocronològiques de la fusta trobada al Partenó mostren una variabilitat climàtica del segle v abans de la nostra era molt semblant a l'actual.[3] Les mostres d'anells dels arbres de la península Itàlica de finals del segle iii ae evidencien unes condicions climàtiques suaus i temperades just en l'època en què Anníbal creuà els Alps.[7]
Espeleotemes
[modifica]La topografia càrstica de la Mediterrània proporciona abundants registres d'espeleotemes i la seua anàlisi apunta a una època de calor excepcional en l'Alt Imperi romà.[8]
Glaceres
[modifica]Un estudi de les glaceres alpines va concloure que el període de l'any 100 al 400 fou molt més càlid que els segles anteriors i posteriors; i alguns artefactes arqueològics recuperats de la glacera Schnidejoch s'han utilitzat com a mostra dels períodes càlids medieval, romà i de l'edat del bronze.[9]
Pol·len
[modifica]Una anàlisi de pol·len d'alta resolució d'un nucli de Galícia va concloure al 2003 que el Període càlid romà es va perllongar del 250 abans de la nostra era fins al 450, al nord-oest de la península Ibèrica.[10]
Precipitacions
[modifica]En aquesta època sembla que hi hagué major humitat. A la Mediterrània nord-occidental, una fase més humida és tan evident que es denomina "Període humit ibericoromà".[11] També en la península Itàlica els indicadors físics indiquen una fase humida com ho prova el patró d'inundacions de les crescudes del Tíber que mostren una tendència a produir-se entre la primavera i l'estiu, quan des d'època medieval fins a l'actualitat l'habitual són les inundacions hivernals.[12] Els nivells de la ribera de la mar Morta, a partir de sediments datats amb radiocarboni, proporcionen un senyal de les precipitacions de l'àrea. El llac va mantenir un nivell alt per precipitacions des de, si fa no fa, l'any 200 abans de la nostra era fins al 200, i a la fi d'aquest període les sequeres en provocaren el seu nivell més baix al voltant de l'any 300.[13]
Sediment oceànic profund
[modifica]Una reconstrucció dels patrons dels corrents oceànics, basada en la granularitat dels sediments de l'oceà fondo, dona peu a la hipòtesi d'un Període càlid romà, que arribà al punt màxim al voltant de l'any 150.[2]
Temperatura
[modifica]Es constata un refredament a la fi d'aquest període al sud-oest de Florida, que podria haver estat causat per una reducció en la radiació solar que arriba a la Terra. Això podria haver ocasionat un canvi en els patrons de circulació atmosfèrica.[14]
Algunes recerques més recents, inclosa una anàlisi del 2019 basada en un conjunt de dades molt més ampli d'indicadors climàtics, han descobert que aquest període, juntament amb altres períodes preindustrials més càlids o freds, com la "Petita Edat de Gel" i l'"Òptim climàtic medieval", foren fenòmens regionals, no pas episodis d'abast mundial.[15] Aquesta anàlisi fa servir el registre de temperatures dels darrers 2000 anys recollit per PAGES2K Consortium.[16]
Variació solar
[modifica]En aquest període hi hagué una activitat solar estable amb un gran mínim solar centrat en el 360 abans de la nostra era, i un altre en el 690. La radiació solar fluctuà dins d'una banda modesta, i arribà a un pic en un gran màxim al voltant del 305.[17]
Controvèrsia
[modifica]Algunes recerques més recents, inclosa una anàlisi del 2019 basada en un conjunt de dades molt més ampli d'indicadors climàtics, han descobert que aquest període, juntament amb altres períodes preindustrials més càlids o freds, com la "Petita Edat de Gel" i l'"Òptim climàtic medieval", foren fenòmens regionals, no pas episodis d'abast mundial.[15] Aquesta anàlisi fa servir el registre de temperatures dels darrers 2000 anys recollit per PAGES2K Consortium.[16]
Referències
[modifica]- ↑ Harper, 2017, p. 40.
- ↑ 2,0 2,1 Bianchi i McCave, 1999, p. 515-517.
- ↑ 3,0 3,1 Scheidel, Morris i Saller, 2013, p. 17.
- ↑ 4,0 4,1 Harper, 2017, p. 39.
- ↑ Plinio el Viejo, Lib.8.1.
- ↑ Patterson et al., 2010-03.
- ↑ Scheidel, Morris i Saller, 2013, p. 18.
- ↑ Martín Chivelet et al., 2011.
- ↑ Röthlisberger, 1986.
- ↑ Desprat, Sánchez Goñi i Loutre, 2003-08-01, p. 63-78.
- ↑ Pérez-Sanz et al., 2013, p. 149-169.
- ↑ Aldrete, 2007.
- ↑ Migowski et al., 2006, p. 421-431.
- ↑ Wang, Surge i Walker, 2013, p. 230-241.
- ↑ 16,0 16,1 PAGES 2k Consortium, 2017.
- ↑ Harper, 2017, p. 44.