Presa de Bugia
| Conquesta hispànica del nord d'Àfrica | |||
|---|---|---|---|
  Presa de Bugia Presa de Bugia | |||
  | |||
| Tipus | batalla | ||
| Data | 5 gener 1510 | ||
| Coordenades | 36° 48′ N, 5° 06′ E / 36.8°N,5.1°E | ||
| Lloc | Bugia | ||
| Resultat | victòria hispànica | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
Conquesta hispànica del nord d'Àfrica | |
|---|---|
Conquesta hispànica del nord d'Àfrica | |
Mers el-Kebir - Orà - Bugia (1510) - Trípoli - Gerba (1510) - Qerqenna - Bugia (1512) - Bugia (1514) - 1r Alger (1516) - 2n Alger (1516) - Alger (1518) | |
Barenys - Torreblanca - Cullera 1503 - Dénia i Alacant - Santanyí - Pollença 1531 - Cullera 1532 - Maó - Eivissa 1538 - Gibraltar - Palamós - Pineda - Pollença 1550 - Cullera 1550 - Valldemossa - Andratx 1553 - Ciutadella - Sóller - Badalona 1564 | |
Expansió de l'imperi Otomà | |
Alger (1529) - Tunis (1534) - Tunis (1535) - Preveza - Gibraltar - Alboran - Alger (1541) - Niça - Gozo - Trípoli - Gerba (1560) - Malta - Tunis (1569) - Xipre - Lepant - Tunis (1573) - Tunis (1574) - Kara Djahannam |
La Presa de Bugia va ser una expedició militar en la qual participaren les forces hispàniques amb la finalitat de prendre la ciutat nord-africana de Bugia a les tropes musulmanes.
Antecedents
[modifica]En la segona meitat del segle xiv, el regne dels abdalwadites establert a Tlemcen es va debilitant a causa de les disputes familiars i es fragmenta: els emirs instal·lats a Orà i els hàfsides lluiten contra els sobirans de Tlemcen. A l'est, Bugia i Constantina es van independitzar del poder central de Tunis, els ports van formar petites repúbliques: Alger, Bône, Jijel, Dellys, etc. A les Terres Altes i al Sud, les confederacions tribals són independents de qualsevol poder central i es formen principats independents a la Cabília. Socioeconòmicament, el comerç s'ha aturat, la vida urbana ha disminuït i l'agricultura ha estat en decadència.[3]
Els preparatius per a l'expedició es van iniciar l'agost de 1507 al retorn de Ferran el Catòlic de la seva estada a Nàpols, on va deposar Gonzalo Fernández de Córdoba.[4]
Les dues poblacions es troben separades per una serra, a les faldes de la qual els defensors de la ciutat es van congregar, retirant-se davant l'atac espanyol, que a l'assalt van prendre l'alcassaba i les portes de la ciutat emmurallada, entrant, saquejant-i prenent nombrosos captius i assassinant gran quantitat de civils.[5] L'expedició que anà a Orà, ocupà el 23 de juliol de 1508 el penyal de Sant Antonio. L'armada, composta per deu galeres i vuitanta embarcacions menors, salpà el 16 d'abril de 1509, i l'endemà ja arribaren a Mers el-Kebir, fortalesa ja conquerida 4 anys abans per l'almiral Ramon Folc de Cardona-Anglesola i el seu gran estol.[6] S'apoderaren d'Orà i anaren a hivernar a les illes Balears, Formentera i Eivissa.
La següent expedició en que participà Pere Navarro fou la conquesta de Bugia, aprofitant la lluita dinàstica existent a la plaça a la mort del rei Abu-Abd-Al·lah IV entre Abu-Abd-Al·lah, fill del monarca mort, i el seu oncle Abu-Hammu, que havia pres el poder i empresonat al primer.[7]
Setge de Bugia
[modifica]Salpant d'Eivissa amb 4.000 infants el dia 1 de gener de 1510, Pere Navarro arribarà el dia 4, on van fondejar quatre de les naus. Uns 10.000 homes es van instal·lar a la costa per evitar el desembarcament mentre la ciutat atacava els vaixells amb un centenar de peces d'artilleria mal servides, que no causaren danys, a diferència de l'artilleria naval, que va fer fugir la gent de la costa cap a les muntanyes. Navarro va desembarcar una part de les tropes, que encapçalades per Pedro Arias Dávila va entrar a la ciutat vella escalant els murs[8] i una altra perseguir als hàfsides, que van entrar a la ciutat perseguits pels espanyols,[2] però Abu-Hammu va tenir temps de fugir i establir un campament.[7] Navarro va alliberar de la presó Abu-Abd-Al·lah, i amb reforços mallorquins, menorquins i sards[9] Diego de Vera va atacar el campament, fent fugir de nou a Abu-Hammu, i sent perseguit en la retirada a la ciutat.
Conseqüències
[modifica]Pere Navarro rebé la submissió d'Alger el 31 de gener,[10] i el 25 de juliol l'expedició anà a la conquesta de Trípoli,[11] aprofitada pels hàfsides per atacar la ciutat, sent rebutjats per la guarnició de Pedro Arias Dávila.[12] L'expedició acabà a Tunis on Pere sofrí una important derrota aquell mateix any a l'illa de Gerba, on arribà a perdre 4.000 homes,[13] entre ells l'aragonès Joan Ramires d'Isuerre, el valencià Santàngel, Bivas de Dénia. Els següents infructuosos atacs van ser a Qerqenna i la persecució d'Abu-Hammu.
Finalment es va arribar a un pacte entre els dos pretendents en 1511, però Abu-Hammu va demanar suport a Oruç Reis per obtenir la protecció otomana. El primer assalt dels germans Barbaroja fou el Setge de Bugia el 1512.[14]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Galindo y de Vera, 1884, p. 95.
- ↑ 2,0 2,1 Galindo y de Vera, 1884, p. 96.
- ↑ Collectif. L'Algérie histoire. Casbah, 2000, p. 26-27. ISBN 9961-64-189-2.
- ↑ Luciano Tambella, Franco. Redes de poder en el Sur de Italia en 1507 (en castellà). Revista Chilena de Estudios Medievales, Desembre de 2014, p. 83.
- ↑ Nelly Blum, La Croisade de Ximénès en Afrique, Oran, 1898. p. 14 i 17.
- ↑ 7,0 7,1 Sanchez Ramos, 2008, p. 344.
- ↑ Aram, Bethany. Leyenda negra y leyendas doradas en la conquista de América. Marcial Pons Historia, 2008, p. 57. ISBN 8496467678.
- ↑ Zurita, Hist. del rey Don Fernando, llib. IX, cap.III. Lletra del rei als consellers, Dietari del Consell. III p. 221-222
- ↑ Merriman, Roger Bigelow. The Catholic Kings. Cooper Square Publishers, 1962, p. 255.
- ↑ Juan B. Vilar, El Fuerte Español o ciudadela de Trípoli a mediados del siglo XIX y su voladura parcial en 1864, a través de la documentación diplomática española.
- ↑ Aram, Bethany. Leyenda negra y leyendas doradas en la conquista de América. Marcial Pons Historia, 2008, p. 58. ISBN 8496467678.
- ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, vol. VII. Barcelona: Edicions Pàtria, 1934, p. 219.
- ↑ Sanchez Ramos, 2008, p. 347.
Bibliografia
[modifica]- Sanchez Ramos, Valeriano «El infante don Fernando de Bugía, vasallo del Emperador». Chronica Nova, 34, 2008.
- Galindo y de Vera, León. Historia, vicisitudes y política tradicional de España respecto de sus posesiones en las costas de Africa. Imprenta y Fundición de M. Tello, 1884.