Província de Castelló

Província de Castelló
	província de Castelló (ca); provincia de Castellón (es)
	Escut d'armes
Tipus	província d'Espanya
Localització
	40° 10′ N, 0° 10′ O / 40.17°N,0.17°O
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	País Valencià
Capital	Castelló de la Plana
Conté la subdivisió	Alt Millars ; Alt Palància ; Baix Maestrat ; Plana Alta ; els Ports ; l'Alcalatén ; l'Alt Maestrat ; la Plana Baixa
Població humana
Població	587.064 (2021) (88,52 hab./km²)
Gentilici	castellonenc
Geografia
Superfície	6.632 km²
Banyat per	mar Mediterrània
Punt més alt	Penyagolosa (1.813 m)
Limita amb	Província de València ; província de Tarragona ; província de Terol
Organització política
Òrgan executiu	Diputació de Castelló
Representació parlamentària
• Congrés dels Diputats / Senat	5 diputats / 4 senadors
• Corts Valencianes	24 diputats
Identificador descriptiu
Codi postal	12
Fus horari	UTC+01:00
ISO 3166-2	ES-CS
Codi NUTS	ES522
Codi INE	12
Codi ARGOS de municipis	12
Lloc web	dipcas.es

Castelló^[1] (en castellà, Castellón; oficialment Castellón/Castelló) és una província del País Valencià situada al nord, amb capital a Castelló de la Plana. Delimita al nord amb Catalunya, al nord-oest i l'oest amb Aragó, i a l'est amb el mar Mediterrani. Castelló de la Plana i Vila-real són les úniques localitats que superen els 50.000 habitants, ja que tenen 169.498 i 50.334 habitants respectivament. La província té 575.470 habitants (2017), la província amb menys habitants del País Valencià. La província limita al nord amb la província de Tarragona, a l'oest amb la província de Terol, al sud amb la província de València i a l'est amb el mar Mediterrani. El seu govern i administració correspon a la Diputació de Castelló.

Conté totes les Comarques del Nord del País Valencià més les comarques de l'Alt Palància i l'Alt Millars:

Mapa comarcal de la província de Castelló

Història

Des del segle viii fins al primer terç del segle xiii, la província estigué en mans dels musulmans. Jaume el Conqueridor l'agafà als reis àrabs de València i l'incorporà a la corona d'Aragó: el primer lloc en ser conquerida fou Morella, l'any 1232, i l'any següent caigueren Peníscola i Castelló de la Plana.

Les zones sud de l'interior foren repoblades majoritàriament per aragonesos, d'aquí la llengua tradicional d'algunes d'aquestes zones siga el castellà, mentre que en la costa i en la resta de l'interior predominà la repoblació d'origen català, i per això el valencià és la llengua tradicional d'eixes zones.

Durant les Guerres Carlines, la regió del Maestrat (al nord de la província) fou un foc continu reaccionari, mentre que la capital ocupà un lloc destacat com punt de suport dels exèrcits isabelins lliberals.

Geografia

Relleu

Les terres castellonenques tenen una configuració topogràfica molt variada: entre els altiplans del límit de la província de Terol i les planures costaneres, un conjunt de serres i valls de diversa orientació solquen, al mateix cop que accidenten, el nostre solar. Els mapes hipsomètric i de pendents ens descobreixen una certa "organització" del relleu entre tres grans conjunts: planures, serres i corredors litorals i prelitorals; altiplans i serres occidentals i valls i serres meridionals.

Vora la costa apareixen les tres grans planures: la de Vinaròs-Benicarló, de forma quadrangular, el de Torreblanca-Ribera de Cabanes, més allargat, i la Plana amb un perfil de tipus triangular. Els tres tenen pendents suaus i tan sols estan accidentats per algun puig com la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí o el Puig de Vinaròs. O els mateixos solcs dels rius i rambles que, a voltes, han arribat a inscriure's profundament (desnivells superiors a 10 metres en el Millars, Sénia, rambla de la Vídua, riu Coves, etc.) En les parts més profundes d'aquests planures queden emplaçades les marjals, fet de rellevant interès geològic i també agrícola.

A l'oest de les planures litorals i en l'àrea central de la província, quatre alineacions muntanyoses (Esparreguera, Galceran, Atalayes d'Alcalà de Xivert-Desert d'Irta) i quatre corredors (Catí, Atzeneta del Maestrat, Albocàsser, Les Coves de Vinromà i Alcalà de Xivert) se succeïxen en direcció paral·lela a la línia de costa. L'altitud mitjana de les serres descendeix de l'oest a l'est (850 m en Esparreguera amb 1.082 m en la cima, 650 m en la Serra d'en Galceran amb 1.022 m en el pic, 550.600 m en el Desert de les Palmes amb 715 m en Encanés i 729 m en el Bartolo i 450–550 m en la Serra d'Irta que culmina a 673 m en Campanillas). També els corredors tenen menor altitud segons anem fins a l'est: Catí 600–700 m, Albocàsser 500–600 m, Les Coves de Vinromà 200–300 m i Alcalà de Xivert 100-200 m. El mapa de pendents mostra els forts contrasts entre les fondes de les valls i les àrees muntanyoses amb una accidentabilitat major i una certa oposició quant als seus perfils entre les muntanyes.

A l'oest d'aquestes serres apareix un conjunt topogràfic d'altitud mitjana-alta i de característiques distintes. Moles, altiplans i valls profunds emmarcats per agrestes serres se succeïxen des del límit de Tarragona i Terol fins al Millars. Al nord de Morella el relleu s'organitza arreglament a unes serres orientades a l'oest-est que s'inflexionen fins al nord-est en el seu tram oriental: Adell (1.224 m), Regaxolet (1.158 m), monts de Vallivana (Turmell 1.281 m), Tinença de Benifassà (Cervera 1.347 m). Les seves muntanyes són generalment disimètriques, acusant major pendent al nord; a voltes apareixen altiplans (Castell de Cabres o Fredes) o cubetes (El Ballestar), bé diferenciades en el mapa de pendents. Al sud de Morella entrem en el domini de les moles (Mola d'Ares 1.318 m, Garumba 1.142 m) i altiplans (Ares del Maestre-Vilafranca 1.200 m, Vistabella del Maestrat 1.200 m i Cortes d'Arenós-Sucaina 1.000 m). D'aquestes planures es desprenen rambles i rius que han accidentat enormement la zona. Penyagolosa amb 1.814 m, és la primera-segona cima més elevada de la regió valenciana, domina aquestes agrestes serres.

Al sud del Millars el relleu s'estructura del següent mode: una alta superfície a l'oest, la de Barraques-El Toro (1.000-1.050 m d'altitud mitjana), de la que arrenca una serra, la d'Espadà, en direcció est-oest (Pina 1.405 m, Paloma 1.153 m, Espadà 1.083 m i Batalla 972 m), flanquejada al nord per la vall del Millars i al sud pel riu Palància. La serra d'Espadà en el seu tram més occidental compta amb cimes aplanades, en la meitat oriental pràcticament es desdobla en dues alineacions de muntanyes disimètriques. Els elevats valors de les seves pendents mitjanes parlen de la seva complexitat morfològica.

Sobre una roca diversa que arma unes estructures geològiques també variades, han actuat al llarg del temps geològic els distints sistemes d'erosió. Litologia, disposició estructural i agents d'erosió estan en la base d'aquest edifici morfològic. Per a aquest ordre passem a analitzar-lo.

En el mapa litològic destaca en l'interior de la província l'enorme superfície coberta pels materials calcaris (pedra calcària, massives o alternants amb marga i pedra arenosa), arribant a la costa en les àrees de penya-segats (serra d'Irta, Orpesa). En general, dominen en tot l'Alt i Baix Maestrat i en el límit amb les províncies de València i Terol. En segon lloc, per l'extensió que ocupen podem citar els al·luvions i gravera calcàries. Aquestes s'han acumulat en llocs baixos per destrucció de massissos calcaris de l'interior, d'aquí la seva naturalesa fonamentalment calcària. Les desembocadures dels grans rius (Millars-rambla de la Vídua, riu Coves, Riu de la Sénia, riu Cérvol i rambla Cervera).

Litològicament paregudes, encara que més antics en el temps i depositats en l'interior, són els conglomerats, a diferència dels primers mencionats, s'encontren plegats. Gran representació adquirixen especialment al sud de la província, els conglomerats i pedra arenosa silícies (serra d'Espadà, serra de Pina). Són d'edat antiga i armen en general àrees muntanyoses o abruptes. Altre apuntament es localitza junt a La Pobla Tornesa. S'associen, per la seva antiguitat, a les pisarres i pedres arenoses d'edat paleozoica (més de 250.000.000 anys), que constitueixen les roques més antigues que afloren en la província.

Clima

Climograma i temperatures 2008 a l'observatori de Castelló de la Plana

La província de Castelló ofereix una gran diversitat de matisos dins d'un clar predomini climàtic mediterrani. La seva situació, entre els 40º 47' i 39° 42′ latitud nord, implica la doble influència polar i tropical, que al llarg de l'any es deixen sentir en aquestes terres. El seu emplaçament a l'oest d'un petit continent i a la vora de la mar Mediterrània afegeixen importants circumstàncies a tenir en compte. Finalment, també la configuració orogràfica exerceix amb una gran influència.

La influència de la península Ibèrica i de la mar Mediterrània com generadors d'un "règim autònom" i l'arribada de masses d'aire septentrional (polars) i meridionals (tropicals) són els fets, al dir que Kunow, més essencials a tenir en compte a prop de la circulació regional atmosfèrica. En efecte, sobre la península Ibèrica en hivern sol instal·lar-se, a vegades, una alta pressió originada pels forts freds de la meseta; a part d'impedir el pas dels ciclons atlàntics la seva acció es deixa notar per l'arribada del vent fred, amb dèbil càrrega d'humitat, encara que entebiat per l'efecte Fohen. A l'estiu es produiran fenòmens contraris al situar-se ocasionalment una baixa pressió a sobre la meseta que arrossegarà vents marítims del mar del continent. L'anticicló de les Açores ens envaeix durant l'estiu i amb ell la massa d'aire tropical, humit si procedeix de l'Atlàntic o sec si ho fa del continent africà; les precipitacions seran molt escasses -sols tronades ocasionals- i les temperatures elevades. Amb la invasió d'aire polar arriben els freds i també les pluges (borrasques de front polar). Els freds seran més intensos quan el vent siga de procedència continental, fins i tot siberià, mantenint-se les temperatures agradables quan tinga procedència marítima. Les estacions equinoccials veuen alternar les característiques estiuenques i hivernals; la inestabilitat atmosfèrica és major i consegüentment influència de l'àrea depressionària mediterrània significa el moment de més abundants precipitacions.

Les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre els 400 mm de l'àrea costanera i els 700 de les muntanyes occidentals. Aquesta transició pluviomètrica està regida particularment pel factor relleu. Les planures costaneres reben entre els 400 i 500 mm anuals, no obstant cal fer alguna matisació: la de Vinaròs-Benicarló recull una quantitat superior a la Plana (510 mm de Benicarló davant els 430 de Castelló de la Plana), per una altra banda, és apreciable la diferència entre les planures i les vores muntanyoses que les delimiten per l'oest, on generalment se superen els 500 mm. Seguint en aquesta mateixa direcció les precipitacions s'incrementen: les serres ben exposades, les que miren a llevant, reben més abundants pluges (Eslida 646 mm, Xert 651 mm), en canvi segueixen sent escasses en àrees a sotavent com la conca d'Alcora amb 400 mm. En resum, es tracta d'una franja allargada de nord a sud i localitzada en el tram central de la província amb precipitacions mitjanes anuals que oscil·len entre els 500 i 600 mm. A l'oest i un cop penetrem en l'àrea munta muntanyosa, les precipitacions superen els 600 mm, arribant fins i tot als 800.

L'escassetat pluviomètrica no seria tan crítica per a l'agricultura si aquests mil·límetres estigueren ben repartits al llarg de l'any i les diferències entre uns anys i altres no foren tan grans. La irregularitat interanual és patent: Castelló de la Plana comptabilitzà 933 mm en 1962 i sols arribà als 171 en 1952; en Atzeneta del Maestrat a l'octubre de 1962 es recolliren 485 mm i en el mateix mes de l'any següent no va precipitar ni un mil·límetre. Al llarg de l'any les precipitacions es concentren fonamentalment en les estacions equinoccials, observant-se tant en l'estiu com en el centre de l'hivern mínims pluviomètrics. De la costa a l'interior també s'observen diferències significatives respecte a aquest: la importància del pic de la tardor decreix al mateix cop que les precipitacions primaverals augmenten (Castelló rep en el mes d'octubre el 20% de les pluges anuals, mentre que en les estacions muntanyoses com Sant Joan de Penyagolosa o la mateix població d'Atzeneta del Maestrat el dit percentatge baixa al 15%) i el mínim estiuenc és més acusat en costa (Castelló tan sols rep en el mes de juliol el 2% de l'aigua de pluja anual, mentre que Sant Joan de Penyagolosa el 4,4%).

Generalment les pluges de la tardor són molt intenses. Ingents trombes d'aigua cauen en unes hores, ço que ocasiona o pot derivar en inundacions. A la tardor es produeixen la majoria d'aquest tipus de pluges, sent octubre el mes que ha comptabilitzat més records. Entre aquests poden recordar-se les dates de l'11 d'octubre de 1957 (Betxí 241 mm, Nules 271 mm, Onda 230 mm, Vila-real 147 mm), del 12 de setembre de 1951 (La Vall d'Uixó 281 mm) del 19 de novembre de 1945 (Benassal 206 mm, Sucaina 325 mm, Castellfort 330 mm), etc.

Però sense cap dubte l'any 2004 fou un dels anys més plujosos de les últimes dècades. Aquell estiu, almenys un dia per setmana durant moltes nits, caigueren quantitats d'aigua en poc de temps i amb tempestes elèctriques molt fortes. Ja al setembre, durant la primera setmana 3 tronades amb trombes d'aigua de llarga duració i el 7 de setembre es recolliren en localitats com La Vall d'Uixó o Nules, prop de 200 litres que ocasionaren inundacions que deixaren a pobles incomunicats. Aquell estiu es recolliren més de 300 litres en alguns observatoris de la Plana.

El règim tèrmic presenta també marcades diferències entre la costa i les terres altes de l'interior. A uns estius calorosos amb temperatures mitjanes superiors als 25 °C de la zona litoral s'oposen els més frescos de les àrees muntanyoses occidentals amb tan sols 18 °C de temperatura mitjana; entre les dues àrees una franja mitjana que marca la transició (23 o 24 °C en estiu). Els hiverns són frescos en la franja costanera amb temperatures que amb prou feines descendeixen dels 10 °C; a mesura que ens allunyem del mar i guanyem altitud els valors són més baixos, com per exemple, Sant Joan de Penyagolosa, que la temperatura mitjana durant l'hivern és d'uns 2 °C. En suma, de la costa al límit de Terol s'opera una transició gradual: dels 16 °C de la costa als 15 °C les valls i serres prelitorals i als 12 °C en les zones més altes a la vegada que allunyades del mar.

Índex de tempestes

Mitjana d'un any

Localitat	Dies de tempesta	Dies de tempestes fortes	Nº de llamps a un radar de 10 km	Hora màxima d'activitat	Hora mínima d'activitat	Mes més tempestuós	Mes menys tempestuós	Altitud
La Vall d'Uixó	19,2	1,4	353	5	8	Set.	Mar.	119 m
Vila-real	18,9	2,2	367	15	11	Set.	Des.	42 m
Castelló de la Plana	20,8	2,2	365	16	12	Set.	Des.	25 m
Onda	23,1	1,6	379	16	7	Set.	Mar.	200 m
Segorb	24,7	2,3	457	14	7	Ago.	Des.	364 m
Sot de Ferrer	22,6	2,2	387	12	6	Ago.	Des.	231 m
Altura (Cova Santa)	25,9	2,9	457	15	6	Ago.	Des.	831 m
Barraques	28,4	3,7	548	16	6	Ago.	Feb.	981 m
Viver	26,7	3,3	516	16	7	Ago.	Des.	582 m
L'Alcora	25,9	2,2	416	16	7	Set.	Feb.	280 m
Arañuel	27	3,8	590	15	7	Set.	Feb.	404 m
Llucena	32,9	4,3	590	15	8	Set.	Des.	568 m
Vistabella del Maestrat	32,4	5,3	757	15	8	Ago.	Feb.	1.246 m
Atzeneta del Maestrat	29,1	4,3	583	16	8	Ago.	Mar.	400 m
Vall d'Alba	25,8	2,1	450	5	8	Ago.	Mar.	305 m
Benicarló	21,1	2,6	432	0	4	Set.	Des.	15 m
Vinaròs	23	2,2	383	15	2	Set.	Gen.	6 m
Sant Mateu	27,1	3,7	529	14	3	Set.	Des.	325 m
Catí	29,9	3,6	637	14	3	Set.	Des.	661 m
Vilafranca	33,6	4,7	776	15	3	Jul.	Gen.	1.120 m
Morella	32	4	649	15	3	Set.	Feb.	1.070 m
Fredes	29,3	3,6	517	14	10	Set.	Gen.	1.090 m

A l'índex de tempestes es pot observar que els pobles de l'interior són els més castigats per les tempestes com és el cas de Vistabella del Maestrat o Vilafranca. Vistabella és la localitat amb més tempestes fortes hi ha de tota la província amb 5,3 dies de mitjana i la localitat de Vilafranca és la localitat que més tempestes recull en un any amb una mitjana de 33,6 dies i juntament amb la població de l'Alcalatén és un dels municipis més tempestuosos de tot Espanya.

Hidrografia

Les terres castellonenques estan drenades per rius i rambles, nascudes la major part dins dels límits provincials i que les seues aigües arriben a la mar Mediterrània, excepte les de l'angle nord-occidental que són portades a l'Ebre.

L'aigua desenvolupa un paper fonamental en les regions mediterrànies. El regadiu, solució antròpica al problema de la sequedat, ampliarà els seus límits segons els recursos hídrics que disposa. Els rius són precisament la font de subministrament més important. D'aquí l'interès del règim hidrològic dels rius.

El riu Millars (4.018 km² de conca en Vila-real) neix en la Serra de Gúdar i fins a la seva entrada en la Plana travessa una vall profunda i intricat en el qual succeeix foses i petites obertures. La pluviometria de la conca és molt diversa: 900 i 1.000 mm en el seu tram de capçalera, 700 o 800 mm en el Maestrat i àrea més occidental d'Espadà i 450 mm en el curs baix. Les aigües del Millars i els seus afluents recorren terrenys de pedra calcària, encara que no deixen de tindre importància els afloraments d'argila i marga, màxim quan el contacte entre argiles i pedra calcària es produeixen surgències càrstiques.

Els afluents del riu Millars són pobres en cabal: l'Albentosa, el de major significació, aporta 2,7 m³/s en Molino Horcajo, el Montant 0,26 m³/s i el Vilafermosa 0,70 m³/s, si bé cal tenir en compte que l'estació dels afores de Vilafermosa està un poc allunyada de l'arribada d'aquest afluent al col·lector. El mòdul relatiu varia lògicament segons l'extensió de les respectives conques i la cabalositat.

L'aigua del Millars va incrementant-se des del seu naixement fins a la Plana per l'afluència, entre altres, dels aportaments més amunt i dels múltiples surgències que existeixen al llarg del seu recorregut. El seu mòdul absolut passa d'1,15 m³/s en El Terde a 10 m³/s a la Presa de Vila-real. En termes relatius aquest enriquiment es manifesta del següent mode: dels 1,7 l/s/km² en el Terde es passa als 4,5 l/s/km² a Montanejos, mantenint-se en 3,9 l/s/km² en Vila-real. L'addició de la conca drenada per la Rambla de la Vídua, de molt escassos recursos hídrics, en l'últim tram del Millars, explica el sostenible descens que sofrix el mòdul relatiu. Pel que fa a la irregularitat d'aquest riu cal fer algunes precisions: en la capçalera els 5,2 del Terde denoten una apreciable diferència entre l'any més cabalós i el més sec; en Montanejos el coeficient arriba als 9,2 que ens fa pensar en la major irregularitat pluviomètrica d'aquest tram.

També cal destacar els rius de la Sénia, Palància i el Bergantes.

El riu de la Sénia neix a La Pobla de Benifassà en la Tinença de Benifassà i atravessa el nord la província de Castelló i la de Tarragona desembocant entre les poblacions d'Alcanar i a la Plana de Vinaròs a Vinaròs a la mar Mediterrània.

El riu Palància neix entre les poblacions de Bejís i El Toro al sud de la província, sol portar aigua a la zona del naixement però al curs mitjà-baix no sol portar aigua. Atravessa la província de Castelló i la província de València per la Serra Calderona i desemboca a la població de Sagunt.

El riu Bergantes neix a l'interior de la província a la localitat de Forcall per la unió de tres afluents. Aquest riu no desemboca al mar, ja que és afluent del riu Guadalope i acaba en territori aragonès.

Administració i política

El govern i l'administració de la província correspon a la Diputació Provincial de Castelló. La seua composició s'estableix per elecció indirecta a partir dels resultats en les eleccions municipals. Entre 2011 i 2019 va estar presidida per Javier Moliner Gargallo, pertanyent al Partit Popular. Des de 2019 el president és Josep Pasqual Martí García, del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE).

Actual distribució de la Diputació de Castelló després de les eleccions municipals de 2019 ^[2]
Partit polític	Vots	%	Diputats
Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE)	103.075	37,01%	12
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV)	82.189	29,51%	11
Compromís Municipal (Compromís)	29.533	10,60%	2
Ciutadans-Partit de la Ciutadania (Cs)	24.225	8,70%	2

Partits judicials

La província de Castelló està dividida administrativament en 5 partits judicials.

Partits judicials de la província de Castelló
	Partit Judicial	Nombre mun.	Població (hab) [2009]	Superfície (km²)	Densitat (hab/km²)
1	Castelló de la Plana	37	287.384	2.315,9	124,1
2	Sogorb	32	27.044	1.093,0	24,7
3	Vinaròs	34	91.792	2.388,8	38,4
4	Nules	30	110.311	732,1	150,7
5	Vila-real	2	85.770	102,1	840,0
	Castelló	135	602.301	6.631,9	90,8

Població

Població de comarques castellonenques

l'Alcalatén:

Alcalatén (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
L'Alcora	11.068	94,90	111,01
Atzeneta del Maestrat	1.448	71,20	20,55
Benafigos	171	35,60	5,34
Costur	579	21,90	22,74
Figueroles	582	12,10	47,19
Llucena	1.587	137,00	11,72
Les Useres	1.008	80,70	12,24
Vistabella del Maestrat	426	151,00	2,64
Xodos	122	44,30	2,89
Total	16.991	648,70	25,27

Alt Maestrat:

Alt Maestrat (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Albocàsser	1.446	82,30	16,83
Ares del Maestrat	217	118,70	1,92
Benassal	1.332	79,60	16,83
Catí	861	102,30	8,38
Culla	650	116,30	5,82
Tírig	562	42,30	13,48
La Torre d'en Besora	184	11,70	17,44
Vilafranca	2.520	93,80	27,15
Vilar de Canes	176	15,90	11,64
Total	7948	569,10	9,59

Alt Millars:

Alt Millars (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Aiòder	236	24,40	9,34
Aranyel	205	19,20	10,36
Argeleta	105	15,5	7,61
el Castell de Vilamalefa	88	37,70	2,76
Cirat	256	41,10	6,62
Cortes d'Arenós	355	80,60	5,12
Espadella	70	12,00	5,75
Fanzara	447	35,00	7,71
la Font de la Reina	51	7,50	5,20
les Fonts d'Aiòder	112	10,90	9,27
Lludient	169	31,40	6,46
Montanejos	618	37,80	12,91
Montant	386	34,10	10,85
la Pobla d'Arenós	211	42,70	3,96
Sucaina	170	51,60	3,74
Toga	118	13,50	6,67
Torralba	68	21,20	3,11
Torre-xiva	98	11,80	8,47
Vallat	79	5,00	14,20
Vilafermosa	451	108,90	4,05
Vilamalur	90	19,50	5,33
Vilanova de la Reina	74	6,00	12,17
Total	4.457	667,4	6,26

Alt Palància:

Alt Palància (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Algimia d'Almonesir	321	20,30	14,93
Almedíxer	256	20,90	12,82
Altura	3.784	129,50	28,13
Assuévar	343	23,40	15,17
Barraques	179	42,10	4,42
Begís	452	42,40	10,09
Benafer	179	17,00	9,88
Castellnou	1.080	19,20	54,79
Caudiel	724	62,40	11,44
Figueres	54	11,80	5,68
Gaibiel	213	18,10	11,27
Geldo	702	0,50	1.362,00
Matet	125	14,90	8,19
Navaixes	733	7,90	88,61
Pavies	57	14,40	4,17
Pina	151	31,60	4,94
Sacanyet	100	30,50	3,74
Sogorb	9.131	106,10	83,78
Soneixa	1.476	29,10	49,11
Sot de Ferrer	471	8,60	56,28
Teresa	303	19,90	15,63
Toràs	250	16,80	15,36
El Toro	309	110,00	2,65
La Vall d'Almonesir	275	21,10	13,22
Viver	1.703	49,90	32,28
Xèrica	1.642	78,30	20,57
Xóvar	354	18,20	19,07
Total	25.367	964,90	23,64

Baix Maestrat:

El Baix Maestrat (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Alcalà de Xivert	7.884	167,60	40,29
Benicarló	26.381	47,90	491,69
Càlig	2.170	27,50	59,89
Canet lo Roig	897	68,70	13,33
Castell de Cabres	18	30,70	0,62
Cervera del Maestrat	748	93,20	7,11
La Jana	830	19,50	42,46
Peníscola	7.560	79,00	77,84
La Pobla de Benifassà	299	136,00	1,81
Rossell	1.217	74,90	16,82
La Salzadella	855	49,90	16,15
Sant Jordi	982	36,50	20,38
Sant Mateu	2.162	64,60	30,94
Sant Rafel	551	21,10	22,84
Santa Magdalena de Polpís	874	66,50	12,56
Traiguera	1.704	59,80	27,29
Vinaròs	27.912	95,50	264,21
Xert	927	82,50	11,08
Total	83.971	1221,40	61,14

Els Ports:

Els Ports (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Castellfort	235	66,70	3,25
Cinctorres	504	34,90	15,01
Forcall	540	39,30	13,72
Herbers	65	27,10	2,69
La Mata	195	15,20	11,32
Morella	2.854	413,50	6,81
Olocau del Rei	135	44,00	3,09
Palanques	34	14,30	2,24
El Portell	258	49,40	5,02
Sorita	152	68,80	1,92
La Todolella	143	34,00	3,91
Vallibona	98	91,40	1,00
Villores	53	5,30	11,70
Total	5.266	997,70	7,74

Plana Alta:

Plana Alta (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Almassora	23.891	32,90	598,42
Benicàssim	17.870	36,10	448,75
Benlloc	1.156	43,50	23,43
Borriol	4.874	61,00	70,30
Cabanes	3.088	131,60	20,21
Castelló de la Plana	177.924	108,80	1.539,11
Les Coves de Vinromà	2.093	136,40	13,61
Orpesa	11.245	26,40	273,03
La Pobla Tornesa	980	25,80	30,62
Sant Joan de Moró	2.774	29,20	73,87
La Serratella	88	18,80	4,84
La Serra d'En Galceran	1.037	82,00	13,16
La Torre d'en Doménec	243	3,20	73,75
Torreblanca	6.192	29,80	189,80
la Vall d'Alba	2.906	53,00	39,68
Vilafamés	1.992	70,40	24,57
Vilanova d'Alcolea	703	68,40	9,81
Total	243.056	957,00	245,44

Plana Baixa:

Plana Baixa (2008)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
Aín	145	12,30	11,78
L'Alcúdia de Veo	212	30,70	7,42
Almenara	5.705	27,60	197,10
Les Alqueries	4.142	12,60	316,11
Artana	1.987	36,30	53,36
Betxí	5.860	21,40	265,60
Borriana	34.235	47,20	705,55
Eslida	908	18,10	49,28
Fondeguilla	886	28,30	31,87
La Llosa	935	10,00	92,80
Moncofa	5.797	14,50	382,82
Nules	13.318	50,50	257,56
Onda	25.362	108,40	222,69
Ribesalbes	1.363	8,60	153,60
Suera	643	22,20	27,56
Tales	879	14,50	57,24
La Vall d'Uixó	32.617	67,10	476,57
Vila-real	50.626	55,10	890,10
La Vilavella	3.418	6,20	546,93
Xilxes	2.821	13,60	199,48
Total	191.859	605,20	307,41

Estadístiques de població de la província de Castelló

Principals municipis de la província

Província de Castelló 594.915 habitants

Localitat	Castelló	Vila-real	Borriana	la Vall d'Uixó	Vinaròs	Benicarló	Onda	Almassora	Benicàssim	Nules
Població	177.924	50.626	34.235	32.617	27.912	26.381	25.362	23.891	17.870	13.318

Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol, 2008

Municipis més densos

Província de Castelló

Localitat	Castelló	Geldo	Vila-real	Benicarló	l'Alcora	Vilafranca	Cinctorres	Vallat
Densitat (hab/km²)	1.539,11	1.432,00	890,10	491,69	111,01	27,15	15,01	14,20

Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol.

Municipis més extensos

Província de Castelló

Localitat	Morella	Alcalà	Vistabella	les Coves	Altura	Ares	Vilafermosa	Onda
Extensió (km²)	413,50	167,60	151,00	136,40	129,50	118,70	108,90	108,40

Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol, 2007.

La densitat de població de la província de Castelló és de 86,4 hab/km², lleugerament inferior a la mitjana espanyola (89,6 hab/km²) i la menor de les tres províncies del País Valencià.

Té una població de 573.282 habitants que està repartida de forma molt desigual: la gran majoria es troba a Castelló de la Plana (30,1% de la població provincial) i la seva àrea metropolitana, al sud-est de la província. La franja litoral del nord castellonenc també presenta unes concentracions importants de població (Vinaròs, Benicarló). Però en l'interior muntanyós, està molt poc poblada, amb densitats menors de 20 hab/km². Darrere de la capital, els municipis més poblats de la província (de més de 20.000 habitants segons el cens del 2007), són: Vila-real, Borriana, la Vall d'Uixó, Vinaròs, Benicarló, Onda i Almassora. La majoria d'aquestes poblacions s'encontren en la Plana de Castelló.

Segons el cens de l'INE de l'any 2005, l'11,97% de la població provincial era d'immigració provinent de fora d'Espanya, uns tres punts i mig més per damunt de la mitjana estatal. Els col·lectius més nombrosos són d'origen romanès (29.021 censats, el 44,21% del total d'estrangers), marroquins (10.344, 15,76%) i colombians (3.849, 5,87%).

Evolució demogràfica de la província de Castelló i percentatge respecte al total nacional^[3]
	1857	1887	1900	1910	1920	1930	1940	1950
Població	260.919	292.437	310.828	322.213	306.886	308.746	312.475	325.091
Percentatge	1,69%	1,66%	1,67%	1,61%	1,43%	1,30%	1,20%	1,16%
	1960	1970	1981	1991	1996	2001	2006	2007
Població	339.229	385.823	431.755	448.182	456.727	485.173	559.761	573.282
Percentatge	1,11%	1,14%	1,14%	1,14%	1,15%	1,18%	1,25%	1,31%

Gràfica de població de la província de Castelló.

Divisió menor: 1.000 habitants.
Font: Institut Nacional d'Estadística d'Espanya
Gràfica elaborada per: Viquipèdia

Economia

La indústria castellonera ha destacat tradicionalment per la recollida de cítrics i la indústria de ceràmica taulellera (Onda, l'Alcora, Vila-real). A més, les indústries clàssiques del calçat de la Vall d'Uixó, la pesca de Castelló i Vinaròs o el tèxtil de Morella, han hagut de deixar pas a un constant terciarització dels sectors productius pel constant increment del pes del turisme en l'economia de la província.

Encara que ha estat durant els començaments del segle xxi quan el veritable motor de la província esdevingué la construcció i tota mena de projeccions urbanístiques.

Infraestructures

Carreteres

La província de Castelló està comunicada mitjançant autovies o autopistes i carreteres convencionals amb les províncies limítrofs.

A data de setembre de 2007, la província de Castelló compta amb les següents vies que la comuniquen respecte d'Espanya:

AP-7 : Autopista de nivell nacional que travessa la província de Castelló des de València fins a Tarragona, Barcelona i França.
A-7 : L'únic tram d'aquesta via que existeix en la província és el desdoblat a partir de la N-340, entre Almenara i Nules. Després entre Nules i Castelló, la via passa a mans de la Generalitat Valenciana i agafa el nom de CV-10 .
A-23 : Autovia de nivell nacional que comença en Sagunt (prov. de València) però que entre Algimia d'Alfara i Barraques travessa el sud de la província de Castelló.
A-68 : És un projecte de què no se sap encara si arribarà al Mediterràni per Reus i Tarragona o per Morella i Vinaròs. Actualment, el tram més proper a la província és entre Saragossa i el Burgo d'Ebre, a més de 150 km de Morella.
N-340 : Carretera Nacional paral·lela a l'AP-7, que entra en la província de Castelló mitjançant l'A-7 però que després es bifurca. Travessa tota la província així com tots els municipis costaners (Vila-real, Benicàssim, Orpesa, Peníscola, Vinaròs, entre altres).
N-225 : Carretera Nacional que, en la província de Castelló està dividida en diferents trams. El més important és el que comunica la Vall d'Uixó amb l'A-23, retallant així molts quilòmetres de l'A-7. L'altre tram ha estat despoblat i convertit en autovia (CS-22, que connecta la N-340 amb el port de Castelló).
N-232 : És la connexió històrica de la província de Castelló amb Saragossa i el nord de la Península. Aquest seria el traçat si finalment l'A-68 es comunica amb el Mediterràni per Vinaròs.
Altres vies: Partint des de la costa, existeix una sèrie de carreteres que la comuniquen amb l'interior i en aquest cas amb les províncies de València i Terol: carreteres autonòmiques, i en elles apareixen diversos ports de muntanya

Turisme

Castell de Peníscola
Orpesa (Platja de la Conxa)
Morella
Vilafranca

La província de Castelló és una de les poques en les quals es pot passar del mar a l'alta muntanya en pocs quilòmetres; El clàssic turisme de sol i platja com Benicàssim, Orpesa o Peníscola és complentat per un bon turisme d'interior de cases rurals, amb la monumentalitat de pobles com Morella, Sant Mateu, Segorb, balnearis en Montanejos, Benassal, Catí o la Vilavella, les fonts del riu Palància, una àmplia xarxa de sendes, etc. També existeixen una gran quantitat de paisatges i paratges naturals per tota la província com són les Grutes subterrànies de Sant Joseo de la Vall d'Uixó, castells com el Castell de Peníscola, el castell d'Onda, conegut com les 300 torres, el Castell de Morella, o el poble fortificat de Mascarell (Nules) (un dels pocs pobles totalment fortificats que queden al País), cases modernistes en Borriana i Benicarló, "resorts" turístics com Marina d'Or i la Renegà d'Orpesa els dos, la peculiar torre del Fadrí en Castelló de la Plana, l'Entrada de bous i cavalls en Segorb (declarada d'Interès Turístic Internacional), o la Cartuja de Vall de Cristo i el Santuari de la Cova Santa d'Altura, (patrona de la província).