«Voteu a favor del projecte de Constitució del Principat d'Andorra, elaborat en concertació amb els serveis dels coprínceps i adoptat pel Consell General en sessió extraordinària el 2 de febrer del 1993?»
Participació
9.123
6.910
75.74٪
23.12
6.609
? 301
Resultat de la votació
Sí
4.903 74.19٪
No
1.706 25.81٪
El referèndum constitucional d'Andorra es va celebrar el 14 de març del 1993 per tal de ratificar la Constitució andorrana aprovada el 2 de febrer d'aquell mateix any. El 74,2% dels votants va donar suport a la nova Carta Magna, que va entrar en vigor el 28 d'abril. L'aprovació del text convertia el principat en un Estat de dret, deixava enrere molts aspectes propis d'un sistema feudal, equiparava Andorra a la resta de països europeus i consagrava el català com a única llengua oficial del país.[1]
Després del Concili Vaticà II que es va produir a principi de la dècada dels seixanta, es plantejava que l'Església no permetés al bisbe d'Urgell continuar amb la tasca de copríncep episcopal a Andorra, perquè el Concili aconsellava que l'Església no havia de tenir poders temporals. Des d'Andorra es temia que hi podia haver un buit legal i institucional, sense un dels dos coprínceps.
Un dels elements clau del procés constituent va ser el Decret de 1981, que donava forma al que popularment s'ha conegut com la reformeta. Aquest document era la resposta a la memòria de reforma que havia formulat el Consell General l'any 1978 en què, d'una banda, se sol·licitava als coprínceps la voluntat d'Andorra d'avançar cap a un Estat i, de l'altra, el Principat també demanava ser reconegut en el món internacional també com a Estat. Durant deu anys es va constatar que cap de les dues demandes va tenir èxit. De tot el que es pretenia transformar, la reformeta només va resultar efectiva en la separació de poders entre el poder executiu i el legislatiu amb la creació del Govern del moment, el Consell Executiu. Aquest Executiu de l'època no tenia potestats en matèria de seguretat o afers exteriors i la barrera de la representació dels coprínceps en aquests assumptes es va anar convertint en insostenible per a les autoritats andorranes.[2]
La Constitució es va redactar en una comissió tripartita formada pel Consell General i els coprínceps. El 2 de febrer del 1993 el Consell General va aprovar per unanimitat la Carta Magna.[3]
9323 andorrans tingueren dret a votar en el referèndum. El percentatge de vots favorables a la Constitució no va baixar del 56 per cent en cap de les set parròquies. En les localitats menys habitades, les principals reticències sobre la Constitució tenien a veure amb el sistema electoral. El suport més gran a la Constitució es va registrar a les Escaldes (amb un 80%), a Encamp, amb un 76,7%, seguides per Andorra la Vella (amb un 74,1%) i la Massana (amb un 66%), entre les parròquies amb més població. A Ordino i Canillo, que eren les dues més despoblades, va tenir lloc el percentatge menor de vots favorables, que, tot i això, es van situar respectivament en un 56 i 60 per cent.[1]
↑ «Els precedents». Especial Constitució. El Periòdic d'Andorra, 14-03-2017, p. 12 [Consulta: 29 abril 2017].Arxivat 2 April 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
↑ «El penúltim pas». Especial Constitució. El Periòdic d'Andorra, 14-03-2017, p. 17 [Consulta: 29 abril 2017].Arxivat 2 April 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
