Vés al contingut

S d'Orió

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula objecte astronòmicS d'Orió
Tipusestrella doble, Variable Mira, estrella que presenta línies d'emissió, estrella variable de període llarg i font propera a infrarrojos Modifica el valor a Wikidata
Tipus espectral (estel)M6.5-7.5e[1] Modifica el valor a Wikidata
Constel·lacióOrió Modifica el valor a Wikidata
ÈpocaJ2000.0 Modifica el valor a Wikidata
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra418,2 pc [2] Modifica el valor a Wikidata
Magnitud aparent (V)7,2 (banda V)[3] Modifica el valor a Wikidata
Paral·laxi2,3912 mas[2] Modifica el valor a Wikidata
Moviment propi (declinació)−12,768 mas/a [2] Modifica el valor a Wikidata
Moviment propi (ascensió recta)12,183 mas/a [2] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat radial22 km/s[4] Modifica el valor a Wikidata
Ascensió recta (α)5h 29m 0.8923s[2] Modifica el valor a Wikidata
Declinació (δ)-5° 18' 27.2375''[2] Modifica el valor a Wikidata
Catàlegs astronòmics

S d'Orió (S Orionis) és un estel variable a la constel·lació d'Orió.[5] S'hi troba a 1.370 ± 400 anys llum de distància del sistema solar.

S d'Orió és una variable Mira de tipus espectral M6.5i - M9 la lluentor del qual varia entre magnitud +7,2 i +14,0 en un període de 414,30 dies.[6] És un estel evolucionat amb una massa similar a la del Sol —el nostre estel aconseguirà aquesta fase en uns 5.000 milions d'anys— que, cada any, perd l'equivalent a la massa terrestre. El seu diàmetre angular varia entre 7,9 i 9,7 mil·lisegons d'arc, que correspon a un diàmetre entre 1,9 i 2,3 ua, de 400 a 500 vegades el del Sol.[7]

Anàlisi en diferents longituds d'ona indiquen que prop del mínim és quan la quantitat de pols generada i la pèrdua de massa estel·lar són majors. S d'Orió té una temperatura superficial de 3.750 K[8] i lluix amb una lluminositat mitjana 3.470 vegades superior a la del Sol.[9] Estudis d'interferometria han permès conèixer l'estructura d'aquesta gegant vermella polsant. Al voltant de l'estel pròpiament dit, existeixen tres components principals: un embolcall molecular interior, un embolcall de pols més externa i, entre elles, una capa de màser. La major part de l'embolcall de pols està constituïda per grans d'òxid d'alumini —observats a la regió infraroja—, mentre que l'emissió de ràdio màser prové de molècules de monòxid de silici. El gas sembla estar expandint-se amb una velocitat aproximada de 10 km/s.[10]

Aquest estel finalitzarà els seus dies com una nana blanca de carboni i oxigen, envoltada per una nebulosa planetària.

Referències

[modifica]
  1. «Revised catalog of spectra of Mira variables of types Me and Se». The Astrophysical Journal Supplement Series, 11-1974, pàg. 271–307. DOI: 10.1086/190318.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Afirmat a: Gaia Early Data Release 3. Indicat a la font segons: SIMBAD. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès. Data de publicació: 3 desembre 2020.
  3. Afirmat a: Catalogue of Stellar Photometry in Johnson's 11-color system. Indicat a la font segons: SIMBAD. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès. Data de publicació: 2002.
  4. «Pulkovo Compilation of Radial Velocities for 35 495 Hipparcos stars in a common system» (en anglès). Astronomy Letters, 11, 11-2006, pàg. 759–771. DOI: 10.1134/S1063773706110065.
  5. «S Orionis» (en anglès). SIMBAD (Centre de Dades astronòmiques d'Estrasburg). [Consulta: 11 desembre 2020].
  6. «S Orionis» (en anglès). VizieR - Catàleg General d'Estrelles Variables. [Consulta: 11 desembre 2020].
  7. Chronicle of a Death Foretold (Observatori Europeu Austral (ESO) Press Release 2007)
  8. Wittkowski, M.; Boboltz, D. A.; Driebe, T.; Le Bouquin, J.-B.; Millour, F.; Ohnaka, K.; Scholz, M. «J, H, K spectro-interferometry of the Mira variable S Orionis». Astronomy and Astrophysics, 479, 1, 2008. pp. L21-L24.
  9. Wittkowski, M.; Boboltz, D. A.; Ohnaka, K.; Driebe, T.; Scholz, M. «The Mira variable S Orionis: relationships between the photosphere, molecular layer, dust shell, and SiO maser shell at 4 epochs». Astronomy and Astrophysics, 470, 1, 2007. pp. 191-210.
  10. Structure of the Pulsating Red Giant S Ori[Enllaç no actiu] (Observatori Europeu Austral)