Seligmannita
 Seligmannita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | PbCuAsS₃ |
| Epònim | Gustav Seligmann (en)  |
| Nom IUPAC | trisulfur d'arseni, coure i plom |
| Localitat tipus | pedrera Lengenbach |
| Classificació | |
| Categoria | sulfurs > sulfarsenits |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 2.GA.50 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 2.GA.50 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | II/D.04a |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic |
| Color | gris plom fosc a negre |
| Exfoliació | en {001}, {100} i {010} |
| Fractura | concoidal |
| Duresa (Mohs) | 2,5 a 3 |
| Lluïssor | metàl·lica |
| Color de la ratlla | marró xocolata a negre porpra |
| Diafanitat | opaca |
| Densitat | 5,38-5,41 g/cm³ |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Seli |
La seligmannita[1] és un mineral de la classe dels sulfurs que pertany al grup de la bournonita. El seu nom fa honor a Gustav Seligmann (1849-1920), un col·lecionista de minerals de Coblença, Alemanya. Fou descoberta per primer cop a la pedrera Lengenbach, a la vall de Binn, al cantó de Valais al sud-oest de Suïssa.[2]
Característiques
[modifica]La seligmannita és un mineral de plom, coure, arsènic i sofre, químicament és un sulfur triple, de fórmula PbCuAsS₃ i nom químic trisulfur d'arseni, coure i plom, de color gris fosc, duresa 2,5-3 i una densitat de 5,38-5,41 g/cm³, que cristal·litza en el sistema ortoròmbic.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la seligmannita pertany a «02.GA: nesosulfarsenats, nesosulfantimonats i nesosulfbismutits sense S addicional» juntament amb els següents minerals: proustita, pirargirita, pirostilpnita, xantoconita, samsonita, skinnerita, wittichenita, lapieita, mückeita, malyshevita, lisiguangita, aktashita, gruzdevita, nowackiita, laffittita, routhierita, stalderita, erniggliita, bournonita i součekita.
Referències
[modifica]
- ↑ Riba, O.; Melgarejo, J.C.; Mata, J.M. Vocabulari de mineralogia. Segons les normes de la International Mineralogical Association. Amb equivalències angleses. Edicions Universitat Barcelona, 2000. ISBN 9788493100100 [Consulta: 4 abril 2012].
- ↑ Anthony, J.W.; Bideaux, R.A.; Bladh, K.W. [et al.].. «Seligmannite». A: Handbook of Mineralogy (pdf). Chantilly, EUA: Mineralogical Society of America, 2005 [Consulta: 4 abril 2012].