Vés al contingut

Sergio Atzeni

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum.
Si us plau, reescriviu l'article de manera que el redactat sigui enciclopèdic. Vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.
Plantilla:Infotaula personaSergio Atzeni
Biografia
Naixement14 octubre 1952 Modifica el valor a Wikidata
Cabuderra (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 setembre 1995 Modifica el valor a Wikidata (42 anys)
Carlufòrti (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortmort accidental, ofegament Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptor, periodista, traductor Modifica el valor a Wikidata
Lloc websergioatzeni.com Modifica el valor a Wikidata

Sergio Atzeni (Capoterra, 14 d'octubre del 1952 - Carloforte, 6 de setembre del 1995) va ser un escriptor i periodista sard.

Biografia

[modifica]

Nascut a Capoterra, va passar la primera infantesa a Orgosolo[1][2][3] i després va traslladar-se a la capital de Sardenya, Càller. De jove es va dedicar al periodisme, col·laborant amb els principals diaris sards, i en aquest mateix període es va incorporar al Partit Comunista Italià, participant activament en la vida política de la capital, de la qual el pare, Licio, va ser durant anys el secretari de la federació del PCI. No va ser fins anys després que va trobar una feina estable (a l'empresa elèctrica ENEL), que, tanmateix, va abandonar al cap de poc temps.

El 1977 funda, juntament amb altres persones, el periòdic «Altair. Mensual sard de turisme i temps lliure»,[1] del qual va ser director[2] i que es va publicar fins al 1981.[4] El 1986 es va traslladar, primer a Europa i després a Torí.[5]

Seran aquests els anys més profitosos en la seva carrera de novel·lista: és aleshores quan escriu les obres més importants, com L'apologo del giudice bandito, El fill de Bakunìn, Passàvem per la terra lleugers i Il quinto passo è l'addio.[5]

Les seves novel·les són ambientades a Sardenya i s'inspiren sobretot en l'interès de l'autor per la reconstrucció històrica d'escenaris del passat de Sardenya, des de l'època dels nurags fins a les lluites socials dels miners del Sulcis i de l'Iglesiente a la primeria del segle xx. Els protagonistes de les seves històries pertanyen a les classes socials més diverses, però Atzeni dona protagonisme sobretot al poble dels humils, dels derrotats, dels marginals.[1][3]

Passem per la terra lleugers, publicat pòstumament, és una reconstitució mítica de la història de Sardenya, vista i explicada com una memòria comuna que es transmet de generació en generació. Com al pòstum Bellas mariposas (Sellerio 1996, de la qual Salvatore Mereu va fer la pel·lícula del mateix nom el 2012, seleccionada per al Festival de Venècia), Atzeni també combina aquí el sard (sobretot la varietat popular dels afores de Càller) amb l'objectiu de posar en valor la llengua, de manera similar a com ho fa Andrea Camilleri amb el sicilià.[3]

Els darrers anys, després d'abandonar la militància política, s'apropa, si b de manera problemàtica, a la religió.

«Sóc sard, italià, europeu»,[6] com ell mateix es defineix durant la consolidació de la integració europea.

La vida i la carrera d'un escriptor va acabar tràgicament al mar de Carloforte, on Atzeni va morir el 6 de setembre de 1995 llançat per una onada a les roques de l'illa de Sant Pere.[2][7] Després de la seva mort, es van trobar altres escrits, la majoria dels quals es van publicar ràpidament.[2] Els llibres d'Atzeni continuen sent molt llegits a Sardenya i troben nombrosos admiradors també a Itàlia. Juntament amb Salvatore Mannuzzu i Giulio Angioni, la seva obra sovint se cita com el fonament d'una nouvelle vague o de la nova literatura sarda, avui molt estesa a Itàlia i Europa.[3]

Obres

[modifica]

Novel·les:

  • L'apologo del giudice bandito, Palermo, Sellerio, 1986.
  • El fill de Bakunin (novel·la), Palermo, Sellerio, 1991.
  • Il quinto passo è l'addio, Milà, Mondadori, 1995; posteriorment: Nuoro, Il Maestrale, 1996; Nuoro, Ilisso, 2001.
  • Passavamo sulla terra leggeri, Milà, Mondadori, 1996; posteriorment: Nuoro, Il Maestrale, 1997; Nuoro, Ilisso, 2000. En català: Atzeni, Sergio. Passàvem per la terra lleugers. Traducció: Adrià Martín. Palma: Lleonard Muntaner, 2022. ISBN 978-84-1875-895-9. [8][9][10][11][12]

Contes:

  • Araj Dimoniu. Antica leggenda sarda, Càller, Le Volpi Editrice, 1984 (reeditat dins: Bellas mariposas 1996).
  • Bellas mariposas, Palerm, Sellerio, 1996.
  • Gli anni della grande peste, Palerm, Sellerio, 2003.
  • I sogni della città bianca, a cura de Giuseppe Grecu, Nuoro, Il Maestrale, 2005.
  • Racconti con colonna sonora e altri in giallo, a cura de Giancarlo Porcu, Nuoro, Il Maestrale, 2002; 2a ed. 2008.

Poesies:

  • Quel maggio 1906-Ballata per una rivolta cagliaritana, introducció de G. Podda, Càller, Edes, 1977.
  • Due colori esistono al mondo, il verde è il secondo, Nuoro, Il Maestrale, 1997 (col·lecció de versos).
  • Versus, edició crítica de Giancarlo Porcu, Nuoro, Il Maestrale, 2008 (conté tota l'obra poètica).

Assaig:

  • Raccontar fole, editat per Paola Mazzarelli, Palerm, Sellerio, 1999 (col·lecció de fantasies i malentesos dels informes sobre Sardenya escrits pels viatgers del segle XIX).
  • Scritti giornalistici (1966-1995), editat per Gigliola Sulis, 2 vols., Nuoro, Il Maestrale, 2005.

Diversos:

  • Sì... otto!, Càller, Condaghes, 1996.
  • Fiabe sarde, contes explicats per Sergio Atzeni i Rossana Copez, dibuixos de Franco Pruna, presentació d'Albino Bernardini, Càller, editorial Zonza, 1978.
  • Fiabe sarde, contes explicats per Sergio Atzeni i Rossana Copez, presentació d'Albino Bernardini, introducció de Giacomo Mameli, il·lustracions de Bruno Olivieri, Càller, Condaghes, 1996.

Traduccions:

  • Henriette d'Angeville, Io in cima al Monte Bianco, Torí, Vivalda, 1989.
  • Gilles Lipovetsky, L'Impero dell'effimero, Milà, Garzanti, 1989.
  • B. i L. Bennassart, Cristiani di Allah, Milà, Rizzoli, 1991.
  • Alfonso Bonfioli Malvezzi, Viaggio in Europa, Palerm, Sellerio, 1991.
  • Maria José di Savoia, Giovinezza di una regina, Milà, Mondadori, 1991.
  • Michel Hoáng, Gengis Khan, Milà, Garzanti, 1992.
  • Michel Onfray, Cinismo, Milà, Rizzoli, 1992.
  • Stendhal, I ventitré privilegi, Milà, Mondadori, 1992.
  • Claude Lévi Strauss, Storia di Lince, Torí, Einaudi, 1993.
  • Jean-Paul Sartre, L'ultimo turista, Milà, Il Saggiatore, 1993.
  • Tabari, I profeti e i re, Parma, Guanda, 1993.
  • Patrick Chamoiseau, Texaco, Torí, Einaudi, 1994.
  • Gérard Genette, Finzione e dizione, Parma, Pratiche, 1994.
  • Françoise Dolto, I problemi dei bambini, Milà, Mondadori, 1995.
  • Alexandra Lapierre, Fanny Stevenson, Milà, Mondadori, 1995.
  • Jean-Paul Roux, Tamerlano, Milà, Garzanti, 1995.
  • Françoise Dolto, Solitudine felice, Milà, Mondadori, 1996.

Notes

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Scrittori da (ri)scoprire – Sergio Atzeni» (en italià), 14-04-2022.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «RICORDANDO SERGIO ATZENI, UNO DEI PIU’ GRANDI SCRITTORI SARDI DEL SECONDO NOVECENTO – tottus in pari» (en italià). [Consulta: 15 gener 2023].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Brogi, Daniela. «Chi era Sergio Atzeni? • Le parole e le cose²» (en italià), 02-01-2015. [Consulta: 15 gener 2023].
  4. ↑ Trovare racconti mai narrati, dirli con gioia & p. 51 Trovare racconti mai narrati, dirli con gioia, 2001
  5. ↑ 5,0 5,1 Marongiu, Ivan. «'Passavamo sulla terra leggeri', su libru de Sergio Atzeni traduidu in catalanu» (en sard), 05-01-2023. [Consulta: 15 gener 2023].
  6. ↑ Sergio Atzeni, Nazione e narrazione, «L'Unione Sarda», 9 novembre 1994; ora in Scritti giornalistici (1966-1995), a cura di Gigliola Sulis, Nuoro, Il Maestrale, 2005, vol. II, p. 992.
  7. ↑ «Sergio Atzeni» (en italià). [Consulta: 15 gener 2023].
  8. ↑ «Presentació dels llibres "L'illa dels immortals", de Robèrt Lafont, i "Passàvem per la terra lleugers", de Sergio Atzeni, a Barcelona», 12-01-2023. [Consulta: 15 gener 2023].
  9. ↑ Ramis, Llucia «La complexitat d'una illa». La Vanguardia, 14-01-2023.
  10. ↑ Marongiu, Ivan. «'Passavamo sulla terra leggeri', su libru de Sergio Atzeni traduidu in catalanu» (en sard), 05-01-2023. [Consulta: 15 gener 2023].
  11. ↑ «Publicada in catalanu sa tradutzione de Lèbius nci passamus in sa terra, de Sergio Atzeni - Algherolive» (en sard), 04-01-2023. [Consulta: 15 gener 2023].
  12. ↑ Fiori, Caterina. «Passàvem per la terra lleugers, il libro di Sergio Atzeni tradotto in catalano» (en italià), 05-01-2023. [Consulta: 15 gener 2023].

Bibliografia

[modifica]
  • Giulio Angioni, Sulla terra leggero, dins Il dito alzato, Palerm, Sellerio, 2012, pp. 174–177.
  • Francesco Casula, Letteratura e civiltà della Sardegna, vol. 2, Dolianova, Grafica del Parteolla, 2013, pp. 176-186
  • Carola Farci, Sergio Atzeni: un figlio di Bakunin, Cuec, Càller, 2013.
  • Antioco Floris, Le storie del figlio di Bakunìn. Dal romanzo di Sergio Atzeni al film di Gianfranco Cabiddu, Càller, Aipsa Edizioni, 2001.
  • Salvatore Iervolino, Un rapsodo sardo: Sergio Atzeni, Nàpols, Ferraro, 2008.
  • Cristina Lavinio, Tecnica del frammento e sperimentazione linguistica, dins G. Marci, G. Sulis (a cura de), Trovare racconti mai narrati, dirli con gioia, Cuec, Càller, 2001, pp.65-79.
  • Cristina Lavinio, "Bellas mariposas" e la stilizzazione del parlato cagliaritano. Tra linguaggio popolare e linguaggio giovanile, dins S. Cocco, V. Pala, P.P. Argiolas (a cura de), Sergio Atzeni e l'arte di inanellare parole, Aipsa, Càller, 2014, pp. 93-110
  • Giuseppe Marci, Sergio Atzeni: a lonely man, Càller, C.U.E.C., 1999.
  • Giuseppe Marci, Caro Umberto, Sergio carissimo: Gramsci, comunismo e religione nelle lettere tra Sergio Atzeni e Umberto Cardia, Càller, C.U.E.C., 2015.
  • Irene Palladini, Occhi da incantamondo. Un ritratto critico e tredici dialoghi su Sergio Atzeni, Milà, Franco Angeli, 2015.
  • Giancarlo Porcu, Tumbano tamburi. Storie e progetti di musica, scrittura e periferie, dins Sergio Atzeni, Racconti con colonna sonora e altri in giallo, Nuoro, Il Maestrale, 2002, pp. 171-186 (2a ed., 2008, amb una postil·la, pp. 187-189).
  • Giancarlo Porcu, Le poesie del viaggio e il viaggio delle poesie, dins Sergio Atzeni, Versus, Nuoro, Il Maestrale, 2008, pp. 143–255.
  • Trovare racconti mai narrati, dirli con gioia. C.U.E.C., 2001.  Arxivat 24 de juliol 2022 a Wayback Machine. Conferència sobre Sergio Atzeni. Càller 25-26 de novembre del 1996, a cura de Giuseppe Marci i Gigliola Sulis, Càller, C.U.E.C., 2001.

Articles

[modifica]
  • M. Broccia, The Sardinian Literary Spring: An Overview. A New Perspective on Italian Literature, dins "Nordicum Mediterraneum", vol. 9, n. 1 (2014).
  • M. Cardinet Antona, L'opera di Sergio Atzeni: una poesia umanista e meridionale, «La grotta della vipera», XXIV, 81, primavera 1998, pp. 34–38.
  • Franco Cordelli, Il Quinto passo fatale, «L'Indipendente», 17-18 de setembre del 1995.
  • Ernesto Ferrero, Atzeni vive con le sue farfalle, «La Stampa», suplement «Tuttolibri», 30 de gener del 1997.
  • Goffredo Fofi, La morale di Atzeni, «l'Unità», 18 de setembre del 1995.
  • Carlo Lucarelli, Sergio e io, «La grotta della vipera», XXII, 78, primavera 1997, p. 52.
  • Loriano Macchiavelli, Appunti per Atzeni, «La grotta della vipera», XXVII, 94, primavera 2001, pp. 23–24.
  • D. Manca, Una Storia immobile nelle due Sardegne dell'Apologo di Sergio Atzeni, dins Îles de Mémoires. Corsica e Sardegna, Sàsser-Bastia, Edes-Editions Dumane, 2004, pp. 163–175.
  • Giancarlo Porcu, Un'esistenza concentrata su un inesausto lavoro di scrittura, «l'Unione Sarda», 27 de juny del 2003.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sergio_Atzeni&oldid=33532832»