Tafurea
Una tafurea era una embarcació medieval usada per a transport en general i, en accions militars, per a transportar cavalls i ginys de guerra. Era molt plana, amb molta mànega i calava poc.[1]
Etimologia
[modifica]En el volum 2 del Glossaire nautique,[2] August Jal indica les variants del terme, sense especificar una etimologia clara:
- taforea, tafurea, tafureya, tafuria (en espanyol i portuguès !!)[3]
- tafarese, en italià
- taforie, tafforée, en francès antic
- tafurea[4]
| « | ... Es digué Tafurera o Tafurea, i era una mena de nau camussa per a conduir cavallo, essent pel seu nom d'origen aràbic (taifuria) . | » |
| — Ignaso Bó i Singla. Marina catalana medieval. | ||
Descripcions concretes
[modifica]- 1365. Philippe de Mezières va oferir una descripció prou detallada d'una tafurea (de l'any 1365) en la seva obra Songe du vieil pelerin.
- "La tafurea és un vaixell de mar de 20 o 30 bancs i que pot portar de 16 a 20 cavalls. Té una gran porta a la popa i navega en 2 o 3 pams d'aigua..." [6]
- 1532. Segons explicava el cronista Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés, l'explorador Diego de Ordás va transformar una nau en tafurea suprimint castells i superestructures.[7]
Documents
[modifica]- 1365. Pere I de Xipre va emprar 16 tafurees ("taforesse”, “taforesses”) en la presa d'Alexandria.[6]
- 1420. En l'expedició d'Alfons el Magnànim cap a Sardenya hi participaren algunes tafurees.[8]
- 1505.[9][10]
- 1509. En la Presa d'Orà hi participaren algunes tafurees.[11]
- En la pàgina 424 de l'obra de referència s'esmenten tres tafurees amb capacitat de transportar 50, 18 i 13 cavalls, respectivament.
- 1513. Estol de Portugal amb taforees.[12]
Referències
[modifica]- ↑ DCVB: Tafurea.
- ↑ Augustin Jal. Glossaire nautique: Répertoire polyglotte de termes de marine anciens et modernes. Bottega d'Erasmo, 1848, p. 1419–.
- ↑ Augustin Jal. Documents inédits sur l'histoire de la marine au XVIe siècle: (manuscripts nos 9649-3, 7972-8, et 7168-33-a de la Bibliothèque royale). Imprimerie royale, 1842, p. 77–.
- ↑ Dozy, R.P.A.; Englemann, W.H.. Glossaire des mots espagnols et portugais dérivés de l'arabe (en francès). E.J. Brill, 1869, p. 345.
- ↑ Ignacio Bó y Singla. Marina catalana medieval. Editorial catalana, s.a., 1922.
- ↑ 6,0 6,1 R. Barton Palmer. La Prise D'Alixandre: The Taking of Alexandria. Routledge, 17 juny 2013, p. 438–. ISBN 978-1-134-82474-8.
- ↑ Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés. Historia general y natural de las Indias, islas y tierra-firme del Mar Océano: Publicala la Real Acad. de la historia, cotejado con el codice original, enriquecida con las enmiendas y adiciones del autor, e illustrada con la vida y el judicio de las obras del mismo por Jos. Amador de los Rios. Real Acad. de la Historia, 1852, p. 216–.
- ↑ Antonio de CAPMANY. Ordenanzas de las armadas navales de la corona de Aragón. Imp. Real, 1787, p. 1–.
- ↑ Ramón Menéndez Pidal. Estudios dedicados a Ménendez Pidal. Consejo superior de investigaciones cientificas, 1950.
- ↑ Vittori, G. Tesoro de las tres lenguas española, francesa, y italiana (en castellà). de l'imprimerie de Jaques Crespin, 1644, p. 2-PA275.
- ↑ Historia organica de las armas de infanteria y caballeria españolas: desde la creacion del ejercito permanente hasta el dia. D. B. Gonzalez, 1851, p. 424–.
- ↑ Damian de Goes. Chronica do rei dom Emanuel (de Portugal). Francisco Correa, 1567, p. 4791–.
