Després d'haver arribat a un consens sobre els topònims antics, obro aquest fil per tractar el tema que penso que és més fàcil dels que ens queden: els noms bíblics.
El desacord és bàsicament si noms com «Jeremi[e]s», «Tobi[e]s», etc. s'haurien d'escriure amb «-es» final, com preconitza l'IEC, o amb «-as», com defensen el Diccionari Grec-Català i obres relacionades.
La meva proposta inicial és que els deixem tots amb «-es» pels següents motius:
- Els personatges bíblics són un conjunt de biografies que ja tenim fetes des de fa moltíssim temps, no en queda cap de rellevant per crear, i que jo sàpiga sempre s'han fet amb «-es». Per tant, el primer argument seria no obrir un meló que fins ara no ha donat mai cap problema ni ha generat cap controvèrsia.
- A diferència de noms genuïnament grecs, com «Leònid[e]s» o «Pausàni[e]s», els noms bíblics han penetrat profundament en el llenguatge corrent català, tant en antropònims com en topònims que en deriven, i ho han fet gairebé universalment amb «-es». Per tant, es podria dir que han quedat «fixats» en català amb la forma en «-es».
- Com que molts noms bíblics no són noms grecs com a tal, sinó meres hel·lenitzacions de noms arameus i similars, la gran majoria dels motius lingüístics esgrimits per Alberich et al. per defensar la forma en «-as» no s'apliquen (per exemple, l'argument de conservar l'etimologia dels mots grecs d'origen dòric, la necessitat de diferenciar entre noms de persones i noms de dinasties, etc.).
- Més enllà de les posicions «extremes» de l'IEC i el DGC, les terceres parts que han intentat trobar un punt mitjà (per exemple, Ruaix) tendeixen a ficar els noms bíblics en el sac de l'«-es».
- Els mateixos Alberich i Ros fan una distinció entre noms grecs antics i noms cristians, acceptant una divergència de les seves pròpies normes de transcripció en aquest últim cas (per exemple, admeten els doblets «Helena»/«Hèlena» i «Esteve»/«Estèfan», segons si es tracta d'un nom cristià o un nom grec antic [pagà]). Com que els personatges bíblics o bé són cristians o bé formen part de la prosopografia cristiana, entenc que en aquest cas fins i tot Alberich i Ros no ho trobarien massa greu si ens allunyéssim de l'estricta ortodòxia filològica.