Torre Bertran
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Mansió i jardí  | |||
| Arquitecte | Elies Rogent i Amat: mansió Nicolau Maria Rubió i Tudurí: jardí | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura neoclàssica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Putxet i el Farró (Barcelonès) | |||
| Localització | Musitu, 24, Putget, 17 i Cadis, 23-25 | |||
| ||||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Tipus | bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 2346 | |||
La Torre Bertran és una casa senyorial d'estil neoclàssic situada a tocar del parc del Turó del Putget, envoltada d'un jardí de 2 hectàrees.[1][2] El conjunt està catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[3]
Història
[modifica]El 1777, la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri establí en emfiteusi a l'arquitecte Josep Ausich i Mir, amb qui tenia deutes, una part de la seva Torre dels Capellans, a cens de 200 lliures anuals. Consistia en una «una casa en part derruhida, pou, safreig, y forn per cóurer rajola ab dotze mujadas, tres quartas y una mundina de terra, situada en lo lloc dit Puig sa Plana y avuy La Torreta, prop lo monestir de Nostra Sra. de Gràcia dels PP. Carmelitas Descalsos.»[4][5]
A la seva mort el 1806 fou succeït pel seu fill Salvador Ausich i Gurena, que a partir del 1808 va deixar de pagar el cens, i el 1818 ell i la seva mare Rosa Gurena foren requerits judicialment per a pagar les pensions endarrerides.[6][7] Finalment, el 1821 es veieren obligats a vendre la finca, coneguda com a Ca n'Ausich, a l'advocat Francesc Tomàs Ros i Buscà.[8][9][10] A la seva mort, la llegà al seu nebot Josep Bertran i Ros (1795-1855),[10][11][12] que el 1845 va adquirir altres 6 mujades a Joaquim Castanyer i Molet.[10]
Posteriorment, va passar a mans del seu primogènit Felip Bertran i d'Amat (1835-1911), que el 1883 va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent el projecte d'una nova residència.[13][10] Casat amb Elisa Musitu, va promoure la urbanització de la finca (carrers de Bertran, Elisa i Musitu),[10][11] que es va aprovar el 1895,[12] i fou succeït pel seu fill Josep Bertran i Musitu (1875-1957), advocat i cofundador de la Lliga Regionalista i casat amb Maria Cristina Güell i López,[11] filla d'Eusebi Güell i Bacigalupi.
Durant la Guerra Civil espanyola, la família Bertran s'exilià a Sant Sebastià i la torre va ser requisada pel POUM, i un dels seus hostes fou l'escriptor George Orwell.[14] També fou residència de Juan Negrín López, president del govern de la Segona República Espanyola, quan aquest es traslladà des de València a Barcelona. Les darreres reunions del Consell de Ministres republicans van tenir lloc a la biblioteca de la mansió. Acabada la guerra, els Bertran van recuperar la possessió de les seves finques i fàbriques,[15] però Josep, amb la torre malmesa durant la seva absència, es va instal·lar en un pis de Barcelona, ciutat en què va viure fins que va morir.[10]
El seu fill Felip Bertran i Güell va arribar a un acord amb el seu pare i la seva germana Isabel per adjudicar-se la finca, que va fer rehabilitar. Amb aquesta finalitat, el 1951 va fer construir una ala adossada al costat occidental de la torre, que consta de dues plantes i un porxo amb una piscina al damunt.[10] A la dècada de 1950, s'hi van celebrar festes que atreien personalitats de l'alta burgesia barcelonina i del món de la faràndula.[1]
Descripció
[modifica]En la resolució de les façanes s'usen elements del repertori neoclàssic (pilastres, frontons, etc.) que li donen gran contundència. Destaca el gran balcó corregut sobre l'entrada i la terrassa sobre el cos baix. De l'interior, a part de les col·leccions que s'hi guarden, destaca el saló, decorat amb pintures murals de Fèlix Mestres, que representen, en color sèpia, les quatre estacions i les arts.[3]
Davant de la casa hi ha unes escalinates amb balustrades i elements decoratius, un gran estany rectangular ple de nenúfars, i una porxada amb arcs de mig punt i amb tres escultures neoclàssiques.[1]
Bosc Bertran
[modifica]Els jardins que rodegen la casa, coneguts popularment com a Bosc Bertran, han sofert diverses modificacions, la darrera el 1962 per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, que li va conferir l'actual estil de caràcter romàntic i isabelí. Un passeig de llorers i castanyers condueix a l'entrada del carrer del Putxet. Darrere de la casa hi ha un jardí d'estil paisatgista molt natural, un rierol brolla d'un dels turons fins a desaiguar en una petita bassa que s'endinsa a l'interior d'una cova. Al final del jardí, un túnel excavat en la roca condueix a una antiga pedrera.[1] Hi havia hagut una font natural, on durant molts anys els veïns eren autoritzats a reunir-se i agafar l'aigua a la que se li atribuïen tot tipus de propietats.[16]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Tort Arnau, Maria Josep. Explora els jardins i viu els arbres. Jardins i arbres del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Barcelona: Premsa Local El Jardí, 2022, p. 84-85. ISBN 978-84-09-46124-0.
- ↑ Tort, Maria Josep «El Bosc Bertran». El Jardí, 10-07-2015.
- ↑ 3,0 3,1 «El Bosc Bertran (edificacions i jardins)». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ AHPB, notari Josep Serch i de Boquet, manual 1.035/27, f. 338v-345v, 03-10-1777.
- ↑ Laplana, 1978, p. 168.
- ↑ AHPB, notari Francesc Mas i Fonatana, manual 1.220/4, f. 45-46, 28-01-1818.
- ↑ Laplana, 1978, p. 169-170.
- ↑ AHPB, notari Jaume Morelló, 22-01-1821.
- ↑ Laplana, 1978, p. 170.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 «Casa Bertran: una mica d’història». Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, 64, 10-2021, pàg. 6-9.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 «Bertran, carrer de». Nomenclàtor dels carrers. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 12,0 12,1 Portavella i Isidoro, 2003.
- ↑ «Putxet (actualment Putxet 17). Felip Bertran d'Amat solicita permiso para construir una casa de bajos y dos pisos. Elies Rogent, arquitecte». 6.7 Obres particulars 2045. AMDSG, 05-03-1883.
- ↑ «L’antic Putxet. Els carrers de Manacor, Cadis i Putxet». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «La colección Bertran i Musitu, confiscada por la II República». Crónica Global, 07-04-2020.
- ↑ «El 'Bosc Bertran'». Barcelona Rutas. Arxivat de l'original el 12-05-2011.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Laplana, Josep de Calassanç. L'Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona i el seu patrimoni artístic i monumental. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1978. ISBN 84-7202-281-1.
- Monreal y Tejada, Luis. Casa Bertrán en San Gervasio. José Felipe Bertrán de Caralt, 1985. ISBN 978-8439835271.
- Portavella i Isidoro, Jesús. Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi. Ajuntament de Barcelona, 2003, p. 52-54. ISBN 84-7609-800-6.
Enllaços externs
[modifica]
- «Palauet i jardins Betran». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.