Torre Bertran
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Mansió i jardí  | |||
| Arquitecte | Elies Rogent i Amat: mansió Nicolau Maria Rubió i Tudurí: jardí | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura neoclàssica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Putxet i el Farró (Barcelonès) | |||
| Localització | Musitu, 24, Putget, 17 i Cadis, 23-25 | |||
| ||||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Tipus | bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 2346 | |||
La Torre Bertran és una casa senyorial d'estil neoclàssic situada a tocar del parc del Turó del Putget, envoltada d'un jardí de 2 hectàrees.[1][2] El conjunt està catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[3]
Història
[modifica]El 1821, el mestre de cases Salvador Ausich i Gurena va vendre la Torre Ausich, una masia amb 12 mujades de terra, a Francesc Tomàs Ros i Buscà.[4] A la seva mort, la llegà al seu nebot Josep Bertran i Ros (1795-1855),[4][5] que el 1845 va adquirir altres 6 mujades a Joaquim Castanyer i Molet (vegeu Torre Castanyer).[4]
A la seva mort, la finca va passar a mans del seu primogènit Felip Bertran i d'Amat (1835-1911), casat amb Elisa Musitu i que va promoure la urbanització del barri (carrers de Bertran, Elisa i Musitu).[4][5] El 1883 va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent el projecte d'una nova residència,[6][4] i fou succeït pel seu fill Josep Bertran i Musitu (1875-1957), advocat i cofundador de la Lliga Regionalista i casat amb Maria Cristina Güell i López,[5] filla d'Eusebi Güell i Bacigalupi.
Durant la Guerra Civil espanyola, mentre la família Bertran s'exilià a Sant Sebastià, la torre va ser requisada pel POUM, i un dels seus hostes fou l'escriptor George Orwell.[7] També fou residència de Juan Negrín López, president del govern de la Segona República Espanyola, quan aquest es traslladà des de València a Barcelona. Les darreres reunions del Consell de Ministres republicans van tenir lloc a la biblioteca de la mansió. Acabada la guerra, els Bertran van recuperar la possessió de les seves finques i fàbriques,[8] però Josep, amb la torre malmesa durant la seva absència, es va anar a viure en un pis de Barcelona fins a la seva mort.[4]
El seu fill Felip Bertran i Güell va arribar a un acord amb el seu pare i la seva germana Isabel per adjudicar-se la finca, que va fer rehabilitar. Amb aquesta finalitat, el 1951 va fer construir una ala adossada al costat occidental de la torre, que consta de dues plantes i un porxo amb una piscina al damunt, i també es va transformar el jardí sota la direcció de Nicolau Rubió i Tudurí.[4] A la dècada de 1950, s'hi van celebrar festes que atreien personalitats de l'alta burgesia barcelonina i del món de la faràndula.[1]
Descripció
[modifica]En la resolució de les façanes s'usen elements del repertori neoclàssic (pilastres, frontons, etc.) que li donen gran contundència. Destaca el gran balcó corregut sobre l'entrada i la terrassa sobre el cos baix. De l'interior, a part de les col·leccions que s'hi guarden, destaca el saló, decorat amb pintures murals de Fèlix Mestres, que representen, en color sèpia, les quatre estacions i les arts.[3]
Davant de la casa hi ha unes escalinates amb balustrades i elements decoratius, un gran estany rectangular ple de nenúfars, i una porxada amb arcs de mig punt i amb tres escultures neoclàssiques.[1]
Bosc Bertran
[modifica]Els jardins que rodegen la casa, coneguts popularment com a Bosc Bertran, han sofert diverses modificacions, la darrera el 1962 per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, que li va conferir l'actual estil de caràcter romàntic i isabelí. Un passeig de llorers i castanyers condueix a l'entrada del carrer del Putxet. Darrere de la casa hi ha un jardí d'estil paisatgista molt natural, un rierol brolla d'un dels turons fins a desaiguar en una petita bassa que s'endinsa a l'interior d'una cova. Al final del jardí, un túnel excavat en la roca condueix a una antiga pedrera.[1] Hi havia hagut una font natural, on durant molts anys els veïns eren autoritzats a reunir-se i agafar l'aigua a la que se li atribuïen tot tipus de propietats.[9]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Tort Arnau, Maria Josep. Explora els jardins i viu els arbres. Jardins i arbres del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Barcelona: Premsa Local El Jardí, 2022, p. 84-85. ISBN 978-84-09-46124-0.
- ↑ Tort, Maria Josep «El Bosc Bertran». El Jardí, 10-07-2015.
- ↑ 3,0 3,1 «El Bosc Bertran (edificacions i jardins)». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Casa Bertran: una mica d’història». Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, 64, 10-2021, pàg. 6-9.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Nomenclàtor dels carrers». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Putxet (actualment Putxet 17). Felip Bertran d'Amat solicita permiso para construir una casa de bajos y dos pisos. Elies Rogent, arquitecte». 6.7 Obres particulars 2045. AMDSG, 05-03-1883.
- ↑ «L’antic Putxet. Els carrers de Manacor, Cadis i Putxet». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «La colección Bertran i Musitu, confiscada por la II República». Crónica Global, 07-04-2020.
- ↑ «El 'Bosc Bertran'». Barcelona Rutas. Arxivat de l'original el 12-05-2011.
BIbliografia
[modifica]- Monreal y Tejada, Luis. Casa Bertrán en San Gervasio. José Felipe Bertrán de Caralt, 1985. ISBN 978-8439835271.
Enllaços externs
[modifica]
- «Palauet i jardins Betran». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.