Unsuk Chin (진은숙 Pronúncia en coreà: [tɕin ɯn.suk]) és una compositorasud-coreana nascuda el 14 de juliol de 1961. Ha estat guardonada el Grawemeyer Award el 2004, el Premi Arnold Schönberg el 2005, el Premi de Composició Musical de la Fundació Prince Pierre el 2010, el Premi Ho-Am de les Arts el 2012 i el Premi Wihuri Sibelius el 2017. Chin viu a Berlín des de 1988.[1][2] És considerada com una dels 50 millors compositors contemporanis del món, d'entre els quals només tretze dones.[3][4]
Unsuk Chin va néixer a Seül, Corea del Sud. El seu pare era ministre presbiterià, i quan Chin tenia dos anys va comprar un piano per als serveis litúrgics de l'església. Chin va aprendre piano i solfeig de forma autodidacta, i a l'edat de 8 anys ja tocava el piano en casaments i celebracions. Després de descartar una carrera com a pianista, Chin va estudiar composició amb Sukhi Kang a la Universitat Nacional de Seül. El 1985 va rebre una beca per anar a Alemanya. Allà va estudiar amb György Ligeti a la Hochschule für Musik und Theater d'Hamburg de 1985 a 1988.[1]
A partir de 1988 Unsuk Chin va treballar com a compositora freelance a l'estudi de música electrònica de la Universitat Tècnica de Berlín, completant un total de set obres. La seva primera peça orquestral, Die Troerinnen, escrita el 1986, va ser estrenada quatre anys més tard per l'Orquestra Filharmònica de Bergen. L'èxit internacional de Chin va arribar el 1991 amb l'estrena de l'obra Acrostic Wordplay pel Nieuw Ensemble. L'obra, que evoca el món de la infància a partir d'un text format per onomatopeies, ha estat interpretada a més de 20 països a Europa, Àsia i Amèrica del Nord. El 1994 Chin va encetar una fructífera col·laboració amb l'Ensemble Intercontemporain amb l'obra Fantaisie mecanique. Des de l'any 1995 Chin publica exclusivament per a Boosey & Hawkes.[1]
La música de Chin ha sigut destacada al Festival de Lucerna, al Festival Musica a Estrasburg, al Festival d'Estiu Suntory a Tòquio i al Festival Settembre Musica a Itàlia. La temporada 2001/2002 Chin va ser compositora en residència de la Deutsches Symphonie-Orchester Berlin. Des de 2006 és compositora en residència i directora artística del cicle de música contemporània de l'Orquestra Filharmònica de Seül. Des del 2016 n'és també assessora artística. Des de l'any 2011 ha supervisat el cicle Music of Today de la Philarmonia Orchestra a Londres, invitada pel seu director principal Esa-Pekka Salonen.[1] La primera òpera de Chin, Alice in Wonderland, està basada en el clàssic de Lewis Carroll. El llibret és obra de David Henry Hwang i la pròpia Chin. La producció que es va representar a Múnic i va ser publicada en DVD per Unitel, dirigida per Achim Freyer, va ser seleccionada 'Estrena de l'any' en una enquesta entre crítics internacionals realitzada per la revista alemanya Opernwelt el 2007.[5]
Unsuk Chin rebutja cap etiqueta cultural per a la seva obra.[6] Per a la compositora coreana, els autors més importants del segle XX són Béla Bartók, Ígor Stravinski, Claude Debussy, Anton Webern, Iannis Xenakis, i el seu professor György Ligeti, entre d'altres.[7] Chin considera el seu treball amb la música electrònica i el seu interès pel gamelan de Bali com a influències fonamentals en la seva obra. En obres com Miroirs des temps, Chin utilitza conceptes musicals de compositors medievals com Machaut o Ciconia, usant i desenvolupant tècniques com els palíndroms musicals o els cànons 'de cranc'.[8] Els textos de la música vocal de Chin provenen sovint de la poesia experimental, i es basen en tècniques com l'acròstic, l'anagrama i el palíndrom, que influeixen llavors en l'estructura de la composició. Chin ha musicat poemes d'Inger Christensen, Harry Mathews, Gerhard Rühm i Unica Zürn, i el títol de Cantatrix Sopranica prové d'un escrit de Georges Perec. Tot i això, en obres com Kalá, Chin s'ha servit de textos d'autors menys experimentals com Gunnar Ekelöf, Paavo Haavikko i Arthur Rimbaud. L'obra Die Troerinnen està basada en Les troianes d'Eurípides, i Le silence des Sirènes juxtaposa textos d'Homer i de James Joyce.[8]
Chin ha definit la seva música com a 'arquitectura fluïda' i ha parlat sovint de les connexions que estableix amb el món paradoxal del somni o de la física quàntíca. Descrivint el seu procés creatiu, la compositora ha dit que quan treballa necessita 'estar en una terra de ningú', i que per això li cal 'un cor solitari'. Chin també admet estar obsessionada pel concepte de virtuositat, raó per la qual ha escrit tantes obres concertants i una sèrie d'estudis per a piano.[9]
