Usuari:Abatistetriado/proves

Músiques del segle XX: els anys 20 (1919-1929)

1. Clàssica: entre el dodecafonisme i la música per al gran públic

La música d’aquests anys és la primera en la història de la que disposem d’algunes gravacions originals, reproduïdes llavors amb els rudimentaris fonògrafs o gramòfons que posseïen encara poques persones.

La música “clàssica” es caracteritzà per la consumació del trencament amb la tradició clàssica i romàntica iniciat en la dècada anterior, per quatre diferents camins.

D’una part, els músics centreeuropeus (alemanys i austriacs sobre tot) capitanejats per Arnold Schoenberg, després d’haver arribat en la dècada anterior a la dissolució total de la tonalitat, van optar per la construcció d’un nou ordre harmònic, creant el sistema de composició dodecafònic (basat en l’escala cromàtica de 12 notes en la que cap d’elles predomina sobre les altres). Paradoxa en relació al component destructiu i antiacadèmic que es donà en altres arts.

Composicions del propi Schoenberg (Serenata, 1923; Variacions per a orquestra, 1928); i dels seus deixebles Alban Berg -que interpretava lliurement el mètode al servei d’una música sumptuosa i expressionista (Wozzeck -òpera-, 1925; Suite lírica, 1927)- i Anton Webern -molt més auster i conceptual (Simfonia de cambra, 1928)-, foren les més representatives d’aquest mètode de composició, que va ser continuat per aquests i molts altres compositors (entre ells la nordamericana Ruth Crawford i el català Robert Gerhard) durant tota la primera meitat del segle.

Es tractava d’un música que es definia encara per la seva relació/trencament amb el passat clàssic i romàntic que tant pes havia tinguten aquests països; així, al costat del trencament amb l’harmonia anterior, en general conservava les formes tradicionals (concert, simfonia, suite, etc).

Arnold Schoenberg:  Serenata per a 8 instruments 0p. 24 (fragment). Ensemble Wiener College dir. René Staar http://www.youtube.com/watch?v=RYVSHTUBtmY  

Variacions per a orquestra op. 31 (1ª part) Chicago Symphony Orquestra dir. Pierre Boulez http://www.youtube.com/watch?v=u6BzLwHLKis

Alban Berg:  Wozzeck acte 3 escena 2 (Wozzeck mata a Marie). Film de Joachim Hess. Dir. Bruno Maderna http://www.youtube.com/watch?v=zcVAAyP7Vhw

Lyric Suite 1ª part. Lassalle Quartet http://www.youtube.com/watch?v=uOcEFn_052E

Anton Webern:   Symphony op.21. London Symphony Orquestra dir. Pierre Boulez. http://www.youtube.com/watch?v=I8nseOWRwvw

Una segona línia, adoptada pels compositors de la resta d’Europa, no tant preocupats per el passat i més per el contacte amb el gran públic, fou la d‘incorporar elements de la música popular, tant del folklore nacional de cada país, com de la nova música popular com el jazz –que com veurem havia arribat a Europa– el tango i el flamenc.

La formaven compositors com el rus-francès Igor Stravinsky (Histoire du soldat, 1919), el francès Maurice Ravel (La valse, 1920, Boléro, 1929 que va provocar un gran escàndol en la seva estrena per repetir moltes vegades la mateixa melodia), l’espanyol Manuel de Falla (El retablo de Maese Pedro 1923, Concierto para clave 1926), els músics francesos del Grup del Six com Darius Milhaud (Le boeuf sur le toit, 1920) i Arthur Honneger (Pacific 231 per orquestra, 1923 que en la línia futurista d’exaltació del progrés tècnic estava dedicada a una locomotora de tren).

Un cas a part fou l‘hongarès Béla Bartok (Quartets de corda 2 i 3, 1927) que es situà entre les dues escoles al barrejar la utilització de formes del folklore amb uns mètodes harmònics que l’apropaven a l’escola centreeuropea.

Als Estats Units, compositors com Charles Ives (Three places in New England, 1929) i George Gershwin (Rhapsody in blue 1924 ,Un americà a Paris 1929)) intentaven crear una música clàssica d’arrel americana; en alguns casos dialogant amb el jazz, amb un coneixement més directe que els compositors europeus. Sobre tot, la Raphsody in blue gershwiniana es considera l’obra més famosa i aconseguida de la fusió entre jazz i música clàssica.

Igor Stravinsky:  Histoire du soldat. Columbia Chamber Ensemble dir. Igor Strawinsky http://www.youtube.com/watch?v=p2TaN_RQQyM

Maurice Ravel:   Boléro. Flashmob per la Banda Simfònica d’Algemesí. http://www.youtube.com/watch?v=IsF53JpBMlk

Manuel de Falla:  Concierto para clave London Symphony Orchestra i Joaquín Achúcarro http://www.youtube.com/watch?v=5dul1jQX1RY

Arthur Honneger:  Pacific 231. Grand Orchestre Simphonique  dir. Arthur Honneger   http://www.youtube.com/watch?v=ky5N-qc8nXI

Darius Milhaud: Le boeuf sur le toit  Orchestre nationale Île de France dir. Christophe Mangou http://youtube.com/watch?v=4BrU1TiRAd0

Bela Bartok:  String Quartet nº 1. Chimeng String Quartet. http://www.youtube.com/watch?v=FSnJ0DOPajo

George Gershwin:  Rhapsody in blue (part 1) New York Philarmonic dir. Leonard Bernstein  http://www.youtube.com/watch?v=ZmUHI2yTtVY

Charles Ives:Three Places in New England Orchestra New England dir. James Sinclair http://www.youtube.com/watch?v=ZKJw74JWYwg

Un altra línia va ser la de la composició funcional, posant la música al servei d’altres arts o espectacles. Aquí cal situar la continuació de la col.laboració amb el ballet per part d‘Igor Stravinsky (Les noces, 1923) i Darius Milhaud (La création du monde 1923, una de les primeres composicions simfòniques amb el saxofòn com a solista) i també l’incipient creació de música per al cinema (música per al film Napoléon d’Abel Gance, Arthur Honneger, 1927) que agafaria gran importància a partir dels anys 30. Cal destacat també, al Berlin de la república de Weimar, les òperes i cançons del músic Kurt Weill amb llibrets de l’escriptor Bertolt Brecht i protagonitzades per la cantant Lotte Lenya, que van crear el gènere del cabaret polític i van influir decisivament (amb les seves lletres de denúncia social, la seva música vanguardista sobre bases populars i la forma de cantar entre la declamació i el cant –“singspiel”–) en el musical europeu i americà -un cop Weill als anys 30 es va exilar als USA-. Sobre totes, l’òpera Die dreigroschenoper (L’òpera de tres rals) de 1928, amb cançons com Möritat (Mack el navalla) i Seeräuberjenny (Jenny dels pirates) que es van fer molt famoses i han tingut moltes versions amb posterioritat.

Igor Stravinsky: Les noces The Royal Ballet http://www.youtube.com/watch?v=yi-5mugSiX4

Darius Milhaud: La création du monde Orchestre Nationale de France dir. Leonard Bernstein http://www.youtube.com/watch?v=PeXgEURsf-E

Kurt Weill:  Die dreigroschenoper:

Mack el navalla versió original 1930 Kurt Gerron http://www.youtube.com/watch?v=_QXJ3OXWaOY

Mack el navalla versió Louis Armstrong 1956 hhttp://www.youtube.com/watch?v=LIrS5dtTZI

Jenny dels pirates Lotte Lenya (versió del film de 1931) http://www.youtube.com/watch?v=SvFRhRo1nc0

Jenny dels pirates versió de Nina Simone (1964) http://www.youtube.com/watch?v=V7awW5nrDHk

Complerta versió original 1930. Lotte Lenya, Kurt Gerron i altres http://www.youtube.com/watch?v=TF_jtz0kP9s

Finalment, una darrera tendència, pot ser la més premonitòria del que seria l’evolució musical durant el segle, va ser la representada pel compositor franco-nordamericà Edgar Varèse, que amb la seva música (Octandre, 1923; Intégrales, 1925) que incorporava la percussió com un el.lement central i que es basava en “clusters” de notes propers al soroll, va anticipar les avantguardes posteriors a la segona guerra(música concreta, música aleatòria, música electroacústica, etc.).

Edgar Varèse:  Octandre Manhattan School of  Music http://www.youtube.com/watch?v=E8FcxVKIAwo Intégrales  Ensemble Intercontemporain dir. Susanna Malkki  http://www.youtube.com/watch?v=JHm31yPaahs

2. El jazz s’estén pels USA i arriba a Europa

Pel que fa a la música popular, els anys 20 veieren la popularització del jazz als Estats Units, i la seva divulgació entre les elits intel.lectuals europees. En efecte, l’estil musical nascut a la ciutat de New Orleans es va estendre a la resta dels USA, sobre tot a Xicago i a New York, amb la incorporació de nous instruments (el saxofon) i destacant el paper dels solistes.

Les més importants agrupacions van ser les liderades per King Oliver, Fats Waller, Bix Beiderbecke, Fletcher Henderson, i sobre tot les del pianista i compositor Duke Ellington i el trompetista Louis Armstrong.

Louis Armstrong, nascut a Nova Orleans, va ser el creador de la forma de tocar la trompeta en el jazz i un dels més grans trompetistes de tots els temps. També cantant i  compositor, va crear un estil propi i inconfusible a partir d’un sòlid arrelament en el blues, i després dels seus inicis com a corneta en les orquestres de King Oliver i Fletcher Henderson, es passà a la trompeta, als anys 20 va crear les seves pròpies formacions (Hot Five, Hot Seven) i als anys 30 es va convertir en una estrella del music-hall i del cinema, fent numeroses gravacions amb orquestres o com a solista en una llarga carrera que va finalitzar amb la seva mort l’any 1971.

Duke Ellington, nascut a Washington, pianista, compositor i director d’orquestra, al contrari de l’estil melòdic i basat en els solistes de Armstrong, va crear un estil basat en l’harmonia i l’orquestració del conjunt, i amb les seves formacions amb molts músics va ser el precursor de les “big-bands” dels anys 30. Durant els 20 la seva orquestra va triomfar als clubs de  Harlem de Nova York (com el famós Cotton Club), i la seva carrera va seguir als 30, 40, 50 i 60, composant, de més a més de composicions típiques de jazz, altres de llarga durada assimilables a la música simfònica.

D’altre banda, les grabacions fonogràfiques començaren a arribar a Europa, i entre 1926 i 1929, l’espectacle de Sam Wooding “Chocolate kiddies” va recòrrer Europa divulgant el jazz. I sobre tot, el gran clarinetista i saxofon soprà Sydney Bechet, que als anys 20 va triomfar a Paris amb l’espectacle “La revue nègre” de Josephine Baker i després va recórrer tot Europa arribant fins i tot a la URSS comunista. Bechet va tenir una llarga carrera, als USA i a partir de l’any 1949 a França on va anar a viure fins a la seva mort al 1958.

King Oliver Jazz Band:  Mabel’s dream (1923)   http://www.youtube.com/watch?v=3i2xo-M2xKE

Bix Beiderbecke and the Wolverines:   Tiger rag (1927)http://www.youtube.com/watch?v=r7eAJal6ntY

Duke Ellington:   The Mooche (1928) https://www.youtube.com/watch?v=m_-IpeU2Su4

Black and Tan (1927)  https://www.youtube.com/watch?v=GN3_c1OnA3s

Louis Armstrong & The Hot Five:  West End Blues (1928) http://www.youtube.com/watch?v=pXHdqTVC3cA

Louis Armstrong & The Hot Seven: Tight like this (1929) https://www.youtube.com/watch?v=vU1ALkLumqs

Louis Amstrong: When the saints go marchin’ in (anys 60) https://www.youtube.com/watch?v=wyLjbMBpGDA

Sydney Bechet: Wild cat blues (1923)  https://www.youtube.com/watch?v=wEWQLSAtOKM

Petite fleur (1954)   https://www.youtube.com/watch?v=w65HE7yarRk

L’altra música popular dels negres americans, el blues, durant els anys 20 va tenir una difusió més limitada al públic negre rural o dels ghettos de les grans ciutats d’Estats Units, amb intèrprets com Robert Johnson, Big Bill Broonzy i Leadbelly. També cantants femenines com Gertrude Ma Rainey i sobre tot Bessie Smith, l’anomenada “emperadriu del blues”, que va assolir gran fama per tots els USA i va col.laborar amb bandes de jazz com les de Louis Armstrong i Fletcher Henderson.

Robert Johnson: Sweet Home Chicago http://www.youtube.com/watch?v=O8hqGu-leFc

Love in vain Versió dels Rolling Stones anys 70 http://www.youtube.com/watch?v=nCvBUjJrmC4

Leadbelly: Midnight Special http://www.youtube.com/watch?v=EZHFtMYyf9E

Bessie Smith: Nobody knows you when you’re down and out http://www.youtube.com/watch?v=6MzU8xM99Uo

3. Música d’entreteniment: del xarleston al cuplet

Pel que fa a la música de ball, tant als USA com a Europa les classes acomodades ballaven un nou ball amb fons de jazz, el xarleston. També es desenvolupava a Sudamèrica el tango, música de ball popular nascuda als prostíbuls de Buenos Aires i Montevideo, que va assolir difusió amb la figura de Carlos Gardel (Mi noche triste 1917, Caminito 1926) i que a la dècada seguent assolirà gran popularitat a Europa i Estats Units.

Crazy Quilt Xarleston http://youtube.com/watch?v=yNAOHtmy4j0 Carlos Gardel:  Caminito Tango http://youtube.com/watch?v=uw-NwgsrNbo

També, als teatres de Londres i de Nova York tenien èxit els musicals i les operetes, amb musiques de compositors com Jerome Kern (Show boat, 1927). També a altres ciutats d’Europa, com a Paris els espectacles de cabaret com el Moulin Rouge o el Folies Bergère, amb estrelles com Josephine Baker (Revue nègre, amb música de jazz de Sidney Bechet, 1925); i a Madrid i Barcelona la sarsuela amb compositors com Amadeu Vives (Doña Francisquita, 1927), la comèdia musical o revista, amb obres com Las castigadoras (Francisco Alonso, 1927), i el cuplé o cuplet cantat per figures com Raquel Meller i Pilar Alonso que es cantava als teatres del Paral.lel.

Jerome Kern:   Old man river de Show Boat (film anys 40) https://www.youtube.com/watch?v=eh9WayN7R-s

Josephine Baker:   Blue Skies http://youtube.com/watch?v=EHD1JHgLQN0

Amadeu Vives:   Doña Francisquita, aria Por el humo se sabe donde está el fuego  Alfredo Kraus Teatre del Liceu 1988  http://youtube.com/watch?v=H_-pESnU8P8

Francisco Alonso:   Noche de cabaret de Las castigadoras  http://youtube.com/watch?v=BraEXAEe1N4

Montesinos-Padilla:  Flor del mal cuplet canta Raquel Meller (1925) http://youtube.com/watch?v=KM7zMDQsZB8

Misterio-Zamacois:   Jo vull ser miss cuplet (1924) versió anys 70 Guillermina Motta http://youtube.com/watch?v=FfwKhPbaqCc

4. La música popular a Catalunya i a Andalusia

En aquests anys, a Catalunya, el moviment cultural anomenat noucentisme intentava normalitzar i popularitzar la cultura en català. Dins d’aquest moviment, van ser populars les cançons de músics com Enric Morera i Eduard Toldrà sobre poemes de Josep M. de Sagarra, Tomàs Garcés i Josep Carner.

També en aquesta época va assolir gran esplendor la música pel ball popular de la sardana, amb el compositor Juli Garreta com a màxim exponent.

Eduard Toldrà – J. M. de Sagarra:   Romanç de Santa Llúcia (1924) Conxita Badia gravació 1964 http://youtube.com/watch?v=Exyld7mWxH0

Enric Morera – J. M. de Sagarra:    L’oreneta (1926) Jaume Aragall http://youtube.com/watch?v=6SKbdFZzK50

Juli Garreta:  Juny sardana (1921) Cobla la Principal de La Bisbal http://youtube.com/watch?v=B2ySx6D3Yq0

I al racó més meridional i occidental d’Europa, Andalusia, ressorgia la música popular europea que havia d’assolir més universalitat durant el segle: el flamenco. En efecte, la música creada durant els segles XVIII i XIX pels gitanos andalusos, sintetitzant les herències oriental i àrab amb el floklore andalús, després d’un moment d’esplendor en la segona meitat del segle XIX, havia perdut les seves arrels (lament d’una raça oprimida) al dedicar-se a divertir als “señoritos” en els “cafés cantantes”.

Pel recuperar l’autèntic “cante jondo”, el músic Manuel de Falla junt amb el poeta Federico García Lorca i altres intel.lectuals i músics, organitzaren a Granada l’any 1922 el “Concurso de cante jondo”, al que convidaren tant a músics professionals (entre ells la màxima figura de l’època Antonio Chacón) com a amateurs i joves promeses (entre les que es trobava un nen que després seria el cantaor Manolo Caracol).

El Concurso va representar un estímul per al ressorgiment del flamenc, que als anys 20 i 30 va comptar, de més a més dels esmentats Chacón i Caracol, amb figures com els cantaores/as Manuel Vallejo, Pastora Pavón “La niña de los peines”, Manuel Torre i Pepe Marchena junt amb els guitarristes Ramón Montoya, Niño Ricardo i Melchor de Marchena.

Antonio Chacón: Malagueña de Chacón, guitarra Ramón Montoya http://youtube.com/watch?v=7g-U08qV8vY

Manuel Vallejo: A mi me mata la pena, guitarra Niño Ricardo http://youtube.com/watch?v=wqijutU_xh8

Manuel Torre: Seguiriya http://youtube.com/watch?v=0ObRwlSpEFM

Pastora Pavón La Niña de los Peines: Que te quería no lo niego (bulerías), guitarra Manolo de Badajoz http://youtube.com/watch?v=gQ2uqBdwYYU

Pepe Marchena: Fandangos, guitarra Ramon Montoya http://youtube.com/watch?v=S8J3NOKR0G8

Manolo Caracol: Si yo pudiera (soleá) guit. Melchor de Marchena http://youtube.com/watch?v=gZ74xwOFwFA

Categoria: Història de la música