Usuari:Góngora/Proves1

Combat de boxa.

La boxa (de l'anglès boxing), també coneguda de vegades com boxa anglesa o boxa irlandesa, és un esport de contacte en el qual dos combatents lluiten utilitzant únicament els seus punys amb guants, colpejant el seu adversari de la cintura cap amunt, dins un quadrilàter o ring especialment dissenyat amb aquest objectiu, en breus seqüències de lluita anomenades assalts o rounds i d'acord amb un precís reglament.

D'una forma més general, boxa o pugilat es refereix a un ampli gènere d'esports de contacte en els quals dos adversaris s'enfrontin en lluita utilitzant els punys, de manera exclusiva o no, diferenciant-se segons les seves regles diferents esports com la ja esmentada boxa anglesa, la boxa francesa o savate, la boxa xinesa o boxa Shaolín, el kickboxing o boxa japonesa, el muay thai o boxa tailandesa, els antics pugilats grecs com el pygmachia i el pancraci, etc.

La primera codificació de les normes que regulen els combats de boxa data de l'any 1743, mentre que les regles encara vigents van ser establertes el 1889 pel marquès de Queensberry, qui entre d'altres coses va introduir l'ús dels guants.

Tradicionalment ha estat considerada com a una pràctica esportiva exclusivament masculina, afectada legal i culturalment per prejudicis de gènere. El reconeixement dels drets de les dones i els avanços en la lluita contra la discriminació, han permès que en les darreres dècades es registrés un auge de la boxa femenina.

Història

Antecedents

Fresc minoic de dos joves fent boxa amb guants trobat a la illa de Santorí (segle XVII a. C.).

Lluites amb els punys com a competició i espectacle és una de les activitats esportives més antigues del món. Les competències de boxa s'han practicat des de l'antiguitat en tots els continents amb excepció d'Amèrica.

El seu origen és africà i data del 6000 a. C., a la zona de l'actual Etiopia, d'on es va difondre primer a l'antiga civilització egípcia, i a les civilitzacions mesopotàmiques després, on es troben baix relleus de boxejadors que daten de l'any 5500 a. C. D'Egipte va passar a la civilització minoica desenvolupada a Creta, mentre que de la Mesopotàmia es va expandir a la Índia.

Els pugilistes egipcis van utilitzar una espècie de guant que cobria el puny fins el colze. El costum d'utilitzar guants es troba també a Creta i després a l'antiga Grècia, on ja existeixen referències a la boxa en La Ilíada d'Homer al segle VIII a. C.:

Àmfora amb motius pugilístics aproximadament l'any 500 aC.

«	Cenyits ambdós contendents, van comparèixer al mig del circ, van aixecar les robustes mans, es van escometre i els fornits braços es van entrellaçar. Cruixien d'una manera horrible les mandíbules i la suor brollava de tots els membres. El diví Epeu, carregant, va donar un cop a la galta del seu rival, que l'espiava; i Eurialos no va seguir en peu molt de temps, perquè els seus bells membres van defallir. Com, encrespats la mar al buf del Bòreas, salta un peix a la riba poblada d'algues i les negres onades el cobreixen de seguida, així Eurialos, en rebre el cop, va fer un salt cap enrere. Però el magnànim Epeu, agafant-lo per les mans, el va aixecar; el van envoltar els companys i se'l van emportar del circ —arrossegava els peus, escopia negra sang i el cap s'inclinava de banda;— el van asseure entre ells, esvaït, i van anar a recollir la copa doble.	»
— La Ilíada, Cant 23, v. 676

Boxejador del Quirinal. Escultura en bronze de la Grècia hel·lenística (segle I a. C.). Noti's els embenats a la mà esquerra del "boxejador de Terme" (Museu de Roma).

El 688 a. C. la boxa va ser inclosa als XXIII Jocs Olímpics de l'antigor amb el nom de pygme o pygmachia (en grec baralla de punys; "pyg" = puny i "mahi" = baralla), on es va consagrar com a primer campió olímpic de boxa Onomastos de Smirna. A Grècia els púgils s'entrenaven amb sacs de sorra anomenats korykos i utilitzaven unes corretges de cuir anomenades himantes, les quals cobrien les mans i nines, i de vegades els avantbraços, encara que deixant els dits lliures. El segle IV a. C. els himantes van evolucionar per transformar-se en spahiras, primer i després en guants, coneguts com oxeis himantes.

La boxa també va ser practicada durant els primers temps de l'antiga Roma, però va ser pràcticament eliminada com a activitat a tot Europa amb l'aparició del cristianisme. Contràriament al que va passar a Europa, la boxa va tenir una gran difusió a tota Àsia. S'estima que al començament de l'era cristiana, va aparèixer el muay boran o boxa ancestral al sud-est asiàtic.

Boxa xinesa. Pintura al monestir Shaolin.

Llegendàriament, s'ha atribuït a Bodhidharma, monjo hindú i patriarca budista que va viure al segle v, la creació de la boxa Shaolin o boxa xinesa (Shao-Lin-Chuan), a causa de la seva aparició al monestir Shaolin, encara que moderns historiadors xinesos han qüestionat seriosament la veracitat de la llegenda, i han trobat proves de l'existència de la boxa a la Xina, abans de l'expansió del budisme. Les formes definitives de la boxa Shaolin van ser creades per Chueh-Yuan, Pai-Yu-Feng i Li-Ch´ing, probablement durant la dinastia Ming (1368-1644). Al shao lin chuan, la pràctica de la boxa està íntimament relacionada amb el control del qi o chi, una energia interna que s'atribueix als éssers vius:

«	Sense el Chi, no existeix la força. Un boxejador que cridi i llanci la seva mà amb ferocitat, no té veritable força en el seu cop. Un veritable boxejador no és espectacular, però el seu puny és pesat com una muntanya. Això és perquè posseeix el Chi. Després d'una llarga pràctica, el Chi pot ser enfocat sobre qualsevol punt d'atac que es desitgi. La voluntat mana al Chi, el qual pot ser col·locat sobre qualsevol punt instantàniament.	»
— Chueh-Yuan.

El segle xiii va aparèixer el muay thai o boxa tailandesa a Siam, la qual es va convertir en esport professional el segle xvii. Des del seu origen el muay thai es va practicar en un espai quadrat delimitat per una corda. El 17 de març de 1774 el boxejador tailandès Nai Khanomtom va vèncer a deu campions birmans, gesta per la qual va ser premiat amb el títol de Pare del Muay Tailandès.

El segle xvii, coincidint amb l'expansió a Àsia de l'Imperi Britànic i de França, el pugilat va ingressar a Anglaterra, on rebria el nom de boxing o boxa anglesa, al mateix temps que a Marsella, mariners influenciats per la boxa del sud-est asiàtic van començar a donar forma al savate o boxa francesa.

L'era de la boxa amb el puny descobert

Orígens de la boxa anglesa

Combat de boxa amb el puny descobert a començament del segle xviii a Anglaterra.

La paraula "boxing" ja era utilitzada a Anglaterra el segle XVI per referir-se a una baralla de punys. No obstant això, la primera constància d'un combat de boxa, com justa esportiva entre dos contrincants, és de 1681, mentre que el primer ús de la paraula "boxing" per referir-se a l'esport, data de 1711.

El segle xviii la boxa es va convertir en una pràctica esportiva de gran difusió al Regne Unit i les seves colònies, ingressant d'aquesta manera a Amèrica. Durant dos segles els combats es van realitzar sense guants (amb puny descobert) i sense cap límit de temps, amb la fi d'organitzar espectacles d'apostes, conformant una pràctica massa violenta, en la qual habitualment els púgils resultaven seriosament ferits o morts. En aquests primers anys els espectadors formaven un anell (ring) al voltant dels combatents, qui solien ser homes, tot i que també hi havia lluites de dones i fins i tot d'animals.

Durant les primeres dècades del segle xviii, van aparèixer a Londres persones que s'autoanomenaven "Mestres de Defensa" (Masters of Defense). El 1719, un d'aquests "mestres", el britànic James Figg, es va proclamar campió d'Anglaterra i va reptar a qualsevol persona blanca a vèncer-lo, al ring de l'amfiteatre que ell mateix va construir a la Posada Greyhound, a Thame, Oxfordshire i després també a Londres. S'estima que entre 1719 i 1730 o 1734 Figg va realitzar 270 combats, guanyant-ne tots excepte un. Amb la mort de Figg el 1734, un dels periòdics de Londres va realitzar la següent crònica:

«

El dissabte passat va haver una Prova d'Habilitat entre l'invicte heroi, "Mort", d'un costat, i de l'altre, el fins aquest moment invicte heroi "Mr. James Figg", el famós lluitador per premi i Mestre de la Noble Ciència de la Defensa. La batalla va ser obstinadament barallada per ambdós costats, però al final el primer va obtenir una victòria total i el segon, obligat a sotmetre's a un Adversari Superior, valentament i amb dignitat, es va retirar, expirant aquesta tarda a casa del carrer Oxford.

»

Les regles de Broughton

Jack Broughton va ser el campió successor de Figgs. Va introduir un enfocament tècnic i metòdic per a la pràctica de l'esport, optimitzant els cops i els desplaçaments. El 1741 va vèncer a George Stevenson en un combat de 35 minuts, com a resultat del qual Stevenson va morir pocs dies després. Inicialment Broughton va abandonar la pràctica de la boxa, però després es va convèncer que el mateix necessitava regles pensades per tal d'evitar que els púgils patissin danys irreversibles.

Les regles de Broughton estaven integrades per set regles que eren obligatòries per als púgils que acceptessin boxejar al seu amfiteatre. Les regles establien el deure de retirar al seu propi costat del ring davant una caiguda de l'oponent, el compte de mig minut després d'una caiguda per ubicar-se al centre del ring i reprendre el combat o ser considerat "home vençut"; que només els púgils i els seus segons podien pujar al ring; la prohibició d'arranjaments privats entre els púgils sobre el repartiment del diners, l'elecció d'umpires per resoldre disputes entre els boxejadors, la prohibició de colpejar l'adversari quan es trobi caigut, i l'admissió de les claus només per sobre de la cintura.

Broughton també va crear els quadrilàters de boxa elevats i l'ús de guants durant els entrenaments i demostracions, per encoixinar els cops. Les regles de Broughton es mantindrien en vigència, amb algunes modificacions, fins 1838, quan van ser reemplaçades per les Regles del London Prize Ring.

En aquest període es va introduir la boxa a Amèrica. El primer boxejador americà de qui es té coneixement va ser Bill Richmond (1763–1829), un afroamericà nascut esclau, conegut com "el Terror Negre", qui només va perdre un combat el 1805, quan amb 41 anys va lluitar contra el llavors campió mundial Tom Cribb, per a ser derrotat al round 60. També va destacar Tom Molineaux (1784-1818), un esclau de Virgínia que va comprar la seva llibertat amb els seus guanys en la boxa i que també va perdre amb Cribb el 1811.

Les regles del London Prize Ring

El boxejador estatunidenc John L. Sullivan (1858-1918) és considerat l'últim campió mundial de boxa amb puny descobert i el primer de la boxa amb guants.

El 1838 l'Associació Britànica per a la Protecció dels Púgils (British Pugilists’ Protective Association) va establir un nou conjunt de regles per a la boxa, que es van difondre ràpidament per tot el Regne Unit i els Estats Units. Les noves disposicions van prendre com a base les regles de Broughton, i van ser conegudes com les Regles del London Prize Ring, que es tradueix com "Regles de la Boxa per Diners de Londres".

Les Regles del London Prize Ring de 1838 estaven integrades per 23 regles. Aquestes establien un estàndard per a la construcció dels rings de 24 peus (7,3m) de costat, els assistents dels púgils i les seves funcions per atendre'ls, els umpires i referee, la reglamentació dels "racons", els 30 segons del púgil caigut per tornar al centre del ring a punt per tornar a iniciar el combat, i diverses prohibicions com la d'ingressar al ring durant el progrés del round, la dels assistents de dirigir o agredir el púgil adversari, de colpejar amb el cap, de colpejar l'adversari caigut o amb un genoll a la lona, de colpejar sota la cintura, d'utilitzar els dits o ungles per fer mal al contrincant, d'expulsar, etc.

Les Regles del London Prize Ring van mantenir la boxa amb el puny descobert, però van introduir la possibilitat que cada boxejador pogués posar un genoll a la lona per aturar la lluita durant el compte de 30 segons, per tal de permetre una millor recuperació. El 1853 les regles del London Prize Ring van ser ampliades, i el 1866 es van establir les "Regles Noves" aprovades per la recentment creada Pugilistic Benevolent Society.

Durant l'era del pugilat amb puny descobert no va existir la boxa aficionada. Els combats es realitzaven sempre pel "premi" en diners que es posava en joc -d'aquí el terme "prize-ring"-, i els espectadors feien apostes que es pagaven en el moment. L'activitat sempre havia estat il·legal, però havia sobreviscut perquè gaudia del suport popular i perquè l'havien donat suport molts homes influents.

Tampoc no hi havia varietat de categories segons el pes dels púgils. Hi havia només un "campió", que solia ser un dels més pesats. El terme "pes lleuger" va començar a utilitzar-se a principis del segle xix i de vegades s'organitzaven combats entre els homes més lleugers, però no hi havia cap campionat específic per a ells.

La boxa a puny descobert "pel premi" es va limitar als països anglosaxons i si bé durant el segle xviii els principals boxejadors van ser britànics, a mitjan segle xix Estats Units va anar desplaçant a Anglaterra, tant pel que fa al lloc principal dels combats com per l'origen dels boxejadors més destacats.

Cap a mitjan segle xix, però, la decadència de la boxa amb puny descobert era evident:

«	Cap a mitjan segle dinou la lluita per premi (Prize fighting)... va patir, per una varietat de raons internes, una brusca declinació en adhesió. La lluita per premi, que sempre va tenir una dubtosa associació amb el baix món criminal, s'havia convertit ara clarament en vehicle dels interessos de les apostes: els combats eren arreglats, els lluitadors i referees comprats, amb l'ideal d'una baralla neta donant pas a la presumpció de corrupció.	»
— Jack Anderson.

D'aquesta manera el pugilat amb puny descobert va anar desapareixent poc a poc. El 1882 els tribunals anglesos van decidir, en el cas R c. Coney, que un combat amb puny descobert suposava un assalt criminal causant de lesions, sense importar que hagués existit consentiment dels participants.

El 8 de juliol de 1889 es va realitzar el combat Sullivan-Kilrain, considerat l'últim combat de campionat amb el puny descobert, amb el triomf del primer. L'estatunidenc John L. Sullivan és considerat un pont entre la boxa amb el puny descobert i la boxa amb guants, essent l'últim campió mundial d'aquella i el primer d'aquesta.

L'era de la boxa amb guants

Les regles de Queensberry

Detall d'una animació (1890-1900).

El 1867 es va inaugurar a Londres el centre poliesportiu Lillie Bridge Grounds. Allà, per iniciativa de John Graham Chambers, va establir la seva seu l'Amateur Athletic Club, organització que va decidir aquest any organitzar els primers campionats de boxa amateur de la història, establint també per primera vegada tres categories segons el pes dels púgils: pes lleuger, pes mitjà i pes pesat. El torneig va ser patrocinat per John Douglas, 9è Marquès de Queensberry, i va utilitzar un conjunt de dotze regles que Chambers havia escrit dos anys abans, i les quals serien publicades en aquell moment amb el nom de "regles de Queensberry per a l'esport de la boxa", o com són universalment conegudes, Regles de Queensberry.

Les Regles de Queensberry van originar la boxa moderna. Allà es va establir que els boxejadors havien d'utilitzar guants, que els rounds havien de durar tres minuts amb un minut de descans entre ells, el compte de deu segons al boxejador caigut i la prohibició de prendre, empènyer o abraçar el contrincant.

El primer púgil en guanyar un títol mundial segons aquestes regles va ser l'estatunidenc Jim Corbett, que va derrotar a John L. Sullivan el 1892 al Club Atlètic "El Pelicà" de Nova Orleans, Estats Units. Amb l'acceptació gradual de les regles del Marquès de Queensberry, van sorgir dues branques clarament diferenciades de la boxa: la professional i l'aficionada. Cada una d'elles ha produit els seus propis organismes reguladors locals, nacionals i internacionals, amb les seves pròpies variacions de les regles.

Als Jocs Olímpics de 1904 es va incloure la boxa com a esport olímpic, establint set categories clàssiques: pes pesat, pes semipesat, pes welter, pes lleuger, pes ploma, pes gall i pes mosca.

Difusió mundial de la boxa

"Dempsey i Firpo", quadre de George Wesley Bellows. Luis Ángel Firpo va ser el primer iberoamericà en combatre per un títol mundial, el 1923.

Des de finals del segle xix la boxa va començar a difondre's en països no anglosaxons, principalment en aquells en els quals hi havia influència britànica o nord-americana, com l'Argentina, l'Uruguai, Panamà, Cuba, Mèxic, Puerto Rico, Filipines, Sud-àfrica i Espanya. A l'Argentina, el primer campionat de boxa es va realitzar el desembre de 1899, consagrant campió a Jorge Newbery, un dels precursors de l'esport en aquest país. El 1903 es va organitzar la Federació Francesa de Clubs de Boxa. A Catalunya, Barcelona va acollir algunes sales de boxa -més voluntarioses que científiques- des de 1876. El 1903 es va crear a Barcelona el Sportsmen's Club, en el qual el professor francès Vidal oferia exhibicions de boxa, i el 1908 el seu nebot, Jean Vidal, va obrir una sala de boxa al Gimnàs Vila. Per aquella època també es practicava, a reduïda escala, al País Basc o a la Societat Gimnàstica Espanyola, de Madrid.

El juny de 1923, amb diferència de dies, el francès Eugene Criqui i el filipí Pancho Villa, es van convertir en els primers campions mundials no anglosaxons, en obtenir el títol de pes ploma, el primer, i el títol mosca, el segon. Aquest mateix any, l'argentí Luis Ángel Firpo va combatre pel títol mundial dels pesats contra el campió Jack Dempsey, llançant-lo fora del ring d'un cop, encara que no li va ser concedida la victòria. El 1928 els argentins Arturo Rodríguez Jurado i Víctor Avendaño, es converteixen en els primers iberoamericans en consagrar-se campions mundials en obtenir la medalla d'or als Jocs Olímpics d'estiu, en les categories de pes pesat i pes mediopesat, respectivament. El 1929 el panameny Panamá Al Brown es va convertir en el primer iberoamericà en aconseguir un títol mundial professional, en consagrar-se campió del pes gall.

Els boxejadors estatunidencs han dominat la boxa mundial, sobretot a la categoria pes pesat, adjudicant-se la majoria de les corones. De les 115 victòries pel títol professional dels pesats, obtingudes des de 1885 fins a finals de 2008, 81 van correspondre a púgils dels Estats Units. Entre els més destacats es troben Jack Dempsey, Joe Louis, Rocky Marciano, Archie Moore (rècord de 141 knockouts), Muhammad Ali, Joe Frazier, George Foreman, Mike Tyson, etc.

El primer campió de pes pesat no nord-americà va ser el britànic Bob Fitzsimmons (1889-1905), el primer en introduir el joc de peus i els desplaçaments laterals. Des d'aquell llavors i fins el 1980, només hi va haver quatre campions de pes màxim no estatunidencs: el canadenc Tommy Burns (1908-1915), l'alemany Max Schmeling (1932-1933), l'italià Primo Carnera (1934 - 1935) i el suec Ingemar Johansson (1960-1962). El 2001 el porto-riqueny John Ruiz es va convertir en el primer "llatí" a conquerir el títol mundial de pes pesat.

A la boxa aficionada també han predominat -encara que menys que a la boxa professional- els boxejadors estatunidencs, seguits dels cubans. En el medaller olímpic de boxa, des de 1904 fins el 2008, les següents són les deu primeres posicions, segons la quantitat de medalles d'or obtingudes: Estats Units (48), Cuba (32), Itàlia (15), Unió Soviètica (14), Regne Unit (14), Hongria (10), Polònia (8), Rússia (8), Argentina (7) i Sud-àfrica (6). Entre els campions olímpics destacats que no van ingressar al professionalisme destaquen els cubans Teófilo Stevenson i Félix Savon, i l'hongarès László Papp, cada un d'ells tricampions olímpics.

Durant tot el segle XX es van anar afegint noves categories i modificant els seus límits, estenent el rang des de la de menys pes, el pes mínim o palla, fins a la de major pes, el pes superpesat, actualment en vigència.

També s'han anat modificant l'extensió dels combats i dels assalts. A la boxa professional, el 1982, el Consell Mundial de Boxa va prendre la iniciativa seguida després per les altres organitzacions, de reduir la durada dels combats per títol a dotze rounds -abans eren quinze rounds- després que el boxejador Duk Koo Kim morís a conseqüència del dany cerebral patit en una baralla, detinguda a l'assalt 14, contra el campió Ray "Boom Boom" Mancini.

La boxa en l'art i la cultura popular

Segell de Kirguizstan.

La boxa ha estat part de la cultura popular moderna de diversos països, en ser plasmada en cançons, en obres cinematogràfiques i en altres formes i diversos objectes. Representacions de boxejadors han estat creades en escultures, i caricatures i cartells han estat vehicles d'expressió d'idees, crítiques o angle polític. Pintures artístiques han reflectit algun esdeveniment de la boxa, i en filatèlia, diversos dissenys en segells han circulat celebrant tant a l'esport com a l'esportista. S'han escrit llibres i s'han publicat revistes. De la boxa s'han derivat articles nous, com per exemple clauers, joguines i videojocs. En dibuixos animats s'ha lligat amb el cangur, i en realitat als cangurs (i gats) se'ls han posat guants de boxa (també hi ha una bandera australiana que porta el pictograma d'un cangur boxejador). La mascota i logotip de Netscape Communications Corporation, Mozilla, originalment era verd i feia servir guants de boxa.

Boxa professional i boxa aficionada

Durant els segles XVII i xix, la motivació per a les baralles de boxa era el diners. Mentre els lluitadors competien pel premi, els promotors controlaven les entrades, i els espectadors apostaven al resultat. El moviment modern olímpic va despertar l'interès per l'esport aficionat, i la boxa aficionada es va convertir en un esport olímpic el 1904. En la forma actual, baralles olímpiques i altres baralles aficionades són típicament limitades a tres o quatre assalts, el marcador és computat per punts basats en la quantitat de cops nets que hagin aterrat sense importar l'impacte, i els lluitadors vesteixen equip de protecció del cap, reduint-ne el nombre de ferides, enderrocs i knockouts.

La boxa professional es manté, per molt, com la forma més popular de l'esport globalment, tot i que la boxa aficionada és predominant a Cuba i en algunes antigues repúbliques soviètiques. Per a la majoria dels lluitadors, una trajectòria aficionada, especialment als Jocs Olímpics, ajuda a desenvolupar les habilitats i guanyar experiència en preparació per a una carrera professional.

Boxa femenina

Les boxejadores Lucía Rijk i Jane Couch.

Encara que hi ha antecedents des del segle xviii, l'esport de boxa exercit per dones, ha pres més temps en obtenir acceptació i popularitat entre atletes en molts dels països, afectat per mecanismes de prejudicis i discriminació, que van requerir de judicis famosos en diversos països per garantir el dret de les dones a practicar-lo.

Moltes són les similituds amb la boxa masculina pel que fa a tècnica i dedicació de l'esportista, encara que també es troben algunes diferències. La boxa femenina formarà part dels Jocs Olímpics de Londres 2012.

• Espectacles fora de la reglamentació oficial. En les últimes dècades, derivat de l'esport de la boxa i separat a un aspecte de l'espectacle (més encara que atlètic), s'han realitzat combats femenins no necessàriament regulats per associacions esportives, sinó de caràcter més informal que han estat presentats primordialment a audiències masculines; aquests partits, per ser pràcticament de tipus no reglamentari, poden utilitzar guants més grans.

Boxa masculina

La boxa practicada per homes adquireix un caràcter tradicional, pràcticament a tot el món. Històricament la boxa masculina ha estat limitada i qüestionada per la possibilitat de patir danys greus per part dels púgils, fet que ha portat a una evolució de les regles per tal de protegir els competidors i minimitzar les possibilitats de patir danys.

A partir de la dècada de 1970 la boxa masculina ha tendit a fragmentar-se en diverses associacions internacionals, limitant severament d'aquesta manera, la possibilitat de l'existència de campions mundials, convivint generalment diversos campions mundials al mateix temps, segons l'associació que els reconegui.

Boxa aficionada

La protecció del cap és obligatòria a la boxa aficionada.

La boxa aficionada es pot trobar a nivell col·legial, als Jocs Olímpics, als Jocs de la Mancomunitat, als Jocs Panamericans, als Jocs Odesur i en molts altres llocs regulats per les associacions de boxa aficionada. La boxa aficionada té un sistema de puntuació que mesura el nombre de cops nets aterrats, més que el dany físic. Les trobades consisteixen de quatre assalts de dos minuts als Jocs Olímpics, als Jocs de la Mancomunitat, als Jocs Panamericans i als Jocs Odesur, i de tres assalts de dos minuts cada un en una trobada nacional regulat per l'Associació de Boxa Aficionada o ABA (Amateur Boxing Association), cadascun amb un minut d'interval entre assalts.

Els competidors vesteixen protectors de cap i guants amb una franja blanca als artells. Un cop (punch) és considerat un cop anotador només quan els boxejadors connecten amb la porció blanca dels guants. Cada cop que aterra al cap o tors guanya un punt. Un àrbitre observa la baralla per assegurar que els competidors utilitzin només cops legals (un cinturó al tors representa el límit baix de cops - qualsevol boxejador que copegi sota (sota el cinturó) és desqualificat. L'arbitratge també s'assegura que els púgils no utilitzin tècniques de consolidació que previnguin el contrincant d'articular un cop (swing), si això passés, l'àrbitre separa els lluitadors i els ordena que continuïn boxejant.

L'agafar repetidament pot desembocar en què el boxejador sigui penalitzat, i en cas últim, que sigui desqualificat. Els àrbitres aturaran la lluita si el púgil està seriosament ferit, si un dels boxejadors domina en forma considerable a l'altre o si el marcador és dràsticament desequilibrat. Baralles no professionals que acaben en aquesta manera poden ser denominades com: "Àrbitre va aturar el combat" (RSC, referee stopped contest), "Major classe de contrincant" (RSCO, outclassed opponent), "Major marcador del contrincant" (RSCOS, outscored opponent), "Lesió" (RSCI, Injury) o "Ferida de cap" (RSCH, head injury).

Boxa professional

Quinze assalts es va mantenir com el límit internacional reconegut per baralles de campionats durant la major part del segle XX, fins a la part tardana de la dècada dels anys 80, quan les trobades de campionat van ser retallades a dotze assalts per millorar la protecció als participants. Els protectors del cap no són permesos en trobades professionals, i als boxejadors en general se'ls permet rebre molt més càstig abans que s'aturi la baralla. Encara que en qualsevol moment, l'àrbitre pot aturar el combat, si creu que un dels participants no pot defensar-se per causa de lesió. En aquest cas, l'altre participant obté una victòria per knockout tècnic.

Un knockout tècnic també se li determina al combat, en el qual un boxejador rep un cop que li provoca un tall que el metge determina perillós. Per aquesta raó els boxejadors sovint fan servir persones responsables d'atendre les ferides i encarregades d'aturar els sagnats (cutmen), el treball és el de tractar el boxejador entre assalts perquè pugui continuar tot i tenir un tall. Si un púgil, simplement decideix no continuar lluitant, o si la seva cantonada atura la baralla, llavors el boxejador guanyador és també acreditat amb la victòria per knockout tècnic. A diferència de la boxa aficionada, els boxejadors masculins professionals han de portar el pit al descobert.

Reglament

Boxa olímpica.

A les trobades entre púgils, és ideal que una baralla sigui considerada "neta", és a dir que el caràcter atlètic es manté amb la qualitat de competència com cal que proveeix un espectacle esportiu practicat mundialment, encara que en molts combats això no sigui el realment demostrat; de manera que observar el reglament de la boxa és de crucial importància a l'esport.

El reglament actual (2008) ha d'especificar de manera concisa els punts prohibits i ha de detallar els escenaris penats en l'esport -ja sigui professional o d'aficionat (amateur), ja sigui masculí o femení-.

En general es poden llistar algunes de les accions que en un combat de boxa no són permeses:

• Colpejar el clatell o darrere del cap.
• Córrer l'oponent.
• Donar-li l'esquena al contrincant.
• Ensopegar el rival.
• Colpejar sota el nivell del cinturó.
• Donar cops de cap intencionals.
• Fer ús d'objectes que no siguin els guants reglamentaris.

Combats

Previ al combat

• Pes: els púgils per participar al combat planejat, han de presentar-se amb anticipació i ser pesats i han de tenir el pes establert d'acord a la categoria que els correspon. El fet que un boxejador no entri en el rang de pes establert li costarà no qualificar per a l'esdeveniment. El pes de cada un és llavors registrat.
• Joieria: els boxejadors han de combatre sense portar joieria, així que el personal d'arbitratge s'encarregarà d'assegurar, en la seva possibilitat, que ni collarets ni polseres o cap altre objecte sigui present, incloent algun pes il·legal que pugui ser amagat en els guants.
• Ungüent: l'aplicació d'algun ungüent oliós o gras sobre el cos, i particularment sobre les celles i la resta del rostre del boxejador, és comú, ja que és un element que facilita lliscar l'impacte dels guants.
• Escalfament: cadascú pel seu compte (i a la seva forma), preferirà preparar-se física i mentalment abans de l'esdeveniment; previ al combat potser prefereixin escalfar els músculs del cos, incloent els músculs del coll. Potser hauran rebut un massatge a les cuixes i el trapezi, o practicaran simulant cops a l'aire, combinacions i intents. Per mantenir calents els músculs, comunament continuen amb petits salts de ressort i es cobreixen amb una bata mentre s'acosten al quadrilàter.