Usuari:Kippelboy/Humanitats

• Material: HAU 3 (MÓN ANTIC:ARQUITECTURA): Els temples del món antic i el món clàssic
• Assignatura: Història de l'art 1 aula 3
• Grau: Humanitats UOC 2015-2016 1r semestre
• Alumne: Àlex Hinojo
• Permalink: https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Kippelboy/Humanitats&oldid=15950667

Definició

Un temple és un edifici construït amb finalitats religioses, considerat sagrat pels creients d'una religió determinada, on aquests practiquen el culte a una o diverses divinitats. En algunes religions la divinitat hi és representada al temple mateix, mitjançant el què es coneix com una imatge. Al llarg de la seva història, l'ésser humà ha construït espais destinats al culte. Aquests han anat evolucionant i reflectint les característiques de cada societat, des de l'antiguitat més clàssica fins al món contemporani. El temple sovint era considerat com un espai on vivia la divinitat representada, fet que va afectar a la manera de concebre'ls a nivell arquitectònic. Com a espai sagrat, tots els temples tenen una forta càrrega simbòlica, fent que els elements arquitectònics tinguin significats específics, i existeixi un cànon arquetípic definit, depenent de cada religió i època. Cada religió té una paraula pròpia per definir el seu temple. Així els cristians fan servir l'església, els jueus la sinagoga i els musulmans la mesquita, entre molts d'altres.

Degut a la importància de l'edifici, els temples sovint representen el millor de la capacitat arquitectònica de cada societat o moment històric. Des dels primers ziggurats fins a les actuals catedrals o mesquites contemporànies. Sovint s'han considerat un punt de connexió entre el món terrenal i el món diví, i s'ha intentat reflectir arquitectònicament mitjançant l'ús d'escales, altars, imatges del Déu corresponent o altres elements arquitectònics que facin visible l'espiritualitat de l'espai.

Món Antic: Pròxim Orient

Context social

Primeres ciutats

A Mesopotàmia van aparèixer els primers assentaments urbans o les primeres cultures urbanes, més concretament al territori existent entre els rius Tigris i Èufrates. Es considera una de les primeres civilitzacions de la història gràcies a l'existència de documentació escrita, l'escriptura cuneïforme. Van ser una de les primeres cultures en construir ciutats amb una certa planificació urbanística, amb carrers, places, muralles i una zona reservada per als palaus i els temples. La cultura mesopotàmica va donar lloc a diverses civilitzacions, entre les que es troben els sumeris, els accadis, els assiris i els babilonis, majoritàriament politeistes. Un dels elements comuns entre aquestes cultures és l'estructura del ziggurat com a espai de culte. Alguns dels Déus més representatius eren Anu, Déu del cel i pare dels déus, Ishtar, deessa de la guerra, l'amor i la fecunditat, Enlil, déu dels vents, Enki, Nanna, deessa de la Lluna, Utu, Déu del Sol, Inanna, deessa de la mort i Ea, creador dels homes. Coexistien els déus bons amb els déus dolents. Cada ciutat hi tenia un Déu assignat o principal, fins al punt que les guerres entre ciutats eren considerades guerres entre Déus.

Característiques arquitectòniques

Els ziggurats eren els temples de l'antiga Mesopotàmia. De grans dimensions, estaven construïts com un temple central edificat sobre un conjunt de terrasses concèntriques esglaonades on s'hi accedia mitjançant un sistema de rampes i escales. Les seves dimensions atorgaven un aspecte sagrat a l'edifici, fent també que dominés de manera simbòlica i visual el paisatge de les ciutats mesopotàmiques. Alguns dels ziggurats més coneguts són el Temple Blanc a Uruk, el Temple ovalat de Hafaia, el Ziggurat d'Ur entre altres. Entre els elements arquitectònics més representatius d'un ziggurat destaquen:

• Dimensions: i la seva construcció mitjançant un sistema de terrasses, plataformes i escales, deixant espai pel temple a la part més superior de la construcció. Inicialment els ziggurats eren grans però aixafats, tot i que progressivament vana anar agafant formes cada cop més escarpades.
• Escalinata: És un dels elements amb més protagonisme dins del conjunt arquitectònic, que li dona monumentalitat al mateix. Sovint estaven disposades amb diversos trams.
• Zingel: primera muralla exterior que fortificava tot el recinte. Disposava d'habitacions a la part interior de la mateixa i donava pas a una àrea o pati interior per on s'hi accedia al següent tram d'escales o a l'accés a la muralla interior.
• Terrasses: La construcció constava d'una gran terrassa construïda sobre una gran base sòlida i a sobre d'aquesta hi havien encara un parell de terrasses més petites, on sovint les diagonals d'aquestes coincidien i apuntaven als quatre punts cardinals. A sobre de la tercera terrassa hi havia el temple pròpiament dit.
• Cella: És el petit temple ubicat a la part més alta del ziggurat, dedicat sempre al Déu de la ciutat.
• Disseny: A nivell arquitectònic, comparteixen espai línies quadrades amb elements ovalats, com és el cas del ziggurat de Hafaya. Aquests elements ovalats també són presents en alguns elements constructius dels sumeris.
• Maons: En general els ziggurats estaven construïts amb materials pobres, com el maó i/o la tova.

• Elements arquitectònics del Ziggurat
• 
  Escala principal (Ur)
• 
  Materials de construcció (Chogha Zanbil)

Funcionalitats i simbolisme

Els ziggurats dominaven visualment el paisatge de la ciutat

Els ziggurats tenien la funció de lloc de culte, centre d'endevinació i observatori astronòmic. Eren considerats un element de prestigi entre les ciutats de Mesopotàmia, i la mida i alçada dels mateixos també era d'una importància rellevant. És el primer edifici que esdevé un símbol tectònic, que permet identificar un espai des de la llunyania i a l'hora apropar-nos als deus. Aquesta funció es va incorporar progressivament a la resta d'edificis religiosos, com es pot veure a les piràmides i encara actualment amb els minarets o amb els campanars de les esglésies.

Pel que fa a simbologia de l'escala diversos autors la consideren una representació d'una via d'accés al cel, als elements divins, tot i que caldria verificar que els sumeris tinguessin aquest tipus de relació establerta. Les escalinates d'accés a llocs sagrats s'han mantingut al llarg de la història, com per exemple la de la Catedral de Girona a Catalunya.

Exemple: Ziggurat d'Ur

Ziggurat d'Ur

El Ziggurat d'Ur o Gran Ziggurat és un ziggurat neo-sumeri ubicat a la ciutat d'Ur, a prop de Nasiriyah, a l'actual Iraq. L'estructura, de dimensions colossals, va ser construïda durant la primera edat del Bronze (segle XXI abans de Crist), va ser enderrocada durant el segle 6 aC i restaurada posteriorment pel rei Nabonidus. Va ser redescoberta pels occidentals durant les excavacions que va dur a terme entre 1920 i 1930 sir Leonard Wooley. Sota el govern de Saddam Hussein, durant els anys 80 es va procedir a una reconstrucció parcial de la façana i l'escala monumental. És el ziggurat millor conservat d'Iran i d'Iraq, juntament amb els ziggurats de Chogha Zanbil.

Món Antic: Egipte

Context social

Les piràmides són el símbol més conegut de la civilització de l'antic Egipte

La civilització de l'Antic Egipte es desenvolupà al voltant del curs mitjà i baix del riu Nil i s'allargà durant aproximadament tres mil·lennis fins el seu declivi i posterior dominació per l'Imperi Romà. Gràcies als excedents alimentaris provinents de la zona fèrtil del Nil, es va crear una organització social molt jerarquitzat sota la figura d'un faraó. Com a societat, van assolir diversos progressos tècnics, artístics i científics, representats simbòlicament amb la seva capacitat de construcció de temples, obeliscs i piràmides.

Els egipcis tenien un sistema religiós politeista complex basat en la llei faraònica i el dret diví dels reis. Els Déus tenien una jerarquia que va anar evolucionant i canviant d'ordre progressivament.

Inicialment concebuts com a força de la natura, posteriorment es van identificar amb la imatge d'un animal, concebut com la representació física del Déu a la terra. Finalment, els déus adoptarien la figura i la moda humana, tot mantenint alguna part del seu aspecte animal o algun element simbòlic. Els Déus eren adorats en temples gestionats per sacerdots, on només hi podia accedir el rei en tant que Déu i els oficials del temple, i els rituals religiosos eren considerats necessaris per a mantenir l'equilibri de l'univers.

Característiques arquitectòniques

En aquesta foto del temple de Medinet Habu de Ramsès III es pot observar l'estructura arquitectònica bàsica d'un temple, així com que és envoltat d'altres edificis que també formen part del complex.

Els temples egipcis tenien unes dimensions colossals i una estructura molt similar. Els més grans són els de Luxor i Karnak, a prop de Tebes. Al temple s'hi accedia mitjançant una llarga avinguda, sovint decorada amb estàtues d'esfinxs que tenien la finalitat de protegir-ho. Al final de l'avinguda s'arribava a una portalada monumental anomenada piló, davant de la qual es feien construir obeliscs per indicar que s'estava al camí que unia la terra amb el cel. Un cop a l'interior, s'hi accedia a un pati envoltat de pòrtics i columnes, que conduïa al visitant a la sala hipòstila, coberta amb columnes. Finalment, s'hi accedia al santuari, on es conservava l'estàtua del déu corresponent. En general es tracta d'una arquitectura arquitravada, basada en línies horitzontals i verticals o, com en el cas de les piràmides, en una disposició en diagonal.

És per això que es poden determinar diversos espais comuns a la gran majoria de temples egipcis, ja que se seguia un esquema constructiu fonamental i rígid:

• Obelisc: monument de pedra amb forma de pilar o columna, de secció quadrada i rematat per un piramidó.
• Pilones a l'entrada i a la porta, seguides per un pati de pòrtics
• Avantcambra oberta al pati
• Sala hipòstila tancada, amb columnes denses i amb relleus, on la llum entra de manera zenital, a la manera d'un bosc il·luminat.
• Existència de capelles, sagristies i galeries a les zones interiors.
• Espai central ocupat per la cambra, on hi ha la barca sagrada o l'estàtua del Deu.
• Jocs de llum mitjançant una combinació de sistemes d'espais oberts i tancats que van marcant l'apropament a la zona del sancta sanctorum, principalment a les fosques.
• Mur fortificat o tancament exterior amb un sistema de portes monumentals.

El temple a la cultura egípcia es concep com a casa de la divinitat, on el Déu es troba materialitzat en imatge, que és venerada al santuari. És per això que la disposició arquitectònica és similar al de les habitatges egipcis (pati, pòrtic, sala transversal i sala baixa). El temple podia estar rodejat per altres edificis de servei, que allotjaven l'habitatge del sacerdot, personal d'administració i altres.

• Elements arquitectònics del temple egipci
• 
  Planta del Temple d'Horus. Edfu
• 
  Obelisc a l'entrada de Luxor
• 
  Sala hipòstila al temple de Khnum, Esna
• 
  Dibuix de David Robert (ca.1845) sobre el gran pòrtic del Temple de Philae
• 
  Santuari del Temple d'Horus, Edfu

Funcionalitats i simbolisme

Només hi tenen accés els reis, ja que aquests també són considerats com a Déus. El temple és una representació a petita escala del món. El temple és considerat com un element orgànic de la cultura egípcia, en cas que el Déu que hi viu ascendeixi políticament, el seu temple corresponent també s'haurà d'ampliar per a poder procedir a efectuar els nous rituals corresponents. El temple neix, evoluciona i mor amb la vida dels Déus que hi resideixen. És per això que la majoria d'edificis que encara es conserven pertanyen al període de l'Imperi Nou, els més antics van desaparèixer, sent utilitzats com a runa per a la construcció de nous temples. Els temples estan interconnectats per una xarxa de camins sagrats. Representen la idea d'ordre, proporció i equilibri.

Exemple: Temple d'Amon a Karnak

El Temple d'Amon a Karnak és el temple més gran de l'immens conjunt de temples de Karnak, a prop de Luxor (Egipte), i és l'únic que és obert al públic. Età dedicat al déu principal de la tríada de Tebes, Amon, en la seva forma d'Amon-Ra.

El temple ocupa uns 250.000 metres quadrats, i és ple d'estructures i monuments. El temple principal ocupa uns 60 acres d'espai. Alguns dels espais del complex encara estan en procés d'excavació i/o restauració, uns altres estan completament tancats al públic i d'altres ocupen un petit museu monogràfic. A l'entorn del conjunt del temple, hi ha també alguns petits santuaris i alguna avinguda amb esfinxs, que connecta el Temple de Mut, el temple d'Amon-Ra i el temple de Luxor. Durant segles, aquest lloc va influir molt, i va ser un centre religiós egipci. El temple principal estava dedicat al culte del déu Amon, però com en altres temples egipcis també es veneraven altres divinitats. El temple fou construït al segle XVI aC, i uns trenta faraons van prendre part en la seva construcció.

• Karnak
• 
  Mapa del temple d'Amon a Karnak
• 
  Gran sala hipòstila
• 
  porta al temple de Ptah
• 
  Accés al temple de Khonsou

Món clàssic: Grècia

Context social

El Mont Olimp, lloc de residència dels Déus grecs

Amb la Grècia clàssica s'inicia el què es coneix com el bressol de la cultura occidental, assentant les bases d'un sistema polític, educatiu, filosòfic, econòmic, científic i artístic, la influència del qual reviu durant el Renaixement i arriba fins els nostres dies. Es poden diferenciar tres períodes: l'arcaic (del segle VII aC fins al 475 aC), el clàssic (475 aC al 323 aC) i l'hel·lenístic (323 aC fins al 31 aC) A nivell religiós, els grecs creien en l'existència i rendien culte a diversos Déus, és a dir, eren politeistes. També creien en l'existència d'herois (Hèrcules) i altres criatures fantàstiques (ciclop, centaure...). Igual que a Mesopotàmia, cada ciutat o polis tenia la seva pròpia divinitat, que tenien aspecte humà. El Déu principal era Zeus, i era representat com un home que duia un llamp com a atribut. Altres déus destacats eren Hera, Hermes, Apol·lo, Hefest, Posidó, Ares, Hades, Afrodita, Hestia, Artemis, entre molts altres. Les deïtats gregues, que vivien al mont Olimp, s'interrelacionaven entre elles, i s'arribaven a estimar i/o barallar, reflectien els diversos aspectes socials dels humans. El conjunt de narracions que explicaven aquestes relacions es coneix amb el nom de mitologia. Com que els Déus tenien aspecte humà, els grecs volien conèixer la seva opinió respecte a temes diversos, i feien servir l'Oracle (el més famós fou el de Delfos) per fer-los preguntes. Igual que en la resta de societats analitzades, el temple es considerava la casa dels deus, on els sacerdots n'eren els encarregats de dirigir el culte i a l'hora els servents dels déus.

Característiques arquitectòniques

Partenó d'Atenes

Els temples grecs -de forma rectangular- eren de dimensions inferiors als egipcis. Estaven orientats a nivell astronòmic i construïts sobre d'una plataforma amb materials nobles, majoritàriament marbre blanc, i posteriorment es decoraven amb policromies. La zona interior de l'edifici era delimitada per un sistema de murs fets amb carreus de pedra o marbre, i estava envoltat per un sistema de columnes que marcaven tot el perímetre de l'edifici. Era cobert per una teulada a dos vessants, que deixava una forma triangular (frontó) a les dues façanes de l'edifici (anterior i posterior). No eren espais de trobada, ja que els sacrificis i rituals a les deïtats corresponents se solien realitzar a les afores del temple. Sí que es feien servir per emmagatzemar oferiments als déus.

Estructura

L'arquitectura canònica grega manté la mateixa estructura bàsica al llarg dels segles d'influència hel·lenística: És arquitravada, basada únicament en línies horitzontals i verticals; cerca l'harmonia visual mitjançant refinaments òptics; és feta a la mesura de l'ésser humà. Els materials de construcció més utilitzats pels temples són la pedra i el marbre, tot i que també van fer servir adob, terracota, fusta i pedra. Bàsicament es poden veure diversos elements arquitectònics, com un plànol molt similar i la ubicació en una zona elevada de la polis. Entre els elements estructurals a destaca es pot parlar de:

• Naos: Lloc central de culte. Funciona com un habitacle autònom. És uns sala d'accés interior on sovint es conserva una estàtua de la deïtat venerada.
• Prónaos: Avantsala de la naos, separada per una porta
• Opistòdomos: Sala posterior construïda per mantenir l'estètica de l'edifici i la seva visibilitat des de qualsevol lloc.
• Peristasi: Línia de columnes que envolten el temple

Vitruvi explica la correcta disposició dels temples dels déus, què dependrà de la simetria, i aquesta de la proporció. La proporció Vitruvi la defineix com:

«	la conveniencia de medidas a partir de un módulo constante y calculado y la correspondencia de los miembros o partes de una obra y de toda la obra en su conjunto."	»
— Vitruvi

A partir d'aquesta definició diu què la correcta construcció d'un temple és impossible sense la simetria i la proporció, igual que passa amb les parts del cos d'un home ben format. Diu per tant que si la natura ha fet el cos humà amb els seus membres exactament proporcionats respecte a tot el cos, els antics van fixar aquesta mateixa relació per a la realització de les seves obres, on cadascuna de les seves parts guarda una exacta proporció respecte a la forma total de l'obra. Així en construir els temples dels déus, les parts de les obres, per separat i en el seu conjunt, seran harmòniques sobre la base de la seva proporció i simetria.

Passa a explicar les diferents estructures dels temples, que depenen de la quantitat de columnes que tenen i de la seva disposició en l'espai (temple in antis, pròstil, anfipròstil, perípter, pseudoperípter o hípetre). A més depenent de l'espai entre columnes, si estan molt espaiades o hi ha una distància proporcionada entre elles, diferencia cinc classes de temple: picnòstil, sístil, diàstil, areòstil i èustil.

A continuació passa a explicar la cimentació sobre la qual construir el temple, què hauria de ser en un terreny sòlid i ferm, i sobre aquest pujar les parets i columnes. A partir d'aquí explica com han de ser les grades de la façana, amb quants escalons i quina pendent s'ha d'aconseguir.

Finalment explica com han de ser les columnes, quina serà la seva grandària, diàmetre, proporcions i la seva decoració, per això parla de com serien seguint l'estil àtic o l'ordre jònic.

• Elements estructurals
• 
  Naos
• 
  Pronaos
• 
  Opisthodomos

Ordres

Durant el període hel·lenístic van imperar tres estils principalment, inicialment el dòric i el jònic, i més endavant també el corinti, que determinaven quin forma havien de tenir les columnes, capitells i entaulaments dels temples, entre altres.

• Dòric. Les columnes dòriques no tenen una base definida, sinó que descansen sobre una estilòbata de tres graons. El seu cos té estries (com les jòniques) i són coronades d'una manera senzilla per un capitell que ajuda a sostenir l'arquitrau. La mètopa sovint es decora amb relleus, sempre decorant l'espai existent entre els tríglifs. L'exemple més destacat és el Partenó.
• Jònic. Les columnes tenen base i són estriades però sense aresta viva. El capitell s'identifica per tenir dues volutes i l'arquitrau per les seves tres bandes llises sobresortints. Al seu torn, el fris té un relleu continu i la cornisa té una base denticulada.
• Corinti. Evolució de l'estil jònic on el capitell evoluciona i té una decoració més complexa feta amb fulles d'acant, que s'afegeixen a les decoracions amb volutes angulars.

• Ordres arquitectònics
• 
  Dòric
• 
  Jònic
• 
  Corinti
• 
  Evolució d'estil

Elements comuns

• Frontó: Acabament del pòrtic del temple en forma de triangle.
• Timpà: Interior del frontó, sovint decorat amb relleus
• Cornissa: Part superior de l'entaulament.
• Fris: Part central de l'entaulament clàssic. Es troba entre l'arquitrau i la cornisa.
• Arquitrau: Part inferir de l'entaulament. Descansa directament sobre les columnes.
• Capitell: Part superior d'una columna o pilastra que serveix de punt de recolzament a l'arquitrau
• Fust: Part de la columna entre la base o estilòbata i el capitell.

Decoració

Detall de la mètopa del temple de Zeus d'Olímpia amb representació del bou de Creta (Museu Arqueològic d'Olímpia).JPG

Els temples grecs eren policromats amb tres colors: Blanc, blau i vermell. Els espais eren decorats amb escultures i figures humanes, des de la monumentalitat dels frisos i els frontons, passant pels plafons de les mètopes fins a petites decoracions a l'arquitrau.

Funcionalitats i simbolisme

Igual que en altres cultures, el temple grec té la funcionalitat bàsica de retre culte a una deïtat. Igual que els ziggurats, sempre es construïen en un espai elevat de la ciutat, amb l'objectiu de ser el punt de referència visual i simbòlica de la mateixa. Sovint es construïen diversos edificis emblemàtics, creant una acròpoli. D'accés restringit, l'edifici té una gran monumentalitat exterior per impressionar a la ciutadania i per respecte al deu. Només hi tenien accés els sacerdots i excepcionalment s'obria l'espai a més gent, sobretot durant festivitats i festivals diversos. Existeix un contrast elevat entre el nivell de decoració d'elements exteriors com poden ser el fris o el pediment i la més moderada decoració de l'interior de la cel·la o naos. La pràctica totalitat dels temples eren orientats a l'est per facilitar la il·luminació dels primers raigs del sol. L'espiritualitat però no es vivia exclusivament als temples, també hi havia espais considerats sagrats, on hi havia només un petit altar sense temple, coneguts amb el nom de Tèmenos (en grec: τέμενος).

Exemple: Temple d'Erectèon

Erècteon

Maqueta de l'edifici al Museu de l'Acròpoli d'Atenes.

Erectèon és considerat un dels màxims exponents de l'arquitectura jònica grega a l'acròpolis atenenca. Té un disseny particular degut a l'orografia on fou construït. Destaquen sobretot les cariàtides del seu pòrtic, i les seves columnes, particularment esveltes. Es va construir entre els 421 i 406 aC. Es dubta si l'arquitecte fou Mnèsicles o Fílocles i es troba dins del conjunt de l'Acròpoli d'Atenes. Va ser construït mitjançant el sistema de l'arquitravat i té unes dimensions de 11,63 metres x 22,76 (edifici principal). L'edifici ha sobreviscut a la invasió turca del segle XV, la revolució grega del 1827 (quan es va destruir el pòrtic nord) i el terratrèmol de 1852.

El fust de les columnes jòniques és més esvelt que el seu capitell, això dota d'un dinamisme a tot el conjunt de l'edifici i reforça el protagonisme de les cariàtides, situades a la façana sud de l'edifici. Aquestes figures fan la funció de columnes, tot suportant l'arquitrau, però en comptes d'un fust estriat són realitzades per figures femenines esculpides. La planta de l'edifici és irregular, així com els elements suportats. El fris de l'edifici no té res a veure amb el del seu veí el Partenó i la cornisa recorda a l'estil dòric. L'Erectèon es troba a tocar d'un penya-segat que separa l'acròpolis de la part nord de la ciutat d'Atenes. L'estança central és orientada a llevant i l'altar de culte estava dedicat a Atena, però precedit per un pòrtic hexàstil amb columnes de 6,58 metres. Al costat nord de l'edifici hi ha un altre pòrtic hexàstic, amb quatre columnes frontals i una a cada costat. Es creu que al costat d'aquest edifici hi havia l'olivera d'Atena. Les cariàtides no conserven els braços però destaca els plecs dels seus vestits i els pentinats detallats dels cabells, amb trenes que pengen sobre les espatlles que demostren gran naturalisme.

És un temple considerat complex, sobretot degut a les seves construccions irregulars determinades per l'orografia de l'¡espai. És de dimensions més reduïdes que el seu veí partenó. El fris té una alçada d'un mig metre i poc interès a nivell estètic, tot i que sembla avançar-se a l'ús de la tècnica del mosaic. Es creu que aquest temple es va construir per donar cabuda a aquells cultes que havien quedat desplaçats o antiquats amb la construcció del Partenó.

Mon clàssic: Roma

Context social

  República Romana 510 aC - 40 aC

  Imperi Romà 20 dC-360 dC

  Imperi Romà d'Occident 405 - 480

  Imperi Romà d'Orient 405 - 480

La ciutat estat de Roma va generar tota una civilització a partir del segle ix aC. Passant per diversos sistemes de govern (monarquia, república i imperi) va fer arribar la seva influència a pràcticament tota la zona mediterrània, fins que va començar la seva desintegració durant el segle v, donant pas a l'edat mitjana. Aquesta civilització, juntament amb la Grècia Antiga conformen el que es coneix com Antiguitat clàssica europea, fonamental en la comprensió de la occidental.

Els romans eren un poble agregador, i tant la seva cultura com la seva religió es van anar formant com una síntesi de les religions i cultures dels pobles amb els quals hi tenien més relació (Mesopotàmia, Grècia i Egipte, principalment. Els romans també van ser un poble politeista on els Déus representaven una funcionalitat específica i van anar mesclant les tradicions autòctones (els manes, esdevindrien els principals déus. Cada casa rendia culte als seus propis deus. Altres espais com els camins o els camps també tenien els seus propis deus. Entre els Déus més coneguts destaquen Júpiter, déu principal del cel resplendent, Juno, esposa de Júpiter, Mart, déu de la guerra, Janus, Vesta, Silvà, Lars, Saturn, Fides, Camenes o Ceres, entre molts altres.

Igual que en altres civilitzacions, els romans van construir temples i santuaris per mostrar devoció als seus Déus. Una de les particularitats és que es van generar organitzacions religioses diferenciades per a donar devoció a cada déu (flamen).

Característiques arquitectòniques

Maison Carrée, un exemple de temple romà.

Els romans va realitzar moltes innovacions arquitectòniques. Van generalitzar l'ús de nous materials com el formigó i el maó, i van ser els responsables de la introducció de l'arc i la volta, tècniques que van millorar la solidesa i amplitud dels edificis i bastir referents com el Panteó romà, on la combinació de l'ús de maons i formigó van permetre construir un edifici amb una amplitud que no es podia aconseguir amb pedra. L'arquitectura domèstica també va incorporar aquestes millores i es van començar a construir imponents domus i vil·les per a les classes dirigents.

Un dels trets característics de l'arquitectura romana és el seu gran eclecticisme. Degut a l'extensió territorial de l'imperi, l'estil romà es va saber adaptar a gustos i necessitats de territoris molt diversos. Una altra de les característiques és la primacia dels aspectes tècnics i pràctics per sobre dels estètics, element relacionat amb la sobrietat associada al caràcter romà. Pel que fa a l'ús de columnes, van evolucionar els capitells jònics i corintis del grecs creant l'estil toscà i el compost. El darrer tret més característic és una nova concepció la planificació urbanística de l'arquitectura, incorporant la figura del cardo i del decumanus, units en un fòrum, hereu de l'àgora grega.

Pel que fa als temples romans, aquests són una derivació directa del temple grec, tot incorporant el pòdium dels temples etruscs, un sòcol amb escales a la part anterior de l'edifici. Exemples destacats són el temple romà d'August a Pula (Croàcia) o la Maison Carrée de Nimes (França). El temple també era d'accés restringit. Cal destacar també la creació de les primeres basíliques, un espai de reunió on es trobaven comerciants, s'impartia justícia i se celebraven assemblees populars. Van ser el model sobre el qual es van construir les primeres basíliques cristianes posteriorment, on el culte ja es faria de manera col·lectiva. Altres edificis representatius de l'arquitectura romana són l'amfiteatre, el teatre, el circ, les termes, l'arc de triomf, la columna commemorativa, els ponts i/o aqüeductes i les viles. El domini de les voltes va permetre augmentar les distàncies entre les columnes dels temples. El temple romà també li dona més importància a la part frontal de l'edifici, tot mantenint el peristil de columnes.

• Innovacions arquitectòniques
• 
  Volta d'aresta
• 
  Volta de canó
• 
  Arc de mig punt
• 
  Esquema d'una cúpula

Funcionalitats i simbolisme

Seguint l'estil de planificació urbanística romana, el temple romà adquireix molta importància social, ja que solia trobar-se ubicat al fòrum. El temple principal d'una ciutat solia estar dedicat al què es coneix com la Tríada Capitolina. Com en el cas dels grecs, egipcis i mesopotàmics, l'edifici no estava destinat a la litúrgia pública (que se solia fer al carrer, en un pedestal o altar exterior) sinó com a residència del déu. És per això que es podia permetre unes dimensions més reduïdes que els actuals centres de culte cristians, musulmans o jueus, per exemple.

Exemple: Panteó Romà

Panteó Romà

És panteó de Roma és el paradigma del nivell d'evolució tècnica de l'arquitectura romana respecte a la grega, sobretot pel que fa a estructures voltades i cúpules. Demostra la recerca de monumentalitat en la seva cúpula, tot un repte arquitectònic per a l'època. Es considera una obra culminant d'un període, ja que va posar a prova els límits de la capacitat dels enginyers romans. de la roma imperial. Va ser construït entre el 118 i el 125 de la nostra era per un arquitecte desconegut. Es troba ubicat al Camp de Mart, a Roma, i és construït sota els criteris estilístics de la roma imperial.

El pòrtic, que sembla d'inspiració grega, és octàstil, és a dir, format per vuit columnes exemptes de 18 metres fetes amb granit egipci i decorades amb capitells corintis que tenen la funció de sostenir el frontó principal triangular de pedra que domina la façana. Un altre grup de vuit columnes aguanten el pes de les tres naus següents. El tambor està format per un cilindre creat amb formigó i tres sèries superposades d'arcs que arriben aproximadament ales tres pisos d'alçària sobre el qual descansa la cúpula, de tipus hemisfèrica. Els arcs del tambor fan la funció de descarrega, actuant com a contraforts interns que ajuden a distribuir la pressió de la cúpula repartint-la entre vuit pilars. Oficialment l'edifici havia de ser precedit per una gran plaça amb pòrtics que només deixés veure el pòrtic de l'entrada. L'objectiu és que a simple vista frontal el conjunt amagués el tambor i recordés a un clàssic temple grec. El seu interior és format per una cel·la delimitada per vuit pilars que sostenen la cúpula. Està decorat amb tot un sistema de façanes interiors fictícies que amaguen tot el sistema de càrregues que manté l'edifici. La cúpula està formada per una estructura d'anells i cassetons, un sistema de compartiments que redueixen la seva mida a mesura que guanyen alçària. Un òcul de llum zenital il·lumina tota la estança interior i la ventila, emulant el sol.

Es podria dir que el panteó rep certes influències dels tholoi grecs, uns temples circulars amb finalitats funeràries que homenatjaven els herois. La dimensió de la cúpula del panteó va generar admiracions arreu i va influir en d'altres cúpules com les de Santa Maria del Fiore o San Carlo alle Quattro Fontane, però no es va poder superar fins el segle xix, quan es va aconseguir el domini de les estructures de ferro. El seu interior és una al·lusió a la cosmologia romana.

• Cúpules famoses
• 
  Santa Maria del Fiore
• 
  San Carlo alle Quattro Fontane
• 
  Interior del Panteó vist per Giovanni Paolo Panini

Comparativa i conclusions

El culte als déus impregnen gran part de les manifestacions artístiques clàssiques i antigues, i d'una manera molt més remarcable en l'arquitectura, sobretot en aquells edificis relacionats amb la pràctica religiosa (temples i tombes). Analitzant el món antic es pot veure com aquest va influenciar en la definició de la tipologia de temples, amb unes zones d'accés restringides al clergat, sacerdot o rei i destinades a un culte personal i personalitzat, sovint politeista però amb edificis monogràfics dedicats a una deïtat en particular. Tant el ziggurat com el temple egipci, el grec i el romà comparteixen una estructura bàsica tipificada on existeix certa monumentalitat exterior, una zona que simbolitza el camí o l'apropament als déus, uns espais d'avant-sala o preparació del culte i l'espai de culte pròpiament dit, que sovint queda reservat al centre de l'edifici en un espai de dimensions reduïdes i amb menys llum, per donar-li un aspecte sagrat. Tots els temples analitzats comparteixen la finalitat de convertir-se en un punt de referència públic que marqui la vida de la urbs, ja sigui per la seva monumentalitat, per la divinitat representada, per l'espai on es troba o per les activitats que s'hi realitzen. En tots ells, els sacrificis, litúrgies i altres rituals s'efectuen al davant de la porta principal, i tots ells fan servir l'arquitectura per representar en major o menor grau els valors concrets de la societat que els va construir. També es pot veure com la tècnica va sent perfeccionada amb el temps i com cada civilització s'aprofita i es fa seus els avenços de la civilització anterior, de vegades per fagocitació o per simple assimilació territorial. Serà al final de l'època clàssica que els espais litúrgics copiïn els models de les basíliques romanes i comenci la construcció de temples de litúrgia pública, com seran les catedrals, sinagogues o mesquites de les respectives religions que comencen a agafar força per la conca del mediterrani.

Bibliografia

• Gombrich, Ernst Hans. Història de l'art (paper). 3a. Phaidon, 2008 [1a. ed. 1950]. ISBN 9780714896458. 
• James, T.G.H.. The British Museum Concise Introduction to Ancient Egypt. Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 2005. ISBN 0-472-03137-6. 
• Mueller, Werner; Vogel, Gunther. Atlas de arquitectura, 1: Generalidades. De Mesopotamia a Bizancio (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 1984. ISBN 9788420662046. 
• Richter, Gisela M.A. El arte griego: una revisión de las artes visuales de la antigua Grecia (paper) (en castellà). 1a ed.. Barcelona: Destino, 1979. ISBN 9788423310180 [Consulta: 18 octubre 2015]. 
• Ràfols, Josep Francesc. Historia del Arte (paper) (en castellà). 4a. Barcelona: Óptima, 2002. ISBN 84-89693-63-3 [Consulta: 19 octubre 2015]. 
• Vitruvi, Marc. Vitruvio : los diez libros de arquitectura (paper) (en castellà). 1a. Madrid: Alianza Editorial, José Luis Oliver Domingo (trad.) 1995. ISBN 978-8420671338 [Consulta: 18 octubre 2015]. 
• Albert de Paco, J.M.. El arte de reconocer los estilos arquitectónicos (paper) (en castellà). 1a. ed.. Barcelona: Optima, 2007. ISBN 978-84-96250-72-7 [Consulta: 21 octubre 2015].