Usuari:MALLUS/Traduccions/Història del Iemen

Los califas sunníes de Egipto ocuparon gran parte del norte de Yemen durante el siglo XI, pero el poder local fue ejercido por dinastías yemeníes, como los zayiditas, los banu Nagagh y los banu Sulayh. En 1173 los ayyubitas egipcios conquistan todo el territorio de Yemen, pero su poder se debilita hacia 1250, con la subsiguiente aparición de nuevos estados locales, regidos por dinastías como la rassulita (hasta 1442) y la tahirita (hasta 1516). A finales del siglo XV hacen su aparición los portugueses, que envían varias expediciones para anexarse el estrecho de Bab-el-Mandeb y hacerse así con el control del tráfico de especias. En 1517 logran finalmente apoderarse de Adén, que seguirá en su poder hasta 1538. En 1517 la mayor parte del territorio de Yemen se convirtió nominalmente en parte del Imperio otomano, aunque el poder real siguió en manos de los imánes zayiditas. En 1538 el sultán otomano Solimán el Magnífico arrebató el puerto de Adén a los portugueses.

Els califes sunníes d'Egipte van ocupar gran part del nord del Iemen durant el Segle xi, però el poder local va ser exercit per dinasties iemenites, com els zayiditas, els banu Nagagh i els banu Sulayh . En 1173 els ayyubitas egipcis conquereixen tot el territori del Iemen, però el seu poder es debilita cap a 1250, amb la subsegüent aparició de nous estats locals, regits per dinasties com la rassulita (fins i tot 1442) i la tahirita (fins i tot 1516). A finals del Segle xv fan la seva aparició els portuguesos, que envien diverses expedicions per annexar-se l'estret de Bab-el-mandeb i aconseguir així el control del trànsit d'espècies. En 1517 aconsegueixen finalment apoderar-se d'Aden, que seguirà en el seu poder fins i tot 1538. En 1517 la major part del territori del Iemen es va convertir nominalment en part de l'Imperi Otomà, encara que el poder real va seguir a les mans dels imánes zayiditas. El 1538 el sultà otomà Solimán El Magnífic va arrabassar el port d'Aden als portuguesos.

Segles Xvii-Xx

En 1630 Seid Jassem, llamado Jassem el Kebir (el Grande) combate y expulsa a los turcos de Yemen, y se apodera incluso de Adén. Se restablece la dinastía zaydita, con capital en Sanaa. Adén, sin embargo, se independiza de los zayditas en 1740. Ibn Saud, de la dinastía wahabita -antepasado del actual Rey de Arabia Saudita- se apodera a finales del siglo XVIII, aprovechando la decadencia del Imperio otomano, de la práctica totalidad de la Península Arábiga, incluyendo el territorio yemeni. En tiempos del Sultán Mahmud II, sin embargo, el Bajá de Egipto, Mehemet Alí, combate y vence a los saudíes, restaurando nominalmente el dominio otomano (en la práctica, egipcio) en Arabia. En 1837 Kultschuck Ibrahim Pachá, general de Mehemet Alí, invade el Yemen, ocupa Sanaa y obliga al Imán de Yemen a abdicar en favor del Bajá de Egipto.

En 1630 Seid Jassem, cridat Jassem El Kebir (el Gran) combat i expulsa els turcs del Iemen, i s'apodera fins i tot d'Aden. Es restableix la dinastia zaydita, amb capital en Sanaa. Aden, tanmateix, s'independitza dels zayditas en 1740. Ibn Saud, de la dinastia wahabita -avantpassat de l'actual Rei D'aràbia Saudita- s'apodera a finals del Segle xviii, aprofitant la decadència de l'Imperi Otomà, de la pràctica totalitat de la Península Aràbiga, incloent el territori yemeni. En temps del Sultà Mahmud Ii, tanmateix, el Bajá d'Egipte, Mehemet Alí, combat i venç els saudites, restaurant nominalment el domini otomà (a la pràctica, egipci) a l'Aràbia. En 1837 Kultschuck Ibrahim Pachá, general de Mehemet Alí, envaeix el Iemen, ocupa Sanaa i obliga a l'Imam del Iemen a abdicar en favor del Bajá d'Egipte.

En 1839 el enclave de Adén es cedido a los británicos. A partir de 1892 se produce en Yemen una insurrección contra los egipcios. En 1904 se restablece la dinastía zaydita, en la persona del imán Yahya Ibn al-Husayn, pero bajo control turco. Una nueva insurrección, en 1911, consigue arrancar de los turcos una mayor autonomía.

En 1839 l'enclavament d'Aden és cedit als britànics. A partir de 1892 es produeix al Iemen una insurrecció contra els egipcis. En 1904 es restableix la dinastia zaydita, en la persona de l'imam Yahya Ibn al-HUSAYN, però baix control turc. Una nova insurrecció, en 1911, aconsegueix arrencar dels turcs una major autonomia.

El regne independent (Iemen del Nord)

Tras la I Guerra Mundial y la derrota del Imperio Turco, Yemen consigue su independencia de iure, siendo el imán zaydita nombrado Rey del Yemen en 1918, aunque no es reconocido por los británicos hasta 1925.

Després de la Primera Guerra Mundial i la derrota de l'Imperi Turc, el Iemen aconsegueix la seva independència d'iure, sent l'imam zaydita nomenat Rei Del Iemen en 1918, encara que no és reconegut pels britànics fins i tot 1925.

En 1926 el Rey saudita Abdul-Aziz, cuyo objetivo era la unificación de toda la península bajo su poder, invade Yemen, tras haber conquistado el resto de Arabia. Al año siguiente, tras un tratado con los británicos, se retira, reponiendo al imán Yahya Ibn al-Husayn en su trono. Sin embargo, en 1934, estallan tensiones entre los reinos saudita y yemení a causa de la región fronteriza de Asir. La crisis se resuelve por intermediación de Gran Bretaña, quien adjudica el Asir a los sauditas.

En 1926 el Rei saudita Abdul-aziz, l'objectiu del qual era la unificació de tota la península sota el seu poder, envaeix el Iemen, després d'haver conquerit la resta de l'Aràbia. A l'any següent, després d'un tractat amb els britànics, es retira, replicant a l'imam Yahya Ibn al-HUSAYN al seu tron. Tanmateix, en 1934, esclaten tensions entre els regnes saudita i iemenita a causa de la regió fronterera d'Agafar. La crisi es resol per intermediació de la Gran Bretanya, qui adjudica l'Agafar els sauditas.

El reino de Yemen participa en 1945, junto con Egipto, Siria, Líbano, Jordania y Arabia Saudita en la fundación de la Liga Árabe, a la que posteriormente se adherirán otros estados. En 1947 ingresa en la ONU, consiguiendo así el pleno reconocimiento internacional.

El regne del Iemen participa en 1945, junt amb Egipte, Siriana, el Líban, Jordània i Aràbia Saudita en la fundació de la Lliga Àrab, a la qual posteriorment s'adheriran altres estats. En 1947 ingressa en l'Onu, aconseguint així el ple reconeixement internacional.

La intención de Yahya Ibn al-Husayn era convertir la monarquía, que hasta entonces había sido electiva, en hereditaria, imponiendo como su sucesor a su hijo Ahmad. La oposición de la nobleza condujo en 1948 a un intento de golpe de estado, en el que el Rey fue asesinado. Su hijo, Ahmad ibn Yahya reprimió con dureza la oposición al régimen. Ahmad inició una política de confrontación con Gran Bretaña, a causa del contencioso por la posesión de Adén, todavía colonia británica. Firmó un acuerdo de unión con Egipto y Siria (entonces la República Árabe Unida), con los que formó parte de los "Estados Unidos Árabes" entre 1958 y 1961. El Rey Ahmad murió en septiembre de 1962. Le sucedió su hijo Muhammad al-Badr, pero fue poco después depuesto por fuerzas revolucionarias, que tomaron el control de la capital e instauraron la República Árabe de Yemen. Se produjo un conflicto entre varias naciones árabes, ya que Egipto apoyó a la naciente república, mientras que Jordania y Arabia Saudita respaldaban a los seguidores de la monarquía. El conflicto se prolongó hasta 1967, con enfrentamientos esporádicos; ese año las tropas egipcias se retiraron de Yemen. En 1968, tras un último asedio de la capital por los partidarios de la monarquía, se alcanzó por fin la reconciliación. Arabia Saudita reconoció oficialmente a la República en 1970.

La intenció de Yahya Ibn al-Husayn era convertir la monarquia, que fins llavors havia estat electiva, en hereditària, imposant com el seu successor el seu fill Ahmad. L'oposició de la noblesa va conduir en 1948 a un intent de cop d'estat, en el qual el Rei va ser assassinat. El seu fill, Ahmad Ibn Yahya va reprimir amb duresa l'oposició al règim. Ahmad va iniciar una política de confrontació amb Gran Bretanya, a causa del contenciós per la possessió d'Aden, encara colònia britànica. Va firmar un acord d'unió amb Egipte i Siriana (llavors la república Àrab unida), amb els que va formar parteix dels "Estats Units Àrabs" entre 1958 i 1961. El Rey Ahmad va morir el setembre de 1962. Li va succeir el seu fill MUHAMMAD al-BADR, però va ser poc després deposat per forces revolucionàries, que van prendre el control de la capital i van instaurar la República Àrab del Iemen. Es va produir un conflicte entre diverses nacions àrabs, ja que Egipte va recolzar la naixent república, mentre que Jordània i Aràbia Saudita donaven suport als seguidors de la monarquia. El conflicte es va prolongar fins i tot 1967, amb enfrontaments esporàdics; aquell any les tropes egípcies es van retirar del Iemen. En 1968, després d'un últim setge de la capital pels partidaris de la monarquia, es va assolir per fi la reconciliació. Aràbia Saudita va reconèixer oficialment a la República en 1970.

Iemen del Sud

La región de Adén, bajo dominio británico desde 1839, formó parte de la India británica hasta 1937. Ese año, Adén se transformó en una colonia de la Corona, y los territorios adyacentes en dos protectorados británicos, oriental y occidental. En 1959 seis de los jeques del protectorado occidental de Adén, bajo los auspicios de Gran Bretaña que pretendía detener así su deriva panarabista, crearon una federación de emiratos, la Federación de Arabia del Sur, que se integró en la Commonwealth. Más adelante se incorporan otros emiratos, tanto del protectorado oriental como del occidental, y en 1963 ingresa en la Federación la colonia de Adén, aunque conserva su status de colonia de la corona. Sin embargo, se suceden las revueltas anti-británicas, dirigidas por dos grupos nacionalistas rivales, el Frente de Liberación del Yemen del Sur Ocupado, y el Frente de Liberación Nacional. En 1967 se retiran las tropas británicas, y toma el poder el Frente de Liberación Nacional, de orientación marxista. El 30 de noviembre de ese año se proclama la República Popular de Yemen del Sur, el primer estado comunista árabe de la historia. En 1969 consigue el poder el ala radical del FLN, y el país es rebautizado como República Popular Democrática de Yemen del Sur. Es un régimen de partido único, el Partido Socialista de Yemen, que establece estrechos lazos con la Unión Soviética, China, Cuba y la OLP.

La regió d'Aden, sota domini britànic des de 1839, va formar part de l'Índia britànica fins a 1937. Aquell any, Aden es va transformar en una colònia de la Corona, i els territoris adjacents a dos protectorats britànics, oriental i occidental. En 1959 sis dels xeics del protectorat occidental d'Aden, sota els auspicis de la Gran Bretanya que pretenia detenir així la seva deriva panarabista, van crear una federació d'emirats, la Federació de l'Aràbia del Sud, que es va integrar en la Commonwealth. Més endavant s'incorporen altres emirats, tant del protectorat oriental com de l'occidental, i en 1963 ingressa en la Federació la colònia d'Aden, encara que conserva seu estatus de colònia de la corona. Tanmateix, se succeeixen les revoltes antibritàniques, dirigides per dos grups nacionalistes rivals, el Front d'Alliberament del Iemen del Sud Ocupat, i el Front d'Alliberament Nacional. En 1967 es retiren les tropes britàniques, i pren el poder el Front d'Alliberament Nacional, d'orientació marxista. El 30 de novembre d'aquell any es proclama la República Popular del Iemen del Sud, el primer estat comunista àrab de la història. En 1969 aconsegueix el poder l'ala radical del Fln, i el país és rebatejat com República Popular Democràtica del Iemen del Sud. És un règim de partit únic, el Partit Socialista del Iemen, que estableix estrets llaços amb la Unió Soviètica, la Xina, Bóta i l'Oap.

Les dues repúbliques

thumb|200px|Ali Abdullah Saleh.

thumb|200 px|Ali Abdullah Saleh. La coexistencia en la década de los 70 entre la República Árabe de Yemen (Yemen del Norte) y la República Popular Democrática (Yemen del Sur) estuvo marcada por los enfrentamientos. En octubre de 1972, a causa de unos incidentes fronterizos, el Norte invadió al Sur, provocando una guerra en la que el Norte contó con el apoyo de Arabia Saudita, y el Sur con el de la Unión Soviética. Bajo los auspicios de la Liga Árabe se acordó el alto el fuego en El Cairo el 24 de octubre de 1972. En dicho acuerdo se establecieron también las bases para una futura unificación de ambos estados, pero el proyecto es boicoteado por el líder de la facción prosaudita de Yemen del Norte, el comandante Ibrahim al-Hamdi, quien el 13 de junio de 1974, tras un golpe de estado, se convierte en Presidente de la República Árabe.

La coexistència en la dècada dels 70 entre la República Àrab de Iemen (Iemen del Nord) i la República Popular Democràtica (Iemen del Sud) va estar marcada pels enfrontaments. L'octubre de 1972, a causa d'uns incidents fronterers, el Nord va envair el Sud, provocant una guerra en la qual el Nord va comptar amb el suport de l'Aràbia Saudita, i el Sud amb el de la Unió Soviètica. Sota els auspicis de la Lliga Àrab es va acordar l'alto el foc al Caire el 24 d'octubre de 1972. En l'esmentat acord es van establir també les bases per a una futura unificació d'ambdós estats, però el projecte és boicotejat pel líder de la facció prosaudita del Iemen del Nord, el comandant Ibrahim al-Hamdi, qui el 13 de juny de 1974, després d'un cop d'estat, es converteix en President de la República Àrab.

En 1976 Arabia Saudita reconoce a Yemen del Sur, y el presidente de Yemen del Norte estrecha relaciones con China, creando un marco favorable para las negociaciones de reunificación. Todo se trunca, sin embargo, cuando, Ibrahim al-Hamdi es asesinado, en octubre de 1977. Lo sustituye el coronel Ahmad al Ghashni, quien es también asesinado al año siguiente por un agente de Yemen del Sur. Su sucesor, Ali Abdullah Saleh, rompió las relaciones con el Sur.

En 1976 Aràbia Saudita reconeix a Iemen del Sud, i el president del Iemen del Nord estreny relacions amb la Xina, creant un marc favorable per a les negociacions de reunificació. Tot es trunca, tanmateix, quan, Ibrahim al-Hamdi és assassinat, l'octubre de 1977. El substitueix el coronel Ahmad al Ghashni, qui és també assassinat a l'any següent per un agent del Iemen del Sud. El seu successor Ali Abdullah Saleh, va trencar les relacions amb el Sud.

En 1979 se produce otra breve guerra por tensiones fronterizas, resuelta tras la intermediación de la Liga Árabe. En marzo de ese mismo año, en una cumbre realizada en Kuwait, se llega a un nuevo acuerdo entre las dos repúblicas que desembocará, en diciembre de 1981, en la firma de un proyecto de Constitución para un estado unificado.

En 1979 es produeix una altra breu guerra per tensions frontereres, resolta després de la intermediació de la Lliga Àrab. El març d'aquell mateix any, en una cimera realitzada a Kuwait, s'arriba a un nou acord entre les dues repúbliques que desembocarà, el desembre de 1981, en la firma d'un projecte de Constitució per a un estat unificat.

Unificació

Yemen del Norte (en naranja) y Yemen del Sur (en azul) antes de 1990.

Tras una década de negociaciones, con avances y retrocesos en función de los cambios políticos en las dos repúblicas, el 22 de mayo de 1990 el Norte y el Sur se fundieron en un solo estado, con el nombre oficial de República del Yemen, con capital en Saná. Adén fue designada capital comercial. La nueva república es democrática y pluripartidista, si bien su Constitución recoge la preponderancia de la ley islámica como fuente de legislación.

Iemen del Nord (en taronja) i el Iemen del Sud (en blau) abans de 1990.

Tras una dècada de negociacions, amb avenços i retrocessos en funció dels canvis polítics en les dues repúbliques, el 22 de maig de 1990 el Nord i el Sud es van fondre en un sol estat, amb el nom oficial de República del Iemen, amb capital a Saná. Aden va ser designat capital comercial. La nova república és democràtica i pluripartidista, si bé la seva Constitució recull la preponderància de la llei islàmica com a font de legislació.

El presidente de la República fue el antiguo jefe de estado de Yemen del Sur, Abu Bakr el-Attas, mientras que el ex-presidente del Norte, Ali Abdullah Saleh se puso al frente de un Consejo Presidencial provisional. Se instituyó un parlamento de 301 diputados, de los cuales 159 eran representantes del Norte, 111 del Sur, y 31 independientes, elegidos por el jefe del Consejo Presidencial. Se decretó un período de transición de 30 meses para la unificación de los dos sistemas políticos y económicos. La Constitución fue ratificada en mayo de 1991.

El president de la República va ser l'antic cap d'estat del Iemen del Sud, Abu Bakr el-Attas, mentre que l'expresident del Nord, Ali Abdullah Saleh es va posar al capdavant d'un Consell Presidencial provisional. Es va instituir un parlament de 301 diputats, dels quals 159 eren representants del Nord, 111 del Sud, i 31 independents, elegits pel cap del Consell Presidencial. Es va decretar un període de transició de 30 mesos per a la unificació dels dos sistemes polítics i econòmics. La Constitució va ser ratificada el maig de 1991.

Yemen fue uno de los pocos países árabes que apoyó a Irak en su invasión de Kuwait, en 1991.

El Iemen va ser un dels pocs països àrabs que va recolzar l'Iraq en la seva invasió de Kuwait, el 1991.

En las elecciones legislativas de 1993, alcanzó el triunfo el partido Congreso General del Pueblo, del presidente Saleh, con 123 de los 301 escaños. En desacuerdo con los resultados, el vicepresidente y hombre fuerte de Yemen del Sur, Ali Salem al-Baid, amenazó con una nueva secesión del Sur, lo que produjo una breve guerra civil (mayo-julio 1994).

En les eleccions legislatives de 1993, va assolir el triomf el Congrés partit General Del Poble, del president Saleh, amb 123 dels 301 escons. En desacord amb els resultats, el vicepresident i home fort del Iemen del Sud, ALI SALEM al-BAID, va amenaçar amb una nova secessió del Sud, el que va produir una breu guerra civil (maig-juliol 1994).