Usuari:Mloosveldt/proves
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Mloosveldt. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | ? |
| Mort | 17 de gener de 1505 Barcelona |
| Altres noms | Català del s. XV: Jacme de Casafrancha
Castellà: Jaime de Casafranca Llatí: Jacobus de Casafranca |
| Religió | Judaisme |
| Altres | |
| Títol | Notari, escrivà i obrer major del Palau Reial Major en temps de Joan II d'Aragó; escrivà de manament, escrivà de registre i lloctinent de tresorer del Principat de Catalunya en temps de Ferran II d'Aragó dit "El Catòlic" |
A la part inferior dreta de la taula, hi són representats dos captius identificats com a condemnats herètics mitjançant un escapulari (en castellà "sambenito") i una cucurulla (en castellà coroza), que es dirigeixen a la foguera on ja hi són lligats dos altres condemnats. És probable que l'execució de Jaume de Casafranca, esdevinguda pocs anys després (1505) a la Plaça del Rei, tingués algunes semblances amb aquesta escena pictòrica.
Jaume de Casafranca, descendent de jueus catalans convertits al cristianisme[1] en temps dels sermons del dominic Vicent Ferrer (1412-1416)[2].
La documentació revel·la que, en el transcurs de la primera meitat del s. XV, hi havia un Jaume de Casafranca, mercader de Barcelona, vinculat econòmicament i administrativa als reis d'Aragó[3]
i a la noblesa catalana[4], el qual també apareix esmentat a transaccions comercials[5], compres[6], vendes[7], documents notarials[8] i altres[9]. Caldria aprofundir la recerca per tal d'aclarir, en cada cas, si es tracta de Jaume de Casafranca fill o bé del seu pare o, eventualment, d'algun personatge homònim i coetani.
El notari Jaume de Casafranca, va ascendir ràpidament en l’escala dels càrrecs cortesans en temps del regnat de Joan II d'Aragó i de la Guerra civil catalana. El 1476, a més de l'ofici d'escrivà, exercia el càrrec d’obrer major del palau reial de Barcelona[10]. El 1479 va ser inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament[11]; el 1488 va esdevenir tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, fins i tot el va nomenar comissari dels béns deixats a Catalunya a causa de l'expulsió dels jueus[12].
El 1489 va encarregar la publicació de mil quinze exemplars d’un Llunari a l'impressor alemany Johann Gherlinch, actiu a Catalunya per aquelles dates. No se'n conserva cap exemplar[13], però se suposa que es tractava d'una obra de Bernat de Granollacs[14].
Després dels pogroms de 1391, la conversió formal al cristianisme va esdevenir una pràctica habitual entre els jueus de la Corona d'Aragó i, molt probablement, aquesta va ser l'opció dels Casafranca, a fi d'intentar evitar les ires dels ignorants i la intolerància dels fanàtics religiosos, tot confiant en la protecció atorgada tradicionalment pels monarques catalano-aragonesos (v. Els reis catalans i la seva relació amb els jueus), així com en els coneixements i habilitats que els atorgava llocs d'influència i prestigi al si de la societat catalana de la baixa edat mitjana.
Malgrat els nombrosos serveis prestats a la corona per Jaume de Casafranca, la inquisició va causar la seva ruïna i la dels seus familiars[15]. El 1504, arran del procés de Joan de Sant Jordi, secretari del rei Joan II d'Aragó[16], íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians[17], la Inquisició va ordenar la detenció del matrimoni, que va ser condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 de gener de 1505, i la seva esposa el 23 de juny del mateix any.
En paraules de Simon Wiesenthal: "Els jueus van ajudar a créixer a un príncep pobre perquè havien dipositat en ell les seves esperances. Un cop entronitzat a Castella, Ferran va sentir tal ajuda com una humiliació i va recompensar els seus benefactors expulsant-los i matant-los."[18]
Pere Miquel Carbonell
[modifica]Gràcies al també notari, escrivà i arxiver reial Pere Miquel Carbonell ens han arribat les actes del processos inquisitorials empresos contra Jaume de Casafranca, la seva esposa Blanquina Maians i el seu advocat defensor, Francesc Franc, per l'inquisidor Francisco Pays de Sotomayor. A mode d'introducció, just abans d'exposar el procés de Jaume de Casafranca, el propi Pere Miquel Carbonell, qui de ben segur el coneixia personalment, explicita de manera ben clara quina és la seva intenció en publicar aquestes actes:
| « | Empero yo Pere Michael Carbonell Archiver del Rey nostre Senyor per clarificar los enteniments de alguns mals creents e dubitants que tantes culpes errors e heretgies se sien seguides e comeses per persones reputades e tengudes per christianes e bones e per fer millor dictat e acquirir merit de nostre Senyor Deu e expandir los tants opprobris e injuries fetes contra nostre Senyor Deu Jesu-Christ e la Sacratissima Verge Maria mare sua a tots los devots christians qui volran legir en lo present libre tais errors e abhominations he delliberat scriure algunes sententies en lo prssent libre totes de ma mia e de mot a mot axi com son stades donades e publicades e scrites en llurs originals processus dels quals de manament del pare reverend inquisidor de la heretica pravitat Franci Pays de Sotomayor son stades tretes e communicades a mi dit Archiver e son del tenor seguent. | » |
| — Liber descriptionis reconciliatonisque purgationis et condemnationis haereticorum[19] | ||
El procés: càrrecs
[modifica]El judici inquisitorial contra Jaume de Casafranca va ser instruït per Pere Garcia, bisbe de Barcelona, i pels inquisidors Joan d'Enguera i Francisco Pays de Sotomayor, abans esmentat, en qualitat de fiscal. Casafranca és acusat de ser amic i familiar de Joan de Sant Jordi, esmentat més amunt, amb el qual, presumptament, freqüentava jueus i menjava amb ells, la qual cosa estava prohibida per a clergues i laics ja des del 305/306 pel Concili d'Elvira i el 506 pel Concili d'Agde. A més, Jaume de Casafranca, els seus pares, la seva esposa i Joan de Sant Jordi són acusats de:
- Ser jueus conversos, heretges i apòstates per no respectar els diumenges i altres festes catòliques.
- Anar a caçar enlloc d'assistir a missa[20].
- No dejunar, menjar ous, carn i formatge durant la Quaresma.
- Respectar el descans del Sàbat i celebrar altres festes jueves.
- Deixar de treballar, fer negocis i viatjar els divendres al vespre i els dissabtes.
- Consumir la Matsà i els àpats propis de Pésah, amb carn, en plena Quaresma.
- Cuinar arengades a fi que la olor dissimulés la preparació d'altres aliments prohibits per al cristians en temps de dejuni i abstinència.
- Sentir la Bíblia i la Llei de Moisès llegides a la forma judaica.
- Donar almoina als estudiants jueus.
- Afaitar-se els divendres i vestir roba neta els dissabtes.
- Resar pregàries jueves enlloc de les oracions catòliques, no senyar-se ni beneir els aliments amb el senyal de la creu.
- Recitar les pregàries funeràries jueves en morir un convers[21].
- Celebrar la festa de la Circumcisió enlloc de la del Baptisme.
- Acollir jueus a casa seva.
- Sacrificar les aus a la manera judaica.
- Cuinar les aus en oli i no pas amb cansalada[22].
- Insultar als cristians dient-los que no eren dignes ni mereixedors de besar en el cul a la seva mula.
- Abstenir-se de menjar cansalada, conill, llebre i altres aliments prohibits per la Llei de Moisès.
- Procurar que els seus testimonis declaressin davant la Cort secular enlloc de fer-ho davant la Inquisició a fi de poder desdir-se'n.
- Visitar jueus en companyia de Joan de Sant Jordi amb motiu dels viatges de la cort de Joan II d'Aragó.
- Anar a sessions de lectura d'un llibre de Maimònides a casa d'un Rabí anomenat Castellà que vivia a la muralla vella de Saragossa[23].
- Menjar carn els divendres i dissabtes, tot i que en Joan de Sant Jordi al·legava que ho feia a causa d'una indisposició, de la mateixa manera que no menjava cansalada per la mateixa causa.
- Joan de Sant Jordi mantenia una estreta relació amb els jueus de Cervera.
- Rebre hostes jueus a la seva casa de Barcelona[24].
- Joan de Sant Jordi llegia la Bíblia amb jueus de Cervera, Montblanc, Montsó i Girona.
- Blanquina Maians, esposa de Jaume de Casafranca va donar a llum a casa d'un jueu de Cervera[25].
- Però, d'entre totes les proves esgrimides, l'acusació remarca aquesta:
| « | E vistes les proves que lo dit procurador fiscal dona e administre contra lo dit Casafranca e vistes les deffenses per part del dit Casafranca produides e presentades trobam per merits del dit proces com lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme | » |
| — [26] | ||
- Es recorda que Blanquina, mare de Jaume de Casafranca, en veure passar la processó de Corpus Christi a Saragossa, tot referint-se a l'Hòstia o "cos de Crist" va dir:
| « | [...] placia al dio que no haguessen mes poder tots los quit porten que tu tens. | » |
| — [27] | ||
- S'acusa Joan de Sant Jordi d'haver dit un dia un dia a Perpinyà:
| « | aqueix que vosaltres dieu Jesu-Christ yo he fet portar lo proces de Hierusalem e fonch legitima rita et justament condemnat per sos merits. | » |
| — [28] | ||
- S'acusa Joan de Sant Jordi d'haver encarregat a Bernat Beget[29] la redacció d'un llibre contrari a l' Església i a la virginitat de Maria on s'hi afirmava que el Messies anunciat a la Bíblia encara no ha vingut.
- S'acusa Joan de Casafranca d'estudiar llibres jueus en companyia de Joan de Sant Jordi i altres jueus.
- Es remarca que Joan de Sant Jordi recitava el Xemà Israel:
| « | Oies nostron Deu oies Adonay Adonay nostron Deu Deu hu. | » |
| — [30] | ||
- Es remarca que era públic i notori que Jaume de Casafranca allotjava jueus a casa seva durant períodes de 12 i 15 dies quan l'estada màxima autoritzada per als jueus a Barcelona era de 3 dies[31].
- No menjar porc, sinó salaó de cabra i cuinar les perdius sacrificades "degollades per jueus" en oli, aigua i sal, i no pas en sagí.
- Recomanar tolerància cap als conversos que es veuen obligats a menjar porc pel fet de ser presoners[32].
- Afavorir el conversos i maltractar els cristians.
- Assistir a una festa amb motiu de la circumcisió del fill d'un jueu de Cervera
- Treure el nervi ciàtic d'una cuixa de xai, que és un dels Manaments del judaisme o Mitsvot[33]:
| « | E mes que essent en Pedralbes lo dit rey don Joan de gloriosa memoria en temps de la guerra faeren obrir una cuxa de molto e apres de uberta lo dit Sanct-Jordi present dit Casafranca trague lo que era dintre la cuxa e apres de aquella menjaren los dos. | » |
| — [34] | ||
- Afirmar que el Salm 110[35] no era de David, sinó d'un secretari seu i afirmar que el Magníficat[36] no era de Maria, mare de Jesús, sinó de Míriam germana de Moisès i Aaron.
- Permetre que la seva esposa respectés el Sàbat.
- Celebrar Pésah a casa del convers Joan ça Riera[37], al carrer Sant Llorenç, en ple Call de Girona[38]:
| « | E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca celebraven la pascha dels jueus en la ciutat de Gerona en lo carrer de Sanct Lorenç en casa den Joan Çarriera convers lo qual era stat jueu la qual faen en aquesta manera que essent en la setmana Sancta en temps de la pascha dels jueus lo Rabbi dels jueus de Gerona venia alli e portava pa alis e caçola de vianda en que havia I troç de cabrit o anyell e ous cuyts e portava aximateix una scudella en que havia certa cosa que semblava fos mostalla e del vi dels jueus e abans que sopassen En Joan Vidal Samso[39] convers legia e com havia legit sopaven los dits Joan de Sanct-Jordi e Jacme de Casafranca e altres coversos e com havian sopat tornava lo dit Rabbi e com era tornat legien altra vegada e en laltra torna lo dit Rabbi dels jueus ab I capo o gallina e pa alis e vi e alli se dinaren e los vuyt jorns que durava la dita pascha dels jueus lo dit Rabbi los portava vianda e ells cuynaven de aquella. | » |
| — [40] | ||
- Remarcar-li la seva condició de jueu a un convers que es refermava com cristià.
- No dir Gloria Patri en acabar de llegir el Llibre dels Salms.
- Donar almoina a uns estudiants jueus castellans d'una Ieixivà dirigida per en Jucef de Blanes[41].
- Consentir que es retiri el greix i la sang de la carn per tal de salar-la tal com fan els jueus.
- No confessar-se mai abans de l'arribada de la Inquisició.
La sentència
[modifica]- Es declara Jaume de Casafranca heretge judaïtzat i apòstata de la "santa fe catòlica cristiana".
- Es proposen les penes d'excomunió major i i anatema.
- Es demana que li siguin expropiats tots el bens per la Cambra del Fisc.
- Les penes esmentades han de ser extensives a la seva progènie i, per tant, són declarats heretges tots els seus els seus descendents per línia masculina fins al segon grau i per línia femenina fins al primer grau.
- Es decideix que sigui lliurat a la justícia secular a fi que li sigui aplicat el càstig corresponent:
| « | Per tant ab tenor de la present nostra diffinitiva sententia remettem lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata de nostra Sancta fe christiana al magnifich misser Hieronym Albanell en cascun dret doctor Regent la Cancellaria per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya qui açi es present al qual requerim tant quant de dret devem e podem et non alias que rebe lo dit Jacme do Casafranca heretge judaytsat e apostata per nos desemparat e remes en son for e juy al qual pregam molt affectadament se haja ab ell ab tota clementia e pietat e modere la pena en vers ell citra mortem et saniguinis effusionem et membrorum mutilationem. E axiu pronunciam sentenciam e declaram per aquesta nostra deffinitiva sententia en aquests scrits e per ells. — Petrus Episcopus barcinonensis. — Frater Joannes Enguera Inquisitor. — F. Pays de Sotomayor. | » |
| — [42] | ||
L'execució
[modifica]- La sentència és llegida en veu alta i intel·ligible pel notari reial i secretari de la Inquisició, Joan Meya, a la Plaça del Rei el divendres 17 de gener de 1505 [43]
- Acte seguit, el braç secular porta els condemnats que són cremats a la foguera:
| « | Die XVII mensis januarii anno a nativitate Domini M quingentesimo quinto in dicta platea Regia Barcinonae reverendi domini Petrus episcopus Barcinonae magister Joannes Enguera et Franciscus Pays de Sotomajor inquisitores reconsiliarunt et condemnaverunt tanquam hereticos sequentes. […] Jacobus de Casafranca Locumtenens Thesaurarii Principatus Cataloniae […] fuerunt condemnati et brachio seculari traditi et combusti.
|
» |
| — [44] | ||
Referències
[modifica]- ↑
- Segons CORTS, GALTÉS, MANENT, p. 458, era fill de Jaume de Casafranca i de Blanca de Cervelló. No obstant això, les actes del procés inquisitorial fan referència a la mare de Jaume de Casafranca amb el nom de Blanquina, tal com també s'anomenava la seva muller: "lo pare del dit Casafranca era de tres anys com se converti de jueu a christia pero fonc nodrit en lo judeisma ab dits sos pares e mare que tornaren al dit judeisma faent los dejunis judaichs fins que fonch casat e apres que fonch casat ab Blanquina mare de dit Casafranca", DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo XXVIII; Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su biografia documentada. Tomo II. Barcelona: Archivo General de la Corona de Aragón, 1865, p. 177.
- ↑
- "lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme", DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo XXVIII; Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su biografia documentada. Tomo II. Barcelona: Archivo General de la Corona de Aragón, 1865, p. 177.
- CARRERAS I CANDI, Francesc, p. 502.
- "Del 1412 al 1416 es dedicà molt especialment a la conversió de jueus —i també de sarraïns—, que eren obligats a assistir als seus sermons" «Vicent Ferrer sant». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 agost 2013].
- "lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme", DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo XXVIII; Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su biografia documentada. Tomo II. Barcelona: Archivo General de la Corona de Aragón, 1865, p. 177.
- ↑
- "Jaume de Casafranca, que, entre 1429 i l'abril de 1432 prestà al rei 18.000 fl. i 96.862 s.b. en 14 operacions.", López Rodríguez, Carlos «Hisenda reial i comerç en el Regne de Valencia en època del Magnànim» (pdf). Recerques [Barcelona], núm. 43, 2001, pàg. 149 [Consulta: 12 agost 2013].
- El 23 de juny de 1432, el rei Alfons el Magnànim demana un préstec de 850 florins de cambra a Jacme de Casafrancha, mercader, Salicrú i Lluch, Roser. «Documents per a la història de Granada del regnat d'Alfons el Magnànim, 1416-1458». Anuario de estudios medievales: Anejo, Vol. 37, p. 319, 1999. [Consulta: 13 agost 2013].
- El 27 d'abril de 1440, el rei Alfons el Magnànim ordena que li sigui abonat un deute: "Sobre lo que es a'n Jaume de Casafranca, lo dit senyor scriu al tresorer e al batlle general de Cathalunya li provehesquen de continent e per forma que sia una vegada satisfet al dit Jaume de Casafrancha. I. Olzina, secretari", Canellas López, Angel «Fuentes de Zurita. Documentos de la alacena del cronista, relativos a los años 1302-1478» (pdf). Fuentes históricas aragonesas [Saragossa], vol. 5, 1974, pàg. 358 [Consulta: 13 agost 2013].
- També apareix citat el 1436 com a procurador de Joan de Navarra futur rei d'Aragó, Pujol, Josep «Atribució de les cançons amoroses de Jaume March». Actes del tretzè Col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, Universitat de Girona, 8-13 de setembre de 2003. Abadia de Montserrat [Barcelona], III, 2007, pàg. 332 [Consulta: 12 agost 2013].
- "Jaume de Casafranca, que, entre 1429 i l'abril de 1432 prestà al rei 18.000 fl. i 96.862 s.b. en 14 operacions.", López Rodríguez, Carlos «Hisenda reial i comerç en el Regne de Valencia en època del Magnànim» (pdf). Recerques [Barcelona], núm. 43, 2001, pàg. 149 [Consulta: 12 agost 2013].
- ↑
- Un document del 1436 esmenta un " Jaume de Casafranca, mercader de Barcelona, com a un dels procuradors de Bernat Joan de Cabrera, comte de Mòdica i senyor del vescomtat de Cabrera i de Bas, i alhora síndic d'algunes comunitats del vescomtat", Roig, Pere. «Venda de censal mort». Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu, 31-01-1436. [Consulta: 12 agost 2013].
- ↑
- "[…] el 1432, els consellers protestaven per l’aplicació d’unes imposicions a Jaume de Casafranca, mercader barceloní, sobre l’extracció de gra de Tortosa", Càceres, Juanjo. «La participació del consell municipal en l'aprovisionament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430)» (pdf) p. 305, 27-06-2006. [Consulta: 12 agost 2013].
- ↑
- "Francesc de Gualbes, ciutadà de Barcelona, ven a Jaume de Casafranca, mercader de Saragossa, una casa al burg, prop de l'església de Sant Cugat del Rec",Roig, Pere. «Venda». Fons i col·leccions documentals de l'Arxiu Històric de la BC, 23-05-1422. [Consulta: 12 agost 2013].
- ↑
- Madurell Marimon, Josep Maria. «Documents culturals medievals (1367-1485)» (pdf). Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. XXXVIII p. 101-104, 106, 107 i 111, 1979-1982. [Consulta: 17 agost 2013].
- ↑
- "Antoni Corró, blanquer de Barcelona, hereu universal del seu difunt germà Bernat Corró, blanquer de la mateixa ciutat, per substitució dels seus hereus difunts, estableix acord i avinença amb Jaume de Casafranca, mercader, tutor i procurador de Baltasar, fill del difunt Bernat Canet, escrivà del senyor Rei, i amb Eulàlia, vídua d'aquest, sobre els béns del l'heretat del dit Bernat Corró que els corresponen. Eulàlia i Baltasar eren els hereus universals de Bernat Canet, hereu universal al seu torn de la difunta Paula, filla del dit Bernat Cor", De Bruguera, Rafel. «Acord». Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt, 1505-1525. [Consulta: 12 agost 2013].
- Jacobus de Casafranca apareix citat com a testimoni de la compra de dos canelobres d'argent, el 10 de juliol de 1432, De Dalmases Balañá, Núria. «Orfebreria catalana medieval--Barcelona 1300-1500: Argenters i documents». Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica, Institut d'Estudis Catalans Secció Històrico-Arqueològica p. 273, núm. 201, 1992. [Consulta: 12 agost 2013]."
- ↑
- El 1454, Jaume Bruguera, clergue de Barcelona, és reclòs a la presó del bisbe "per fer un testament d'en Jachme de Casafrancha, quodam, mercader", Serrano Seoane, Yolanda «El sistema penal del Tribunal Eclesiástico de la Diócesis de Barcelona en la Baja Edad Media. Primera parte. Estudio» (pdf). Clío & Crimen [Durango], núm. 3,, 2006, pàg. 389 [Consulta: 14 agost 2013].
- Sánchez de Movellán Torent, Isabel «La Diputació del General de Catalunya (1413-1479)». Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica [Barcelona], LXIII,, n. 155, 2004, pàg. 376 [Consulta: 14 agost 2013].
- Lozano García, Susana «La familia y el trabajo bajo la mirada de un monasterio de Zaragoza del siglo XV. El libro de Bartolomé Roca (1454-1490)» (pdf). Fuentes Históricas Aragonesas [Zaragoza], 61,, 2012, pàg. 107 [Consulta: 16 agost 2013].
- Massot, José. «Compendio historial de los hermitaños de Nuestro Padre San Agustin, del Principado de Cataluña, desde los años de 394... hasta... 1699» p. 49, 1699. [Consulta: 16 agost 2013].
- ↑
- Segons la documentació, va mantenir el càrrec fins al 1503: "Juan Ruiz de Calcena, secretari reial i de la Inquisició, contra Joan Pasqual, jurista de Barcelona i conseller reial, com a administrador del seu fill Benet, sobre la possessió de l'ofici d'obrer major dels palaus reials, que va quedar vacant arran de la condemna com a heretge de l'antic detentor, Jaume de Casafranca. " i "Pasqual afirma que ja exercia com a obrer en vida de Casafranca i exhibeix una sentència favorable dels provisors de greuges de la cort de 1503; la part contrària, un defecte de forma de la sentència i el nomenament reial de Ruiz de Calcena com a successor de Casafranca. Segons els articles presentats per Pasqual, l'ofici havia estat en mans dels Sala, però la Corona els n'havia desposseït per deutes i Joan II el va donar a Casafranca després de la guerra; aquest el va mantenir fins a la seva mort el 1503; Ferran II l'hi va confirmar, tot i les reclamacions dels Sala; Pasqual, hereu de Jeroni Sala, l'obtingué per sentència dels provisors de greuges; li va ser restituït el 1510.", «Processos, f. 442-1130 + 203 f.». Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu, 1505-1525. [Consulta: 12 agost 2013].
- ↑
- CORTS, GALTÉS, MANENT, p. 458.
- ↑
- Muntané i Santiveri, Josep Xavier «Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona extretes de l’Arxiu Històric de Tarragona» (pdf). Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics [Barcelona], 7, núm. 96-100, 2011, pàg. 169-171 [Consulta: 13 agost 2013].
- Vidal, Pierre «Les Juifs de anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne» (pdf). Revues des études juives [Paris], núm. XVI,, 1888, pàg. 197 [Consulta: 12 agost 2013].
- ↑
- Duran i Sanpere, Agustí «Noves clarícies documentals del estamper Joan Gherlinc» (pdf). Escritos académicos publicados con motivo del segundo centenario de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona], 1930, pàg. 113-115 [Consulta: 13 agost 2013].
- ↑
- ↑
- Segons CORTS, GALTÉS, MANENT, p. 458, "el seu pare, Jaume, fou reconciliat el 1489; la seva mare morí el 1502 a les presons inquisitorials de Saragossa", però segons les actes de procés inquisitorial "quasi cascun any faeren dits dejunis judaichs segons appar en la confessio del dit pare del dit Casafranca la qual feu davant los reverends senyors inquisidors denant los quals fonch reconciliat. E la mare del dit Casafranca mori en los carcers de la inquisitio e apres fonch per herética condemnada ab los quals lo dit Casafranca fonch nodrit fins a XIII o XIIII anys.", DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo XXVIII; Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su biografia documentada. Tomo II. Barcelona: Archivo General de la Corona de Aragón, 1865, p. 177.
- ↑
- De Ferreras, Juan. «Synopsis historica chronologica de Espana, parte décima» p. 351, 1775. [Consulta: 20 agost 2013].
- ↑
- Segons la documentació, a la localitat aragonesa d'Alcanyís hi havia una Blanquina "Vecina de Alcañiz, casada con Jaime de Casafranca, propietaria de unas casas a mediados del siglo XV", Lleal Galceran, Coloma. «Blanquina». Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón DiCCA-XV, 2012. [Consulta: 6 agost 2013].
*Lleal Galceran, Coloma «Pergaminos Aragoneses Del Fondo Sástago: Siglo XV». Fuentes Históricas Aragonesas [Zaragoza], 43,, 2012, pàg. 450 i 507 [Consulta: 16 agost 2013].
- Segons la documentació, a la localitat aragonesa d'Alcanyís hi havia una Blanquina "Vecina de Alcañiz, casada con Jaime de Casafranca, propietaria de unas casas a mediados del siglo XV", Lleal Galceran, Coloma. «Blanquina». Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón DiCCA-XV, 2012. [Consulta: 6 agost 2013].
- ↑
- "Man hatte in einen armen Prinzen Hoffnungen gesetzt und ihm zur Macht verholfen. Ferdinand empfand dies anscheinend als Erniedrigung: Vertreibung und Tod waren der Lohn für die Wohltäter"
* WIESENTHAL, Simon, p. 32.
- "Man hatte in einen armen Prinzen Hoffnungen gesetzt und ihm zur Macht verholfen. Ferdinand empfand dies anscheinend als Erniedrigung: Vertreibung und Tod waren der Lohn für die Wohltäter"
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- Es conserva una carta d'un tal Bernat Baget, escrivà de registre, adreçada a Pere Miquel Carbonell, Duran, Eulàlia. «Repertori de manuscrits catalans (1474-1620, Vol. III» p. 109, 2003. [Consulta: 23 agost 2013].
- ↑
- Deuteronomi 6:4, «La Bíblia. Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat» p. 333, 1992. [Consulta: 25 agost 2013].
- DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 179.
- DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 184.
- ↑ La casa de Jaume de Casafranca era a la Plaça de la Trinitat, situada al Call Petit i propera a l' Església de Sant Jaume, avui desapareguda arran d'obrir-s'hi l'actual carrer de Ferran al 1848
- ↑
- ↑
- "Per això, els israelites no mengen, fins al dia d'avui, el nervi ciàtic que es troba a l'articulació de la cuixa, perquè aquell havia ferit Jacob a l'articulació de la cuixa, al nervi ciàtic." Gènesi 32:33, «La Bíblia. Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat» p. 75, 1992. [Consulta: 23 agost 2013].
- ↑ *DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 181.
- ↑
- «La Bíblia. Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat» p. 1261, 1992. [Consulta: 23 agost 2013].
- ↑
- Lluc 1:46, «La Bíblia. Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat» p. 2129-2130, 1992. [Consulta: 23 agost 2013].
- ↑
- Sobrequés i Vidal, Santiago «Los Zabarra y los Caravida, Contribución a la historia de los judíos gerundenses. Familias hebreas gerundenses» (pdf). Per a una història de la Girona Jueva [Girona], I, 1982, pàg. 83-85 [Consulta: 23 agost 2013].
- ↑
- ↑
- Joan Vidal Samsó i la seva muller apareixen al llistat de condemnats d'un Acte de Fe de la Inquisició celebrat a Girona el 14 de febrer de 1491, García Cárcel, Ricardo «Notas sobre la Inquisición en Gerona (1487-1505)». Anals de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], XXII, 5-1974, pàg. 5.
- ↑ *DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 182.
- ↑
- DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 183
- Llobert i Portella, Josep Maria «Quatre documents sobre jueus i conversos de Montblanc (segles XIV-XV)». Aplec de Treballs : revista del Centre d'Estudis de la Conca de Barberà [Montblanc], 28, 2010, pàg. 40.
- DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 183
- ↑
- ↑
- ↑
Bibliografia
[modifica]- CARRERAS I CANDI, Francesc. La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, 1909 (Estudis Universitaris Catalans Vol. III).
- CORTS I BLAY, Ramon; GALTÉS I PUJOL, Joan; MANENT, Albert. Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya, Vol.I. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1998. ISBN 8439346131.
- CIFUENTES I COMAMALA, Lluís. La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2006 (Col·lecció Blanquerna Vol. III). ISBN 8447531201.
- DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo XXVIII; Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su biografia documentada. Tomo II. Barcelona: Archivo General de la Corona de Aragón, 1865, p. 170-187 i 201-221.
- WIESENTHAL, Simon. Segel der Hoffnung. Frankfurt: Bleicher Verlag GmbH, 1984. ISBN 3883502294.
Enllaços externs
[modifica]- Jaume de Casafranca i de Cervelló. Gran Enciclòpedia catalana.
- Històries de Catalunya, Cap. 7, Les religions, TV3
[[Categoria:Judaisme]] [[Categoria:Inquisició]] [[Categoria:Història de Catalunya]]