Viquipèdia:Llibre d'estil/Composts químics

La nomenclatura química canvia cada cert temps per adaptar-la als nous coneixements i aquests canvis, introduïts per la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada, IUPAC, s'han de tenir en compte alhora de titular els articles i anomenar substàncies químiques dintre d'un article, evitant emprar noms que han esdevingut incorrectes amb el pas dels anys, i que transmeten als lectors una manca d'actualització dels continguts. És el cas dels noms anhídrid carbònic, clorur sòdic, sulfat ferrós o triòxid de diclor que ara no són acceptats i s'anomenen, respectivament, diòxid de carboni, clorur de sodi, sulfat de ferro(II) o diclorur de trioxigen.

Composts inorgànics

En quan als compostos inorgànics la IUPAC, a les recomanacions més modernes de l'any 2005, ofereix vàries maneres d'anomenar-los que, malgrat sigui correcte emprar-les, en una mateixa obra cal no mesclar-les per evitar confusions. D’acord amb aquestes normes de nomenclatura sistemàtica les substàncies inorgàniques poden ser anomenades mitjançant tres sistemes:

Nomenclatura de composició o estequiomètrica. La proporció de cada element es pot expressar de tres formes diferents:
1. Mitjançant prefixos multiplicadors
2. Mitjançant nombres d'oxidació (sistema de Stock)
3. Mitjançant nombres de càrrega (sistema d'Ewens-Bassett)
Nomenclatura de substitució
Nomenclatura d’addició

La IUPAC està elaborant actualment un document on hi haurà un conjunt de regles per triar entre les diferents possibilitats en situacions en què és important decidir sobre un nom únic, serà el nom IUPAC preferit o PIN. Està dissenyant-se per ser utilitzat en situacions legals i reglamentàries. Fins que no es publiqui aquest document a la Viquipèdia es recomana emprar la nomenclatura de composició mitjançant prefixos multiplicadors i nombres d'oxidació, segons els tipus de substàncies, i la nomenclatura tradicional quan també sigui acceptada per la IUPAC. Queden desaconsellades la nomenclatura de substitució i la d'addició, així com la de composició mitjançant nombres de càrrega, excepte aquesta pel cas dels ions. Tanmateix es aconsellable indicar a la infotaula els altres noms acceptats per la IUPAC.

En base a aquestes consideracions, també emprades a la Viquipèdia en anglès, es recullen a continuació una sèrie de recomanacions pels editors de la Viquipèdia per tal d'assolir els objectius citats.

Nomenclatura dels elements

Els elements químics s'anomenen, de manera general, amb el nom de l’element químic corresponent. En el cas dels no metalls que formen substàncies moleculars el seu nom es basa en el nombre d’àtoms que tengui la molècula i s’indica amb el corresponent prefix multiplicador. El prefix mono- s’utilitza només per als casos en els que l’element no es troba a la naturalesa en estat monoatòmic. Exemples:

Nom dels elements
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia	Nom no acceptat per la IUPAC
H₂	dihidrogen		hidrogen
N	mononitrogen
N₂	dinitrogen		nitrogen
O₂	oxigen	dioxigen
O₃	ozó	trioxigen
P₄	tetrafòsfor	fòsfor blanc
S₈	octasofre
Ag	argent; plata
As	arseni; arsènic
W	tungstè; wolframi

Nomenclatura dels ions simples

Els cations monoatòmics s’anomenen amb el nombre de càrrega entre parèntesi. Per als homonuclears, formats per més d’un àtom del mateix element, s’afegeix el corresponent prefix multiplicador (di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-,...). No es deixa cap espai entre el nom de l’element i el nombre de càrrega.

Pel que fa als anions s’anomenen afegint el sufix –ur. Per als homonuclears, formats per més d’un àtom del mateix element, s’afegeix el corresponent prefix multiplicador (di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-,...). A continuació es pot posar el nombre de càrrega entre parèntesi si pot donar lloc a ambigüitat. En el cas de l’oxigen no s’utilitza el sufix –ur i s’anomena com òxid.

Nom dels cations
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat
Na⁺	sodi(1+)
Cu⁺	coure(1+)
Cu²⁺	coure(2+)
H⁺	hidró	hidrogen(1+)
Hg₂²⁺	dimercuri(2+)
Ga₂⁴⁺	digal·li(4+)
NH₄⁺	amoni	azani
H₃O⁺	oxoni	oxidani

Nom dels anions
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat
Cl^-	clorur	clorur(1-)
H^-	hidrur	hidrur(1-)
S^2-	sulfur	sulfur(2-)
O^2-	òxid	òxid(2-)
O₂^2-	peròxid	diòxid(2-)
Bi₂^3-	dibismutur(3-)
OH^-	hidròxid

Nomenclatura dels composts binaris

Composts metall-no metall

En el composts binaris entre un metall i un no metall es recomana emprar la nomenclatura de composició, sistema de Stock. La IUPAC ha establit un ordre d'elements per a facilitar la nomenclatura de la següent manera:

A cada columna de la taula periòdica l'element més electronegatiu és el situat més amunt i l'electronegativitat disminueix en baixar dins la columna.
L'element que segueix al situat a la part més baixa d'una columna és el situat a damunt de la columna immediatament a l'esquerra.
L'element més electronegatiu és el fluor. L'hidrogen se situa entre el poloni i el nitrogen. Els gasos nobles (grup 18) se situen a l'esquerra del grup dels alcalins (grup 1).

Aquest ordre també afecta l'ordre dels símbols a les fórmules. Així ClO o I₂O₅ són incorrectes i s'han d'escriure: OCl i O₅I₂.

Per anomenar un compost se segueixen les següents regles:

L'element més electronegatiu s'ha d'escriure primer amb el nom de l'anió (fluorur, clorur, hidrur, òxid, dibismutur…).
A continuació s'ha d'escriure la preposició de.
Finalment s'ha d'escriure el nom de l'element més electropositiu amb el seu nombre d'oxidació en números romans dintre d'un parèntesi i sense que quedi cap espai entre el nom i el parèntesi, malgrat contradigui l'ús habitual dels parèntesis en català. En el cas de que un element només tengui un estat d'oxidació no s'ha d'escriure.

Nom dels composts binaris metall - no metall
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia	Nom no acceptat per la IUPAC
KF	fluorur de potassi		fluorur potàssic
HgCl₂	clorur de mercuri(II)	diclorur de mercuri; clorur de mercuri(2+)	clorur mercúric; clorur de mercuri (II)
CuH	hidrur de coure(I)	hidrur de coure; hidrur de coure(1+)	hidrur cuprós; hidrur de coure (I)
Fe₂O₃	òxid de ferro(III)	triòxid de ferro; òxid de ferro(3+)	òxid fèrric; òxid de ferro (III)
BaO₂	peròxid de bari	diòxid de bari; diòxid(2-) de bari	peròxid bàric
AgBr	bromur d'argent(I)	bromur de plata; bromur d'argent(1+)	bromur d'argent (I)
NaOH	hidròxid de sodi		hidròxid sòdic
Pb(OH)₄	hidròxid de plom(IV)	tetrahidròxid de plom; hidròxid de plom(4+)	hidròxid plúmbic; hidròxid de plom (IV)

Composts no metall-no metall

En els composts binaris entre dos no metalls es recomana l'ús de la nomenclatura de composició mitjançant prefixos multiplicadors. El nom es forma seguint les regles:

L'element més electronegatiu s'anomena primer indicant el nombre d'àtoms a la fórmula mitjançant un prefix multiplicador (di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-,...) i amb la terminació d'anió (fluorur, clorur, òxid, hidròxid…)
A continuació es posa la preposició de.
Finalment s'anomena l'element més electropositiu indicant el nombre d'àtoms a la fórmula mitjançant un prefix multiplicador (di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-,...).

Nom dels composts binaris covalents
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia	Nom no acceptat per la IUPAC
H₂S	sulfur d'hidrogen	sulfà	àcid sulfhídric
P₂O₃	triòxid de difòsfor	òxid de fòsfor(III)	òxid de fòsfor (III)
O₅I₂	diiodur de pentaoxigen		pentaòxid de diiode
N₂O	òxid de dinitrogen	òxid de nitrogen(I)	òxid nitrós; òxid de nitrogen (I)
PH₃	trihidrur de fòsfor	fosfà; hidrur de fòsfor(III)	fosfina; hidrur de fòsfor (III)
SF₆	hexafluorur de sofre	fluorur de sofre(VI)

Nomenclatura dels oxoàcids

La nomenclatura tradicional no canvia per a la nomenclatura dels oxoàcids. Per tant la utilització de prefixos (hipo-, per-, meta-, di-) i sufixos (-ós i -ic) per indicar els nombres d’oxidació i l’estequiometria entre els òxids i les molècules d’aigua es mantén. No obstant això:

Es deixen d’utilitzar el prefix orto- per als àcids dels grups 13 i 15 de la taula periòdica (B, Si, P, As i Sb), per innecessari,
i el prefix piro-, que s’ha de substituir pel prefix di- per indicar la combinació de l’òxid amb dues molècules d’aigua.

Nom dels oxoàcids
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia	Nom no acceptat per la IUPAC
H₃PO₄	àcid fosfòric	trihidroxidoxidfosfor; trihidrogen(tetraoxidfosfat)	àcid ortofosfòric
H₄P₂O₇	àcid difosfòric	tetrahidroxidtrioxiddifosfor; tetrahidrogen(heptaoxiddifosfat)	àcid pirofosfòric
HPO₃	àcid metafosfòric	hidroxiddioxidfosfor; hidrogen(trioxidfosfat)
HNO₂	àcid nitrós	hidroxidoxidnitrogen; hidrogen(dioxidnitrat)
HNO₃	àcid nítric	hidroxiddioxidnitrogen; hidrogen(trioxidnitrat)

Nomenclatura dels anions heteropoliatòmics

Els anions derivats dels oxoàcids es recomana que s'anomenin seguint el sistema tradicional, acceptat per la IUPAC. Se substitueixen els sufixos de la nomenclatura tradicional -ós i -ic de l'àcid del que deriven per - it i -at respectivament.

Nom dels anions heteropoliatòmics
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia
OCl^-	hipoclorit	oxidclorat(1-)
SO₃^2-	sulfit	trioxidsulfat(2-)
ClO₄^-	perclorat	tetraoxidclorat(1-)
HCO₃^-	hidrogencarbonat	hidrogen(trioxidcarbonat)(1-)
Cr₂O₇^2-	dicromat	heptaoxiddicromat(2-)

Nomenclatura de les oxosals

Per anomenar una oxosal s'empre el nom de l'anió, continuació s'afegeix la preposició de, i es completa amb el nom del metall indicant entre parèntesi amb nombres romans el seu nombre d’oxidació. No s'ha de deixar cap espai entre el nom i el parèntesi, malgrat contradigui l'ús habitual dels parèntesis en català. Si el metall només té un estat d’oxidació, aquest no s’indica.

Nom de les oxosals
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia	Nom no acceptat per la IUPAC
PbSO₃	sulfit de plom(II)	trioxidsulfat de plom; trioxidsulfat(2-) de plom(2+)	sulfit plumbós; sulfit de plom (II)
Na₂CO₃	carbonat de sodi	trioxidcarbonat de disodi; triòxidcarbonat(2-) de sodi	carbonat sòdic
Cu(NO₂)₂	nitrit de coure(II)	bis(dioxidnitrat) de coure; dioxidnitrat(1-) de coure(2+)	nitrit cúpric; nitrit de coure (II)
Fe₂(SO₄)₃	sulfat de ferro(III)	tris(tetraoxidsulfat) de diferro; tetraoxidsulfat(2-) de ferro(3+)	sulfat fèrric; sulfat de ferro (III)
NaHCO₃	hidrogencarbonat de sodi	hidrogen(trioxidcarbonat) de sodi	bicarbonat sòdic; bicarbonat de sodi

Nomenclatura dels composts de coordinació

Els noms dels lligants aniònics, tant els inorgànics com els orgànics, reben la terminació -o. Així els noms dels anions acabats en -ur, -it o -at es converteixen en -uro, -ito, -ato, respectivament. Així els anions hidrur, sulfit i nitrat quan actuen com a lligants reben el nom d'hidruro, sulfito i nitrato. Si el complex és aniònic s'afegeix la terminació -at al nom de l'àtom central.

Nom dels composts de coordinació
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia
K₄[Fe(CN)₆]	hexacianoferrat(II) de potassi	hexacianoferrat(4-) de potassi; hexacianoferrat de tetrapotassi
[CrBr(H₂O)₅](NO₃)₂	nitrat de pentaaquabromcrom(III)	nitrat de pentaaquabromcrom(2+)
Na₃[AlF₆]	hexafluoroaluminat(III) de sodi	hexafluoroaluminat(3-) de sodi
K[Co(CO)₄]	tetracarbonilcobaltat(-I) de potassi	tetracarbonilcobaltat(1-) de potassi
[Pt(NH₃)₄][PtCl₆]	hexacloroplatinat(IV) de tetraaminaplatí(II)	hexacloroplatinat(2-) de tetraaminaplata(2+)

Nomenclatura dels composts d'addició

Els composts d'addició, o adductes, són formats per la combinació de dues o més substàncies estables amb una proporció estequiomètrica fixa, però amb una estructura sovint incerta. Hi trobam els solvats, clatrats i els composts d'intercalació. S'anomenen mitjançant els noms dels seus components separats per un guió ultrallarg (—), i indicant la proporció de cada espècie després del nom per números aràbics, entre parèntesis, separats per barres inclinades. El parèntesi ha d'anar separat del nom per un espai. Els noms dels components s'escriuen segons el número creixent, si n'hi ha el mateix nombre s'ordenen alfabèticament segons els primers símbols. Com a única excepció, si contenen aigua, se cita sempre en últim lloc.

Nom dels composts d'addició
Fórmula	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia
CaCl₂·8NH₃	clorur de calci—amoníac (1/8)
Kr·46H₂O	criptó—aigua (1/46)
Na₂CO₃·10H₂O	carbonat de sodi—aigua (1/10)	carbonat de sodi decahidrat
3CdSO₄·8H₂O	sulfat de cadmi—aigua (3/8)

Nomenclatura dels composts orgànics

La nomenclatura dels composts orgànics és molt complexa i aquí només es presenten unes recomanacions en quan als composts orgànics més simples. Les darreres recomanacions de la IUPAC són del 2013 i modifiquen les recomanacions anteriors del 1993 i de 1979. En la darrera publicació la IUPAC ja presenta el nom IUPAC preferit o PIN, amb l'objectiu de que cada compost tingui un únic nom a efectes legals, comercials, sanitaris, etc. Les recomanacions del 1993 modificaven unes anteriors del 1979 essent el canvi més important que els localitzadors del grup principal o dels dobles i triples enllaços s'han de situar just davant el corresponent sufix i no davant del nom com es feia abans. A continuació hi ha exemples de composts senzills:

Nom dels composts orgànics senzills
Nom IUPAC, PIN, recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC no recomanat a la Viquipèdia	Nom no acceptat per la IUPAC
trans-but-1-è		trans-1-butè
butan-1,4-diamina		putrescina; 1,4-butandiamina
propan-1-ol		1-propanol
propan-2-ona	acetona	2-propanona
àcid acètic	àcid etanoic
metoxietà		etil metil èter

Per a composts més complexos el nom sistemàtic de la IUPAC resulta molt llarg i complicat, la qual cosa fa recomanable no emprar-lo a la Viquipèdia com a nom de l'article ni dintre d'ell. En aquests casos es recomana emprar el nom comú, tant al títol com en el text i especificar el nom sistemàtic de la IUPAC, el PIN, al principi de la introducció de l'article i a la infotaula. Es pot crear un article amb el títol igual que el PIN que tengui una redirecció cap a l'article anomenat amb el nom comú.

Nom dels composts orgànics complexos
Fórmula	Nom IUPAC, PIN, no recomanat a la Viquipèdia	Nom IUPAC recomanat a la Viquipèdia
	7,8-didehidro-4,5-epoxi-3-metoxi-17-metilmorfinan-6-ol	codeïna
	5-hidroxi-3-(β-aminoetil) indole	serotonina
	1,2-dihidro-1-metil-4 metoxi-2-oxonicotininitril	ricinina
	3,7-dimetil-2,6-octadien-1-ol	geraniol
	2-(dietilamino)-N-(2,6-dimetilfenil) acetamida	lidocaïna

Bibliografia

Casassas i Simó, E.; Sales i Cabré, J. Nomenclatura de química inorgànica: recomanacions de 1990. 1a. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997. ISBN 9788472833609.

Connelly, N.G.; Damhus, T. Nomenclature of Inorganic Chemistry: IUPAC recommendations 2005 (en anglès). 1a. Cambridge, UK: Royal Society of Chemistry, 2005. ISBN 9780854044382.

Connelly, N.G.; Damhus, T. Nomenclatura de Química Inorgànica. Recomendaciones de 2005 (en castellà). 1a. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, 2007.
Favre, H.A.; Powell, W.H. Nomenclature of Organic Chemistry: IUPAC Recommendations and Preferred Names 2013 (en anglès). 1a. Cambridge, UK: Royal Society of Chemistry, 2013. ISBN 9780854041824.

Sales i Cabré, J.; Vilarrasa i Llorens, J. Introducció a la nomenclatura química. Inorgànica i orgànica. 5a. Barcelona: Reverte, 2006. ISBN 9788429175516.