Vés al contingut

Viquipèdia:Llibre d'estil/Variants lingüístiques

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Atés que el català és una llengua pluricèntrica i, per tant, admet variació, la Viquipèdia accepta totes les variants oficials de la llengua quant a conjugació, lèxic i morfosintaxi, sempre segons el que estableixen les normatives de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans o la Universitat de les Illes Balears.

Coneixeu tots els dialectes del català?

Per tant, a l'hora d'editar qualsevol article de la Viquipèdia cal seguir les indicacions següents:

  1. En articles de temàtica localitzada és convenient utilitzar la varietat dialectal corresponent: alguerés en les entrades sobre l'Alguer, català septentrional en les de Catalunya Nord, valencià en les valencianes...
  2. Si el subjecte d'estudi no és de cap àmbit dialectal concret, cal respectar la variant original: per exemple, la pàgina Viquipèdia:Citau les fonts va ser iniciada per un col·laborador balear.
  3. L'ús d'una variant ha de ser consistent en la mateixa pàgina: no feu canvis menors sense comprovar si l'errada és una variant morfològica acceptada!
  4. Si hi ha diverses opcions equivalents, trieu la més adient per al registre formal: això no implica renunciar a un dialecte per un altre, sinó usar les paraules més entenedores dins d'un mateix dialecte.
  5. Poseu com a títol d'article el sinònim més precís o el més comú, però afegiu tots els sinònims acceptables al començament de l'article, feu-ne les redireccions oportunes i, si és menester, creeu una pàgina de desambiguació: per exemple, castanyoles és més entenedor que palillos o postisses.

En resum, cal dir que no hi ha cap de variant més arcaica, correcta, dialectal, normativa o perfecta que una altra: totes les solucions normatives són vàlides en tant que pertanyen al conjunt de la llengua viva.

Accentuació de la e tònica

[modifica]
La e tònica en alguerés

La principal diferència gràfica entre el català occidental i l'oriental és l'accentuació de la e tònica d'acord amb la fonologia diacrònica de cada bloc: en mots d'origen llatí amb Ē (e llarga) o Ǐ (i breu) tòniques, ambdós dialectes han evolucionat de manera diferent, l'un —l'oriental– cap a la e oberta amb accent greu i l'altre —l'occidental– cap a la e tancada amb accent agut.

Tant la gramàtica de l'AVL com la de l'IEC accepten qualsevol dels dos accents encara que la pronúncia siga diferent: actualment, l'ús de l'accent tancat és més habitual en valencià, encara que per la pressió mediàtica del català central l'ús de l'accent obert s'ha estés a tot el català occidental [cal citació]. En el cas de l'alguerés, coincident amb la pronúncia occidental, l'IEC només accepta l'ús de l'accent greu, encara que la pràctica ideal seria utilitzar l'accent agut per a tot el bloc occidental i, dins de l'oriental, en l'alguerés.

Paraules que en català occidental i en alguerés es pronuncien amb e tancada i que es poden escriure amb accent agut:

Excepcions

[modifica]

Encara que en valencià les e següents tampoc es pronuncien obertes, sempre duen accent greu:

Per altra banda, els casos següents són invariables i unitaris per a tota la llengua:

Més informació

[modifica]

Determinants

[modifica]

Article

[modifica]

Fins la publicació de la normativa de l'IEC per a l'alguerés, l'únic article definit per al conjunt de la llengua era el, la, els, les, però el «model d'àmbit restringit» per a l'Alguer accepta l'ús de lo per al masculí singular —que conviu junt amb el dins de context–, per la qual cosa es pot aplicar als dialectes del català occidental on encara és d'ús corrent segons el criteri pel qual una forma és acceptada quan es troba en els dos blocs dialectals del català.

La forma de l'article masculí lo és una «forma clàssica, viva en algunes comarques» (segons el DNV), i antiga, pròpia de registres informals del nord-occidental (segons el DIEC).

L'article salat —que, a banda de la Costa Brava i les Illes, apareix dins del bloc occidental a Tàrbena i la Vall de Gallinera per mor de la repoblació mallorquina– es restringeix als parlars salats (DIEC i DNV) i només per a registres informals (DIEC).

Indefinits

[modifica]
  • El català septentrional, el mallorquí i el menorquí utilitzen qualcun, qualcuna, qualcuns, qualque i qualques; l'alguerés, calqui un, calqui una, calqui uns, calqui unes.
  • La resta del català, l'eivissenc i el valencià fan ús de algun, alguna, alguns i qualsevol, qualsevulga o qualsevulla; el plural d'aquests darrers és qualssevol, qualssevulga o qualssevulla.
  • El pronom negatiu ningun és normatiu, com també l'ús de les preposicions cap o cap de, en tots els casos.

Demostratius

[modifica]

Encara que per al conjunt de la llengua es recomana l'ús d'aquest, aquesta, aquests (o aquestos) i aquestes, hi ha un parell d'excepcions:

  • En alguerés normalment s'usa aqueix en primer grau en compte d'aquest: ambdós són vàlids.
  • En català occidental, l'ús d'este (o est, especialment davant de vocal o H muda: est home), esta, estos, estes en primer grau, eixe (o eix, especialment davant de vocal o H muda: eix home), eixa, eixos, eixes en segon grau i aquell, aquella, aquells, aquelles en tercer grau és normatiu i acceptable a tots els nivells. També es poden fer servir les formes aquest, aquesta, aquests (o aquestos) i aquestes en primer grau i aqueix, aqueixa, aqueixos i aqueixes en segon grau.

El demostratiu neutre

[modifica]

Si bé la llengua viva compta amb tres graus de proximitat (açò, això i allò), alguns dialectes fan el primer grau amb això en compte d'açò: l'ús d'això en primer i segon grau és normatiu, però és aconsellable utilitzar les tres per a evitar confusió; astò i esto són incorrectes.

Diminutius

[modifica]

Hi ha alguns diminutius fossilitzats en substantius:

Gènere

[modifica]

La disparitat de gènere d'un mateix mot en diferents dialectes ve donada sovint pel contacte amb altres llengües —en la majoria dels casos, incorrectament— o per motius diacrònics, com en el cas dels substantius acabats en -or, que en la llengua clàssica eren de gènere femení i, per tant, encara són normatius.

Lèxic

[modifica]

En casos amb més d'un mot d'ús corrent per a un significat concret, la preferència d'un sobre un altre varia segons el dialecte, per la qual cosa s'ha de ser conseqüent amb la variant utilitzada en cada article, especialment si això pot induir a error: per exemple, cuixot i pernil són sinònims per a la carn de cuixa de porc, però en alguns llocs només el primer fa referència a la variant curada, mentre el segon equival al pernil dolç; igualment, calces és sinònim de bragues o de mitges en sengles blocs que no es corresponen amb els dialectals. Per a mots d'ús quotidià, consulteu la llista diatòpica del lèxic català.

Mots d'ús quotidià

Morfologia

[modifica]

Els mots següents provenen del mateix ètim, però han evolucionat de forma diferent segons el dialecte i, tot i existir més deformacions col·loquials, només són normatives les ací ressenyades:

Variació vocàlica

[modifica]

a/e

[modifica]

e/i

[modifica]

e/o

[modifica]

o/u

[modifica]

Altres casos

[modifica]
hui i huitava en un text del s. XVIII

Plural

[modifica]

Primerament, en eivissenc i valencià, el femení de dos és dos i no dues: ambdós formes són vàlides en tots els casos, el mateix passa amb ambdós.

En els dialectes següents és normatiu el plural clàssic masculí acabat en -ns en casos on altres dialectes el formen amb -s:

Per contra, en part del valencià, el plural dels mots acabats en -sc, -st o -xt se sol fer només amb una -s:

Finalment, a l'Alguer, el plural masculí d'alegre és alegrs; el de nas és nasos.

Preposicions

[modifica]

L'AVL admet l'ús d'en com a locatiu:

  • En Alacant, en València...

L'AVL admet l'ús de per amb els moments del dia:

  • Pel matí, pel migdia, per la nit, per la vesprada.[26]

Pronoms

[modifica]

Febles

[modifica]

Els pronoms febles es poden fer servir en la seua forma reforçada i, en la seua forma plena, darrere de verb acabat en consonant o diftong decreixent o davant d'un altre pronom feble (amb els pronoms me, te i se). Opcionalment el pronom se es pot fer servir en la forma plena davant de s, ce i ci.

L'AVL accepta també l'ús de les formes plenes dels pronoms febles davant de verb començat per consonant encara que recomana (però no obliga) fer servir les formes reforçades en registres formals.[27]

La forma clàssica i viva en algunes comarques de fer serivir els pronoms és: gastar les formes reforçades darrere de paraules acabades en vocal: el carro em va costar tres duros, no vull perdre-us; i les formes plenes, a principi d'oració, davant d'altres pronoms febles i darrere de paraules acabades en consonant o diftongs decreixents: nos diran què ha passat, voldria fer-me un cafè, mengeu-vos el pa. La forma "mos" és col·loquial segons l'Acadèmia Valenciana de la Llengua[28], per tant mai s'hauria de fer servir en un text formal com qualsevol article de la Viquipèdia. La majoria d'autors valencians fan servir exclusivament el pronom vos i mai la forma reforçada us.

Personals

[modifica]

Cal parar atenció a l'alguerés on, a diferència de la resta de dialectes, la tercera persona del plural és ellos i elles.[29]

Possessius

[modifica]

Com que en el cos d'un article normalment només s'utilitza la tercera persona, a continuació només hi ha ressenyats el singular i el plural d'aquella forma:

  • En alguerés el possessiu fort pren les formes lo sou, la sua, los sous, les sues per a un sol posseïdor; per a diversos posseïdors, a més d'aqueixes també admet d'ellos i d'elles.
  • El català central i part del balear utilitza per al femení la seva, les seves en tots els casos, inclòs en posició enclítica (ca seva)
  • En eivissenc, part de l'occidental, septentrional i valencià, s'usa la seua, les seues.

Quant als possessius febles (son, sa, sos, ses), el seu ús és rar en el català central i amb més o manco presència en la resta de dialectes:

  • A l'Alguer només apareixen junt amb noms de parentiu (son cunyat, sa fillola, sos pares, ses germanes...) però la tercera persona s'usa exclusivament amb tractament de vosté.
  • El septentrional sol anteposar-lo al nom en casos com «Mon Déu!»; a més, conserva l'ús dels pronoms llur m. i f. (o llura f.), llurs m. i f. (o llures f.), amb l'article determinat o sense.
  • En valencià també se solen usar amb alguns parentius (son avi/pare/*tio, sa àvia/mare/tia i, segons llocs, sa muller i son germà/sa germana) com a tercera persona o segona de vosté, i en casos concrets: sa casa, sa vida...

En la major part dels casos, l'ús dels possessius és reiteratiu, sobrer i és perfectament elidible, amb la qual cosa la redacció guanyarà en neutralitat dialectal; de qualsevol manera, totes les formes adés ressenyades són normatives.

Verbs

[modifica]

En els casos contemplats no es tenen en compte la primera i la segona persona tant del singular del plural, ja que són formes que rarament tenen lloc en un article enciclopèdic si no és dins d'una cita textual o algun exemple lingüístic, però si es dóna el cas procureu conservar el dialecte original, consulteu la font i, en cas de dubte, comproveu sempre la conjugació.

Conjugació

[modifica]

No hi ha cap de verb amb una sola conjugació unitària per a tots els dialectes: hi ha formes localitzades incloses en llurs normatives corresponents, però n'hi ha altres que pertanyen exclusivament al registre col·loquial i, per tant, no són acceptables. En cas de dubte, consulteu el Viccionari o qualsevol altre recurs en línia com Verbs Catalans.

  • En alguerés, el pretèrit imperfet i el condicional de la segona i tercera conjugació prenen la terminació -eva o -iva en comptes de -eia o -ia: feva, eixiva, voliva...
  • En alguerés com en valencià, el participi de riure és rist; en la resta del català, rigut.
  • En català barceloní i en valencià, el participi de ser és sigut.
  • En eivissenc i en valencià, el present del subjuntiu i l'imperatiu del verb saber és sàpia, sàpien; en altres dialectes, sàpiga, sàpiguen.
  • En septentrional, hi ha alguns participis regulars com coneixit, creixit, mereixit, naixit...
  • En valencià, els verbs complir, omplir i derivats fan el participi acabat en -it: complit, establit, oferit, omplit, reblit, reomplit, sofrit...
  • En valencià, la tercera persona del present d'indicatiu del verb obrir és obri, obrin (en la resta de dialectes, obre i obren); la tercera del subjuntiu, òbriga, òbriguen (obri i obrin en altres variants).
  • En valencià, segons l'AVL s'admet la terminació -ix en compte d'-eix en verbs de la III conjugació: afegix, cenyix, fregix, llegix, tendix, patix, rendix, tenyix, vestix...
    • Alguns dels adés nomenats tenen una altra forma irregular però més corrent, igual per a la primera i la tercera persona del singular: afig, ciny, frig, llig, tiny, vist...
  • En verbs incoatius, fora del català central hi ha diversitat en el condicional: pateixa, patesca, patisca...

Perífrasis

[modifica]

La perífrasi d'obligació tindre de és normativa i equivalent a l'opció comuna haver de; en alguerés, tendre de és l'única forma habitual.

Variació morfològica

[modifica]

A banda dels casos amb accent obert o tancat, alguns verbs presenten variació no només en algunes persones de la conjugació, sinó en tota la morfologia, notablement en els infinitius:

a/e

[modifica]
  • AVL: arrancar, avançar, contraure, distraure, esgarrar, jaure, llançar, nadar,[30] nàixer, pantaixar, retraure, traure,[30] xarrar[31] i llurs derivats
  • IEC: arrencar, avençar, contreure, distreure, esguerrar, jeure, llençar, nedar, néixer, panteixar, retreure, treure, xerrar[32] i llurs derivats

Altres casos

[modifica]

Usos

[modifica]
  • En part de l'eivissenc i del valencià se sol usar el pretèrit perfet simple en compte del perifràstic, encara que sovint s'alternen l'un i l'altre segons verbs i casos; al Camp de Túria o la Ribera Baixa, l'ús del simple és general.
  • El septentrional usa el present de narració, per proximitat amb el francés.

Vegeu també

[modifica]

Vincles d'utilitat

[modifica]
  • IEC Atles Lingüístic del Domini Català
  • IEC Diccionari Català-Valencià-Balear
  • XTEC Quadre comparatiu dels dialectes

Alguerés

[modifica]
  • Alguerés.net Diccionari de alguerés
  • IEC El català de l'Alguer: un model d'àmbit restrigit

Central

[modifica]

Septentrional

[modifica]

Valencià

[modifica]
  • AVL Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià
  • AVL Gramàtica normativa valenciana

Notes al peu

[modifica]
  1. ↑ L'AVL també accepta els ordinals sext, sèptim, octau i dècim.
  2. ↑ I les abreviatures 5é, 6é, 7é, 8é, 9é 10é, 11é, 12é, 13é, 14é, 15é, 16é, 17é, 18é, 19é, 20é, etc.
  3. ↑ Si es dóna el cas que apareixen en algun escrit en català occidental, per la qual cosa s'haurien d'escriure Barcelonés, Gironés, Penedés, Tarragonés, Vallés, etc.
  4. ↑ El subdialecte solsoní té trets del català central i del nord-occidental.
  5. ↑ Però no pèndol, que no ha de ser confós amb péntol.
  6. ↑ Com a sinònim d'aire, per influència de l'italià: hi ha el refrany «ària neta no té por de trons».
  7. ↑ ALDC taüt
  8. ↑ Eugeni S. Reig El taüt o la taüt?
  9. ↑ Però no entusiaste ni cineaste.
  10. ↑ El DCVB és l'únic diccionari que dóna com a preferent la forma femenina sutja, junt amb la variant formal sutza.
  11. ↑ 11,0 11,1 Eugeni S. Reig Despús-demà i demà passat (o passat demà); despús-ahir i abans d'ahir
  12. ↑ ALDC I Mapa 154. Les crosses
  13. ↑ PALDC Fitxa 91. Les crosses
  14. ↑ Segons raó, a la Franja de Ponent diferencien entre cuixot (salat) i pernil (dolç).
  15. ↑ Ambdós usos es corresponen quasi exactament amb els dos grans blocs, però alguns derivats d'un no tenen equivalent en l'altre, com emmirallar-se o espillera.
  16. ↑ Fraula i fraura han perdut vigència en valencià per substitució del castellà fresa i l'omnipresència de maduixa, fins fa poc desconegut.
  17. ↑ Agafada al vol Rabosa
  18. ↑ Les terminacions dels atributs o facultats en -ea, documentades en els autors clàssics, són d'ús corrent en valencià i estan acceptades per l'AVL.
  19. ↑ Albert Rossich El nom de les lletres
  20. ↑ El nom de les lletres f, l, m, n, r i s era originàriament ef, el, em, en, er i es, respectivament, fins que, al llarg del segle xix, es va introduir com a vocal de suport una -e. Esta vocal de suport va ser reemplaçada per -a, a principis del segle xx, en certs parlars (efa, ela, ema, ena, erra i essa). (GNV, p. 36)
  21. ↑ Cucarella Una bambolla no és una bombolla
  22. ↑ Quan un mot té més d’una variant formal, ha de prevaler la més històrica i general, encara que no sigui la més habitual del redactor: 'caragol', 'carabassa' han de prevaler sobre 'cargol', 'carbassa'. (Llibre d'estil de VilaWeb, p. 42)
  23. ↑ En valencià se sol utilitzar vegada, viatge o volta, però mai colp en el sentit temporal de cop.
  24. ↑ «Variant normativa de "matalaf" segons l'AVL».
  25. ↑ En alguerés, nu és també variant formal de nuc/nus.
  26. ↑ Eugeni S. Reig Pel matí, per la vesprada i per la nit
  27. ↑ «Gramàtica Normativa Valenciana, apartat: 22.3.2. Formes plenes, reforçades, reduïdes i elidides.». OBSERVACIÓ: [...] En alguns parlars les formes plenes es mantenen de manera general davant de verb començat per consonant: me mira, te parla, se pentina, ne du. Es tracta de formes acceptables, però en els registres formals són preferibles les formes reforçades., 2006, pàg. 171.
  28. ↑ «[Accepció segona: [col·loq.] Nos http://www.avl.gva.es/lexicval/?paraula=mos]».
  29. ↑ L'alguerés també té formes diferents per al masculí i femení del plural dels pronoms personals: nosaltros/nosaltres, vosaltros/vosaltres i ellos/elles.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 En llocs de repoblació mallorquina, com alguns pobles de la Marina Alta, usen bullir, nedar i treure.
  31. ↑ Eugeni S. Reig Sobre les paraules xarrar i xarrada
  32. ↑ En alguerés, txarrar, pronunciat com en valencià xarrar.
  33. ↑ Màrius Serra Apropar?
  34. ↑ No s'ha de confondre amb el verb haure (abastar), que sí que és normatiu.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Viquipèdia:Llibre_d%27estil/Variants_lingüístiques&oldid=33191355»