Ariel Xaron
.jpg)
Ariel Xaron (hebreu: אריאל (אריק) שרון) (Kfar Malal, 26 de febrer de 1928 - Ramat Gan, 11 de gener de 2014) [a][2]) fou un militar i polític israelià, Primer Ministre d'Israel entre el març de 2001 i l'abril de 2006, quan fou rellevat del seu càrrec per un atac de feridura que patí el 4 de gener de 2006. L'abril de 2006 les seves competències van ser assumides per Ehud Olmert.
Va morir després de vuit anys d'estar en estat vegetatiu a causa d'un accident vascular cerebral.[3]
Biografia
[modifica]Xaron va néixer amb el nom Ariel Scheinermann del matrimoni de Xemuel i Dvora (anteriorment Vera) a Kefar Malal. La seva família va migrar al Mandat Britànic de Palestina procedent de l'Imperi Rus fugint de l'Exèrcit Roig. El pare de Xaron parlava jiddisch i la seva mare rus fet que va permetre que Xaron aprengués a parlar la llengua de sa mare des de molt petit.
La família va arribar a Israel durant la Segona Aliyà i van establir-se en una comunitat socialista i secular de seguidors del Partit Laborista Israelià, de la qual n'eren uns ferms detractors.
El 1942 a l'edat de 14 anys Xaron entra al Gadna, un batalló juvenil paramilitar, i posteriorment a la Haganà,[2] la força paramilitar clandestina i la precursora del Tsahal, l'exèrcit israelià. Serví com a militar durant la Guerra d'Independència d'Israel (1948)[2] Amb la proclamació d'Israel i la transformació de la Haganà en el Tsahal Xaron va ser nomenat comandant de brigada. En aquest període, va ser ferit greument a l'engonal per la Legió Àrab Jordana a la Segona Batalla de Latrun en un intent d'alliberar del setge la comunitat hebrea de Jerusalem. Xaron tingué seqüeles de les ferides durant tota la vida. El juny de 1972 es llicencià de l'exèrcit lluitant en la Guerra del Sinaí i la Guerra dels Sis Dies.[2]
Durant la seva llarga carrera Xaron ha estat una figura que ha suscitat gran controvèrsia entre molts sectors, tant a dins com a fora d'Israel. Els seus seguidors el veuen com un líder capaç d'establir la pau sense sacrificar la seguretat d'Israel. D'altra banda, molts israelians el consideren un heroi de guerra perquè va defensar el país en la majoria de guerres decisives. Però al mateix temps, ha estat criticat per haver comès crims de guerra, com per exemple els relacionats amb la Matança de Sabra i Xatila durant la Guerra del Líban de 1982, per la qual la Comissió Kahan, creada per la Kenésset, el va assenyalar com a responsable "indirecte" i "personal". Encara que els israelians no van participar en la massacre, la investigació va acusar Xaron de la seva responsabilitat personal per negligència i complaença amb els fets que van succeir. El resultat de tot plegat va ser la destitució de Xaron com a ministre de Defensa. Tanmateix, Xaron va continuar sent un dels líders del seu partit, el Likud, i va continuar ostentant diferents càrrecs al govern i al partit, arribant a ser el líder del partit el 1999 i Primer Ministre el 2001.
A les eleccions legislatives d'Israel de 1999 el partit més votat fou Israel Ahat (Un Israel), una coalició formada pel Partit Laborista Israelià, Meimat i Guéixer i fou nomenat Primer Ministre d'Israel el cap laborista Ehud Barak en coalició amb Xas, Mérets, el Partit Religiós, Israel ba-Aliyà i el Partit de Centre. La coalició es va trencar a la fi de l'any 2000 arran de la Segona Intifada i Barak va dimitir.
Primer ministre
[modifica]Xaron, del Likud, va ser nomenat primer ministre al març de 2001, havent vençut els laboristes de Barak per un ampli marge. Xaron va ser reelegit de manera aclaparadora en les eleccions legislatives d'Israel de 1999, batent al laborista i pacifista Amram Mitsnà. El maig de 2004, durant seu el mandat de Primer Ministre el seu Pla de retirada unilateral israeliana de la Franja de Gaza i la part nord de Cisjordània (Samària), ocupades i administrades per Israel des de la Guerra dels Sis Dies va ser rebutjat en referèndum pels militants del Likud,[4] però Xaron va formar una altra coalició quan va convèncer els laboristes el desembre de 2004 que li van donar suport per dur a terme, formant un govern d'unitat. D'aquesta manera, Xaron va deixar aïllats als partits més radicals de la dreta, que fins aleshores havien estat els seus aliats més ferms. Netanyahu va accelerar la fractura del partit en presentar-se com el líder de la facció més conservadora, que es negava a l'evacuació. Al mateix ritme que la popularitat de Xaron creixia entre la ciutadania israeliana, anava minvant dins del seu propi partit fins que Xaron va abandonar-lo per formar un nou partit anomenat Kadima el 24 de novembre de 2005,[5][6] esdevenint el primer Primer Ministre d'Israel que no pertanyia a cap dels dos partits que tradicionalment havien dominat la política del país, el Partit Laborista i el Likud.
Mort
[modifica].jpg)
El gener del 2006 va entrar en coma a causa d'un infart cerebral i ja no va recuperar més la consciència. El 4 de gener, Ehud Olmert assumí el càrrec de primer ministre d'Israel[7] i Kadima, amb Olmert com a líder accidental per la malaltia del primer va ser el més votat a la Kenésset a les eleccions de 2006 amb 29 escons. El novembre de 2010 fou traslladat des de l'hospital de Tel-Aviv on estava ingressat cap al seu ranxo prop de Sederot[8] Va morir el gener de 2014 després que les seves funcions vitals es deterioressin significativament durant els dies anteiors. Va tenir un funeral d'estat al que van acudir diverses personalitats polítiques estrangeres com el vicepresident dels Estats Units Joe Biden, l'exprimer ministre britànic Tony Blair, l'exprimer ministre dels Països Baixos Wim Kok, el ministre rus d'Afers Exteriors Serguei Lavrov, el primer ministre de la República Txeca Jiří Rusnok i el ministre alemany d'Afers Exteriors Frank-Walter Steinmeier, entre d'altres. Va ser enterrat al costat de la seva segona esposa Lily al seu ranxo.
Notes
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Proposta de transcripció de l'hebreu en textos escrits en català». IEC.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ariel Sharon (1928-)» (en anglès). jewishvirtuallibrary.com. [Consulta: 12 novembre 2010].
- ↑ Ariel Sharon, el militar implicat en totes les guerres d'Israel a 324.cat, 11/1/2014
- ↑ «Sharon reconoce la derrota en el referéndum sobre su plan de evacuación de Gaza» (en castellà). La Vanguardia, 02-05-2004. [Consulta: 3 desembre 2024].
- ↑ «Israel Political Parties: Kadima» (en anglès). Jewish Virtual Library.
- ↑ «Kadima» (en anglès). The Israel Democracy Institute.
- ↑ «Israel confirma Olmert com a substitut de Sharon fins a les eleccions del 28 de març». 324, 15-01-2006. [Consulta: 16 desembre 2024].
- ↑ «Ariel Sharon, en coma des de fa gairebé cinc anys, traslladat a casa». Tel-Aviv: 3cat24, 14:51 h 12/11/2010. [Consulta: 12 novembre 2010].
Enllaços externs
[modifica]
- «Ariel Sharon Timeline» (en anglès). Camera.org (Committee for Accuracy in Middle East Reporting in America), 07-01-2006. [Consulta: 12 novembre 2010].
- «Ariel Sharon, Likud» (en anglès). Yedioth Internet, 04.14.05, 10:26. [Consulta: 12 novembre 2010].
- «Ariel Sharon - The Eleventh Prime Minister» (en anglès). Oficina del Primer Ministre d'Israel. [Consulta: 12 novembre 2010].
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Ehud Barak |
Primer Ministre d'Israel 2001 – 2006 |
Succeït per: Ehud Olmert |