Arnulfians

Arnulfians

Dades
Tipus	casa noble

Els arnulfians foren un llinatge de la noblesa franca d'Austràsia derivat agnàticament del bisbe Arnulf de Metz del 613 al 626. El llinatge es va unir als pipínides pel matrimoni d'Ansegisel i de Begga, i el seu net Carles Martell serà el pare del primer rei carolingi Pipí el Breu.

Arnulf i Pipí de Landen eren el dos principals caps de l'aristocràcia austrasiana a l'inici del segle vii que enfrontaven l'autoritat de la reina Brunequilda en nom del seu net Sigebert II, i van demanar ajut al rei de Nèustria Clotari II per eliminar a la regent. Clotari va envair Austràsia el 613, va derrotar a Sigebert II i el va fer matar junt amb Brunequilda. En recompensa de l'ajut dels nobles austrasians, va nomenar sant Arnulf com a bisbe de Metz i a Pipí com majordom de palau. A la mort de Clotari II el 629 van caure en desgràcia sota el seu fill Dagobert I. A la mort d'aquest el 639 Pipí va tornar al poder però Arnulf es va retirar a un monestir on va morir el 640.

Arnulf va deixar dos fills, Clodulf i Ansegisel, esmentats a partir del 643, que eren part de l'entorn del majordom de palau Grimoald I, fill de Pipí l'Antic. Clodulf fou elegit bisbe de Metz el 657 quan Grimoald fou assassinat; els seus parents i amics van patir persecucions de la facció que va arribar al poder, però Clodulf es va mostrar acomodatici; fins i tot Ansegisel serà assassinat en una data desconeguda anterior al 669. A partir de Pipí d'Héristal els arnulfians es reclamaren més de l'herència pipínida que arnulfiana i van portar sovint noms pipínides (Pipí, Grimoald, Carles, Carloman). Clodulf fou considerat un simple conseller i els descendents d'Ansegisel i de Begga considerats pipínides.

Pipí d'Héristal apareix el 675 quan era duc austrasià associat al duc Martí, i s'oposava a Ebroí, majordom de palau de Nèustria. El 679, une primera batalla va ser una derrota austrasiana i Martí va morir. Després de la mort d'Ebroí va seguir un període de pau fins al 687 que es va reprendre la guerra que va acabar amb la victòria de Pipí que va esdevenir el verdader senyor dels tres regnes (Nèustria, Borgonya i Austràsia). Abandonà l'Aquitània, va confiar Nèustria a fidels i després als fills i es va concentrar en les fronteres nord i orientals dels regnes: Saxònia, Frísia, Baviera i Alamània. La cort estava dividida en dos faccions, una entorn de Plectruda, esposa de Pipí, i l'altra entorn d'Alpaida, amistançada de Pipí. Aquest va conservar l'equilibri entre les dues faccions fins a la seva mort el 714.

Plectruda la vídua, va fer tancar al seu fillastre Carles i va fer reconèixer al seu net Teodebald. Nèustria es va revoltar i van aclamar un rei, Khilperic II, i un majordom, Ragenfrid, i es van aliar als frisons atacant Austràsia. Carles va poder fugir i va organitzar la contrarevolució, aconseguint primer derrotar els rebels. Després va eliminar a Plectruda i Teodebald i va reunir els tres regnes sota el seu control. El 737, à la mort del rei merovingi Teodoric IV, Carles (ara anomenat Carles Martell per les seves victòries sobre els musulmans) no va fer consagrar cap més rei si bé tampoc va provar d'ocupar el tron. A la seva mort el 741 els seus fills Pipí el Breu i Carloman encara van nomenar un rei per fer front als problemes de la successió (Khilderic III); després Carloman es va retirar a un monestir (747) i Pipí, amb el suport del Papa va deposar al darrer rei i es va proclamar al seu lloc inaugurant la Dinastia carolíngia.

Orígens

L'origen familiar de sant Arnulf, bisbe de Metz, primer membre conegut de la família dels arnulfians i més antic avantpassat conegut de Carlemany és una qüestió encara no resolta.

Cap document contemporani precisa l'ascendència de sant Arnulf (vers 582 a 640). Els primers carolingis, tenint el seu poder mercès als primers Pipínides, van abandonar la seva ascendència agnàtic i van privilegiar l'ascendència pipínida. Només l'ascendència fins a Ansegisel forma part de les certeses i és sostinguda per documents contemporanis. La filiació entre sant Arnulf i Ansegisel és esmentada un segle i mig després, per Pau Diaca i es pot tenir quasi per certa. Els documents ulteriors que parlen de l'ascendència de sant Arnulf són els següents:

• La Vita Colombani (vers 650):

«

Bertulf era de família noble, encara que pagana, i cosí del benaventurat Arnulf, bisbe de la ciutat de Metz

»

• La Vita Arnulfi (vers 650):

«

El benaventurat Arnulf, de noble raça franca, procedent de nobles i poderosos pares

»

• El continuateur de Fredegari (vers 750):

«

Pipi, fill d' Ansegisel, noble franc

»

• Pau Diaca, a Líber d'Episcoporum Mettensium (vers 783):

«

Agiulf, del qual es diu que el pare era procedent d'una noble família de senadors i la mare una filla del rei Chlodoveu […;] Després d'ell va venir el seu nebot Arnoald. Li va succeir Pappolus. Arnulf, procedent d'una molt noble i molt poderosa soca de francs, va engendrar dos fills d'un matrimoni legítim, Anquisi i Chlodoul. Anchise va engendrar Pipí, Pipí va engendrar Carles, aquest va engendrar Pipí. Aquest va engendrar al rei Carles

»

. Cal notar que Pau Diaca es conforma a acostar Arnoald i sant Arnoulf sense intentar trobar-los un vincle de parentiu.

• La Commemoratio genealogiae domni Karoli gloriossimi imperatoris (vers 810):

«

Anspertus, que era de raça senatorial, home cèlebre i noble, va prendre per dona la filla de Hlotharius rei dels Francs, anomenada Blithilt i va tenir tres fills i una filla. El gran es deia Arnoldus, el segon Feriolus, el tercer Moderic i la filla Tarcisia. Feriolus va ser bisbe a la ciutat d'Uzès. Moderic va ser ordenat bisbe d'Aristum. Arnoldus, el gran, va engendrar el senyor (bisbe) Arnulf. El senyor Arnulf va engendrar Flodulfus i Anchisus. Flodulfus fou ordenat bisbe. Ansichus va engendrar Pipinus. Pipinus va engendrar Karolus. Karolus quant a ell va engendrar el senyor rei Pipinus. Pipinus va engendrar el gloriós César i molt noble príncep Carolus

»

. Aquesta genealogia fou després adoptada per continuadors, amb l'afegitó de les noves generacions procedents de Carlemany.

• La Commemoratio genealogia domni Arnulfi episcopi et confessoris Christi (vers 840 o 855) reprèn la genealogia de la Commemoratio genealogiae domni Karoli gloriossimi imperatoris afegint a Ansbert, els germans, com Agilulf, bisbe de Metz, i els seus descendents. Aquesta genealogia és igualment represa per continuadors.
• Un manuscrit, redactat cap a 840-855 a l'Abadia de Fontenelle:

«

Buotgisus inluster vir, va engendrar Arnulf, home molt sant, bisbe de la ciutat de Metz. Ell, el benaventurat Arnulf, va engendrar Ansgisus, Ansgisus va engendrar Pipí, majordom del palau. Pipí va engendrar el duc Karolus. El duc Karolus va engendrar el rei Pippin. I el rei Pipí va engendrar Karolus, rei molt famós i el primer rei a ser emperador dels Francs. L'emperador Karolus va engendrar l'emperador Hludovic

»

• La Genealogia regum Francorum (vers 870):

«

Lotharius va engendrar Dagobert i Blithildis (Bilichildis). Blithildis va engendrar Arnaldus d'Ansbert, home il·lustre. Arnaldus va engendrar Arnulfus, més tard bisbe de Metz. Arnulfus va engendrar Flodulfus, Walchisus i Ansigisus. Ansigisus va engendrar Pépin l'Antic de Begga, filla de Pipí, majordom del palau. Pipí l'Antic, duc, va engendrar Carles l'Antic. Charles l'antic, duc, va engendrar el rei Pipí i Karlemmanus, més tard monjo. El rei Pipí va engendrar Karlommanus i l'emperador Carles. L'emperador Carles va engendrar Pipí, Carles i Lluís. Lluís va engendrar Lotari, Pipí i Lluís d'Ermengearda i Carles el Calb de Judit

»

. Aquesta variant de la Commemoratio genealogiae domni Karoli gloriossimi imperatoris busca identificar Blithildis (Bilichildis) no com una filla de Clotari I, sinó com filla de Clotari II i germana de Dagobert I, malgrat la impossibilitat cronològica d'aquesta proposició (sant Arnulf és un contemporani de Clotari II, i no pot doncs ser el seu besnet).

• La Vita Clodulfi (vers 875):

«

Així ell (Clodulf) tenia per pare el benaventurat Arnulf, que va ser bisbe a Metz […;] llavors el seu genitor evangelitzador era procedent d'una antiga família senatorial, engendrat pel seu pare Arnoald […;] que tenia per pare Anspert. Es diu que Aigulf, bisbe de Metz, havia nascut d'una filla del rei Chlodovus. La mare de Chlodulf, dita Doda, no era d'una soca menys noble i menys cèlebre

»

• Ummo en la seva Vita Arnulfi (segle x):

«

Però el benaventurat Arnulphus va néixer d'un pare aquità i d'una mare sueva al castell de Laycenssi en el comtat de Chaumont, en el temps de l'emperador Maurici I […;] la seva esposa va ser una filla ben nascuda anomenada Doda […;] de la qual ell va tenir dos fills, Chlodulph i Anchisi […;] Aquest Anchisi va tenir per a fill Pipí el segon, príncep de Germània, de la seva esposa anomenada Begga, germana de santa Gertrudis […;] de la germana de Pipí, anomenada Waldrada, va néixer Gualchisus, que va engendrar sant Wandregisil, confessor del Crist […;] De la germana de Walchisi va néixer sant Gond d'Oyes, fill del comte de Verdun

»

• Un manuscrit anglosaxó de la fi del segle x o del començament del XI:

«

Anchise, sortint de Troia, va engendrar Francó, que va donar el seu nom als Francs. Aquest Francó princeps generis, va engendrar Gripho. Gripho va engendrar Baldgislus. Balgis va engendrar Lodupigus. Lodupigus va engendrar Alpgisus. Alpgils va engendrar Aodulf. Aodulf va engendrar Ansgisius. Ansghis va engendrar Pipí. Pipí va engendrar Karolus

»

. Una variant dona una versió diferent a partir de Gripho:

«

Gripho va engendrar Haldgislus. Haldgislus va engendrar Momulinus. Momulinus va engendrar Batgislus. Batgislus va engendrar Aodulf. Aodulf va engendrar Ansgisius […;]

»

• La Vita Gundulfi (segle xii):

«

Gundulf, fill del lamentat Mundéric, que el rei Teodoric va fer matar, va ser gran al regne d'Austràsia, però més gran i més noble al davant Déu. Va ser criat amb el duc Bodogisel, el seu germà, al palau del rei Clotari I; mentre que es veia omplert d'honors pel rei Teodebert, va dir a la seva vellesa a Arnulfus, fill de Bodogisel: 'escolta-jo, nebot estimat. El judici de Déu ha començat quan ha permès que Mundéric perís pel glavi, ell, el fill del parricida Clodéric. Preguem al Crist que allunyi dels nostres caps la còlera, ja que el Totpoderós ha dit: Castigaré les seves iniquitats fins a la tercera i la quarta generació'. Al final del segle, va abraçar la vida monàstica, i després de la mort de Monulphus, com ja tenia l'edat de setanta-sis anys, va ser escollit per tots els habitants de Tongres, i consagrat bisbe

»

• Aegidius d'Orval (vers 1250):

«

Clotari II, rei dels Francs, pare de Dagobert tenia per filla Blithilda. Aquesta va engendrar del noble home Ansbert a Arnoald o Bodogisel, igualment conegut sota el nom de Boggis. Boggis va engendrar de la seva esposa Oda a Arnulf, més tard pontífex de Metz. De la seva esposa Doda, Arnulf va engendrar Ansegisel i Clodulfus

»

La síntesi de tota aquesta documentació és que els primers autors no fan més que comprovar la seva ignorància a propòsit de l'ascendència de sant Arnulf, limitant-se a recordar el seu origen en la més alta noblesa franca. Després apareixen, un segle i mig després de la mort del sant algunes genealogies, que són completades en el transcurs del temps d'una banda amb els membres de les noves generacions, i d'altres parts amb afegitons sobre les primeres generacions.

Genealogies

L'estudi de les falses genealogies carolíngies comporta el seu repartiment en dos grups diferents:

• les genealogies dites messines, són establertes pels escribes del bisbat de Metz cap a 810 i afirmen que sant Arnulf és fill d'Arnoald
• les genealogies dites de Fontenelle, que afirma que sant Arnulf és fill de Bodogisel.

Al segle xiii, Aegidius d'Orval és el primer a identificar Bodogisel i Arnoald com un sol personatge, per tal de conciliar aquests dos grups de genealogies.

La hipòtesi messina permet establir aquest quadre:

un noble gal·loromà

une filla d'un rei franc (Chlodevicus ?)

Agilulf († 591) bisbe de Metz

Raginfrid

Doda

Ansbert el Senador

Gamard Babo

Mòmol (Mummolus) patrici

Mundéric bisbe d'Arisitum (600)

Arnoald († 601) bisbe de Metz

Goeric († 643) bisbe de Metz

sant Arnulf († 640) bisbe de Metz

santa Doda

Clodulf († 697) bisbe de Metz

Ansegisel († 662) domèstic

La hipòtesi de Fontenelle establiria el següent:

Sigebert el Coix († 508) rei de Colònia

Cloderic († 508) rei de Colònia

NN

Balderic sacerdot

santa Beuva abadessa de St Pierre de Reims

Munderic († 532) pretendant austrasià

santa Doda abbadessa de St Pierre de Reims neboda de santa Beuva

Bodogisel († 585) duc i patrici

Gundulf († 607) bisbe de Tongres

Momolí comte a Soissons (566)

Babo ambaixador a Constantinoble (585)

Bodogisel († 589) ambaixador a Constantinoble

sant Arnulf bisbe de Metz

La princesa franca mare d'Ansbert

Sigebert el Coix († 507) rei de Colònia

Ne

santa Beuva abadessa de St Pierre de Reims

Cloderic († 508) rei de Colònia

santa Doda abadessa de St Pierre de Reims

Mundéric († 532) prétendent austrasià

NN

{{{ SEN }}}

Bodogisel († 585) duc i patrici

Gundulf († 607) bisbe de Tongres

Mumolí comte de Soissons (566)

Agilulf († 591) ébisbe de Metz

Ansbert el Senador

Doda

Raginfrid

Babo

Babo ambaixador a Constantinoble (585)

Bodogisel ambaixador a Constantinoble († 589)

Arnoald (†601) bisbe de Metz

Mundéric bisbe d'Arisitum

Mòmol patrici

Goeric († 643) bisbe de Metz

sant Arnulf († 640) bisbe de Metz

Santa Doda

Clodulf († 697) bisbe de Metz

Ansegisel († 662) domèstic

Els Ferriol

Flavius Afranius Siagrius cònsol (382)

N

Ne

NN / NN

Avitus emperador (455-456)

Tonantius Ferriolus prefecte de les Gàl·lies (451)

Papianil·la

Papianil·la x Sidoni Apol·linar

Tonanci Ferriol senador a Narbona (479 / 517) x Industria

N (Ferriol ?)

sant Firmí bisbe d'Uzès (507-533)

Fadenca

Ansbert el Senador

Agilulf († 591) bisbe de Metz

Deotari bisbe d'Arisitum (591)

sant Ferriol bisbe d'Uzès (553-581)

Arnoald († 601) bisbe de Metz

Munderic bisbe d'Arisitum (600)

La mare d'Arnulf: santa Oda

Mumolí comte a Soissons (566)

Babo ambaixador a Constantinoble (585)

Bodogisel († 589) ambaixador a Constantinoble

Chrodoara (santa Oda)

Adalgisel Grimo diaca a Verdun

Ermengearda diaconessa

Ado

sant Arnulf bisbe de Metz

Adalgisel duc (634)

Babo duc (634)

La família de Sant Wandril

Mumolí comte a Soissons (566)

Carloman noble franc

(agilolfings)

Bodogisel († 589) ambaixador a Constantinoble

Babo ambaixador a Constantinoble (585)

Waldrada

Pipí de Landen majordom del palau

sant Arnulf bisbe de Metz

Adalgisel Grimó diaca a Verdun

Ado

Waldegisel noble a Verdun

Grimoald I majordom del palau

Gertruda abadessa de Nivelle

Adalgisel duc (634)

Babo duc (634)

Wandregisil o Wandril abat de Fontenelle

Ansegisel

Begga

Genealogia

Arnulf bisbe de Metz († 640)

Doda

Pipí l'Antic (o de Landen) majordom del palau († 640)

Hilda (?)

Clodulf évêque de Metz († 697)

Ansegisel domèstic († 662)

Begga († 693)

Grimoald majordom del palau (v.615 † 657)

Aunulf († 697/714)

Martí comte († 680)

Clotilda coneguda com Doda († 699) x Teodoric III

Griffó arquebisbe de Rouen

Pipí d'Héristal majordom del palau († 714)

Plectruda (Hugobèrtides)

Alpaida

Adaltruda filla de Bercari majordom de palau

Drogó duc de Xampanyae (670 † 708)

Grimoald II majordom del palau († 714)

Carles Martell majordom del palau (v.685 † 741)

Khildebrand duc de Provença († 751)

Arnulf duc (dels Burgundis ?) († 723)

Hug arquebisbe de Rouen († 730)

Pipí († 723)

Godefred (.. 708-723 ..)

Teodebald majordom del palau († 741)

Dinastia carolíngia

Nibelúngides

Vegeu també

• Hugobèrtides.

Bibliografia

• Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Hachette, París, 1983, 490 p. ISBN 2-01-278851-3
• Christian Settipani, La Préhistoire des Capétiens (Nouvelle histoire généalogique de l'auguste maison de France, vol. 1), éd. Patrick van Kerrebrouck, 1993 ISBN 2-9501509-3-4
• Jean-Charles Volkmann, Bien connaître les généalogies des rois de France, Éditions Gisserot, 1999 ISBN 2-877472086
• Christian Settipani, « L'apport de l'onomastique dans l'étude des généalogies carolingiennes », a Onomastique et Parenté dans l'Occident médiéval, Prosopographica et genealogica, Oxford, 2000, 310 p. ISBN 1-900934-01-9, p. 185-229
• Christian Settipani, Les Ancêtres de Charlemagne, París, 1989, 170 p. ISBN 2-906483-28-1