Batalla del Bòsfor
| Guerra veneciano-genovesa | |||
|---|---|---|---|
  Batalla del Bòsfor Batalla del Bòsfor (Grècia-Turquia-Egeu) | |||
| Tipus | batalla naval  | ||
| Data | 13 de febrer del 1352 | ||
| Coordenades | 41° 01′ 00″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E | ||
| Lloc | Bòsfor (Imperi Romà d'Orient) | ||
| Estat | Imperi Romà d'Orient | ||
| Resultat | Victòria genovesa | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
Guerra veneciano-genovesa | |
|---|---|
La guerra a la mar Egea | |
La guerra a Còrsega | |
La batalla del Bòsfor o batalla dels Estrets, lliurada el 13 de febrer de 1352, fou una de les batalles de la guerra veneciano-genovesa.
Antecedents
[modifica]Des de 1348 la República de Gènova estava en guerra amb l'emperador romà d'Orient Joan VI Cantacuzè a Gàlata i Quios, i el 1350 es va trobar en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova a la Mediterrània oriental. Com que Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra del costat de Venècia i de l'Imperi Romà d'Orient. Gènova es va veure forçada a una aliança amb l'Imperi Otomà i fins i tot van assaltar Constantinoble.
Pere el Cerimoniós va nomenar capità de l'estol, de trenta galeres, Ponç de Santa Pau[2] el març de 1351.[3] L'armada catalana va sortir de Maó el mes d'octubre i es va dirigir, fent escala a Càller, a Messina, on es van unir vint galeres venecianes capitanejades per Pancrazio Giustinian, i ja de camí a Constantinoble s'hi van unir catorze galeres venecianes més i quatre de valencianes capitanejades per Bernat de Ripoll.
Batalla
[modifica]El 13 de febrer del 1352, en condicions meteorològiques molt adverses, els aliats i els genovesos toparen davant mateix de les muralles de Constantinoble. Malgrat que en un primer moment el resultat fou incert per la magnitud de les baixes humanes i materials patides tant per un bàndol com per l'altre, aviat quedà clar que els vencedors eren els genovesos.[4]
Conseqüències
[modifica]Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un atac final contra Gàlata, Niccolò Pisani va optar per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia i a l'abril va marxar.[5]
L'almirall Ponç de Santa Pau morí el 9 de març[5] i només sobrevisqueren deu de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya. A més a més, l'atac va provocar un canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans, donant el monopoli dels ports orientals amb un tractat signat el 6 de maig de 1352,[5] i això a la vegada va provocar el fallit setge de Pera el 1352.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Gibbon, 1830, p. 1.163.
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine., p.58
- ↑ (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego, Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieval. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener-juny de 2006
- ↑ Marcos Hierro, 2003, p. 63 i 64.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Nicol, 1992, p. 276.
Bibliografia
[modifica]- Gibbon, E. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire … A new edition, etc. With maps (en anglès), 1830.
- Marcos Hierro, E. «Els catalans i l'Imperi bizantí». A: Ferrer i Mallol, M. T. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2003, p. 23-78. ISBN 9788472836709.
- Nicol, D. M. Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations (en anglès). Cambridge University Press, 1992. ISBN 9780521428941.
- Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona, 1898
- (italià) Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso (1336-1387), Padova 1971-1982.