Castell de Cervià

Infotaula edifici Castell de Cervià
Dades
Tipus	Castell termenat
Característiques
Altitud	77 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Cervià de Ter (Gironès)
42° 04′ N, 2° 55′ E
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	1255-MH
Codi BIC	RI-51-0005864
Id. IPAC	1403
Id. IPAPC	6126

El Castell de Cervià és un castell al poble de Cervià de Ter, a la comarca del Gironès declarat bé cultural d'interès nacional. Està situat en un turó que domina el poble, i només en resta un gros mur i els fonaments. El primer esment del castell és de l'any 1024, quan Sunyer Llobet redacta el seu testament des del seu dormitori en el castell. La vila de Cervià havia pertangut als comtes de Girona i el 992 els Borrell i Eimeruda van fer-ne venda a Sunyer Llobet i la seva esposa Avierna. El besnebot de Sunyer, Gaufred Bastons, el 1065 donà la potestat del castell de Cervià, amb la del castell de Púbol, als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, en prestar-los fidelitat.

Arquitectura

Situades en un turó enmig del poble, les restes del castell de Cervià de Ter es troben parcialment descobertes i en un grau elevat de deteriorament. Es poden identificar diverses estances i part del perímetre del castell. Destaquen les restes de la poderosa torre de l'homenatge, de planta circular i 6,5m. de diàmetre. Aquesta construcció presenta grans còdols units amb morter i formant filades rectes. En altres estances s'observa una major presència de pedres acarades parcialment i alguns carreus en els extrems de les parets i en els llindars de les portes.

Al voltant de la torre es poden distingir diversos trams de murs i estructures diverses. La que es pot observar millor és una gran estança al sud de la torre, de 3,8 per 8 metres, ben delimitada per tres dels seus costats. També es pot apreciar un espai obert, potser un pati d'armes, que delimita amb els murs perimetrals del castell. La majoria dels murs del perímetre emmurallat presenten un estat de conservació molt deficient. Aquests murs conformen una estructura de forma poligonal, clarament adaptada a la topografia del terreny. Es conserven les restes d'una possible torre.

L'any 2014 la Universitat de Girona redacta un projecte d'investigació, consolidació i posada en valor del castell de Cervià, que compta amb el finançament del Programa de l'u per cent cultural i de la Diputació de Girona. L'excavació arqueològica realitzada ha posat al descobert el següent:

El castell fou construït directament en un subsòl de conglomerat argilós resseguint la topografia natural i adaptant-se als desnivells preexistents, per la qual cosa, el problema principal que va partir va ser d'estabilitat amb l'esllavissament d'estructures. Es va estructurar en tres terrasses, aprofitant el conglomerat del subsòl, retallat i regularitzat, per crear els diversos nivells de circulació i va ser objecte de diferents remodelacions.

Cronològicament, els materials més antics se situen vers als segles .IX-X, una segona fase on es detecta una important reforma, probablement ja dins el segle xiii, i una segona transformació de finals del segle xiv o inicis del XV, finalment, l'abandonament, que sembla no anar més enllà de mitjans del segle xvi.

Pel que fa a les defenses exteriors, no es conserva la totalitat del circuit emmurallat. Tot i això es distingeixen clarament almenys dos circuits de muralles. Del més antic es conserva essencialment part de la muralla nord, amb espitlleres i el mur de llevant, que acaba de forma abrupta, marcant el que probablement constituïa la porta d'accés al recinte, però de la qual no es conserva la continuació. A la zona sud ha aparegut un mur que podria haver format també part del recinte original.

La gran reforma sembla produir-se al segle xiv quan els vells murs són doblats com a la banda nord o substituïts per noves estructures defensives. Aquestes es caracteritzen per la presència exterior d'escarpes, destinades a protegir-se de l'artilleria. Les noves muralles construïdes a la banda sud configuren una reducció de l'espai emmurallat, potser per fer espai al nou accés constituït per la rampa esglaonada situada a migdia.

Pel que fa a la distribució interior, el castell s'estructura, almenys en la seva darrera fase, en tres terrasses. A la part superior s'hi situen la torre de l'homenatge i un parell de grans sales que per algunes característiques estructurals semblen configurar el nucli més antic del castell. Una terrassa intermèdia on se situen algunes de les sales principals i finalment i baixant per una escala s'accedeix a una terrassa inferior ocupada per un gran pati i tot un seguit de petits espais secundaris. Els paviments són de terra piconada, excepte els de la darrera fase del castell, ja dins els segles .XIV-XV, que són de morter.

Finalment, bona part d'aquesta terrassa inferior està molt afectada per un gran esvoranc de planta quadrangular, farcit de gran quantitat de runa i material d'enderroc. Aquest esvoranc, realitzat al final de l'existència del castell, o, potser, fins i tot quan ja era abandonat, va provocar la destrucció de moltes de les estructures preexistents del seu entorn, i, fins i tot, del mur de contenció que tancava el sector per l'oest. L'any 2015 l'Ajuntament promou un projecte de museïtzació del castell.

Història

És un castell termenat, del que es té constància documental des de l'any 1024, quan el senyor del castell, Sunyer Llobet, redacta el seu testament des del seu dormitori al castell. Abans d'aquest primer esment, sabem que el 989 Sunyer Llobet i la seva dona Avierna havien comprar al comte Borrell i la comtessa Eimeruda l'alou de les «viles» de Cervià i Raset, juntament amb el territori d'Espiells, per la quantitat de cinc «penses» de plata. És probable que ja aleshores el matrimoni tingués la seva residència a Cervià, però no podem estar segurs que ja fos en el castell.

Així doncs, a partir del segle xi trobem un llinatge de senyors de Cervià que té el castell com a centre del seu poder. El fill de Sunyer Llobet, Silvi Llobet, comprà Cervià al seu pare el 1019 i després el llegà al seu nebot Gausfred Bastons. Aquest, l'any 1061, va jurar fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Almodis pel castell de Cervià. Des d'aleshores els senyors del castell el tindran sempre pel comte de Barcelona.

De Gausfred Bastons el castell passà al seu fill Berenguer Gausfred de Cervià i d'aquest al seu germà Guillem Gausfred de Cervià. El 1139 Guillem Gausfred demanà al comte Ramon Berenguer IV que confirmés la donació en vida del castell al seu fill Arnau I de Llers, a la seva esposa Flandina i als seus fills Arnau i Guillem. Durant tres generacions els senyors del castell es cognomenaren Llers, fins que el fill d'Arnau III de Llers passà a ser conegut com Guillem de Cervià. Des d'aleshores i fins a principis del segle xv, el castell va romandre en mans dels Cervià.

Els senyors de Cervià varen exercir com a estrets col·laboradors dels reis i varen participar en algunes de les seves principals expedicions militars. Els senyors del castell de Cervià, Silvi i Adelaida, foren els fundadors del monestir benedictí de Santa Maria de Cervià, que varen convertir en un priorat de San Michele della Chiusa, abadia situada als passos alpins que connecten la Provença amb el Piemont. Les donacions al priorat dels successius senyors de Cervià i d'altres famílies del seu entorn foren considerables. El priorat era el lloc on s'enterraven els membres més destacats de la família dels Cervià. Actualment, només és visible a l'església la tomba de Beatriu, esposa de Guerau II de Cervià.

Castell de Cervià (març del 2017)

Aquest castell tenia un valor militar per la seva posició estratègica a la frontera entre el comtat de Girona i el d'Empúries, a menys d'un dia de camí de la ciutat de Girona. Des del castell també es podia controlar la via que anava cap a Peralada i el Rosselló.

Al segle xv, els Cervià començaren a tenir problemes per mantenir el control del castell, fins a arribar a vendre's i empenyorar gran part del patrimoni, inclòs el castell. En aquesta situació el rei Alfons el Magnànim va recuperar-ne el control directe i el concedeix a Juan I de Villalpando. Els Villalpando consten per primer cop com a senyors del castell el 1459 i en mantingueren el control fins al 1477, quan passa a mans dels Xammar, senyors de Medinyà, que el retenen fins que el 1788 passa a mans dels Fonsdeviela, marquesos de la Torre.

Durant la guerra contra el rei Joan el Sense Fe, la reina confià el fort i el poble a Esteve d'Agramunt. L'any 1467 hi establí el seu campament el duc de Lorena, quan marxava contra Girona per posar-hi setge. El mateix duc, primogènit del rei Renat, va concedir el castell a Joan de Sancto Gilagio. En absència d'aquest se'n feu càrrec el capità Pere Alfons, el 1469.

No es coneix si l'estructura del castell es va veure afectada pels conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle xv, però a partir d'aquest moment els documents fan referència al domini o poble de Cervià sense esmentar el castell. Tampoc s'han trobat, fins al moment, materials posteriors a l'inici del segle xvi. En un document de l'any 1657, Narcís Camós explicava que a la vila hi havia hagut un castell, del qual en restaven vestigis, però que feia llarg temps que estava destruït. Així doncs, a mitjan segle xvii el castell feia temps que estava abandonat i en ruïnes.

L'any 2013 la finca que acull les restes del castell passa a titularitat municipal, després de diversos segles de constituir un condomini familiar privat, amb la donació d'una part dels terrenys per part de la família Fonsdevila i l'adquisició de la resta per part de l'Ajuntament de Cervià de Ter,

Enllaços externs

• «Castell de Cervià». Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.