Vés al contingut

Catània (dolç)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre la llaminadura. Vegeu-ne altres significats a «Catània».
Infotaula menjarCatània
Característiques
RegióVilafranca del Penedès Modifica el valor a Wikidata
País d'origenEspanya Modifica el valor a Wikidata
Detalls
Tipusconfit Modifica el valor a Wikidata
Ingredients principalsPrunus dulcis Modifica el valor a Wikidata

Les Catànies (en singular: catània) són un dolç sec típic de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), elaborat amb ametlles marcones senceres, torrades i caramel·litzades, recobertes de pasta d'ametlla, avellana i llet i després recobert d'una fina capa de xocolata negra o cacau i sucre refinat. Les catànies foren inventades pel xocolater vilafranquí Joan Trens i Ribas.[1]

Origen i nom

[modifica]

El xocolater Joan Trens experimentava sovint amb nous productes. Les catànies les va crear durant la dècada de 1930, just abans de la Guerra Civil, fetes amb ametlla encaramel·lada coberta de xocolata. Segons contaren les seves filles, l'invent havia resultat després que unes ametlles no prou garrapinyades les va reaprofitar cobrint-les de pasta de xocolata. Pensant en el mercat barceloní, Trens va començar a comercialitzar-les sota els noms de Crocrem o de Nuts, però el públic les va batejar com a «catànies» prenent de referència el renom popular que tenia aquella coneguda família vilafranquina.[2][n. 1]

Elaboració

[modifica]

La seva elaboració bàsica és molt curosa: per començar, cal pelar i torrar lleument les ametlles, i després d'aquest procés seleccionar-ne només aquelles que hagin quedat senceres. Les que queden es caramel·litzen amb sucre però poca estona, ja que no s'ha d'arribar al punt de garrapinya.[4] Tot seguit es banyen amb la pasta blanca de cacau, el principal identificatiu d'aquest dolç d'ametlla, que està feta d'ametlles, avellanes i cacau (la recepta, però, és diversa segons el grau de complexitat). Finalment es recobreixen amb pols de xocolata negra.[4][n. 2]

A partir de la mida de l'ametlla es pot optar per fer les catànies més o menys grosses, depenent de si es venen en bossetes o com a bombons.[4]

Consum

[modifica]

En general el consum de catànies tendeix a tres usos: Com a berenar, es pot menjar amb una llesca de pa com a simple substitut de la tradicional presa de xocolata. En les darreres dècades, molts restaurants del Penedès han fet de les catànies l'ingredient principal de diverses postres del seu menú.[4] Però el gran èxit han estat les capsetes o bossetes d'obsequi per tal de consumir-les com una llepolia a tall de bombó. És habitual consumir-les acompanyades amb alguna beguda alcohòlica: un vi dolç tardà, un vi de gel, o algun licor (tradicionalment la malvasia de Sitges, però el rom també és una opció).[4]

Vegeu també

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. La creença popular, i algun cop escrita, que el nom de les catànies prové de la població siciliana de Catània a on hom suposa que s'elaboraven productes similars no té cap base documental.[3] És cert que el germà de Joan Trens, el mossèn Manuel Trens, havia parlat potser jocosament de la tendència artística dels avantpassats italians dels Trens, de cognom Catani, però ni la documentació ni la biografia de la família fan pensar que aquest sigui l'origen de les catànies.[3]
  2. A banda dels secrets de la pasta de xocolata, també hi ha altres diferències segons l'obrador que les fa i que comporten canvis importants en el gust i l'aroma de les catànies: Per exemple, en el primer pas hom simplement pot deixar assecar les ametlles sense necessitat de torrar-les.[4] Entre aquells que sí les torren, el temps de cocció és divers, però en cap cas pot arribar al grau de torrat que tenen les ametlles torrades que es comercialitzen normalment.[4] En el pas d'encaramel·lar les ametlles amb sucre també hi ha diversitat en les opcions de la densitat i textura que ha de tenir, així com en el grau de refinament del sucre. S'ha provat també amb sucre de canya, i fins i tot s'ha optat per afegir-hi mantega i aigua (aconseguint gustos i aromes més forts).[4]

Referències

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]