Cros (empresa)

Cros

Dades
Tipus	negoci empresa
Indústria	indústria química
Forma jurídica	societat anònima
Història
Creació	1904
Fundador	Amadeu Cros i Nubiola
Data de dissolució o abolició	1989
Governança corporativa
Seu (1861–1931)	Princesa, 21 i Boquer, 8-12 Casa-fàbrica Cros (Barcelonès)
Seu (1931–1989)	Pg. Gràcia, 56 i Aragó, 265-269 Edifici Cros (Barcelonès)

Cros fou una empresa química catalana, una de les principals d'Espanya al llarg de tot el segle xx fins a la dècada del 1980. Es fusionà amb la Unión de Explosivos de Rio Tinto el 1989, donant lloc a Ercros.

Història

Orígens

Va ser fundada el 1817 per François Cros Dupuy (1768-1831), natural de Montpeller, sota la raó social Francesc Cros i Companyia, amb fàbrica a Sants (vegeu Can Cros). Aquesta societat primigènia fou transformada pel seu fill Joan Timoleont Cros i Possel (1805-1862) el 1831-1833 i de nou el 1844. A la seva mort, el negoci passà a mans del seu fill Amadeu Cros i Nubiola (1831-1916), que va constituir una nova societat amb el seu nom el 1866 i el 1874 traslladà la fàbrica a Badalona.

Societat anònima Cros

El 1904 es creà la societat anònima Cros amb un capital inicial de 7,5 milions de pessetes. La seva activitat es multiplicà gràcies a la segona onada de la revolució industrial, i el seu primer any obtingué uns beneficis de 409.000 pessetes, i amb els anys la xifra augmentà: el 1920 el seu capital era de 20 milions de pessetes i la rendibilitat de 4 milions; el 1947, el capital era de 200 milions i els guanys de 34 milions.

A la primera meitat de segle, al mercat espanyol només tenia un únic competidor, la Unión Española de Explosivos, fundada el 1896. La Cros fou una societat puntera a la borsa, tot i que els primers consells d'administració estigueren en mans d'unes poques famílies de l'alta burgesia amb interessos en el sector tèxtil i bancari. Pel que fa la seva direcció, els primers estatuts de l'empresa fixaren que Amadeu Cros (1906-1916) seria el seu president mentre així ho volgués, i se li assignaren 30.000 pessetes anuals de forma vitalícia, a banda del rendiment de les seves accions. Més endavant, s'introduí el sistema de l'elecció anual del president. A banda del seu fundador, en foren presidents Eduard Maristany i Gibert (1916-1941), Francesc Ripoll i Fortuño (1941-1958) o Josep Valls i Taberner (1958-1965).

Creixement

L'empresa cresqué durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que permeté expandir el mercat interior a causa de l'anul·lació de les importacions, i amb el canvi a les zones rurals, es començà a lucrar amb l'augment vertiginós de la venda d'adobs agrícoles. El 1926 s'incorporà un soci francès, l'Union Espagnole de Fabriques d'Engrais de Produits Chimiques et de Superphosphates, representada per Crèdit i Docks, que tenia la seva seu a París. Aquesta societat rebé el seu paquet d'accions i aportà a l'empresa les seves factories de València, Alacant i Màlaga, valorades en 6,4 milions de pessetes. El mateix any, l'empresa acordà la seva primera emissió d'obligacions, un total de 60.000 títols de 500 pessetes al 6% d'interès.

L'escalt de la Guerra Civil espanyola provocà que les fàbriques quedessin entre els dos bàndols: Badalona, València i Alacant amb els republicans, i Màlaga i Sevilla amb els nacionals. El president del consell decidí domiciliar-se a Burgos. Tanmateix, la postguerra significà una gran expansió comercial: la importació de fosfats arribà a les 542.000 tones (1931-1935), però es reduí a 231.000 (1941-1945), i malgrat que el país estava en la ruïna, es venia malgrat els preus alts. Tant és així que el 1946, la Cros arribà a tenir un capital de 200 milions de pessetes i durant molts anys gaudí d'una plàcida situació econòmica. El 1947, amb la Unión Española de Explosivos crearen Productos Químicos Ibéricos per a repartir-se els mercats i senyalar les seves àrees d'influència, la col·laboració anà en augment i el 1966 fins i tot tenien plans d'inversió comuns i organitzaven conjuntament la comercialització dels seus productes, arribant a un consens per arribar a acords més concrets sense arribar mai a produir-se una fusió, perquè ambdós exigien ostentar la presidència del teòric futur grup.

Cros tingué fàbriques a les següents poblacions: Badalona, Flix, Lleida, València, Palma, Madrid, Sevilla, Santander, la Corunya i Màlaga. A més, era part majoritària d'altres societats com l'empresa naviliera Transportes, Aduanas y Consignaciones (TAC), Agrocros, de productes químics agrícoles, Combustibles de Fabero de mines de carbó, la farmacèutica Doctor Andreu, l'elèctrica Electrometal·lúrgica de l'Ebre, o la de fertilitzants Indústries Químiques de Tarragona.

Vers la fusió

Amb la fusió de la Unión Española amb la Compañía de Minas de Riotinto el 1969, la Cros es veié superada per molt pel que fa a competència i facturació, el 1987 el grup resultant de la fusió, Unión Explosivos Riotinto (ERT), la quintuplicava en beneficis. A més, el mercat s'enrarí, els preus eren els que s'autoritzaven des del govern i la creació de l'empresa pública d'adobs, Enfersa, tampoc fou vista amb bons ulls. Paral·lelament, als anys 1970, bona part del control de la societat anà a parar a mans d'una empresa italogrega, i el 1972 del Banco de Santander. Les fortes pèrdues provocades per l'activitat dels fertilitzants abocaren l'empresa una major diversificació i al tancament de les fàbriques d'Alacant i Sant Carles de la Ràpita. Finalment, el 1989 es fusionà amb l'ERT, que donà lloc a Ercros.

Vegeu també

• Casa-fàbrica Cros
• Edifici Cros

Bibliografia

• Cabana, Francesc «François Cros i el seu fill Joan Timoleont». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
• Cabana, Francesc «Amadeu Cros i la Societat Anònima Cros». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.