Vés al contingut

Dècada del 1890

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Dècada de 1890)
Infotaula dècadaDècada del 1890
Tipusdècada Modifica el valor a Wikidata
Navegació
Seglessegle xviii - segle xix - segle xx
Dècades1860 - 1870 - 1880 - 1890 - 1900 - 1910 - 1920
Anys1890 1891 1892 1893 1894 1895 1896 1897 1898 1899

La dècada del 1890 comprèn el període entre l'1 de gener de 1890 al 31 de desembre de 1899. Forma part de l'època cultural més extensa coneguda com a fin de siècle (francès: "fi de segle", o canvi de segle), o Belle Époque. En llengua anglesa també s'ha anomenat a posteriori com Gay Nineties o Naughty Nineties,[1] especialment al Regne Unit, per referir-se a la relaxació de moral i costums que acompanyaren moviments artístics i filosòfics a Europa com el decadentisme. Als Estats Units es considera part de la "Gilded Age", seguint el terme de Mark Twain, qui en destacà la proliferació de noves fons de riquesa alhora que un augment en la criminalitat, i es relaciona amb la forta depressió econòmica que inicià amb el Pànic de 1893, i l'inici de revoltes obreres. En el context de Catalunya, aquesta dècada marca l'inici del modernisme. En l'àmbit de la moda es coneix com la "dècada malva" per la passió pel tint d'aquest color fabricat per primer cop per William Henry Perkin.[2] El 12 de setembre de 2012 encara hi havia 12 persones al món nascudes durant la dècada del 1890.

Ciència i tecnologia

[modifica]

En el camp de les matemàtiques, Percy John Heawood demostrava el teorema dels cinc colors i Giuseppe Peano la corba de compilació el 1890.[3] El 1892 Gino Fano descobria el pla de Fano.[3] Ja a la segona part de la dècada, el 1896, es demostra el teorema dels nombres primers, que descriu la distribució asimptòtica dels nombres primers, a mans tant de Jacques Hadamard com de Charles-Jean de la Vallée Poussin.[3] També Karl Pearson fa públiques contribucions significants en la correlació i la regressió.[3] El 1897 David Hilbert unifica el camp de la teoria de nombres algebraics amb el seu tractat Zahlbericht.[4] Henri Brocard comença la publicació del seu llibre de consulta de corbes geomètriques, Notes de Bibliographie des Courbes Géométriques, a Bar-le-Duc.[5][6] El 1898 Ladislaus Bortkiewicz publica un llibre sobre la distribució de Poisson, The Law of Small Numbers,[7] i assenyala per primer cop que els esdeveniments amb baixa freqüència en una població gran segueixen una distribució de Poisson, fins i tot quan les probabilitats dels esdeveniments varien. En el darrer any de la dècada, David Hilbert publica Grundlagen der Geometrie que proposa un conjunt formal, els Axiomes de Hilbert, per reemplaçar els elements d'Euclides i Georg Alexander Pick fa públic el seu teorema en l'àrea de polígons simples.[8][9]

Pel que fa a la física, Wilhelm Wien formula la llei del desplaçament de Wien que es basa en un argument de termodinàmica el 1893.[10] El 7 de maig d 1895 Alexander Stepanovich Popov demostrava un receptor de ràdio (que conté un cohesor) refinat com un detector de raigs per a la Societat Russa de Física i Química; és coneguda com la primera aplicació pràctica de les ones electromagnètiques.[11] El 8 de novembre, Wilhelm Röntgen descobria un tipus de radiació electromagnetisme que va anomenar Raigs X.[12] L'1 de març de 1896 el físic francès Henri Becquerel descobria el principi de la desintegració radioactiva quan s'exposen plaques fotogràfiques a urani.[13][14][15] La dècada s'acomiadava amb tres esdeveniments notables: Ernest Rutherford classificava dos tipus de radiació, els raigs alfa i raigs beta;[16] Henri Becquerel descobria que la radiació d'urani es compon de partícules carregades i pot ser desviada pels camps magnètics;[17] i finalment, Hertha Ayrton es convertia en la primera dona que li deixaven llegir el seu propi article acadèmic davant la Institution of Electrical Engineers de Londres, i en la que poc després ella seria escollida la primera dona membre.[18]

Els anys 1890 esdevenen una dècada molt prolífera en la branca de la química. Es descobreixen fins a set elements químics, cinc d'ells descrits només el 1898, i sigueren els següents: l'argó (William Ramsay i John Strutt, 1894),[19][20] el Neó (William Ramsay i Morris Travers, 1898)[21] el criptó (William Ramsay i Morris Travers, 30 de maig de 1898) i xenó (William Ramsay i Morris Travers, 12 de juliol de 1898).,[22] el poloni (Marie i Pierre Curie, 28 de juliol de 1898), el radi (Marie i Pierre Curie, 26 de desembre de 1898) i l'actini (Andre-Louis Debierne, 1899). Un altre esdeveniment cabdal per a la química va ser la troballa de l'electró el 30 d'abril de 1897 a mans de J. J. Thomson.[23]

El 1890 Nikolai Menshutkin descobria que una amina terciària es podia convertir en una sal d'amoni quaternari en reaccionar amb un halur d'alquil; seria coneguda com a reacció Menshutkin.[24][25] El mateix any, Emil Fischer establia l'estereoquímica i la naturalesa isomèrica dels sucres per l'epimerització entre els àcids glucogènics i el manònics, i sintetitzava glucosa, fructosa i manosa a partir de glicerol.[26] El 1891 Agnes Pockels publica per primer cop els resultats de la seva recerca sobre la tensió superficial.[27][28] El 1893 Hans Goldschmidt descobreix la reacció tèrmit i Alfred Werner descobreix l'estructura octaèdrica de complexos de cobalt que estableix així la química de coordinació.[29][30] El 26 de març de 1895 el químic escocès William Ramsay aïlla heli a la Terra tractant el mineral uraninita.[31][32][33][34][35] Aquestes mostres són identificades com a heli per Norman Lockyer i William Crookes. De manera independent, el mateix any i a Uppsala (Suècia), Per Teodor Cleve i Abraham Langlet aïllen també heli i determinen la seva massa atòmica.[36][37][38] Emil Fischer i Arthur Speier descriuen esterificació de Fischer-Speier el 1895.[39] Svante Arrhenius formula el 1896 la "llei d'efecte d'hivernacle" i es converteix en la primera persona a predir que les emissions de diòxid de carboni de la crema de combustibles fòssils i altres processos de combustió són prou grans per causar l'escalfament global a través de l'efecte d'hivernacle. El mateix Fischer sintetitza la purina el 1898. Richard Willstätter analitzava l'estructura de la molècula de cocaïna en una síntesi derivada de la tropinona el 1898.[40]

Esdeveniments

[modifica]

Personatges destacats

[modifica]

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dècada del 1890
  1. ↑ Definició al Diccionari Collins
  2. ↑ [enllaç sense format] http://gaslight.mtroyal.ab.ca/MauveX1.htm Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Crilly, Tony. 50 Mathematical Ideas you really need to know. Londres: Quercus, 2007. ISBN 978-1-84724-008-8. 
  4. ↑ Franz, Lemmermeyer. Introduction to the English Edition of Hilbert’s Zahlbericht, 11 de setembre de 2003. 
  5. ↑ Guggenbuhl, Laura «Henri Brocard and the Geometry of the Triangle». The Mathematical Gazette. Mathematical Association [Londres], 37, 322, 12-1953, pàg. 241–243. JSTOR: 3610034.
  6. ↑ Silva, Maria do Céu; Duarte, António Leal; de Sá, Carlos Correia «Gallery: Francisco Gomes Teixeira». CIM Bulletin. Centro Internacional de Matemática, 16, 6-2004. Arxivat de l'original el 2011-07-16 [Consulta: 25 gener 2012]. Arxivat 2011-07-16 a Wayback Machine.
  7. ↑ von Bortkiewicz, Ladislaus. Das Gesetz der kleinen Zahlen. Leipzig, Germany: B.G. Teubner, 1898.  On page 1, Bortkiewicz presents the Poisson distribution. On pages 23-25, Bortkiewicz presents his famous analysis of "4. Beispiel: Die durch Schlag eines Pferdes im preussischen Heere Getöteten." (4. Example: Those killed in the Prussian army by a horse's kick.). On pages 17–20 Bortkiewicz presents his analysis of "1. Beispiel: Die Selbstmorde von Kindern in Preussen." (1. Example: Suicides of children in Prussia.). Bortkiewicz's book is reviewed in: L. v. Bortkewitsch (1898) "Das Gesetz der kleinen Zahlen," Monatshefte für Mathematik, vol. 9, pages 39-41.
  8. ↑ Sommer, Julius «Review: Grundlagen der Geometrie, Teubner, 1899». Bull. Amer. Math. Soc., 6, 7, 1900, pàg. 287–299. DOI: 10.1090/s0002-9904-1900-00719-1.
  9. ↑ Crilly, Tony. 50 Mathematical Ideas you really need to know. Londres: Quercus, 2007, p. 113. ISBN 978-1-84724-008-8. 
  10. ↑ Mehra, J.; Rechenberg, H. The Historical Development of Quantum Theory. New York: Springer-Verlag, 1982. ISBN 978-0-387-90642-3. 
  11. ↑ «Popov's Contribution to the Development of Wireless Communication, 1895». IEEE Global History Network. IEEE. [Consulta: 23 febrer 2013].
  12. ↑ Röntgen, W. «Eine neue Art von Strahlen». Sityzungs-Berichteder physikalisch-medicinisch Gesellschaft zu Würzburg, 9, 12-1895.
  13. ↑ «This month in physics history March 1, 1896 Henri Becquerel discovers radioactivity». APS News, 17:3, 3-2008.
  14. ↑ Henri Becquerel «Sur les radiations émises par phosphorescence». Comptes Rendus, 122, 1896, pàg. 501–503.
  15. ↑ Comptes Rendus 122: 501–503 (1896), translated by Carmen Giunta. Darrera consulta: 10 de setembre de 2006.
  16. ↑ «Alpha and Beta are Particles». chemteam.info. [Consulta: 20 gener 2016].
  17. ↑ Décio Krause; Antonio Videira Brazilian Studies in Philosophy and History of Science: An account of recent works. Springer Science & Business Media, 27 gener 2011, p. 113–. ISBN 978-90-481-9422-3. 
  18. ↑ «Archives Biographies: Hertha Ayrton». Institution of Engineering and Technology. Arxivat de l'original el 2010-08-26. [Consulta: 11 agost 2011].
  19. ↑ Rayleigh, Lord; Ramsay, William «Argon, a New Constituent of the Atmosphere». Proceedings of the Royal Society [Londres], 57, 1, 1894, pàg. 265–287. Arxivat de l'[ original] el maig 1894. DOI: 10.1098/rspl.1894.0149. JSTOR: 115394.
  20. ↑ Emsley, John. Nature's Building Blocks: an A–Z Guide to the Elements. Oxford University Press, 2001, p. 35–36. ISBN 0-19-850340-7. 
  21. ↑ Ramsay, William; Travers, Morris W. «On the Companions of Argon». Proceedings of the Royal Society [Londres], 63, 1, 1898, pàg. 437–440. DOI: 10.1098/rspl.1898.0057.
  22. ↑ Emsley, John. Nature's Building Blocks: an A–Z Guide to the Elements. Oxford University Press, 2001. ISBN 0-19-850340-7. 
  23. ↑ «Joseph John Thomson». Chemical Achievers: The Human Face of Chemical Sciences. Chemical Heritage Foundation, 2005. [Consulta: 22 febrer 2007].
  24. ↑ Menschutkin, N. «Beiträgen zur Kenntnis der Affinitätskoeffizienten der Alkylhaloide und der organischen Amine». Zeitschrift für Physikalische Chemie, 5, 1890, pàg. 589.
  25. ↑ Menschutkin, N. «Über die Affinitätskoeffizienten der Alkylhaloide und der Amine». Zeitschrift für Physikalische Chemie, 6, 1890, pàg. 41.
  26. ↑ Fischer, Emil «Synthese des Traubenzuckers». Berichte der deutschen chemischen Gesellschaft, 23, 1890, pàg. 799–805. DOI: 10.1002/cber.189002301126.
  27. ↑ Pockels, Agnes «Surface tension». Nature, 43, 1891, pàg. 437–439. DOI: 10.1038/043437c0.
  28. ↑ Giles, C. H.; Forrester, S. D. «The origins of the surface film balance: Studies in the early history of surface chemistry, part 3». Chemistry & Industry, 09-01-1971, pàg. 43–53.
  29. ↑ Goldschmidt, H. (13 March 1895). Verfahren zur Herstellung von Metallen oder Metalloiden oder Legierungen derselben ("Process for the production of metals or metalloids or alloys of the same"). Deutsche Reichs Patent no. 96317.
  30. ↑ «Alfred Werner: The Nobel Prize in Chemistry 1913». Nobel Lectures, Chemistry 1901–1921. Elsevier Publishing Company, 1966. [Consulta: 24 març 2007].
  31. ↑ Hampel, Clifford A. The Encyclopedia of the Chemical Elements. Nova York: Van Nostrand Reinhold, 1968, p. 256–268. ISBN 0-442-15598-0. 
  32. ↑ Ramsay, William «On a Gas Showing the Spectrum of Helium, the Reputed Cause of D₃, one of the lines in the Coronal Spectrum. Preliminary Note». Proceedings of the Royal Society of London, 58, 1, 1895, pàg. 65–67. DOI: 10.1098/rspl.1895.0006.
  33. ↑ Ramsay, William «Helium, a Gaseous Constituent of Certain Minerals. Part I». Proceedings of the Royal Society of London, 58, 1, 1895, pàg. 80–89. DOI: 10.1098/rspl.1895.0010.
  34. ↑ Ramsay, William «Helium, a Gaseous Constituent of Certain Minerals. Part II». Proceedings of the Royal Society of London, 59, 1, 1895, pàg. 325–330. DOI: 10.1098/rspl.1895.0097.
  35. ↑ Munday, Pat. «W.F. Hillebrand (1853–1925), geochemist and U.S. Bureau of Standards administrator». A: Garraty, John A.; Carnes, Mark C (ed). American National Biography. 10–11. Oxford University Press, 1999, p. 808–9; 227–8. 
  36. ↑ Emsley, John. Nature's Building Blocks. Oxford University Press, 2001, p. 175–179. ISBN 0-19-850341-5. 
  37. ↑ Langlet, N. A. «Das Atomgewicht des Heliums» (en alemany). Zeitschrift für anorganische Chemie, 10, 1, 1895, pàg. 289–292. DOI: 10.1002/zaac.18950100130.
  38. ↑ Weaver, E. R.. «Bibliography of Helium Literature». A: Industrial & Engineering Chemistry, 1919. 
  39. ↑ Fischer, Emil; Speier, Arthur «Darstellung der Ester». Chemische Berichte, 28, 1895, pàg. 3252–3258. DOI: 10.1002/cber.189502803176.
  40. ↑ Humphrey, A. J.; O'Hagan, D. «Tropane alkaloid biosynthesis: a century old problem unresolved». Natural Product Reports, 18, 5, 2001, pàg. 494–502. DOI: 10.1039/b001713m. PMID: 11699882.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dècada_del_1890&oldid=30891955»