Vés al contingut

Eleccions al Parlament Europeu de 1979 (Itàlia)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Eleccions al Parlament Europeu de 1979 (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Eleccions al Parlament Europeu de 1979
 ← cap valor Modifica el valor a WikidataItàlia Modifica el valor a Wikidata 1984 Modifica el valor a Wikidata  → 
Data10 juny 1979 Modifica el valor a Wikidata
Tipuseleccions al Parlament Europeu Modifica el valor a Wikidata
Part deEleccions al Parlament Europeu de 1979 Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegir81 diputat al Parlament Europeu ≈ I legislatura del Parlament Europeu. Durada del mandat: 5 anys Modifica el valor a Wikidata
Participació
Electorat42.203.405 Modifica el valor a Wikidata
36.601.690
   86.73٪
Nombre de vots vàlids35.042.601    Nombre de vots en blanc 453.510   Nombre de vots nuls 1.105.579
Resultat de la votació Modifica el valor a Wikidata
<1
2>
 DC  — Benigno Zaccagnini
12.774.320   36.45٪
Diputat 29
<1
2>
 PCI  — Enrico Berlinguer
10.361.344   29.57٪
Diputat 24
<1
2>
 PSI  — Bettino Craxi
3.866.946   11.03٪
Diputat 9
<1
2>
 MSI  — Giorgio Almirante
1.909.055   5.45٪
Diputat 4
<1
2>
 PSDI  — Pietro Longo
1.514.272   4.32٪
Diputat 4
<1
2>
 PR  — Marco Pannella
1.285.065   3.67٪
Diputat 3
<1
2>
 PLI  — Valerio Zanone
1.271.159   3.63٪
Diputat 3
<1
2>
 PRI  — Giovanni Spadolini
896.139   2.56٪
Diputat 2
<1
2>
 PdUP  — Luciana Castellina
406.656   1.16٪
Diputat 1
<1
2>
 DP  — Mario Capanna
252.342   0.72٪
Diputat 1
<1
2>
 SVP  — Silvius Magnago
196.373   0.56٪
Diputat 1

Les eleccions al Parlament Europeu de 1979 a Itàlia van ser les eleccions celebrades el 10 de juny per a escollir als 81 eurodiputats italians per a la I legislatura del Parlament Europeu.[1] Les eleccions van superar el 85,7% de la participació, molt per sobre de la mitjana de la Comunitat Econòmica Europea, i van ser guanyades pel partit Democràcia Cristiana.[2]

Context

[modifica]

Les eleccions al Parlament Europeu es van celebrar una setmana després de les eleccions legislatives de 1979, que van ser guanyades pel partit Democràcia Cristiana Italiana amb 14 milions de vots i 262 escons enfront dels 11 milions de vots i 201 escons del Partit Comunista Italià. El Partit Socialista Italià amb 3,6 milions de vots i 62 escons, el Moviment Social Italià - Dreta Nacional amb 1,9 milions i 30 escons, el Partit Socialista Democràtic Italià amb 1,4 milions i 20 escons, el Partit Radical amb 1,3 milions i 18 escons i el Partit Republicà Italià amb 1,1 milions i 16 escons van quedar just darrere.[2]

Sistema electoral

[modifica]

La representació proporcional de la llista de partit era el sistema electoral tradicional de la República Italiana des de la seva fundació el 1946, per la qual cosa es va adoptar també per triar els representants italians al Parlament Europeu. Es van utilitzar dos nivells: un de nacional per dividir els escons entre partits i un nivell de circumscripció per distribuir-los entre els candidats. A escala nacional, els escons es van dividir entre llistes de partits utilitzant el mètode de la resta més gran amb quota Hare. Tots els escons obtinguts per cada partit es van distribuir automàticament a les seves llistes obertes locals i als seus candidats més votats.[3]

Les regions italianes estaven unides en 5 circumscripcions electorals, cada una elegia un grup de diputats:[3]

  1. Itàlia nord-occidental: Vall d'Aosta, Piemont, Ligúria i Llombardia - 25 escons.
  2. Itàlia nord-oriental: Trentino - Tirol del Sud, Vèneto, Friül - Venècia Júlia i Emília-Romanya - 17 escons.
  3. Itàlia central: Toscana, Úmbria, Marques i Laci - 17 escons.
  4. Itàlia meridional: Abruços, Molise, Campània, Pulla, Basilicata i Calàbria - 15 escons.
  5. Itàlia insular: Sicília i Sardenya - 7 escons.

Resultats

[modifica]

Igual que a les eleccions legislatives, Democràcia Cristiana Italiana va guanyar les eleccions amb un 36,45% dels vots i 29 eurodiputats enfront del 29,57% i 24 escons del Partit Comunista Italià. La resta de partits no van superar els 10 escons, sent el tercer més votat el Partit Socialista Italià amb un 11,03% dels vots i 9 escons, mentre el Moviment Social Italià i el Partit Socialista Democràtic Italià van aconseguir un 5,45% i 4,32% respectivament i 4 eurodiputats.[2]

Candidatura Facció Europea Sufragis Escons
Vots % Dip. Dif.
Democràcia Cristiana Italiana PPE 12.774.320 36,45% 29
Partit Comunista Italià 10.361.344 29,57% 24
Partit Socialista Italià UPSCE 3.866.946 11,03% 9
Moviment Social Italià 1.909.055 5,45% 4
Partit Socialista Democràtic Italià UPSCE 1.514.272 4,32% 4
Partit Radical 1.285.065 3,67% 3
Partit Liberal Italià LDE 1.271.159 3,63% 3
Partit Republicà Italià LDE 896.139 2,56% 2
Partit d'Unitat Proletària 406.656 1,16% 1
Democràcia Proletària 252.342 0,72% 1
Partit Popular del Tirol del Sud PPE 196.373 0,56% 1
Federalisme (Unió Valldostana i altres) 166.393 0,47%
Democràcia Nacional 142.537 0,41%
Vots a candidatures 35.042.601 96,94% 81
Vots en blanc 453.510 1,49% Eligendo
Vots nuls o no vàlids 1.105.579 3,06%
Vots emesos 36.601.690 85,65%
Cens total 42.203.405

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Decissió 76/787» (en anglès). Consell de la Unió Europea, 08-10-1976. [Consulta: 17 juliol 2024].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Eleccions legislatives de 1979» (en italià). Arxiu Eligendo - Ministeri de l'Interior, 03-06-1979. [Consulta: 20 agost 2024].
  3. ↑ 3,0 3,1 «Llei 24 de gener de 1979, n. 18 - Normativa» (en italià). Presidència del Consell de Ministres, 24-01-1979. [Consulta: 21 agost 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eleccions_al_Parlament_Europeu_de_1979_(Itàlia)&oldid=33987135»