Georges Marchais
.png)
Georges Marchais (La Hoguette, 7 de juny de 1920 - París, 16 de novembre de 1997) fou un polític comunista francès. De jove fou obrer metal·lúrgic, i durant la Segona Guerra Mundial fou deportat a Alemanya pel govern de Vichy en el Servei de Treball Obligatori (STO).[1][2][3]
El 1947 s'afilià al Partit Comunista Francès, del qual en fou nomenat secretari general d'ençà del 1972. Tot i que inicialment adoptà a l'eurocomunisme, del qual en fou un dels màxims exponents juntament a Enrico Berlinguer i Santiago Carrillo, tornà a la seva posició tradicional prosoviètica arran de la invasió soviètica de l'Afganistan del 1979. Del 1973 al 1996 fou diputat a l'Assemblea Nacional Francesa.
Impulsà la coalició electoral amb el PSF, que guanyà a les eleccions del 1981, i que donà al PCF alguns ministeris en el govern de François Mittérrand fins a la ruptura amb els socialistes el 1984. A diferència d'altres dirigents comunistes europeus occidentals, fou reticent davant la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov a l'URSS, no pogué evitar la davallada electoral del seu partit des de la segona meitat dels anys vuitanta, i el 1994 dimití com a secretari general, oficialment per motius de salut. El seu successor fou Robert Hue.
També fou diputat del Parlament Europeu del 1979 al 1989.
Obres
[modifica]- Les communistes et les paysans (1972)
- La politique du Parti Communiste Français (1974)
- Réponses (1977)
- Démocratie (1990)
Referències
[modifica]- ↑ Wilsford, David. Political Leaders of Contemporary Western Europe: A Biographical Dictionary. Greenwood Publishing Group, 1995, p. 301–306. ISBN 978-0-313-28623-0. [Consulta: 26 agost 2017].
- ↑ Ross, George «Georges Marchais, 1920-1997: Death of a Blunt Instrument». French Politics and Society, Vol. 15, Núm. 4, 1997, pàg. 43-51 [Consulta: 26 agost 2017].
- ↑ Courtois, Stéphane. Le bolchevisme à la française. Fayard, 3 de novembre de 2010, p. 201–202. ISBN 978-2-213-66360-9. [Consulta: 26 agost 2017].
