En aquesta edició es va instaurar de manera definitiva la maglia ciclamino pel líder de la classificació per punts, en substitució de la de color vermell emprada fins aleshores.[1]
Fins a la disputa de la 7a etapa la condició d'Eddy Merckx era posada en dubte, i la gent es preguntava si havia anat al Giro a disputar-lo o a preparar el Tour. Aquests dubtes s'esvaïren en finalitzar aquella etapa, la primera en què va demostrar les seves veritables intencions, i en la qual es vestí de rosa.[2] Dos dies després, en una contrarellotge individual de 56 quilòmetres, Merckx assestà el cop definitiu en distanciar a la resta de favorits en més de dos minuts.[3] En aquesta edició l'organització del Giro havia decidit fer un final d'infart, amb tres etapes d'alta muntanya els tres darrers dies. Amb tot, no s'aconseguí l'efecte esperat, i entre els millors de la classificació general no hi hagué grans diferències. En la 18a etapa, amb final a la Marmolada, els set primers de l'etapa entraren en un minut, si bé a partir del 8è perderen tots més de set minuts. En la 19a i 20a etapa Gimondi i Merckx tornaren a entrar sense grans diferències, aconseguint d'aquesta manera el belga el seu segon Giro d'Itàlia.