Hidroxicalcioromeïta

Hidroxicalcioromeïta
Fórmula química	(Ca,Sb3+)₂(Sb5+,Ti)₂O₆(OH)
Epònim	romeita, hidro- i calci
Localitat tipus	Tripuí, districte d'Ouro Preto, Ouro Preto, Minas Gerais, Brasil
Classificació
Categoria	òxids
Nickel-Strunz 10a ed.	4.DH.20
Nickel-Strunz 9a ed.	4.DH.20
Propietats
Sistema cristal·lí	isomètric
Estructura cristal·lina	a = 10,264 Å
Grup puntual	m3m (4/m 3 2/m) - hexoctaedral
Grup espacial	fd3m
Color	groc ambre, groc daurat, marró-groc
Exfoliació	perfecta - {111}
Fractura	subconcoidal
Tenacitat	fràgil
Duresa (Mohs)	5,5
Lluïssor	subvítria, resinosa, terrosa
Color de la ratlla	marró-groc pàl·lid
Densitat	4,95 g/cm3 (mesurada); 5,31 g/cm3 (calculada)
Propietats òptiques	isotròpica
Pleocroisme	no pleocroica
Més informació
Estatus IMA	mineral redefinit (Rd)
Codi IMA	IMA2010 s.p.
Any d'aprovació	2010
Símbol	Hcr
Referències

La hidroxicalcioromeïta és un mineral de la classe dels òxids que pertany al grup de la romeïta. Va ser anomenada primerament com lewisita, sent rebatejada com a romeïta amb titani l'any 2007 amb l'aplicació de nous noms sistemàtics que substituïen els noms trivials. La nomenclatura del supergrup del piroclor va ser revisada per Atencio et al. (2010) i es va reclassificar i reanomenar l'espècie.

Característiques

La hidroxicalcioromeïta és un òxid de fórmula química (Ca,Sb³⁺)₂(Sb⁵⁺,Ti)₂O₆(OH). Es tracta d'una espècie aprovada per l'Associació Mineralògica Internacional, i publicada per primera vegada el 1895. Cristal·litza en el sistema isomètric. La seva duresa a l'escala de Mohs és 5,5.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la hidroxicalcioromeïta pertany a «04.DH: Òxids amb proporció Metall:Oxigen = 1:2 i similars, amb cations grans (+- mida mitjana); plans que comparteixen costats d'octàedres» juntament amb els següents minerals: brannerita, ortobrannerita, thorutita, kassita, lucasita-(Ce), bariomicrolita, bariopiroclor, betafita, bismutomicrolita, calciobetafita, ceriopiroclor, cesstibtantita, jixianita, hidropiroclor, natrobistantita, plumbopiroclor, plumbomicrolita, plumbobetafita, estibiomicrolita, estronciopiroclor, estanomicrolita, estibiobetafita, uranpiroclor, itrobetafita, itropiroclor, fluornatromicrolita, bismutopiroclor, hidrokenoelsmoreïta, bismutostibiconita, oxiplumboromeïta, monimolita, cuproromeïta, stetefeldtita, estibiconita, rosiaïta, zirconolita, liandratita, petscheckita, ingersonita i pittongita.

Formació i jaciments

Va ser descoberta a finals del segle xix al Brasil, concretament a Tripuí, dins el districte d'Ouro Preto (Ouro Preto, Minas Gerais). També ha estat descrita al Canadà, els Estats Units, Àustria, Grècia, Macedònia del Nord, Suècia, el Vietnam, la República Popular de la Xina, Austràlia i Nova Zelanda.